Nation building i model cultural

Molt bé, ja us he llegit. Circula de fa dies per la xarxa l'estudi dels professors Joaquim Rius i Mariano Martín Zamorano, a la Revista d'Estudis Autonòmics i Federals, titulat ¿Es España un estado casi-federal en política cultural?. Molt d'acord amb l'anàlisi i amb les conclusions, que en resum denuncien un abisme entre la teòrica organització territorial d'Espanya com a estat “quasi-federal” (autonòmic) i la pràctica concreta en què això ha derivat: recentralització, manca de cooperació, manca de reconeixement de les minories culturals i tensió creixent entre ministeri i departament.

La conclusió més important: que ens trobem davant de dos processos de nation building oposats, un de recentralitzador contra un altre de sobiranista. Hi ha les evidències numèriques (escandalosa la inversió del ministeri als grans equipaments de Madrid comparada amb la inversió als grans equipaments de Barcelona), hi ha les decepcions en les poques iniciatives de cooperació dels anys noranta, hi ha els incompliments dels compromisos i de la lletra de l'Estatut, hi ha l'abús de la legislació bàsica... Però sobretot hi ha dos models nacionals cada cop més contraposats. La construcció nacional o identitària d'una comunitat es basa sovint en la política cultural de les seves administracions. Tots els països ho fan. Però ens trobem que la nation building espanyola, o la del Ministeri de Cultura, es fa partint d'una concepció “francesa”, uniformista i de tradició monàrquica. Lluny d'altres models com els nòrdics (marcada participació territorial i sectorial) o el canadenc (basat en el reconeixement actiu de la plurinacionalitat interna) o el dels Estats Units (liberal, en què el suport de l'estat es limita a institucions artístiques de caràcter social). Per tant, un model centralista que topa de cara amb el teòric “quasi-federalisme” de l'estat de les autonomies. D'acord i bravo.

Ara bé: hem mirat quin model és el de Catalunya? És clar que el model centralitzador espanyol ens decep i ens empeny a la sobirania... Però i el nostre model propi? Podem dir que el nostre model és liberal, com l'americà, de finançament cultural bàsicament privat? No. I s'assembla al suec, doncs, o al canadenc? Deixem participar prou el territori i els sectors, o bé més aviat som afrancesats i uniformitzadors, com els espanyols? Crec sincerament que aquí hem de fer un grau d'autocrítica: hem mimetitzat massa el seu model. Amb matisos segons cada govern, no hi entro: però el cas és que, justament en aquest estudi, es denuncia que el ministeri va eliminar la seva Direcció General de Cooperació i Comunicació Cultural, que venia a complir el mandat de cooperació amb les comunitats autònomes, i que aquesta eliminació es va fer per afavorir la nova Direcció General de Política i Indústries Culturals, relegant així la coordinació territorial a un segon lloc. Ostres. El mateix que hem fet a Catalunya.

És un només un exemple petit. Però serveixi per advertir que, si hem de ser sobirans, ens pertoca construir un model genuí. Segur que no creiem en un model centralitzador, artificial, estatalista o fins i tot industrialista. En teoria som els de la cultura participativa, de la mà dels territoris i dels sectors, donant entrada als privats, a les entitats grans o petites, fent nació de baix a dalt i no de dalt a baix, sense vocació de control. Fem, doncs, un estudi sobre això. Perquè si ni tan sols ara tenim un model propi, per què volem un estat sobirà?




Publicat a El Punt/Avui el 24 de juny del 2014

Lali

Podríem posar-nos a recordar tantes coses, però això ja ho farem. Tindrem molts dies. Avui té encara poc sentit, perquè encara ronda per aquí. Jo he escrit sobre això, i m 'he documentat, i sé que en les cerimònies i en les concentracions de gent emocionada, i sobretot amb la música, els esperits s'invoquen. I no marxen.

Per tant, sé que la tinc aquí al meu darrera. "Jordi, fes-ho bé, i aguanta". I dient si he encertat amb la corbata, o si tanco massa els ulls quan parlo. Orgullosa sempre de qualsevol cosa que faig, encara que no sempre siguin del tot encertades.

