Un DNI català?

Quan proves de posar-te al mig del conflicte català, i de buscar solucions on ambdues parts cedeixin, les possibilitats són múltiples: pots remetre-ho tot a la sentència de l’Estatut (i per tant provar-de fer un de nou, o de crear un “estatus especial”); pots en canvi circumscriure-ho al debat sobre el finançament (que va ser la gota que va fer vessat el got d’Artur Mas); pots tenir en compte la Declaració d’Independència del 2017 (és a dir, partir de la base que el trencament és real) o pots proposar un referèndum d’autodeterminació (que en cap cas és una proposta de màxims, com diu Pedro Sánchez, sinó normalment una solució del mig on ambdues parts poden guanyar). Totes aquestes zones grises, on les cessions poden ser mútues, es poden posar damunt la taula i desenvolupar-se com a propostes de solució a curt o a llarg termini (sempre que la població les avali). Fins i tot es poden combinar totes elles, com a passos graduals, o com a arbre de possibilitats segons l’evolució de la ruta. Ara bé, hi ha una cosa que han de tenir en compte mentre pensin en totes elles: aquest no és un conflicte administratiu. Ni competencial. Ni de finançament, o de models federals més perfectes o imperfectes. És un conflicte nacional.

Això significa que la identitat hi té un paper principal. La cultural, en el nostre cas. La de pertanyença. La bona notícia és que això, lluny de ser un impediment per a una solució pactada, en podria ser una oportunitat: les qüestions nacionals, identitàries, culturals, de reconeixement, no tenen per què implicar trencaments. El catalanisme porta quasi dos segles provant de dir això, i de configurar un model plurinacional d’Estat, però ho ha fet en solitari. I aquí és on els mediadors, o qui sigui, han de provar de fer entrar en raó el regne d’Espanya: si la independència o l’autodeterminació de Catalunya són qüestions implantejables, impossibles, inconstitucionals i massa traumàtiques, per què hauria de ser tan implantejable, impossible, inconstitucional i traumàtica la plurinacionalitat? Qui ho planteja en aquest article és un independentista, d’acord, però un independentista que pensa en possibles solucions “del mig”: i em pregunto, per què no el reconeixement nacional? Per què no fixar, d’una vegada per totes, que Catalunya i Euskadi són nacions? O és que l’autodeterminació no, però això tampoc?

Què implicaria, un reconeixement nacional? Alguns ho circumscriuran al ple desenvolupament de la llengua i la cultura, tot i que em temo que és massa tard per a plantejaments tan naïfs; d’altres posaran l’accent en blindar competències fins al punt de donar-los un caràcter de sobirania compartida; d’altres ho fien tot a la reforma del fiançament, a un model semblant al del concert econòmic o a la rebaixa considerable del dèficit fiscal; i d’altres posaran, com a garantia de plurniacionalitat real, que es reconegui el dret a marxar quan calgui (tal vegada fixar un mínim de temps) i les vies per fer-ho. Totes em semblen vàlides, de fet jo les compro totes alhora, i totes alhora poden fer el què. Me’n faltarà, però, una de fonamental i la que considero el meu personal acord de mínims en la resolució d’aquest conflicte: un DNI català.

Pensaran que és una dèria sentimental, poc útil, simbòlica, un simple paper. Qui pensi això ha de provar de fer l’exercici d’assimilar-ho a tantes persones que s’han vist imposibilitades d’adquirir un nom de dona perquè el seu físic semblava massa masculí. I viceversa, és clar. En el meu cas, i en el de moltíssima altra gent, estem davant d’un problema de justícia i de respecte a la nostra identitat més genuïna i profunda. No és que no ens sentim espanyols, amb tot el respecte, sinó és que simplement no som espanyols. No som dones, no som homes, perquè ho digui el nostre DNI. Som el que som, no volem ser res més i no som res més. Una autodeterminació “de gènere”, en cert sentit. Comprendre el conflicte català no va de teories de la política, o de sistemes constitucionals, o d’equilibris competencials: és comprendre que hi ha una colla de persones, milions d’europeus, que pertanyen a una nació i que no se’n senten de cap altra. Poden escollir independitzar-se o quedar-se, però ambdues vies demanen resoldre una qüestió de pura justícia: no podrem mai sentir-nos conformes amb res fins que poguem dir oficialment què som. I, en sentit advers, què no som. Comprendre això és fonamental, tant per a explicar-se la pulsió independentista catalana com per a provar d’aturar-la.

Publicat al diari Ara el 30 de desembre del 2023

Simfonia Bonaparte

La idea era dedicar una simfonia a l’”alliberador d’Europa”, l’home que encarnava els ideals de la Revolució Francesa a principis de segle, però en coronar-se emperador el 1804 Beethoven va esborrar aquell títol de la seva partitura amb un ganivet, deixant un forat en el paper, i va acabar titulant la seva simfonia simplement “Heroica”. La decepció o la preocupació sobre els ideals europeus no és només cosa d’ara, doncs, sinó que es remunta a l’època on el debat també era entre els drets bàsics i la pulsió imperialista. El fenomen Napoleó va començar semblant una victòria contra els privilegis de l’aristocràcia, i va acabar esdevenint un jacobinisme expansionista que ja no tenia res a veure amb la llibertat, la igualtat o la fraternitat. Una mena de premonició de Hitler: d’haver comprès les angoixes del poble, a acabar lluitant contra fantasmes que ja no eren ben bé del poble.

Aquest anar i tornar interminable, aquesta eterna llei del pèndol, sembla condemnar Europa a ser tant el bressol de l’humanisme social com l’esca del pitjor autoritarisme. Es pot dir que això també passa als Estats Units, i és cert, però la diferència és que allí encara no han patit cap dictadura ni cap guerra dins les seves fronteres. Europa és un espai especialment sensible, per la seva història i per la seva complexitat, però també per la seva situació geogràfica entre Orient i Occident: Ucraïna encara no formarà part de l’OTAN, però ja participa a Eurovisió (Rússia n’ha estat explusada) i potser aviat formarà part de la UE. Europa no fa de gendarme del món, ni vol fer aquest paper, però precisament això li permet provocar importants “desempats” geopolítics. Com ho demostren els seus seriosos dubtes sobre l’estratègia militar d’Israel, mantenint l’aposta per l’existència dels dos estats a la zona. Més enllà del populisme de Pedro Sánchez, de tics napoleònics (per narcisistes) en el seu discurs a Egipte. Els “herois” que poden batejar una simfonia avui no són els oportunistes àvids de vots, sinó els que encarnen un ideal a través de la perspectiva, la paciència i la perseverança.

