Sortilegi nadalenc

A casa començarem l’any com sempre,connectats al Musikverein de Viena perquè Strauss ens marqui el ritme de l’esperança a cops daurats de batuta. Tot i així, aquesta vegada serà inevitable recordar que poc sdies abans l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya va ocupar el mateix lloc físic, sota les cariàtides i llàgrimes de vidre, que sempre adjudiquem mentalment a la Filharmònica. Va ser el 18 de desembre, dirigida per l’Ernest Martínez-Izquierdo: en el programa figuraven els Sortilegis de Monsalvatge, El amor brujo de Falla i Romeo und Julia de Prokófiev. La interpretació, segons les cròniques, va tenir un èxit aclaparador. Un servidor es va sentir orgullós de llegir que tota unaOrquestra Nacional triomfava a la catedral de la música, i que passejava el seu nom (llarg, institucional, catalaníssim) davant l’entusiasme dels distingits súbdits de Sissi.Tornàvem a exhibir talent i personalitat entre els palaus d’hivern, demostràvem a l’imperi austrohongarès que encara havíem sortit nacionalment vius d’aquella batalla de fa tres segles.

Més endavant, però, les cròniques ho posaven tot al seu lloc. L’orquestra, sens dubte, va fer un paper superb: però al capdavall una orquestra només pot fer que interpretar.Què és el que va commoure la Viena d’aquell vespre?On va recaure la clau profunda de l’èxit? Qui va ser el veritable triomfador artístic? D’on va venir l’autèntic embruix?Tots els enviats especials hi coincidien sense excepció: el rei del concert va ser Falla.Passió flamenca, sorra, sang, foguera i castanyoles, veu esgarrapada de la cantaora Ginesa Ortega. Els sortilegis musicals de Montsalvatge van merèixer, és clar, uns aplaudiments respectuosos; però el negre i vermell de Falla, el cant gitano i l’atmosfera goyesca, i el bis en forma de jota d’El sombrero de tres picos (del mateix autor), van ser els qui es van imposar com una alenada de vigor, com un veritable Anschluss,als cors rendits de la pàtria del vals.

Diuen que el públic del MusikVerein és extremadament conservador. No sé si això va jugar en contra de Montsalvatge.Però tot plegat fa pensar sobre la nostra incapacitat per exportar creacions pròpies, cultura nacional. Es veu que fins i tot el mateix Falla, que havia escrit originàriament l’obra per a cantaora i gran orquestra simfònica, la va adaptar per a mezzosoprano per tal de poder-la exportar el món: però que no pateixi Don Manuel, que aquí estem nosaltres (i la senyora Ortega) per salvar les essències foranes. Només per si de cas se m’atribuís algun odi íntim al flamenc o a altres cultures peninsulars, assenyalaré la crònica de l’AVUI, que va resumir perfectament la vetllada amb la declaració d’un dels espectadors: “Poder tornar a escoltar música espanyola interpretada per una orquestra espanyola”.És a dir, que tota l’ampul·lositat nostrada del nom de l’orquestra es desfeia com un dolç Strudel entre les anònimes impressions vieneses.

Coincidint amb la mateixa època nadalenca, hem pogut observar el canvi profund en la manera que tenen les nostres empreses de cava per exportar els productes a l’Estat. Em refereixo, en concret, a Codorniu. Així com els músics de l’OBC van brindar per l’èxit amb aquell vi calent anomenat Gluwein, per combatre el fred del carrer, Codorniu ha optat aquest any per transformar radicalment els seus tradicionals anuncis de cava (per pal·liar el fred del boicot, suposo).És cert que mai no ha caigut tan baix com la seva principal competidora,ni ens ha insultat mai el bon gust ni la intel·ligència. Però el canvi ha estat notori: així, allí on abans apareixien vinyes i campanars, o costes delMediterrani i referències explícites a “la terra”, ara surten jardins de xiprers, girafes perdudes i follets màgics que semblen sortits d’un embruix de Falla.

Som un país atrapat en un sortilegi ibèric. Encaparrats a dir-nos nació i a semblar autors del que fem, quan només som simples intèrprets de partitures alienes.Somniant, sí,sempre i fins l’inimaginable. Dormint com princeses conjurades en la nostra torre, esperant que arribi el primer petó d’amor. Quan el que ens cal és un bon raig de bufetades. Feliç any a tothom.

Publicat al diari AVUI. 28-12-2005

A l'alternativa

M’han proposat de dur al cinema una novel·la i la idea m’està resultant reveladora. Com diu en el seu últim llibre en Jaume Cabré (que per ami és lo rei en Jacme, i a qui ningú no hauria de confondre amb un aprenent com jo), la literatura és concebuda a partir del dubte i mai des de l’arrogància. Doncs bé: això del cinema et fa topar amb conceptes tan crus i explícits com pressupost, comercialitat, durada, clímax.Un monarca absolut com és un novel·lista se sent òbviament ofès davant d’aquests termes, ja que ell és el déu creador del seu món i no tolera tantes dosis de realitat en el procés. Però precisament això fa més gran el repte, fa més gran el dubte, i per tant fa més inofensiu qualsevol brot d’arrogància creativa. Això de la democràcia és cansadíssim, però encara n’aprendrem alguna cosa.

