dijous, 29 de juliol de 2004

Literatura

La literatura catalana és segurament la que inverteix més tinta a parlar d’ella mateixa, sobretot en forma de lamentació agònica, quan no és en forma d’article enverinat contra el molí de vent que un autor X considera el seu enemic. No són freqüents les declaracions generoses, allunyades de la lluita gremial o de l’enveja pels èxits del veí. Últimament de què parlem? Francament em nego a entrar en el tediós debat sobre els Imparables, als quals només demano que procurin fer és feina que soroll (i sé que en saben). Tampoc no voldria entretenir-me en la idea tripartida de cultura catalana, és a dir tota la que es fa en català i en castellà a Catalunya: el dia que jo combregués amb el concepte, també hauria d’admetre que la literatura que faig és espanyola. I, com poden comprendre, per aquí sí que no.

Ja vaig escriure en el seu moment sobre la meva generació. Ja vaig dir que som uns quants i que això no és el desembarcament de Normandia, sinó reforços per a la resistència. Som una selecció del baby boom que la generació anterior va engendrar, de tant que s’estimava. Amb tots els defectes, no em diguin que no fa goig comprovar com la nostra literatura, en tots els gèneres, té un relleu garantit i divers. Certament és molt millorable (i en alguns casos denunciable) el tracte dels mitjans, especialment els mitjans d’imaginari estatal, aquells que confonen cosmopolitisme amb estrabisme miòpic. Però bé, l’esperança és que algun dia aquesta visió provinciana sigui enderrocada a poc a poc i amb bones lletres. A ningú no l’ha d’espantar una mala crítica, vull dir a ningú que realment tingui ganes de treballar. El crític que jo més he temut tota la vida és un dèspota que em desmunta cada pàgina que escric, i que es diu Jordi Cabré. Al final només m’ho salva quan veu que les pulsacions del cor coincideixen exactament amb les meves pulsacions sobre el teclat. I si no, tornem-hi.

Sobre els consagrats de fa temps, presentar els meus respectes i aplaudir la feina de la immensa majoria d’ells. Potser van jugar amb el relatiu avantatge de disposar d’un espai lingüístic que estava per omplir, després de dècades de foscor, quan òbviament (i és bo que així sigui) ara hi ha molts més cops de colze i mossegades a la jugular. És un honor coincidir el dia de Sant Jordi amb Espinasos, Monzós, Cabrés, Rieras, Villatoros, Janers o extensos etcèteres de ploma acreditada com en Buenafuente, l’Asha Miró i algun xef de cuina amb ulls de cànnabis. Un dia en parlaré, dels mediàtics-autors. També és agradable comprovar com hi ha alguns editors seriosos, que estimen l’ofici i que saben que no tenim res a envejar a les literatures foranes. Bé, sí, només una cosa. La literatura dels bitllets d’euro.

El que es pugui fer des de les institucions, es faci. Si el sector està preocupat, que s’organitzi d’una vegada per a la protesta. Seria bo que els polítics comprovessin com poden perdre vots per la banda d’aquesta excèntrica gent de la cultura, i no només per la banda de la construcció de carreteres i túnels. No descarto que se’n munti alguna de grossa, atès el palpable destí de tantes promeses electorals. Ja veurem per on sortirà, potser haurem d’anar a xiular a les ofrenes florals temudes. Això sí: el dia després, com si fos el 12-S de fa quasi tres-cents anys, tanquem-nos al taller i posem-nos tots a treballar.


Publicat al diari AVUI. 29-07-2004

Cap comentari:

Publica un comentari