El paper d’Europa va ser d’un cinisme insuportable amb el procés català, però com a mínim ha pogut jugar-hi una última carta: la neutralitat dels tribunals. Quan es decideix que amb la política no n’hi ha prou, com va decidir Espanya, Europa decideix el mateix i rentar-se’n les mans políticament… però cridar a la participació dels àrbitres. És el que ha fet amb la llei d’amnistia: dir que era un afer intern, que és una manera de donar-la per bona tot derivant-la a l’anàlisi purament jurídica. El suport del president del Partit Popular Europeu a les tesis de la dreta o de l’extrema dreta espanyoles (valgui la redundància), indica la lluita pel moment “hamiltonià” europeu que ens torna a situar als dilemes de l’època napoleònica: o bé som una comunitat d’iguals, de lliures i de fraterns, o bé som un club d’estats que es protegeixen entre ells per a no perdre privilegis. De moment, ja s’ha admès la protecció de les minories nacionals a l’article 19 del Tractat Fundacional de la Unió Europea. Això indica més o menys quina de les dues direccions ha decidit prendre Europa, malgrat els esgarips dels nacionalismes d’estat i els braços alçats als carrers de Madrid. 

El pitjor que podia passar no era que Joaquin Phoenix fes un paper exagerat a la pel·lícula de Ridley Scott, o poc creïble, sinó que fes un paper insípid i desorientat. Si has de fer un Brexit, si prioritzes la teva nació per damunt dels ideals comunitaris, estàs obligat a guanyar i a demostrar que és una història d’èxit. En el moment que Napoleó es posa la corona, perd la seva campanya de màrqueting a la resta del continent i deixa de ser el bo de cap pel·lícula. En el cas de Catalunya, això també era important: si emprens una aventura unilateral, l’has d’aguantar fins a les últimes conseqüències i demostrar que aquell és, com a mínim, el mal menor. No un caprici. Si no aguantes, et pertoca tornar a negociar les teves demandes i fer-les encaixar, tant com puguis, en el model europeu i mundial que s’està configurant. Quan no saps diferenciar el moment per a cada cosa, pots acabar esdevenint un pobre reietó que es podreix en una illa del Mediterrani. L’Heroica d’avui no va sobre generals que alcen l’espasa per fer que l’entusiasme popular s’estavelli finalment contra una paret, sinó sobre generals que, o bé enderroquen la paret, o bé la salten. O hi saben localitzar una porta, és clar.

Publicat al diari Ara el 10 de desembre del 2023

Israel no és Occident

Que jo sàpiga Israel és a l’orient, com els tres Reis. Austràlia també, i el Japó, i també Ucraïna. Orient vol dir cap a la dreta del mapa i occident vol dir cap a l’esquerra, cap a l’oest, cap on es fan els westerns. I a l'Amèrica Llatina, que no pot situar-se més a occident en el mapa, hi ha diversos països de cultura profundament antioccidental. Això del món occidental és una convenció terminològica que indica no una geografia concreta sinó un sistema de valors, units per la història, i si som honestos potser la cosa té més a veure amb els països del Primer Món contraposats amb el Tercer Món (del Segon, normalment identificat amb el comunisme, ja fa temps que no se’n parla). Això del primer en contraposició amb els altres ja ens hauria d’indicar que, o bé quan parlem d’Occident estem parlant de riquesa econòmica, o bé estem parlant d’ètnia: “nosaltres" contra “ells”. Si parlem de riquesa, però, el terme ja fa anys que no seria vàlid perquè la Xina ens dona mil voltes en PIB. Per tant, mirant-ho amb bons ulls, hem de circumscriure Occident a un sistema de valors. I, si Israel és “dels nostres”, és perquè creiem que hi pertany o hi combrega.

Quins són, però, aquests valors? Ja que hem de tenir en compte tota l’evolució històrica del planeta, suposo que hem de parlar d’una barreja de societats industrialitzades, dels codis filosòfics i legals grecs i romans, de forta influència cristiana, de colonialisme (que va portar Occident a diversos llocs d’Orient) i de Revolució Francesa. Ja els romans identificaven Occident amb aquelles terres del seu imperi on el sol es ponia (occido en llatí vol dir “caiguda dels cossos celestes”). I és que en el fons estem parlant, senyores i senyors, de “cultura europea”: per molt que pertanyem a l'OTAN i que els Estats Units guanyessin la Segona Guerra Mundial, el pes cultural, social i històric determinant per definir Occident són els valors europeus. D’aquí a Nova Zelanda. La manera d’accedir a aquest club de valors passa actualment o bé per demanar l’entrada a la UE, o bé per participar a Eurovisió (hi participen països tan occidentals com Turquia, Israel, Austràlia, Ucraïna...), i això malgrat les importants diferències religioses (islam, judaisme, ortodòxia). També s’hi accedeix per assimilació cultural (Llatinoamèrica es diu així perquè s’hi parlen llengües llatines, i l’occidentalització de Sud-àfrica ve en bona part de l’anglès i del cristianisme.) Finalment, també per tenir sistemes econòmics similars, com seria el cas de Turquia i (tatxan!) Israel. Tot això, a grans trets i obviant les minories.

Què ens fa propers a Israel, en l’actual conflicte? Si és alguna cosa, té més a veure amb el sistema econòmic i social, el progrés tecnològic i els valors (teòricament) democràtics que no pas amb la religió: de fet, en el conflicte entre Israel i Palestina els cristians han quedat esborrats del mapa malgrat tenir-hi també la seva Terra Santa (i perquè allò de les croades no va funcionar). Israel exemplificaria l’Occident a l’Orient com ningú, i això podem dir que “ens convé” o que ens podria agradar si realment s’hi respectessin els drets humans en temps de pau i les Convencions de Ginebra en temps de guerra. En canvi, allò que ens aproparia, si ens hi pot apropar alguna cosa, a la causa de Palestina no seria el sistema de valors comú (bona part dels islamistes de Hamàs consideren els nostres valors com a enemics o cosa d’infidels) sinó l’empatia amb el feble, l’instint de protecció de les minories, el dret a l’autodeterminació i l’al·lèrgia a l’imperialisme. Per això va ser reconfortant sentir el president Biden advertir Israel dels “errors” que els Estats Units mateixos han comès en el passat, en una clara referència a la reacció després dels atemptats de l’11-S, però també, més subtilment, a la derrota en el relat que va dur al desastre del Vietnam. Ningú no vol convidar a Eurovisió cap país oriental integrista, però tampoc cap imperi occidental sospitós de genocidi. 

Europa té aquest gran avantatge: no es troba geogràficament a Occident sinó al mig, però, en canvi, és el bressol de la cultura occidental i, per tant, un gran àrbitre per apropar-hi països. L’Imperi Romà es va dividir, però avui a Europa el sol s’hi lleva i s’hi pon. Que hàgim confós Occident amb l'OTAN, amb la cerimònia dels Oscars i amb els discursos de Meryl Streep a Astúries només pot ser culpa nostra. D’ara endavant, quan hàgim de parlar d’Occident, en parlarem nosaltres.

Publicat al diari Ara el 28 d'octubre del 2023

Un imperi en extinció

Un imperi, o un Estat amb vocació imperialista, pot desfer-se a través de diversos procediments que no sempre tenen a veure amb les derrotes militars: de fet l’autodestrucció acostuma a ser la metodologia més comuna, encara que els factors externs sempre hi tenen algun paper. Ara que està de moda dir que els homes pensem diversos cops al dia en l’Imperi Romà, com és notori, estaria bé repassar altres exemples de col·lapse. Més moderns. Més il·lustratius. I, per descomptat, molt més propers. 