Com que ser un sol individu entre la multitud és tan motiu d’orgull democràtic com de vergonya aristocràtica, més enllà de les normes del mercat sorgeix sovint el gust per les coses alternatives. Són aquelles formes d’art que es consideren inclassificables, lluny de les tendències generals i fins i tot de les normes. Deixant de banda posats esnobs o elitistes, el cert és que la majoria dels qui fan coses alternatives ho fan des de la més pura de les actituds: obrint dubtes, experimentant, transgredint.

La vida de l'art alternatiu, de la música alternativa odel cinema alternatiu (encara no he sentit a parlar de cap exemplar de literatura alternativa) és d’una tristesa infinita. Perquè sovint topa amb l’èxit.De vegades una obra amb vocació alternativa comença a ser coneguda i a tenir un cert ressò, és comentada i mereix bones crítiques; en aquest estadi, la millor carta de presentació comercial de l’obra serà precisament la seva condició alternativa. Sortirà al programa Silenci? i serà objecte de conversa en els sopars i tertúlies que estiguin més à la page. En tot cas, perquè l’espectador sàpiga perfectament davant de quin tipus de creació es troba, anirà sempre acompanyada de la corresponent etiqueta.

L'exmple seria un grup com The Strokes, que després de ser un mite indie (independent) va resultar ser profitós des del punt de vista comercial. Es va arribar a posar de moda. El dilema va esdevenir, aleshores, si era correcte considerar encara com a alternatiu quelcom que gaudia d’un èxit rotund i acreditat i que, a més,movia masses. Masses borregues, estúpides, vulgars. O sigui, l’antítesi del que havia donat un sentit a la seva existència.

El contacte de l'obra amb el món és un terreny perillosíssim: “No et vaig dir que seria fàcil; et vaig dir que seria la veritat”, diu Morpheus al protagonista de Matrix quan aquest decideix prendre la pastilla vermella que li dóna la benvinguda al món real (el qual, recordem-ho, no deixa de ser un món imaginat per l’autor del guió). És evident que un creador desitja arribar al públic, però tant o més important que això és la manera d’arribar-hi.Tots tenim al cap la història de l’artista turmentat perquè l’èxit li arriba arran de la seva peça menys estimada. És el preu de la democràcia,o més ben dit del mercat, on el que compta és vendre.De manera que l’important per al creador no ha de ser només arribar, sinó (en paraules de Sinatra) fer-ho my way. Amb les mínimes interferències entre la corda invisible que uneix la composició amb la recepció. L’etiqueta, el prestatge de la FNAC, el rumor. Fins i tot la coberta d’un bon llibre pot arribar a desvirtuar-lo de forma fulminant.

Per sort, en el nostre món de pastilla vermella les monarquies absolutes van camí de l’extinció. I també és bo que la dictadura dels autors tingui avui més consciència del públic, del receptor, una certa consideració cap al destinatari.Però l’actual sobredosi de realitat i de pragmatisme té uns efectes nefastos enels esperits creatius, i parlo de totes les disciplines.Dit d’una altra manera: esteu convidats al meu món si us sembla prou atractiu.Però hi mano jo.O sigui que no hi vingueu si és per dir-me que dos i dos fan quatre, ni que la terra és rodona, ni sobretot se us acudeixi repetir-me aquella retorçada i absurda fantasia sobre la llei de la gravetat.

Publicat al diari AVUI. 14-12-2005

Strawberry fields

Benvolgut John Lennon: No emsap greu ser un més entre la multitud que t’adora. Si defenso sempre que puc la cultura pop deu ser que tinc alguna cosa de vulgar.En tot cas,no més vulgar que aquest llatí amb quèt’escric. Ho faig des de Strawberry Fields, aquest bocí de Central Park que fou batejat arran del teu assassinat a la cantonada del carrer 72. Avui hi ha un parell de roses posades damunt del mosaic Imagine, com quasi cada dia. Fa una tardor luxosa a Nova York, plena de llum, que ha disposat unes perfectes tonalitats caducifòlies. La ciutat ha recuperat l’ordre i la racionalitat gràcies a Mike Bloomberg, i torna a aparèixer gentil i optimista com una christy girl o com la bona cal·ligrafia.

Precisament volia parlar-te d'Imagine, aquesta peça musicalment perfecta i políticament emblemàtica. 1971. No fa gaire que els Beatles han publicat el seu últim (i millor) àlbum, tu ja fas concerts amb la patètica Plastic Ono Band i ets un agitador de masses capaç de dividir tot un exèrcit nord-americà en guerra. Compons un cant a la utopia, una cançó impecable, però un himne anarco-comunista al capdavall. Imagines que no hi ha propietats des del teu piano de cua i dins d’una mansió descomunal, mentre la bruixa de blanc va obrint persianes i finestres en estat de total alienació psicotròpica. No és que no tinguessis dret a ser ric i al mateix temps pensar com pensaves,només faltaria: però, francament, quan emposo a imaginar que no hi ha propietats finalment sempre m’adono que tu no hi ets i que NovaYork s’assembla molt a Vladivostok. Pregunta ara a laYoko si és important o no el dret a la propietat.Sobretot la intel·lectual. Pregunta-ho als dos supervivents, Paul i Ringo.O més a prop, un dia provem d’entrar a casa d’en Jaume Sisa a veure si ens deixa fer-hi una copa. Jo prefereixo prendre’m la teva lletra com un agradable somni surrealista, i no com una utopia: no sé si m’entens, s’assembla massa a la utopia immobiliària del conseller Milà.Potser la manca de propietats ens estalviaria molts problemes, és cert. I transformar-nos tots en buguenvíl·lees silvestres també.