I també la podeu notar entre vosaltres. Durant tot el llarg del dia d'ahir ja ho feia, com fent abraçades, com comentant la jugada. I si ahir jo m'oblidava de saludar alguna senyora o algun senyor, la sentia dir-me "no t'oblidis de saludar aquest o aquell". I jo girava cua i els saludava, amb un entusiasme fora del normal.

D'altres persones comentava si estaven molt guapes o lletges, o si feia temps que no havien coincidit, o em feia un somriure i feia així amb el dit al front com dient "aquest està fatal".

S'ha mort la Lali. Molt més que la meva mare, o la vostra germana, o tieta, o àvia, o amiga. S'ha mort un sistema solar, un astre rei, una persona nascuda en clau de sol. Tota una institució, tota una font d'energia que arribava allà on es proposés. Que encomanava ganes de viure als malalts i als no malalts, que tenia enamorats uns quants senyors de Barcelona, que omplia de llum els espais i les converses i les tecles del piano.

"Girls in white dresses and whiskers on kittens"

"Just a spoonful of sugar makes the medicine go down".

Receptes que funcionaven per als mals moments, però que avui no faran efecte.

S'ha mort una lluitadora incansable contra la llei de la gravetat, aquella llei de la gravetat que li deia als dotze anys que ja no caminaria. "Tu asseguda, per sempre". Aquella llei que també es va atrevir a dir que no podria tenir fills.

Aquella maleïda llei de la gravetat que deia que el seu fill Xavi no podria anar a una escola normal i fer activitats normals. Aquella llei de la gravetat que no hauria imaginat que tingués un gran home al seu costat durant més de quaranta-tres anys. Aquella llei de la gravetat del malalt de l'Institut Guttmann o de les Llars de l'Amistat Joan Trias que deia que sempre es quedaria igual, i que la Lali combatia amb una llei diferent, que no és la de la física, que no és la de la ciència, sinó que té més a veure amb el somriure de l'ànima, amb la força de voluntat, amb prendre molt el sol i menjar-se'l com si fos un bany d'energia, a fer-ho envoltada de la família i de molts nens i de patates sucades amb coca-cola i de molt Palau de la Música, de molt Strauss, molt Chopin i molt Schubert.

La llei de la gravetat l'hem d'abolir. El missatge de la Lali és aquest: que cadascú es tregui del damunt la seva pròpia llei de la gravetat, més gran o més petita, i s'aixequi de terra. Agafar els bastons i caminar, malament o bé, però amb dignitat. Valorar el que es té i el que es vol tenir, i ficar-hi valor propi. Uns aconseguiran alçar-se, altres caminar, altres que ja tenen tot això fet doncs que volin. Que aprenguin a volar. Hi ha gent que es conforma amb tenir algú que els estimi, però si tens aquesta sort llavors has d'aspirar a més. A volar. A devorar la vida. En tot cas, sempre desafiant la gravetat que ens empeny cap avall. No fer cas dels que no ens creguin, o dels que decideixin no acompanyar-nos. Ells s'ho perden. Nosaltres amunt, més amunt que ells, sabent que la nostra naturalesa és anar molt més amunt.

Com la Sagrada Família, que es va continuar després de la mort de Gaudí. Com Dalí, que va aconseguir ser ric i pintor alhora, desafiant la llei de la gravetat del seu pare. Com Beethoven, que no havia de compondre cap Novena des de la sordesa absoluta. I com Catalunya, un país amb minusvalideses que per primera vegada s'ha vist amb forces d'alçar-se i d'esdevenir un país lliure. I no s'hi val només a quedar-se en l'intent, o en el somni. Toca aconseguir-ho. Amb bastons si cal, però tots ens hem d'alçar de debò. No espiritualment només, no: això només és el primer pas. L'alçament ha de ser físic. Ha de ser real. No és desafiar la llei de la gravetat, és guanyar-la. Amb fets palpables. Els meus germans i jo som la prova vivent que això és possible. Portem a les venes la sang d'un àngel totpoderós. El pare i els néts també han absorbit aquesta energia. I per això ens refarem d'aquesta.