Quan els espanyols van conquerir l’espai exterior, és a dir les Índies, van sentir a parlar d’un extens imperi al voltant de Mèxic. Com és sabut, els asteques van rebre aquells colons com si fossin alienígenes de pell blanca i pudor insuportable (i enfilats a uns estranys animals de quatre potes). No hi van veure, però, cap perill: es van preguntar si eren déus o fantasmes, però al capdavall només eren mig miler de soldats i malgrat les armadures i les escopetes no podien fer res contra un imperi de milions de persones. Però en canvi Espanya estava acostumada a conquerir, no a negociar. De manera que Hernán Cortés va demanar poder veure el líder dels asteques, en nom del rei d’Espanya (mentida: el rei no en tenia cap coneixement) i evidentment amb intencions de pau. Un cop va ser a la reunió, Cortés va enviar un senyal als seus i va segrestar Montezuma. Durant setmanes l’emperador va estar manant el seu imperi mentre, en realitat, obeïa les ordres de Cortés. La resta només va consistir en trobar aliats indígenes, crar divisió interna i conquerir la capital. Poc més tard, Pizarro faria servir la mateixa tècnica amb l’inca Atahualpa. Segrestar, doncs. Ni més ni menys. No sé si cal que indiqui els paral·lelismes que avui podrien ser útils. 

Tampoc no va caldre un gran exèrcit en la guerra per la independència d’Algèria (1954-1962). Si les guerrilles algerianes van enderrocar l’exèrcit francès no va ser perquè ni de lluny fossin més, o tinguessin més capacitat tecnològica o econòmica: van triomfar perquè van aconseguir les complicitats del moviment anticolonialista, la simpatia dels mitjans de comunicació i el favor de l’opinió pública internacional (inclosa la francesa). És el mateix, més o menys, que va succeir amb la victòria del Vietnam envers els Estats Units. Potser els asteques no haurien estat exterminats (o esdevingut una “minoria en extinció”, en terminologia de Felipe González) si haguessin tingut a favor l’opinió pública espanyola del segle XVI, o com a mínim d’un dels rivals de l’imperi de Carles I. Potser, només potser, la minoria catalana tenia el favor de l’opinió pública mundial l’1 d’octubre del 2017. 

Després ve la pulsió suïcida. De vegades la història va prou ràpid com perquè els imperis no puguin seguir-la, i justament vivim en l’era dels canvis a tota velocitat. Li va succeir a Espanya justament aquell segle XVI, quan era l’estat més poderós d’Europa, però que a banda de dominar els oceans i el Nou Continent també regnava sobre els Països Baixos. Un país de protestants, sota domini d’un rei catòlic, va aconseguir en poc temps no només independitzar-se d’Espanya sinó substituir-lo com a estat més ric i més poderós d’Europa. La clau: en lloc de basar la seva expansió en el domini militar, la va basar en el domini econòmic. Comercial, concretament. El tema militar era important, és clar, però a l’hora de combatre els burgesos d’Holanda llogaven els serveis de mercenaris i aquests van arribar a vèncer els soldats espanyols. La diferència? Que l’imperi holandès es podia finançar, i l’espanyol ja no. I per què? Doncs perquè els financers li donaven crèdits. Amsterdam va esdevenir el nou imperi europeu perquè tornava els deutes i, sobretot, perquè el seu sistema judicial era independent i protegia els drets individuals (com la propietat privada). Era un sistema fiable. En canvi el sistema espanyol, autoritari i depenent de recultar més i més militars via decret (i via impostos), i on a més la llei depenia de la interpretació reial, va tombar el seu crèdit pel terra. Un imperi desacreditat.

Es podrà dir que l’any 2017 les empreses van marxar de Barcelona, i no de Madrid. Caldrà veure si algun rei, hereu de la corona espanyola, hi va intervenir precisament per via decret. Caldrà veure si Espanya, amb tota la repressió judicial i administrativa exercida, pot dir que reté Catalunya per voluntat democràtica. Caldria veure si, al cap i a la fi, allò que està en extinció no és cap minoria.

Publicat al diari Ara el dia 25 de setembre del 2023

Carta a un escriptor català (o a mi mateix)

Inspirat per un article de Stephen Graham Jones

1.- No pertanys a cap minoria. No ets en una reserva ètnica ni en un curiós cas de resistència cultural, sinó en una realitat nacional sòlida i respectable, tant en antiguitat com en dimensió, que no està caracteritzada per la “voluntat de ser” com deia Vicens Vives sinó per la natural tendència a créixer i estendre’s. No estàs provant de sobreviure, ni d’evitar la invisibilitat. No estàs demanant que reconeguin, ni que la teva suposada peculiaritat et defineixi. Ni tan sols estàs lluitant per allò que van lluitar els que et van precedir. Si això fos així, voldria dir que els que et van precedir no van avançar. Tots dos sabem que això és fals.

2.- No pensis en petit. No escriguis amb contenció ni amb vergonya, només té sentit gosar ser fort. Arribar a molta gent o a poca no té cap fórmula, però els ingredients sí que són exclusivament teus. Si tens un gran èxit comercial, comença a escriure. No ha passat res important. La feina comença ara, quan no tens èxit, quan no et mira ni t’escolta ningú. Res més no importa, ni encara menys és digne de cap aplaudiment.

3.- No demanis permís per fer el que fas. Ni dels que t’envolten, ni dels crítics, ni dels criticaires, ni de l’editor. Ser acceptat està bé, però tu no escrius per a cap grup que t’hagi d’acceptar. Un crític no t’ha de salvar o condemnar, ell no té la paraula, ni l’última ni la primera, no és sota el seu marc que has d’entendre ni interpretar res. Normalment només son prescindibles tanques en el camí dels creadors. Aquesta tanca, en veritat, no existeix. I si mai existeix, salta-la. El món de veritat, el gran, és al darrera.

4.- No pertanys a un prestatge geogràfic. No ets un “Catalan author”, ni de la “Mediterranean literature”. L’única geografia vàlida és la que hagis definit dins la teva obra, tota la resta només és bona o mala literatura. Has fet una obra d’art, no un tiquet de visita al museu de la cultura catalana. No tens la càrrega de salvar (ni de condemnar) la teva cultura. Quan posen la senyera per damunt del teu cant, t’estan difuminant. Els prestatges o les parades d’editorials a les fires poden ajudar a ubicar-te, però no a definir-te. La teva pàtria ets tu, el teu meteorit ets tu.

5.- Escriu millor. No ets un autor de ficció o de no ficció, o d’aquest o altre gènere, ets un autor que vol escriure millor. Avança. Fins i tot quan cometis errors, o quan diguis coses que no volies, no demanis perdó. Continua. Millora. Adona’t que només pots mirar endavant i anar endavant.