Imagina que no hi ha cel, ni religions. No, ho sé, John: et parla un mal creient, però a qui la mort d’un germà (i el recent perill de mort d’un fill) porta sovint cap a la frontera entre la psicologia i la teologia. El gran interrogant. Sí, potser si tots fóssim moros o tots ateus, hi hauria menys guerres. Però tu mateix saps que molta gent creia en tu, i que encara et té com un profeta. I això els ajuda a anar tirant. I potser també saps que creure en alguna cosa que ens transcendeix és un bon antídot contra la temptació egocèntrica. La pau, la llibertat, els ideals, sí: però per què no el més enllà d’un mateix i d’aquesta vida? Sovint penso que tu hauries pogut aplegar una manifestació mundial contra la mort, John. Hauria estat un esdeveniment preciós, la cosa més pop i més vitalista que ens podríem haver tirat a la cara.També la més humana.

Imagina que no hi ha països. Aquí topes amb un nacionalista identitari, que no només creu que el seu país té dret a un Estat propi sinó que es confessa admirador de la capacitat artística, econòmica i política que ha demostrat històricament un petit tros d’illa com és el teu país natal. O em diràs que no és bonic que al sostre de l’aeroport de Liverpool hagin pintat “Above us only sky?”.O és que les teves cançons no deuen res de res a una ancestral arrel anglosaxona?Els d’Amnistia Internacional, que han adoptat la cançó com a himne oficial, ja ho saben que la nacionalitat (com la seguretat) també és un dret humà?I en Gurruchaga i en Maragall ja ho saben, que la teva cançó també imagina un món sense Espanya?

Com et deia, aquests dies he redescobert una Nova York neta i cívica. De somni. No tinc cap dubte que Barcelona anirà per aquí quan hi hagi el canvi, quan deixi de ser tan frívola.Tu ens has posat música a un somni que ens iguala, que esborra les diferències. Gràcies per fer-ho.Però a la meva generació li pertoca construir ambels ulls oberts, sense confondre sempre desigualtat amb injustícia, sense haver d’obeir lliçons ni dogmes. I no us demanarem ni perdó i permís.

Publicat al diari AVUI. 30-11-2005

Preàmbul

Mentre altres discuteixen sobre si tenim els mateixos drets econòmics i nacionals que el poble basc, i en definitiva sobre si tenim dret a recaptar i gestionar des de Catalunya mateix els diners que paguem els contribuents, el president Maragall té un interès molt especial a redactar un preàmbul que sigui ben vistós i que es pugui aprendre a totes les escoles del país. Tractant-se de l’home més entusiasta i més optimista amb això de l’Estatut, l’home que a més a més sap identificar bé el líder que el nacionalisme necessitava, penso que podria donar-li un cop de mà. Amb la màxima humilitat de què sóc capaç, diré que d’idees no me’n falten.

Per començar, busquem un antecedent que pugui trobar semblança amb el que suposaria aquest text estatutari si s’aprovés tal com està. Un text que en la història hagi tingut la mateixa vocació d’encaixar definitivament Catalunya dins d’Espanya (que si he sentit bé d’això es tracta), i que diria més o menys “Por quanto por Decreto de nueve de octubre del año próximo, señalado de mi Real mano, he sido servido de decir, que haviendo con la asistencia Divina, y justicia de mi causa, pacificado enteramente mis armas ese Principado, toca a mi Soberanía establecer Gobierno en él, y a mi Paternal Dignidad dar para en adelante las más saludables providencias”. Però potser l’estil de Felip V pot semblar massa antic, massa ampul·lós, i més aviat llunyà a la vocació republicana de la federació ibèrica que estem engendrant.

D’acord, anem-nos-en a abans-d’ahir. Tinc a les mans un text fantàstic, que suposo que el govern compartirà perquè prové del dictamen del Consell Consultiu, amb allò tan bonic que diu “ni Catalunya és titular de drets històrics que permetin establir un règim diferenciat de competències, ni gaudia d’un règim singular de finançament mantingut al llarg del temps en el moment d’aprovar-se la Constitució”. No els sembla insuperable, aquest text com a preàmbul? Fa un repàs exacte de la nostra condició de província orgullosa de no haver estat mai res més que això. I també podríem afegir-hi un altre apartat del dictamen, i deixar palès d’entrada que “la determinació de la participació en els impostos cedits afecta el conjunt de finançament i haurà de ser fixada d’acord amb els criteris generals establerts a la LOFCA”. Així, quan arribem a l’article 1 que ens assegura que Catalunya és una nació, ja sabrem perfectament que estem parlant en broma.