S'ha mort la Lali. En majúscules. En lletres grans i alçades. Us estarà mirant. De fet, ja us està mirant i vigilant. No en tingueu cap dubte, això no és només una qüestió de fe, és un tema físic. És aquí mateix dient-me que vagi acabant, i que potser ha vingut massa gent, i que som tots uns exagerats.

La mare va aguantar fins al final. Va dissimular el dolor i va voler fer broma fins l'últim dia. Ens va estimar immensament i va saber la importància que tenia ella al món. La Lali era d'aquells personatges que, si no hagués existit, s'hauria hagut d'inventar.

Per això, si us plau, cadascú des del seu lloc que s'aixequi i que tregui el millor d'ell mateix. I que estimi els altres incondicionalment, donant més que rebent, no conformant-se només amb estimar. Sense condicions. Sense egoismes. Sense ultimàtums. Sense autocompassió. Donant i punt, i traient l'energia d'allà on sigui. Així és com s'ha de ser.

No tenim temps a perdre. Hem d'abolir la llei de la gravetat que aquesta vegada sembla haver guanyat la partida, però només ho sembla. L'hem de desafiar i l'hem de vèncer, sempre, per dignitat. Res de dir també que és que és llei de vida. Aquí les lleis les fem nosaltres, oi, mare? Declaració Unilateral. Constitució pròpia. I comencem de nou, amb la llei del més fort (que ens afavoreix sens dubte), amb les normes no escrites, o amb la clau de sol.

Gràcies immenses per haver estat la millor en tot: com a mare, com a esposa, com a germana, com a filla, com a àvia, com a amiga i com a ànima que ajuda els altres. Gràcies per haver estat la Lali. Sí, hem après la lliçó, i tant que l'hem apresa. Tonteries les justes. No fer cas dels covards i dels que tenen por de patir. Aquí hem vingut a estimar amb totes les conseqüències. Plaer, dolor... Són coses molt menors comparat amb això.

Ja està. Espero haver-ho fet bé, mare. I no pateixis que saludaré tothom. Però no t'oblidis tu tampoc de fer-los a tots ells una abraçada. Un per un. Estic segur que ara mateix L'estan notant. Veus el sol com els fa brillar els ulls?

L'estelada de l'eixample

L'abdicació del rei Joan Carles I va fer creure a alguns que ja érem als anys trenta. Republicanisme al carrer, triomf electoral dels partits més revolucionaris, Pablo Iglesias in person fent ombra al PSOE, els republicans catalans convocant manifestacions que combinaven estelades i banderes espanyoles tricolors... Afortunadament, tot va ser un miratge. Afortunadament, els canvis que s'estan produint són ràpids però no desbocats ni precipitats. No s'ha canviat el nom de Via Laietana per Via Durruti. Semblem haver conjurat esperits del 6 d'octubre i altres ingenuïtats, com si alguna cosa haguéssim après per fi de Joan Sales: “Quina glòria, la d'aquell 14 d'abril! Era la glòria d'un dia d'abril i aleshores no sospitàvem que fos tan incerta.”


Tenim la gran sort que les dues transicions nacionals que veurem, la catalana i l'espanyola, seran ordenades: Espanya nomenarà successor reial i farà algunes reformes cosmètiques, a banda d'oferir (ben aviat) una sortida a les reclamacions catalanes com a ultimàtum desesperat. I Catalunya, si tot va bé, mantindrà la unitat envers la consulta del 9-N, la vocació de legalitat i de sentit democràtic, el lideratge presidencial indiscutit i la conservació d'una centralitat política i sociològica al voltant d'un sol objectiu. Afortunadament, la transició espanyola no sembla que hagi de fer-se amb assassinats ni violència, ni amb tancs ni amb atemptats terroristes, ni amb cops d'estat ni amb buits de poder. I la transició catalana, que ja s'ha demostrat que va completament a banda (l'abstenció de CiU en el tema de la successió reial és una abstenció històrica en aquest sentit), podrà fer-se valer internacionalment amb pulcritud, ordre i civisme. Tot això si no permetem que les pulsions de guerrilla urbana ens distreguin.