6.- No justifiquis el fet d’escriure en la teva llengua. No té cap justificació possible, ni cap explicació, ni et transforma en un expert en la teva realitat lingüística, cultural o nacional. Escrius en català o bé perquè et dona la gana o bé perquè no ho pots fer de cap altra manera, i si mai vols canviar de llengua serà també perquè et donarà la gana. Quan et justifiques, et situes en la posició dels qui tenen alguna explicació a donar. Les llengües normals, els autors normals, no han de justificar-se.

7.- Tampoc no et cal saber per què escrius. No provis d’explicar-ho perquè tampoc no ho saps, perquè no sabries explicar-ho. Escriure, recorda-ho, no serveix de res. Afortunadament no serveix de res, com no serveix de res estimar, o respirar, o viure: són funcions que no requereixen cap utilitat, de sobte un dia estàs viu i punt. De sobte un dia escrius, o estimes, i punt. No et dirigeixes a un objectiu concret, et dirigeixes a començar i acabar alguna cosa. Perquè sí. Perquè has decidit que això havia d’existir, i que només ho podies fer tu. Per cert: tampoc no cal que et responguis per a qui escrius, però sí que t’ho pots preguntar. De fet, com a pregunta, està molt bé.

8.- No existeixes. No es tracta de tu. No has vingut a passar comptes, no has de tenir una “ploma esmolada” perquè no estàs en guerra. Guarda la destral per quan convingui, és clar, però recorda que es tracta de fer art. No es tracta de tu, ni de la teva identitat, ni dels teus enemics. Qui et llegeixi ha de llegir les teves paraules, la teva veu, però no ha de veure-t’hi necessàriament a tu. I si no, escriu millor. Fins que no puguin mirar enlloc més que les teves paraules.

9.- No provis de ser modern, o contemporani. Com deia Dalí, ho vulguis o no, és una cosa que no pots evitar ser.

10.- No provis de no ser tu. També és quelcom que no pots evitar ser. El que no cal, però, és provar d’explicar què ets. L’únic que ens interessa és saber qui ets.

Publicat al diari Ara el 29 d'agost del 2023

El món serà català o americà

“Si és per unir, em tindreu sempre. Per a dividir, no”. L’abril del 2019 es feia un homenatge de comiat a Xavier Trias que, com que acabava amb aquestes paraules seves, no era ben bé un comiat sinó una mena de “que us bombin” avançat i en forma d’avís. A Trias se’l va a buscar si es busca diàleg, perquè ell encarna l’antítesi del conflicte. Ja considerava aleshores suïcida la divisió de espai convergent tal com ara considera absurd “estar en confrontació tot el dia: a la vida s’ha de dialogar”. La part de raó que té és, per una banda, que amb ell el seu espai polític és capaç d’"eixamplar la base” d’una manera que ja hauria volgut fer-ho Gabriel Rufián a Santa Coloma: és a dir, Trias abraça no independentistes per fer una cosa tan poc menyspreable com guanyar. I, d’altra banda, també és cert que quan el conflicte s’ha volgut adormir de manera tan clamorosa (i maldestra), això afavoreix perfils com el seu, que creixen molt millor en absència de tempesta. La prova, els seus resultats a Barcelona. El però, com ja sabem, és que la història no es va acabar aquí. El conflicte, encara que no el busquis, et troba.

Quan Bill Clinton va venir a Barcelona a dir que “el món pot ser català o talibà”, volia lloar l’aversió al conflicte i la capacitat de teixir societats plurals en pau. També volia justificar la seva guerra a l’Afganistan, sí, però sobretot volia contraposar el model de la intolerància al model de la convivència entre contradiccions. Aquest tipus d’apostes, que s’assemblen tant a les “concòrdies” de Cambó, les “conllevancias” d’Ortega y Gasset o les “convivències” de Pedro Sánchez, en el cas català són fràgils. Qualsevol repàs a la història des del 1640 ens mostra un continu de ressorgiments del conflicte que fins i tot em sembla el millor llegat que ens ha deixat el 2017: que Catalunya, ni tan sols durant 40 anys de règim autonòmic i pacífic, no està bé. Haver provat d’apagar-ho amb una combinació de repressió judicial, 155, indults condicionats i falses taules de diàleg, ha estat un bon intent però ja ha arribat al seu límit. Ho demostra l’al·lèrgia a qualsevol alcaldia de Barcelona governada per independentistes, fins i tot moderats i dialogants. La frase de Clinton també va arribar al seu límit: als Estats Units el conflicte intern també ja era impossible de “conllevar”, i el trumpisme ni era imbècil ni encara és mort. No, el món no serà “català o talibà”: el món serà “català o americà”. El primer, si hem de fer cas dels últims anys, aposta per amagar o fer adormir el problema. Els americans, en canvi, han decidit afrontar clarament i frontalment el seu. Tant els republicans com els demòcrates.

L’autodeterminació era una manera civilitzada, laica, racional i neta de resoldre el conflicte: arguments a favor, arguments en contra i es vota. Un cop això es nega, és normal que ara els debats girin cap a qüestions molt més crues com és la identitat, la immigració o la llengua. “Com enyorem els temps d’abans del Procés?” D’acord, però no oblidin que, abans de l’independentisme, el que hi havia era nacionalisme. I és el que està prenent forma ara, amb formes més obertes o més tancades, ja que no s’ha volgut que el debat versi sobre la sobirania. Com que em sembla provat que el nacionalisme té els seus límits (sense poder polític no hi ha eines ni diners) i els seus riscos (els de dins i els de fora, els catalans i els no tan catalans, etcètera), és urgentíssim que el sistema polític català es recompongui, es regeneri, i torni a posar l'autodeterminació al centre del debat. No en el dret: en l’exercici. En el que ja es va fer o en el que es pot tornar a fer. I fer-ho de forma creïble, sòlida, decidida i amb nous lideratges. Sí, és difícil: la independència és una idea tan concreta que permet pocs matisos, poques excuses, no és com “conquerir la igualtat social” perquè no es pot “anar fent” de forma abstracta, com abans es “feia país”. És un objectiu clar, diàfan, arriscat per dalt (repressió) i exigent per baix (la gent ni oblida ni perdona). O es fa, o no es fa. Però, si el conflicte t’ha de trobar sempre, val més que et trobi preparat.

Diguin-me boig, però m’atreviria a suggerir que una fórmula per combatre l’abstencionisme creixent és fer les coses bé i mostrar credibilitat. No sé si els partits grans hi són a temps, però algú ho acabarà fent tard o d’hora. És que, de fet, tampoc no és res nou: l’abstencionisme sempre minva quan es presenta un projecte engrescador. Sempre? Sí. Sempre.

Publicat al diari Ara el 30 de juny del 2023

El mètode Llongueras

Havíem de dinar la setmana que ve, on sempre, amb els amics de sempre, encenent el suflé de sempre. En Lluís era admirable, en primer lloc, i per sobre de qualsevol altra cosa per l’alegria, per la incansable alegria, la militant alegria. Normalment, aquesta militància ja és un senyal de generositat, però en el seu cas era una mena de genialitat. Quan ens convocava era com si volgués celebrar el seu aniversari, ara sí ara també, celebrar que ell és aquí, celebrar que és una persona alegre i diferent, celebrar-lo. Aquesta formalitat i bona educació que suposa, malgrat els patiments, regalar alegria. És tota una raça, tota una genètica. Es troba en molt poca gent. Cada dia en menys gent, cada dia està menys de moda, i crec que és exactament això el que m’hi va acostar.