La tercera opció és adaptar-nos directament al destinatari del text: el president Zapatero, que és tan bona persona que sempre em sembla que d’un moment a l’altre mirarà a la càmera i dirà “dibuixa’m un xai”. De manera que podríem posar al preàmbul aquella frase del ministre Sevilla quan deia, aquesta mateixa setmana, que “la diferència no pot donar dret a privilegis. Per tant, el nostre sistema de finançament de les comunitats del règim comú, les que no són forals, que tenen constitucionalment un altre sistema, ha de ser el mateix per a totes”. No hi pot haver preàmbul més obert, universal, cosmopolita i igualitari.

De totes maneres, l’objectiu principal era aconseguir que el text del preàmbul fos fàcil de recordar i que guardés una musicalitat. Home, aleshores s’ha acabat el problema, amb la quantitat de poetes que tenim! En concret, hi ha uns versos que sens dubte li queden molt propers al president Maragall i que, a més retraten perfectament la gestió sota el seu mandat. Li garanteixo que tots els nens aprendran fàcilment a recitar-ho cada matí a l’escola. I quin goig que farà: “Topant de cap en una i altra soca...”

Publicat al diari AVUI. 16-09-2005

Idolatria

A banda de ser el pecat original del poble d’Israel, i de sonar com la cosa més lletja que puguis cometre –i en què puguis pensar– durant unes vacances d’agost, aquests dies m’he convençut que la idolatria pot ser un costum altament saludable. Sí: com tot, té les seves derivacions perverses i excessives. I com tot, portat a l’extrem, ens pot complicar les vides i les societats. Però observin per uns instants com vibra un nen pels tocs de pilota del seu futbolista; amb quina cura extrema penja el pòster signat a la paret de l’habitació. Com somriu aquell passatger de metro que s’acaba d’empassar un glop de talent del seu escriptor més admirat. Com es fon com un gelat la noia a qui el cantant acaba de treure a ballar davant de tot el Camp Nou, però molt especialment davant de les seves amigues. No hi ha res de pervers i negatiu en tot això. Fins i tot recomano no refiar-se de la gent que no té ídols, que és incapaç d’apreciar la perfecció en obres humanes o fins i tot ’il•lusionar- se en una simple il•lusió. El veritable pecat, tal vegada, seria el d’un malaltís escepticisme sobre les oportunitats que tenim de veure bocins de Déu al nostre voltant. Creure que tot plegat és tan relatiu com mundà, inconsistent, ridícul o simplement fals.

Aquest agost he tingut l’oportunitat de conèixer un dels meus ídols més recents, la cantant Mariza, que vostès poden identificar com l’artista que ha revolucionat i rejovenit el món del fado portuguès. Sóc molt conscient que potser es tracta d’una idolatria temporal, una marea que tendirà a estabilitzar-se, però davant la invitació a Portugal –derivada d’un dels meus últims articles, i d’un mitjancer tan casual com eficient– només podia respondre amb un sí impulsiu. Vol d’anada i tornada només per assistir al fabulós concert de Santa Cruz i gaudir de la forma que té Mariza d’homenatjar l’emoció de viure. Aquell cant descarat, aquella forma de gesticular: en un moment donat la mà es planta davant de la cintura, com si posés una muralla al pas de l’aire i li digués que ara m’escoltaràs tu a mi. En fi, el luxe que sempre suposa veure-la en acció sumat al privilegi de saludar-la rere l’escenari. Quan això et succeeix a l’adolescència, quasi sempre l’ídol comença a desintegrar-se: o sigui que era una persona com jo, ves. Però la maduresa fa que els ídols escollits siguin cada vegada més sòlids i consistents, i només capaços d’esfondrar-se si realment et fa un lleig o simplement demostra no estar a l’alçada del que havia aconseguit ser dalt de l’escenari. Per sort, Mariza es va fer carn i ossos amb la mateixa humilitat i generositat amb què ens havia aixecat els cors feia només cinc minuts. I és que també, amb el pas del temps, ja no et construeixes cap ídol si el seu art no guarda una important dosi de senzillesa. D’aparent senzillesa. Em pregunto si en això consisteix precisament la modernitat.

La majoria dels ídols són fugissers, marees i febres que pugen i baixen en la mesura en què els nostres gustos van canviant –o sofisticant-se–. De vegades, en canvi, se’ns queden ancorats en l’ànima i ens marquen el caràcter, l’estat d’ànim, fins i tot la identitat. Mai no sabem si ens trobem en una marea alta o si és que en l’escalfament del nostre planeta s’ha desglaçat l’Antàrtida irreversiblement. En qualsevol dels casos, és bo que ens fem il•lusions i que ho fem sense por de veure-les desaparèixer com focs artificials, com una ficció, com un truc d’il•lusionisme. Normalment, les perfeccions humanes no aguanten tota una vida i rares vegades aguanten més d’una obra. O una part d’una obra. Però és d’una evidència total que existeixen, i que davant d’elles només té sentit apassionar-se. L’ídol que has pogut saludar aquest vespre i que t’ha signat la pilota o el disc morirà de dues maneres: o bé pel destí marcat en les seves limitacions humanes, o bé perquè dins nostre ha desaparegut la fascinació, l’ideal creat, l’àngel anunciador que venia a enlluernar-nos. No hi ha univers personal que valgui si no hi brillen impúdicament algunes estrelles.