Vindrà una oferta, sí. I s'haurà d'escoltar. Però les coses han arribat a un punt que difícilment serà possible cap acord, si no consisteix com a mínim en una mena de corona confederal com la que teníem el 10 de setembre del 1714. No s'albira cap solució que no sigui poder votar sobre la independència de Catalunya, ja sigui en forma de consulta o d'eleccions plebiscitàries. I continuo no veient cap altre risc que el de sempre: el partidisme, les ànsies de protagonisme, la divisió, el moricambonisme tronat, la miopia dels que no valoren que sense CDC res d'això no hauria estat possible ni serà possible. Agradi més o agradi menys, ara aquest procés ja no és només del carrer i ja no només pot estar en mans dels partits “independentistes de tota la vida”. Ha d'estar al centre, ha de comptar amb tothom i que tothom estigui al seu lloc, ha de ser ordenat, d'ampli espectre sociològic, amb connexió amb les classes obreres però també amb determinades elits encara que sigui per plantar-hi cara. Per tant, posant l'epicentre en el balcó de l'Eixample i no en el de Pedralbes o en el de Sants, per útils que siguin tots els balcons amb estelada del país.


Hi haurà oferta de l'Estat, i allò interessant, allò històric, no serà la resposta dels revolucionaris, ni dels totpoderosos empresaris del “pont aeri”, sinó la resposta de la maltractadíssima, i tradicionalment poruga, classe mitjana. Una classe que escolta, que valora, que mira avantatges i inconvenients, que negocia i que va de bona fe. Però a la qual els últims anys se li ha gastat la paciència amb les ofertes de l'Estat. És imprescindible per al procés que la gent que viu en aquella casa amb balcó de l'Eixample, que hi va penjar l'estelada, no perdi en endavant també la paciència amb els partits que comparteixen el mateix objectiu i que han de fer-lo possible. Estem madurs per a la independència? Sí. Però estem madurs per a la generositat, la paciència i fins i tot les contradiccions i els equilibris polítics i socials que demana el procés? Ho veurem a partir d'ara.


Publicat a El Punt/Avui el 9 de juny del 2014

La piscina

Quan escric això no sé què haurà passat a les eleccions europees. En l'àmbit català, el dilema era si guanyava CiU o guanyava ERC (tot sigui dit, el país ha canviat moltíssim en 5 anys si el dilema és aquest). A les properes eleccions municipals sembla que es mantindrà aquesta tònica, i a les catalanes, si no és que hi ha una coalició antre ambdues forces, també. Per tant, ens trobem en una dinàmica semblant a la dels anys 30, el dilema Macià o Cambó (que va guanyar Macià), amb una única diferència: el que podríem anomenar el partit de Cambó s'ha transformat, porta ara una estelada i lidera el procés d'autodeterminació. Repeteixo: CiU s'ha transformat, porta una estelada i lidera el procés d'autodeterminació. Poca broma amb la Lliga del segle XXI.

Hagi guanyat qui hagi guanyat, em preocupa una cosa: el respecte mutu, la unitat d'objectius, el repartiment lleial del treball i sobretot la veritat. La veritat existeix: és opinable, sí, sempre, però existeix. I el candidat d'ERC en aquestes eleccions, Josep Maria Terricabras, va fer aquesta vegada la metàfora de la piscina: “Artur Mas està fent un paper digníssim. Això no vol dir que ell sigui el procés, perquè ell s'hi va afegir, ja que quan l'11 de setembre del 2012 va prendre la decisió de construir estructures d'estat, no es va tirar a la piscina, l'hi van tirar i s'hi va deixar tirar. Ell només havia de mirar si hi havia aigua o el Duran i Lleida.” Ja dic que no em preocupa aquesta afirmació per cap problema electoral, atès que escric aquest article quan ja no es pot votar: em preocupa en honor a la veritat i al futur del procés. Em preocupa com a actitud. I com a precedent.