El vaig conèixer inaugurant la seva exposició d’escultures Fractals a l’Arts Santa Mònica, on vaig poder presentar-lo com a geni, sense saber ben bé què em deia. No em calia saber ben bé què em deia, hi ha coses que intueixes només amb una presència que carrega un llegat. Ni de bon tros em va semblar un perruquer. Mai. Em va semblar sempre un nen vestit de perruquer, d’artista, d’escriptor, de dissenyador, de comunicador, de productor, de fotògraf. “Jordi, tu creus que aquest llibre de fotografies que he fet és un llibre pornogràfic?”. El llibre en qüestió era una mena d’obsessiu homenatge als conys, però li vaig respondre que no perquè la seva mirada no era obscena sinó meravellada. Rendida. Un home totalment rendit a la feminitat, no ben bé a la bellesa femenina sinó a la feminitat. Un fan absolut. Incapaç de tornar a les dones tot el que, volent-ho o no, elles li donaven. I incapaç de deixar d’intentar-ho.

Un hiperactiu. No hauria de caldre tenir, en l’ascensor per a un sol pis existent al seu taller, una pila de llibres, una revista i un telèfon. No hauria de caldre si no és que el tempus fugit a tota llet, i que no es pot perdre ni un segon, i sobretot no es pot perdre ni un segon fent coses mediocres. De la mediocritat n’hem de fugir, de les feines mediocres i dels estats d’ànim mediocres, i estar trist o enfadat és sempre cosa de mediocres. En Lluís lluïa una esportivitat, un saber perdre i un saber guanyar, del tot invencibles. No és ben bé que fos un gran perruquer, és que sabia pentinar les ànimes i tallar els cabells als caràcters. Va associar la perruqueria a la psicologia, amb un mètode científic primerenc i particular, i va obrir el primer saló unisex de la ciutat, on ell mateix dissenyava els espais i fins i tot els mobles perquè cada centímetre s’ajustés als seus gestos i idees.

Va ser el primer a igualar els sous de les treballadores als dels treballadors, va pentinar els bigotis de Dalí, va instal·lar la immensa perruca de la sala Mae West del Teatre-Museu i va fer de cada aparició als mitjans tot un show festiu i impúdic. Ja que la modernitat és una cosa que no es pot evitar, com deia Dalí, perquè no podem deixar de ser moderns ni negar la nostra època, siguem-ho al màxim. Siguem avantguarda. Crec que la segona raó per la qual m’hi vaig acostar era per aquesta mena de pols de fada, de restes d’ADN dalinià, que li emanava de la pell. Com si m’agafés desesperadament a una època on, a diferència d’ara, la correcció política només valia la pena si suposava una innovació. Ser creatiu, ser genial, com una norma d’urbanitat. Ser únic, com una obligació moral.

Potser el dinar de la setmana que ve el farem igualment. Lluís, no oblidaré la teva forma de pentinar-me amb els ulls des del primer dia. Aquella barba esmolada de Satanàs, aquelles ales negres d’àngel caigut, aquella signatura amb la doble ela cap avall, aquella mirada de nen atrapat en la mediocritat d’un cos d’home. Les notes escampades arreu de casa teva (“Hola vida! Segueixo aquí!”), l’horror vacui en cada centímetre de paret, les escultures apassionades que encara proven de dignificar el buit de la vida. Sí, Lluís, era un llibre pornogràfic. Com tu, pornogràfic, excessiu, provocador, efervescent, naïf, meravellat, imperfecte, inevitable, involuntari, imparable, genial. Perruquer, et diran. Mètode, et diran. Quin fart de riure.

Publicat a The New Barcelona Post el 30 de maig del 2023 

El teu primer vot

“És increïble que tingui aquesta conversa amb el meu propi fill, la sang de la meva sang”. Així s’expressa Alan Alda, en el paper d’un pare demòcrata liberal totalment desconcertat perquè el seu fill adolescent s’ha transformat en un radical republicà conservador, a la pel·lícula “Eveyrone says I love you” de Woody Allen. La conversa gira envers els ajuts de l’Estat, la seguretat pública, la pregària a les escoles o el dret a portar armes. El pare acaba dient a la seva dona que si us plau li baixi una còpia del seu testament i una goma d’esborrar.

El destí ha fet que la majoria d'edat del meu fill s’hagi esdevingut a les portes d’unes eleccions municipals, unes eleccions on fins i tot tenim (de nou) connexions familiars. Mai no em passarà pel cap dir-li què hauria de votar: m’agrada observar-lo, i escoltar per on navega. De fet és ell qui provoca els debats, pregunta, vol saber qui és de dretes o d’esquerres i per què, confessa tenir amics que s’escolten VOX (també molts que s’escolten la CUP), observa les raons d’uns i altres, com a usuari de la bicicleta es fa preguntes (i ell mateix se les respon) i evidentment també intenta orientar-se sobre qui és més espanyolista i qui més catalanista o independentista, perquè a casa això compta: de fet defineix, més que una manera de governar, una manera de ser. Uns valors. A casa hi ha coses que no les fem, encara que puguin semblar raonables, si això ha de perjudicar la nostra manera de ser col·lectiva. No ens cal, en la conversa, ni tan sols esmentar-ho.

Sí que s’han desfet alguns tabús que nosaltres teníem, i que les noves generacions ja no. Ha penetrat una forta preocupació per la gestió de la immigració, en bona part per l’alarmisme d’alguns mitjans: “tan greu és?”, seria la pregunta; “No entenc la pregunta”, seria la resposta. Els desconcerta una cosa que a mi no em treu gaire la son, però em provoca una alerta. Com que parlem del municipi on vol viure, i és un paio força pràctic, el que més li preocupa no són els debats sobre les Superilles (que efectivament és un debat de “pijos”) sinó temes com el preu de l’habitatge. Li ha cridat molt l’atenció el fenomen okupa, i entén que al darrera no hi ha només un problema de seguretat pública sinó sobretot una mancança que el pot afectar a ell. Passaran les eleccions i aquella casa continuarà okupada, ja sigui perquè la policia no intervé o perquè el problema de l’accés a l’habitatge a Barcelona (aquell tema d’on va sorgir precisament el fenomen Colau) continua agreujant-se. I per això el següent tema tampoc no són les Superilles ni els carrers pacificats, sinó la feina. El poder guanyar-se la vida dignament, saber si som una ciutat simplement guai per als expats o també una ciutat on un jove pugui fer-se gran. Sí, més o menys és això. La bici molt bé, no pateixin.