Publicat al diari AVUI. 19-08-2005

Fado

No sé quants de vostès hi van ser, la setmana passada, al concert de Mariza al Palau de la Música. Quants van poder tenir el privilegi, el luxe. No acostumo a destacar esdeveniments culturals en els meus articles, però davant d’aquest veritable fenomen he de traslladar-los una espurna de la meva pròpia sorpresa. Ser present en aquell concert va ser fruit d’una sort rara i exquisida, com una atracció cega. Aquesta dona nascuda a Moçambic però bressolada a Lisboa, aficionada a l’art dels fados des que tenia només cinc anys, ha posat colors i llum a una música que fins avui ens imaginàvem només en forma de plany. Però més gratificant que el concert en si, que va ser un èxit inapel·lable, va ser la fortuna de la descoberta. La satisfacció de trobar una perla sense haver-la buscada, com si l’atzar de les onades volguessin posar-te-la en el camí. I també una inesperada invitació a les sensualitats de l’estiu que arriba.

Fa temps que tinc una passió estranya pels fados, una marea que em puja o em baixa segons els mesos. Però la màgia i l’embruix de Mariza, de qui lògicament ja persegueixo tota la discografia, és una força de la naturalesa que desconeixia. Va ser un simple pressentiment de mitja tarda, comprar les entrades, seure en una llotja i rendir l’ànima des del primer minut. Aquí tenim una concepció del fado encara molt folklòrica i afectada. Veiem Portugal amb aquesta enganxosa melangia portuària, de tramvies rovellats i ciutats ancorades, i en aquest seu cant sempre hi reconeixem lament i enyor. Mariza, que té una base evident i que per tant domina el vessant més típic de l’art, hi ha volgut posar una alegria descarada. Alguns crítics diuen que són pessics de la seva Àfrica natal, arranjats a través de la percussió; jo penso, més aviat, que Mariza ha posat una mica de vi negre al fado. Una feminitat generosa, cordial, jove. Si aquest tipus de cant és líquid com el curs d’un riu, ella hi ha posat cabal i cascades. Amb aquell concert (més que no pas amb els seus discs), se’ns va fer present un estil de fado que ha sabut deixar l’hivern enrere. Fins i tot ens va descobrir notes que mai no hauríem esperat, però que embellien audaçment les frases. Se’ns va endur arran de mar dalt d’una veu de lleugeresa sobrehumana. Però sobretot, mai no havia sentit cantar fados amb el cap tan alt ni amb un somriure tan impúdic.

Fou envejable la connexió entre ella i la part portuguesa del públic que contribuïa a exigir més bisos. Mariza va saludar-los efusivament i va llançar constants referències patriòtiques. Portugal ha sabut mirar cap a l’Atlàntic per no haver de respondre a les seculars provocacions de la raça veïna, tan inherents, al final tan previsibles. És un poble que ha sabut mantenir-se digne i protegir les essències, encara que hagi estat a base de tapar-se les orelles i girar-se d’esquena. Un divorci preventiu. Per això els portuguesos no s’avergonyeixen de geminar la ela, ni d’exhibir arreu el seu folklore, ni de les seves limitacions com a país. Tot i així Mariza, entre els seus constants balanceigs de faldilla, va saber tenir l’amabilitat de dir que, per ella, tots els qui estimem la seva música som compatriotes seus. Compassiva mentida.

I en un dels crits més ben refilats de la cançó Primavera, just en aquell instant en què la veu es fa enfiladissa i es perd enmig del silenci del Palau, en aquell moment de tensió musical on saps que la melodia ha de tornar però només quan decideixi tornar l’ànima de Mariza, en aquell punt exacte i culminant dels múltiples virtuosismes de la nit, enmig de la muda expectació del públic de Barcelona, va sentir-se una veu des de les últimes files de platea. Una veu de noia segurament estrafeta i amb tanga fúcsia, l’anònima expressió de la vulgaritat que envolta aquesta ciutat que se suposa més europea (i en aquell moment més portuguesa) de la península, un baix impuls que va abocar damunt del vol de Mariza un bàrbar i incivil “¡ole!”.

Aquest país no té cap solució possible.

Publicat al diari AVUI. 24-06-2005

Estatut

Preàmbul: Després d’una història mil·lenària plena d’anormalitats, un gran dia Catalunya va arribar a ser governada pels normals. Aquest fet la va convertir per fi en un país normal a tots els efectes. Per la qual cosa es redacta el següent Estatut.

Article primer: Catalunya és una noció, que només es revela autèntica quan hom decideix enfilar-se a la talaia del Tibidabo.

Article segon: La normalitat predominarà en les relacions entre Catalunya i tots els altres pobles normals de l’Estat. Aquí s’acaba el capítol referent a política exterior.

Article tercer: Les llengües de Catalunya són dues: el català i el normal.

Article desè: És cultura catalana tota aquella feta a Catalunya en qualsevol idioma del món, si bé es reservarà un lloc preeminent als escriptors normals.Tot aquell o aquella que no vulgui participar en aquest nou patriotisme, serà considerat individu o indivídua anormal o potencialment perillós o perillosa. A aquests efectes es promouran polítiques de normalització en general i estades a Madrid per als malalts de no viatjar.

Article quinzè: El territori de Catalunya està habitat principalment per arbres, ocells i peixos. Els seus drets fonamentals estan reflectits a la disposició addicional primera, amb les excepcions que al govern li puguin convenir. Els consellers del ram procuraran fer sempre cara de lluç de palangre.