La piscina la fem tots, i el president Mas no és una persona més. Ni ell és una persona més, un acompanyant qualsevol, ni CDC és un partit com qualsevol altre: CDC, amb tots els respectes pel paper “digníssim” que fa cadascú, és la clau del procés. Sense la transformació que ha fet el partit “dels moderats” durant els últims 10 anys, el procés potser existiria però de cap manera seria un procés polític sinó només social. Les manifestacions al carrer, que tampoc són alienes a la complicitat dels partits (no ho oblidem), no tenen cap utilitat si no hi ha una transformació política efectiva, i CDC ja l'havia feta abans. Ningú no va llançar Artur Mas ni CDC a cap piscina, sinó que la piscina s'ha anat omplint any rere any també amb l'esforç de Mas i del seu partit. “El procés” que vivim és molt interessant, però és indestriable, i subratllo indestriable, d'un altre “procés” políticament apassionant com és el que des de fa anys (i no pas a partir de l'11 de setembre del 2012) experimenta CDC en la construcció d'un nou imaginari polític central.

El mèrit que hi han tingut altres partits, com ara ERC, és també evident: ha aguantat l'aposta independentista des de fa molts més anys, va posar en evidència les contradiccions del socialisme català i va modernitzar un independentisme fins aleshores quasi antisistema. Bravo. Però la piscina s'ha omplert entre tots: carrer, entitats, polítics d'un cantó i polítics de l'altre. Avui ja no estem davant de cap Macià contra Cambó, sinó davant d'un Macià republicà i un Macià de gran espectre central que han decidit col·laborar. La notícia era bona, era històrica, era garantia d'èxit. Alguns creiem que ho ha de continuar sent. D'altres sembla que vulguin buidar la piscina, i no d'aigua, sinó de persones.




Publicat a El Punt/Avui el 26 de maig del 2014

La frustració

No hi haurà una proclamació unilateral que sigui acceptada amablement per tota la comunitat internacional. No hi haurà aplaudiments generals ni legalitats acollidores, ni modificacions automàtiques dels tractats internacionals per resoldre el cas de Catalunya. No hi haurà ajuda de cap país per celebrar la consulta tal i com està plantejada, ni hi haurà una aposta per l'Europa de les Nacions. No hi haurà càstig per a la intransigència espanyola i no hi haurà una victòria clara de les tesis catalanes. No hi haurà cap vencedor. Ni cap vençut.

També lamento informar que no hi haurà una reactivació econòmica immediata després d'exercir l'autodeterminació, que hi haurà les mateixes dificultats que ara o encara més, i que caldrà moltes mesures transitòries si es vol assegurar que el país no va al col·lapse. No és cert que no hi hagi inconvenients econòmics, incomoditats que no seran petites i fins i tot el rebuig de bona part dels poders financers i econòmics del continent. La inestabilitat del proper any, a més, podria afeblir la tímida puixança espanyola i repercutir en la nostra pròpia recuperació. En algun moment perillaran salaris o alguna inversió.

A més, com més ajustadES siguin les majories (i sembla que ho seran), més conflictiu serà el debat al carrer i no podem descartar alguns desordres. A la comunitat minoritària li costarà molt acceptar el resultat, pot haver-hi una digestió molt difícil de la nova situació i tal vegada violències puntuals. S'agitaran moviments lerrouxistes que es consideraran víctimes de persecució cultural, lingüística o identitària. D'altra banda, Espanya tampoc no es quedarà impassible: podria haver-hi boicot a productes i a persones, i a l'accés a organismes internacionals. Podria haver-hi una ira creixent en les declaracions polítiques, i un foment de l'odi mai vist fins ara.

També cal advertir que el procés, en si mateix, tindrà problemes de legitimació: hi ha una legalitat constitucional que no es pot obviar fàcilment i una obcecació del govern espanyol contra qualsevol pacte que faciliti la consulta, de manera que desembocar en unes eleccions plebiscitàries serà titllat d'“estil crimeà” o de poc seriós. A banda de la possible divisió entre partits sobiranistes que un procés electoral pot comportar. Pot haver-hi problemes de programa electoral conjunt, i sobretot problemes en cas de declaracions unilaterals: això per si sol no significa gran cosa, i cal molta musculatura per fer que unes paraules escrites en un decret tinguin incidència efectiva en la realitat. Inicialment hi haurà buit legal, buit polític i buit internacional. Estarem ben sols.

D'altra banda, tampoc no podem esperar que sent independents tindrem de seguida un perfecte estat del benestar, ni un govern exemplar, ni unes infraestructures més potents, ni una cultura més dinàmica. La independència per si sola no ens farà millors, ni més pròspers ni més productius. Això ja dependrà de nosaltres mateixos i de com es facin servir les noves eines.