Més enllà del meu debat amb ell, el retrat que faig d’aquesta nova generació és una certa enyorança de temps més alegres que els de la meva edat sí que hem viscut. Se senten força ofegats per la correcció política, per l’excés de control i per la falta d’espontaneïtat, com si intuïssin que els governa una mena de despotisme il·lustrat. No és que siguin conservadors, més aviat tot el contrari: voldrien una societat més flexible, on no s’entrés tant a jutjar les opcions ideològiques i s’anés més per feina. I això val també per a l’independentisme: “molt bé, pare, però o ens hi posem de debò o tot són paraules i jo no tinc temps per paraules”. Li succeeix també això amb l’extrema esquerra, tan farcida d’estètica infèrtil. L’extrema dreta ja ni tan sols se l’escolta, si no és per entendre els debats i trobar el seu propi punt mig. És a dir, crec que ens trobem davant d’una generació amb moltes ganes de pensar lliurement però fortament condicionada pels prejudicis sectaris i les dinàmiques antigues dels partits. Són majoritàriament uns liberals, amb força idees pròpies, però que no troben el camí per a practicar-les perquè el peix està massa venut. El marge és escassíssim. I compte que, si dius que penses no sé què, et diran que ets no sé què. A mi això no m’havia preocupat mai.

Davant d’aquesta confusió, és lògic que quasi intuïtivament s’aculli a la protecció d’una manera de ser. Quan hi ha poc marge per als ideals, queda la resistència i l’esperança en els que s’assemblen a tu. Tot és una merda, però tot pot tenir un millor moment. Ah: i ni de lluny, ni per un segon, li ha passat pel cap abstenir-se. Com deia, hi ha coses que a casa no les fem.

Publicat al diari Ara el 14 de maig del 2023

Els equips del règim

L’any 2017 Catalunya tenia la pilota. El fet d’haver intentat durant anys i per tots els mètodes un reconeixement com a subjecte polític, sense èxit, li permetia aparèixer com a mínim davant del món com un conflicte. Mentre existia el conflicte, existia Catalunya. Aquesta pilota es perd després d’aquell octubre i les urquinaones i tsunamis dels anys següents van ser, malgrat la seva impressionant magnitud, disturbis reactius que no proposaven sinó que responien. Un disturbi no es resol: es reprimeix en nom de l’ordre. En canvi un conflicte polític, un acte de sobirania, un referèndum celebrat, s’ha de gestionar políticament perquè planteja un nou ordre i marca un nou domini del partit. Només el cansament, la por o la manca d’idees podia dur a la pèrdua de la pilota. Devien ser totes tres coses. El cas és que ja no l’hem vista més.

En aquesta situació, la pregunta ja no és quants gols acabaràs marcant sinó quants podràs evitar que et marquin. Som ja al sisè any de golejada sistemàtica, com a mínim en el terreny polític (en el terreny jurídic europeu hem aconseguit demostrar la parcialitat d’alguns àrbitres i estem fins i tot en vies de configurar unes noves normes del joc). Si algú dubtava què hi ha després d’un acte de sobirania, què hi havia a l’espai exterior, ara ja ho sabem: si no aguantes, l’Estat imposa les normes i els càstigs i fins i tot escull els nous interlocutors. Sí, quan domines la Lliga sencera també pots escollir contra qui jugues: s’han impedit investidures i inhabilitat diversos líders abans d’arribar a un govern català monocolor, o més aviat incolor, i per tant ja podem començar a parlar.

En aquest context d’independentisme dividit i de govern en minoria (i de carrers refredats), el règim fixa els termes del “diàleg” no sense abans escampar el missatge, fals, que un referèndum d’autodeterminació és constitucionalment “impossible” (Àstrid Barrio també hi afegeix que és un “fet violent”). El guió sembla escrit per acabar acordant una reforma constitucional i/o estatutària. La pregunta a si això és un frau a l’1 d’octubre es respon sola. Però es podria argumentar que, entrant en la dinàmica de l’adversari (“quan no pots amb ell, abraça’t a ell”), hi ha alguna oportunitat de tornar a recuperar la pilota. És a dir, repetir la jugada de l’Estatut per a preparar una enèsima decepció tot argumentant que s’ha provat de plantejar una nova proposta “constitucional” i “raonable”. Jo crec, vull dir sé, que aquest intent de guanyar temps és una sobirana pèrdua de temps. I també crec que el govern ho sap. M’explico:

Avui l’Estat es permet dialogar amb independentistes, però no amb independentistes disposats a declarar la independència. És com voler negociar un nou acord matrimonial, però descartant l’opció del divorci. O pagar la carrera al teu fill però sempre que no acabi emancipant-se. O negociar amb el sindicat sense contemplar el dret de vaga. Es volen acordar els termes d’un nou ordre, obviant l’absoluta desafecció provocada cap a l’ordre vigent, i sobretot sense sortir dels paràmetres sagrats del règim. Això ja va succeir amb la negociació dels “nous ordres” del 1932, del 1978 o del 2006: al final, sempre apareixen els àrbitres comprats i els favoritismes de llotja. No és només amb Franco que hi havia un equip del règim, l’actual règim també té els seus. La pregunta és si el nostre equip, el Barça posem per cas, també vol ser-ne un. És a dir, jugar al seu joc. Parlar el seu idioma. Negociar les condicions per quedar-se i no les condicions per marxar. Donar la raó, actualitzada, al vídeo del Reial Madrid. 

Sí, hi ha altres sortides: si el fet d’haver dut el conflicte als jutjats té algun avantatge, és que els àrbitres de la Champions juguen més net. Descartada la mediació quan pertocava, ara tot ens aboca als pronunciaments judicials europeus. Però en el terreny polític això ha d’anar acompanyat d’una mobilització intensa i una unitat estratègica disposada no a resistir, sinó a guanyar. I és que un cop s’ha arribat als jutjats, com ha volgut l’Estat, la pèrdua de la pilota podria no ser el pitjor dels seus malsons: a aquestes alçades ja no es poden descartar targetes vermelles, mesures severes i fins i tot, si hi ha hagut abusos, ordres d’allunyament. Però mentrestant la política ha de provar de mantenir un mínim de nivell, i un mínim de dignitat. No hi ha victòria possible sense sortir del règim del Bernabéu. Que, com tothom sap, no és un estadi sinó una plaça de toros. 

Publicat al diari Ara el 21 d'abril del 2023

El prestigi de l'independentisme

“Qui és el candidat de les elits?”, es pregunten alguns, en referència a les properes eleccions municipals a Barcelona. Hi ha gent que té aquestes dèries, sí. La pregunta no deixa de ser interessant, per molt que les elits ja haurien d’haver après que les operacions Manuel Valls donen com a resultat alcaldessa Colau. No es pot tenir tot, no es pot pintar l’independentisme com si fos la bèstia més abominable i al mateix temps queixar-se d’una alcaldessa sorda i cega. I aquest sí que és el punt que m’interessa: com és que les elits, o determinades elits, han arribat a desconfiar tant de l’independentisme. Un moviment que podria ser el seu aliat en moltíssims aspectes i reivindicacions, i que representa com a mínim la meitat de la població (poca broma), no pot ser tan horrorós. No si es comporta de manera seriosa, és clar, no si es comporta de manera creïble i constructiva. Perquè allò fàcil seria posar les culpes en aquestes elits concretes, però sens dubte l’independentisme també hi té part de culpa: no es tracta de renunciar a res, ni tan sols de congelar cap plantejament. Ara bé: s’ha sabut resituar, l’independentisme, sis anys després? Ha sabut, per damunt de què pensi cadascú, donar una aparença d’utilitat? Té prestigi? Mostra professionalitat? Obté èxits o rendiments? S’associa encara a modernitat i a progrés?