Article setzè: Es garanteix la llibertat de vot entre dues opcions: esquerra o dreta. S’estableix que els vots de la província de Barcelona, pel seu caràcter olímpic i cosmopolita, valdran el doble que els de les comarques suburbials.

Article vintè: Tota persona o persona que opti a un càrrec públic de certa importància haurà de presentar, juntament amb la seva disponibilitat, la del seu germà o germana. Es decreta la importància de dir-se Ernest.

Article vint-i-dosè: Tot conseller en cap de la Generalitat perdrà el càrrec, i en el seu cas l’honorabilitat, si així ho disposa el secretari general del PSOE via fax urgent.

Article vint-i-sisè: El finançament de Catalunya serà el que decideixin les comunitats germanes, després de deliberar-ho en les habituals reunions de cafè. Queda prohibit demanar infusions de menta. Queda tipificat com a delicte demanar la lluna.

Article trentè: No s’acceptarà cap dimissió per ensorrar cases amb línies de metro, ni per enviar circulars orientatives a la premsa. Qui pretengui forçar cap dimissió serà acusat de corrupte i investigat d’ofici pel fiscal. Als damnificats, en compensació, se’ls reconeixerà el dret a la felicitat.

Article trenta-vuitè: S’instaura la SER com a ràdio pública catalana. L’antiga televisió nacional passa a anomenar-se televisió autonòmica amb tota normalitat. La vida es llegeix al Periódico Oficial de la Generalitat.

Article quaranta-cinquè: Qualsevol traspàs de competències, cessió de papers o delegació de funcions seran gestos sempre agraïts com a regals que són i com a mostres de l’amistat eterna que sempre ens ha volgut mostrar l’Espanya plural.

Article cinquantè: Tot aquell que no sigui agnòstic serà considerat heretge.

Article cinquanta-dosè: Queda prohibit maltractar les dones. Especialment maltractar el president de la Generalitat, tenint en compte que la Guerra Civil ja es va fer contra ell.

Article seixantè: Prohibit dir comportament o actitud. Sempre direm capteniment.

Article vuitantè: Serà benvingut a la normalitat tot republicà que així ho desitgi i esculli, sempre que guardi un bon capteniment. Se li permetrà dir de tant en tant que els seus objectius van més enllà i amenaçar amb eleccions anticipades.

Disposició final: Demanem un exercici de responsabilitat a totes les forces polítiques normals i anormals perquè aprovin el present Estatut i ens permetin continuar gaudint del carrilló de Palau i de tot aquest dolce far niente. Ara és l’hora del patriotisme.


Publicat al diari AVUI. 15-04-2005

La mesura de les coses

Les hores d’espera en aquests aeroports deficients, sempre amb retards i sempre en vaga de neteja, obliguen a acabar passant revista als llibres del quiosc. Aquesta Setmana Santa vaig poder fer una ràpida ullada als bibelots que s’exposen als seus prestatges, i vaig comprovar una curiosa constant en molts best sellers: el nom de l’autor apareix damunt de tot, abans que res, amb lletres immenses que ofeguen tot l’interès que pugui tenir el títol de l’obra. Queda clar que la qualitat del llibre és avalada per una signatura, i no per la invitació que pugui contenir el seu títol. I quan no és així, quan hi ha excepcions, aleshores en tot cas el nom de l’autor ostenta la mateixa mida que el títol del llibre. Mai ni un mil·límetre menys. Es tracta, suposo, d’evitar que l’ego de l’autor quedi eclipsat –només faltaria!– pel contingut de la seva pròpia obra. Quantes coses que hi tindria a dir Freud, a tot això.

Sovint la mesura de les coses, de la importància de les coses, és una mesura física. Centímetres, mil·límetres, metres quadrats, grams i quilos. Aquest fenomen dels best sellers em va recordar l’estupor que sempre m’ha provocat llegir un programa d’òpera o de música clàssica: què vol dir, Lorin Maazel per sobre de Txaikovski. On s’és vist. Què hi fa, José Carreras per damunt de Mozart. O la Caballé per damunt del pobre i indefens Verdi. Ja em perdonarà l’amic de la família Bruno Gelber, però em fa mal a la vista que tot un Beethoven aparegui agenollat sota les seves indiscutibles virtuts pianístiques. Totes aquestes dissonàncies es fan, suposo, amb el pretext que uns són vius i els altres són morts, i que la importància que té el concert és la manera d’interpretar un clàssic ja consagrat. Home, això és com si el meu admiradíssim Joan F. Mira hagués col·locat el seu digne nom per damunt de Dante Alighieri en la traducció de la Divina Comèdia. Sovint he mirat el programa d’un concert i m’he sentit com si em trobés davant d’un sacrilegi, d’una apropiació indeguda, d’una profanació de les tombes dels mestres. Una obra la pots fer teva, sí, però o bé pagues uns royalties o bé promets no enfilar-te al pedestal del seu autor amb aires d’haver-lo reencarnat. Però queda clar, tot i així, que avui els cartells de concerts pretenen atreure el públic més per la figura viva de Daniel Barenboim que per la ja enterrada figura de Johannes Brahms. No deixa d’intrigar-me què és exactament el que vol escoltar el públic, quin percentatge exacte de Brahms i quin de Barenboim volen sentir. Estic convençut, i fermament, que la proporció desitjada no és la que queda reflectida en el cartell.