Preparem-nos, per tant, per algunes frustracions. Ara bé, n'hi ha una de concreta que no la contemplo: el fet que no es produeixi ben aviat la independència de Catalunya. Aquesta frustració, aquesta en concret, em veig amb cor de dir que la podem donar per descartada.




Publicat a El Punt/Avui el 12 de maig del 2014

Estel Solé

Animals de companyia és l'obra escrita i protagonitzada per Estel Solé i que s'interpretava fins fa uns dies a la sala Columbus. Ara torna a oferir-se per a ser interpretada en cases particulars, una fórmula que a l'Estel li ha funcionat prou bé (especialment fora de Barcelona). És una obra d'altíssima qualitat. Molt ben escrita i molt ben interpretada, reflex d'una tradició teatral catalana traspassada a les noves generacions amb èxit. El problema: aquest. Que ara mateix la companyia ha de buscar fórmules com per exemple les de l'actuació a domicili. Com si diguéssim, la companyia s'autoprograma o es busca programacions alternatives a les sales de teatre. L'estrès de l'Estel és manifest. És la desesperació per la dificultat de fer rendible un producte tan bo, i alhora (hi afegeixo) de to tan accessible per al gran públic. En definitiva, és un reflex de l'estat de totes les companyies teatrals no grans en aquest país.

En parlàvem el dia de Sant Jordi amb empresaris teatrals que deixaven clar que el panorama ha anat empitjorant any rere any. Els ajuts de la Generalitat, cada dia més imaginatius donada la manca de liquiditat i l'escàs finançament, no arriben a salvar gran cosa. Els crèdits dels bancs són escassos, i amb condicions que ja no són les d'abans. El púbic queda encotillat per un IVA indecent. L'única cosa que s'ha mantingut, o que fins i tot puntualment ha pujat, és la qualitat artística, creativa, interpretativa i escènica. Tenim un producte de gran categoria i altíssimament exportable. Tenim actors i actrius com ara la Sílvia Bel, que encara somriuen, amb esperança, perquè et confessen que el que et fa feliç és mantenir l'aposta per allò que vols fer a la vida. Però l'any pitjor mai no acaba sent l'any pitjor, i els perfectes anuncis d'Estrella Damm fan bonament el que poden per entrenar les ànimes. Sigueu imaginatius i busqueu altres fórmules, li van dir a l'Estel. I de noves fórmules en té quatre-centes de pensades, una rere l'altra, i te les recita com si l'hi anés la vida. I té raó, l'hi va la vida, fins al punt que les presses i l'acumulació de temes la fan caure de la moto. Sí, ella s'hi juga la vida... però és que també ens hi juguem, com diria Joan Maragall en l'Elogi del viure, la salvació de la humanitat.

Cabré, fes alguna proposta o calla. Bé, jo m'atreveixo a apuntar alguna cosa. Si el món editorial i el discogràfic estan preocupats per la pirateria, o per internet en general i els comportaments que genera, aleshores el món teatral o del concert o de la presència directa són les grans plataformes de salvació de la cultura. El món digital pot fer alguna cosa per a complementar la difusió, sí, però encara hi pot fer més el foment de la humanística. Un foment que vingui no només dels poders públics, pobrets, sinó també de les empreses, les escoles, els mitjans de comunicació, les associacions de pares i mares, els mecenes, la gent. M'explico més simplement: el mòbil ens ha fet uns ximples. I de la mateixa manera que l'Estel s'autoocupa, el potencial públic s'ha d'autoocupar de la seva ànima tal com sí que s'autoorganitza per a fer cadenes humanes. Si cal, muntar un sistema formatiu paral·lel al sistema públic bàsic. Però ens havíem cregut que el món digital ens salvava, i només ens ha obert una finestra atractiva i moltes còsmiques pèrdues de temps. Ens hem de salvar a nosaltres mateixos, i no ho farem endinsats en la pantalla. La cultura tampoc. I la independència de Catalunya, per cert, encara menys.




Publicat a El Punt/Avui el 28 d'abril del 2014