Per tant no es tracta que ningú del Círculo Ecuestre es faci independentista: primer, perquè no ens ho creuríem i, segon, perquè ja està molt clar que l’economia real del país està més ben representada a la Cambra de Comerç. Aquest no és el tema. El tema és si un moviment en què no creu tothom pot ser, tot i així, un moviment respectat. Des de dalt i des de baix, des de Pedralbes a Nou Barris. Tenir prestigi, guardar la reputació, fer-se respectar. Entre els anys 2017 i 2019 es va demostrar que, si no s’escoltava un moviment ampli i que fins aleshores s’havia fet respectar (i molt), a la llarga qui ho paga és l’estabilitat i l’economia. No escoltar la meitat (la meitat!) de la població té conseqüències, i encara més si se’ls estomaca, o si es mira cap a una altra banda mentre se’l reprimeix amb el dret de l’enemic. Últimament sentim portaveus dels comerciants dient que les botigues del centre de Barcelona no poden viure sense els visitants, especialment els que venen de la resta de Catalunya. Doncs bé: a banda de voler que comprin a la ciutat, s’han plantejat com pensen, aquests visitants? Es pot ignorar que hi ha un problema, que hi ha un gruix encara molt significatiu d’independentisme social, o de gent que vol votar el tema? Que el barceloní mitjà, el català mitjà, encara està estupefacte de les atrocitats sofertes (i encara en marxa)? Es pot discrepar d’aquesta meitat, és clar. S’hi pot estar en contra, és clar. Però ignorar-la i deixar-la a la seva sort ha estat, mai millor dit, el pitjor negoci.

No m’oblido dels deures de l’independentisme: el prestigi perdut és gran. I això es corregeix demostrant actitud construiva, exigint quan cal i obtenint resultats tangibles. Ja sé que el president Aragonès podria dir-me que aquesta és precisament la línia invocada pel seu partit, però siguem seriosos: jo parlava de prestigi, de professionalitat i de resultats. D’una banda l’independentisme perd prestigi quan es regala, quan s’abandona, quan es mostra insubstancial i mancat de principis. D’altra banda, també en perd quan es mostra sectari, freak i massa inflexible. Haver rebut una dura repressió no ajuda a guardar la fila més impecable, ja ho sé, però fins i tot quan es perd la batalla s’ha de saber mantenir la compostura. La desorientació és comprensible, ha estat tot molt bèstia, però la manca de seriositat no és perdonable. La quantitat de baralles internes dutes a l’esfera pública és vergonyant. La manca de renovació de lideratges, la tossuderia en mantenir les cadires, l’egolatria desbocada, la pràctica nul·litat d’avenços útils per a ningú (excepte en l’àmbit judicial europeu), són defectes que ja toca superar. O bé el problema ja no serà que t’ignorin les elits: el problema serà que et deixin d’escoltar les classes mitjanes i populars.

En resum, les elits han de saber que deixar l’independentisme eternament arraconat a Barcelona no portarà cap progrés, com s’ha vist els darrers anys. I l’independentisme ha de saber que, si no esdevé una eina seriosa i eficaç, acabarà no representant ningú. Tots dos, tot això, ho saben des d’abans del 2017. Només han de recordar-ho.

Publicat al diari Ara el 24 de març del 2023

Catalunya no existeix

La gran diferència entre Catalunya i Espanya és que Espanya existeix i Catalunya no. Quan repasses les raons per les quals la inferioritat de condicions és tan clara, arribes a la conclusió que tota la força de què disposa l’Estat recau en el fet que ningú no nega la seva existència: la “nació espanyola” existeix perquè hi ha un Estat que permet que existeixi jurídicament. En canvi, però, el fet que existeixi una comunitat autònoma catalana no comporta el fet que existeixi jurídicament una “nació” catalana. L’eufemisme “nacionalitat”, tan infèrtil i desvirtuat, avui no la diferencia d’una regió vulgar i comú. Per això és important que mitjançant sentències europees es vagin introduint conceptes com “grup objectivament identificable”, o al·lusions al respecte a les “minories nacionals”: no perquè Catalunya sigui cap de les dues coses, sinó perquè jurídicament és l’única cosa que la fa aparèixer al món. Ni l’Estatut, ni la Constitució, no ho fan. I no ho faran en el futur.

“La naturalesa és allò que oblidem quan afirmem la llei”, afirma Gregorio Luri en el seu últim llibre. I aquesta és la bona notícia: Espanya no existeix. Sense la llei la nació espanyola no existeix, no s’aguanta, és una mentida, un nasciturus. Si el defecte de Catalunya és que no existeix jurídicament, el taló d’aquil·les d’Espanya és que necessita un text legal que l’afirmi com a indissoluble, o com a democràcia “plena”, com el mirallet de la reina de la Blancaneus. Si alguna cosa bona ha tingut el “procés” és que ha posat la llei vigent davant del mirall de la naturalesa, i la naturalesa ha estat cruelment realista. El “procés” ha constatat que la Constitució espanyola és una artificialitat i que, per tant, Espanya és fràgil. Compte, això no vol dir que l’independentisme no sigui també fràgil: quan un policia et diu “la República no existe” i tu acabes fent-li cas, vol dir que el teu moviment és més dèbil que no et pensaves. Tan dèbil com per esmicolar-se davant l’aplicació d’una llei que pot ser dura, que pot ser implacable i fins i tot eina d’abús, però que al cap i a la fi només és una llei. Una convenció, un pacte, una ficció. I quan aquest relat ha estat imposat de mala manera per una de les parts, encara ho és més.

Però aleshores, si la llei és una ficció, com pot ser tan poderosa? Doncs perquè la ficció és necessària, perquè el relat ho és tot, i quan no n’hi ha un n’hi ha d’haver un altre. Aquí és on els meus coneixements jurídics casen amb la meva passió literària: una ficció s’aguanta quan és creïble, o bé quan és inevitable. Tal vegada Espanya ja no és un projecte creïble, però s’ha fet inevitable perquè el gir de guió que demanava l’independentisme era prematur, o massa poc treballat per ser encara “inevitable”. No estàvem parlant de començar un nou capítol, sinó un Nou Testament, i això demana (com és conegut) moltíssima fe. El més preocupant dels últims anys no és que el procés s’hagi “acabat”, com reclamen insistentment els seus adversaris, sinó la conseqüent pèrdua de fe. Es pot percebre nítidament al minut 17:14 d’un partit del Barça al Camp Nou, on la testimonialitat dels crits és avui el termòmetre perfecte de la tristesa anímica col·lectiva. Això és natural quan s’han rebut tantes hòsties, tant de foc enemic com de foc amic, i quan molts dels suposats creients en la idea han acabat fotent-se’n de tot i de tothom sense donar cap peu a l’esperança. El que passa per tant és que, sense fe, guanya la fe de l’altre. I no, no és la realitat: és la fe. No, no és tocar de peus a terra: és que et fan mossegar la pols. No, no és (com torna a equivocar-se Mas Colell) que sigui “impossible en el context europeu actual”. El context europeu actual és immillorable. El que sembla impossible és sentir algú com ell invocant, en nom del “pragmatisme”, la pèrdua de tota esperança. 