També en cinema. Des dels anys del No-Do, les bombetes que presentaven una nova pel·lícula destacaven clarament Clark Glable abans de res, i fins i tot s’hi va arribar a escriure coses com Clark Gable ¡En Vivo! per humiliar definitivament guionistes, directors i altres bons actors condemnats a ser secundaris. Cada dia m’atreuen menys els intèrprets de les obres, em fixo menys en els actors, evito més aquella manera de jutjar les obres en funció de com treballa, aquest. Potser per vocació professional, me’n vaig directe al guió. Que és la idea, al capdavall. L’origen. Els intèrprets que interpretin, però la veritable màgia resideix en la nit de lluna plena que va impregnar els dits de Debussy. Aquí és on volem anar. Donem la mida exacta a les coses, els mil·límetres adequats, les negretes i cursives rigorosament merescudes. Posem una avinguda als molt honorables presidents i un carreró sense sortida als presidents no honorables. Posem la quantitat justa de tinta als titulars dels diaris, posem en portada el veritable autor de l’Estatut –el PSOE– i després en un racó que parli en Saura. Posem l’autenticitat per damunt de les veus dels intèrprets, i així ens podrem acostar al missatge original, el que és important i universal. Tots tenim nocturns com els de Chopin, tots hem viscut històries d’amor dignes de pel·lícula, tots hem volgut immortalitzar un instant. Posem les lletres més grosses, doncs, a les obres i als autors de debò. En ells recau la nostra immortalitat.

Publicat al diari AVUI. 1-04-2005

Plaques

En aquest llit Yoko Ono va demostrar que no hi ha geni que no pugui caure en les urpes d’una bruixa lletja i malvada. Aquesta esplanada amb arbres i gronxadors havia estat abans una plaça dura d’en Bohigas. Dalt d’aquesta cadira de rodes Cristopher Reeve va plantar cara a la kryptonita en nom de tota la humanitat. En aquesta taula el senyor Pla va obrir la llibreta i va concloure que la mediocritat s’assembla molt al cafè amb llet. Amb aquest pot de sopa el senyor Warhol va posar un mirall al món, a desgrat dels miops. Amb aquest premi Sebastià Alzamora va descobrir que només ens agrada quan és en Sebastià Alzamora. Davant d’aquesta cabina de telèfons la noia va acceptar tenir cura, almenys per uns dies, d’un escriptor disfressat d’advocat. En aquest plató de televisió Mikimoto va fer el millor programa que s’ha fet mai en aquest país. Dins d’aquest taxi el senyor Salvador Sostres, dit alçat i verb irreprimible, va llançar la solemne proclama en contra dels finals tristos i a favor de l’alegria. En aquest balcó un senyor lleonès va sortir investit, per primera vegada a la història, president de la Generalitat de Catalunya. Dalt d’aquest turó va néixer una idea de país que el va salvar de les ruïnes. En aquesta platja Charlton Heston va condemnar-nos per haver derruït la llibertat. En aquest piano Debussy hi va aconseguir atrapar la lluna. Mirant aquesta constel·lació en Jaume Cabré va començar una de les millors novel·les de la literatura catalana del segle. Per aquest passadís del Palau de la Música va poder passar una senyora amb bastons, amb tota la seva família, mentre els Petits Cantors de Viena estaven encara en calçotets. Assegut en aquest banc, enmig d’un entorn profundament pessimista, Johan Cruyff va decidir que el Barça guanyaria el Ligo. Dalt d’aquest escenari Lluís Llach va demostrar que ens domina les ànimes però també que no dominarà mai la política. Aquesta enquesta del nostre diari és gentilesa dels nostres més honorables subscriptors. Québec: Je me souviens. A bord d’aquest transatlàntic abandonat als molls de l’oblit va navegar Grace Kelly fins a Montecarlo per convertir-se en princesa. En aquest despatx es va fer un jurament pel futur Estatut sense saber que es podria estar cometent perjuri. Al fons d’aquest restaurant del passeig de Santa Mònica es reuneixen tres amics, un cop al mes, pel plaer de parlar sense màscares. Per aquesta avinguda mitja ciutat va sortir a saludar el Caudillo, serveixi aquesta placa com a etern recordatori. Sota aquest firmament inabastable es va decretar que la nit només existeix a les latituds polinèsies, i que la resta són escenaris i attrezzos. Aquest palau fou pagat i construït pel senyor virrei sense imaginar-se que acabaria sent per sempre el Palau de la Virreina. Amb aquesta camisa de dormir Audrey Hepburn podria haver ballat tota la nit. En aquest camp de futbol es van arribar a aplegar cent mil persones per cridar que som una nació, per molt que avui sembli mentida. En commemoració del dia que el RCD Espanyol va canviar de nom per sempre. Al Fossar de les Moreres hi he clissat més d’un traïdor. Prohibida l’entrada a tota persona que prefereixi Stones que Beatles. Avinguda Pujol, abans ronda del General Mitre. Avinguda Maragall, abans carretera del Carmel. Plaça Clos, pròximament plaça Tortell Poltrona. En el dia d’avui s’obrí la nevera no-frost on reposa Walt Disney. En reconeixement de tots els qui han lluitat per nosaltres sense que haguem sabut estar-hi a l’alçada. En aquests estudis va existir, al seu dia, una ràdio líder i nacional. En aquesta escola d’elit hi estudien els fills d’un polític d’esquerres: governem, però encara hi ha classes. Per aquí va passar Woody Allen. Monument al patiment de totes les àvies. Amb les restes d’aquest cor trencat vas poder començar a sentir-te reina de debò. Primera pedra de l’ambaixada catalana a Madrid. En aquesta habitació de Viladrau va tancar els ulls un àngel que mai no ens perdonaria la nostra tristesa.

Publicat al diari AVUI. 18-03-2005

Viure i/o escriure

Amb la mort d’en Miquel Bauçà, s’ha creat un mite comprensible però també aberrant: certament, l’actitud reclosa i anticonvencional del poeta és digna d’un personatge de novel·la. A mi, per exemple, m’ha evocat lleument el protagonista d’Els treballs perduts d’en J.F. Mira (obra impecable, per cert). La seva vida i la seva mort conviden a reflexionar sobre l’actitud de l’escriptor davant la societat, davant dels mitjans, davant del paper en blanc i d’ell mateix. Sí, i és lògic que sigui notícia. Però a partir d’aquí, i un cop admès tot plegat, el millor que podem fer és posar-nos a examinar l’obra que ha deixat i no recrear-nos en un estil de vida que no és ni lloable ni menyspreable. Que és simplement una actitud diferent, curiosa, fins i tot cinematogràfica, però que no té per què ser exemplar de res. Demano, doncs, que es deixi de lloar allò que no és digne de lloança. Em nego a sumar-me a un elogi frívol, quasi desconsiderat, d’una malaltia com és l’esquizofrènia. Aquest país ens apareix, de vegades, ple de bocamolls irresponsables.

Sí que voldria parlar de l’actitud davant de l’escriptura. Fa uns dies vaig coincidir amb diversos joves escriptors a les jornades Sota Quarantena, fantàsticament organitzades per Biblioteques de Barcelona, dirigides a donar a conèixer l’obra i l’actitud literària d’autors menors de 40 anys. Doncs bé, entre d’altres coses se’ns va demanar que ubiquéssim la nostra pròpia obra dins l’univers literari nacional i internacional. Això se’ns demanava, pobres de nosaltres. Alguns escriptors s’hi van atrevir: van citar escoles i corrents i influències, des de Quim Monzó fins a Txékhov, de vegades amb sinceritat i de vegades amb una clamorosa actitud de senyoreta Pepis. És molt fàcil: fas una obra profundament mediocre però t’arrapes a la cuixa de James Joyce o de Truman Capote perquè ells et defensin, i de pas esmentes l’ajut directe (i desinteressat) que has rebut de Schopenhauer, i quedes com un rei. Després encara hi afegeixes que l’escriptura d’aquest país és massa vulgar i quotidiana, i que no eleva, i signes un manifest que et posi al capdavant d’una avantguarda mai prou valorada. Poden imaginar que jo vaig desistir d’ubicar-me en cap univers literari, potser per evitar aquestes sospites, potser perquè ja tinc prou feina a crear el meu propi univers.

Podria dir-los a vostès que m’he llegit quasi tot Pla i bona part d’Ibsen, i no tindrien per què creure’m. O sigui que vaig optar per furgar en el meu subconscient, fer un exercici de sinceritat amb els altres i amb mi mateix. Vaig provar de despullar-me del tot per arribar a la conclusió que no sé si en la meva obra hi té més influència Gustave Flaubert o John Lennon. Vivint com visc al segle XXI, entre cinema i televisió i ordinadors, no m’ha de fer cap vergonya reconèixer que potser, vull dir que segur, que en el meu subconscient hi pesa més Mickey Mouse que Ramon Llull. I tinc els meus dubtes que la maduresa, la lectura, l’aprenentatge, puguin posar-hi massa remei. El meu entusiasme per la literatura dels grans autors no pot esborrar, de cap de les maneres, la meva irrenunciable àncora en el segle que visc. Perquè vostès estaran d’acord que l’escriptor ha de viure, a banda d’escriure. Pla deia que “l’escriptor té una responsabilitat total davant l’època que li ha tocat viure”. Cert. Jo hi afegeixo que l’època en què vivim té una gran responsabilitat sobre nosaltres. I que no hem d’amagar-ho, ni renunciar-hi: vivim en una societat i no en una bombolla de bibelots amb pols. Som hereus de l’art pop, de Hollywood, de la cultura de masses. I ens agrada. I també ens iguala. Per tant, mentre el jove escriptor Francesc Serés es duia les mans al cap quan em sentia parlar, en veritat dins del seu cervell (i per molt que ell ho negui) Shakespeare mantenia una batalla mortal amb els Beatles. La diferència entre en Serés i jo és que jo no vull prendre partit per cap dels dos. Que cap dels dos no em fa vergonya. He arribat a la conclusió que els autors no hem d’enfrontar la nostra literatura amb la nostra vida, i, si això mai em succeís, demano als qui m’envolten que em rescatin immediatament de l’Olimp. O del bar de la cantonada

Publicat al diari AVUI. 18-02-2005