Catalunya es troba als llimbs, com el Monument a Ningú que s’erigeix en forma d’obelisc a la plaça del Cinc d’Oros. Una terra que no guanya ni perd, que no existeix jurídicament i que, políticament, necessita rearmar-se. Mentre només es recreï en la baralla interna i l’amargor, no tornarà a existir. Ja fa bé posant-se en mans d’advocats: ells, almenys, poden provar de desmuntar la ficció vigent allí on pot fer més mal. El Tractat de Lisboa dibuixa un “context europeu” immensament favorable, com podrem demostrar ben aviat. Ara mateix, el gran obstacle només som nosaltres. I per tant, diguin el que diguin els derrotistes, té solució.

Publicat al diari ARA el dia 3 de març del 2023

Boye i jo

L’any 2018 jo estava molt enfadat. Recordo un article on vaig escriure que com era possible, si del que es tractava era de fer la independència, que estiguéssim pendents del major o menor talent jurídic d’un advocat calb. Aquest mateix advocat encara avui em donaria la raó, i no només en el tema de la calvície: Catalunya no hauria de ser un tema de jutges i advocats. El que passa és que hi ha divorcis amistosos i d’altres que demanen la intervenció lletrada, sobretot quan s’hi barregen abusos i maltractaments. A més, de passada, durant aquesta defensa jurídica la nostra causa pot trobar en Europa una nova escletxa. Crec, però, que allò més valuós rere les accions de Boye no té a veure amb el talent jurídic. Crec que té més a veure amb l’actitud. Per resumir-ho, no estem davant d’un defensor de les causes perdudes sinó d’un creador de causes guanyades. I d’això, sincerament, n’hem d’aprendre.

“Els catalans poden estar tranquils perquè ja han guanyat”. Aquesta frase la va escriure Gonzalo Boye en un article l’octubre de l’any passat, i el més sorprenent no és el seu triomfalisme: el més sorprenent és que està escrita poc abans de les vistes dels dies 24 i 25 de novembre al TGUE, sobre les decisions del Parlament Europeu vers les immunitats d’eurodiputats catalans i sobre el conseqüent suplicatori. És a dir, la seva conclusió de victòria no tenia a veure amb el resultat sinó amb l’actitud: concretament, amb la certesa de trobar-se en el cantó correcte de la batalla. Tenir conviccions, treballar amb rigor, conèixer les normes del joc però també saber-les jugar a favor propi, no afluixar i sobretot no deixar de creure mai en la victòria. Insisteixo: el resultat no se sabia. Molts resultats a Europa encara no els sabrem fins que passin algunes setmanes. Però no em diran que no contrasta aquesta visió del dret, vull dir de la vida, amb les recents afirmacions d’Andreu Mas Colell quan afirma que la independència “és impossible perquè el context europeu és desfavorable”. En primer lloc, aviat demostrarem que això és mentida: el context europeu és immillorable perquè conté codis fonamentals on només podem guanyar. I en segon lloc: jo estic a favor de la gent que té dubtes. Fins i tot he decidit que, aquells que ara creuen que la independència és un objectiu però ja no la prioritat, poden estar perfectament dins del meu mateix vaixell; Ara bé: també he decidit que, aquells que creuen (o diuen) que és impossible, viatgen en un vaixell diferent.

Qui tingui interès en conèixer Boye pot recórrer el seu passat en un interessant documental penjat a Filmin: és la història d’una lluita tossuda, noble i intel·ligent. Boye ha hagut d’afrontar causes importantíssimes, perillosíssimes, on li ha anat la vida (i encara l’hi va), i també sap què és ser a la presó rere un procediment ple d’irregularitats. Costa molt d’espantar-lo, perquè es coneix tots els trucs dels adversaris i fins i tot sembla que jugui a esgrima amb una mà lligada al darrera i somrient. Vaig acceptar treballar amb ell no només per muscular l’autodefensa, sinó precisament per treballar l’atac i l’esperit de victòria. Bé, i que ens hem fet amics i riem força. El sentit de l’humor és una eina que, enmig d’una forta pedregada, ajuda a recordar on som i què hem vingut a fer aquí. Al cap i a la fi, si no hi ha somriures no és la meva revolució i a més és un mal símptoma. Però és que també és important recordar que, guanyi qui guanyi, haurem d’acabar convivint tots plegats. Simplement es tracta de voler incidir determinantment en la nova normalitat. O, com a mínim, de no acostumar-se a ser trepitjat per sempre. 

La notícia que ens ve a donar en Boye és la següent: Xile va guanyar Espanya sense haver de recórrer a cap “mama Europa”. I nosaltres, si de debò volem guanyar, ho tenim perfectament a l’abast. Sí que cal estar disposats a viure capítols desagradables, però no tant per les ferides a rebre com per les ferides a obrir. I estar segurs de si això és el que realment volem, o si només és un postureig o un etern “fer veure que”. No, la cosa no va només de lleis, ni només de política. Va de com val la pena viure. “La llibertat és no tenir por”, deia Nina Simone. És clar que, ara que hi penso, ella almenys podia pentinar-se. 

Publicat a ElPunt/Avui l'1 de març del 2023

Hi ha algú altre

 

«Però no estic sol, no. Tot el contrari: de sobte, he sentit com si hi hagués algú.»

Amb Hi ha algú altre, Jordi Cabré s’endinsa en l’autoficció amb una novel·la íntima i personal, una introspecció poètica i intrigant a la vegada. El protagonista de la novel·la, un escriptor que entra a la quarentena llarga, estrena habitatge al carrer Sant Antoni Maria Claret: s’acaba de separar de la seva dona després de dinou anys de convivència i amb dos fills adolescents en comú.

Acostumat a un guió vital, a una partitura fixa, es veu abocat a una vida sense pauta, impregnada de la improvització del jazz. Durant les estacions de tot un any tindrà temps per muntar un pis, anar construint un nou univers i conèixer llocs i persones noves.

La seva crisi de mitjana edat es barreja amb escenes d’infantesa, i els seus records contrasten amb el creixement dels fills i la nova realitat que l’envolta. En aquest renaixement l’acompanyen el record del seu germà Xavi, mort quan ell tenia vint anys –un company de viatge amb qui el protagonista parla i comparteix records– i un quadre que va comprar a l’inici de les obres i que mostra un Cadaqués oníric.

L’escriptor viu el dol de la mort d’una vida anterior que ja no tornarà. Enfrontat a la incertesa del que hi ha per davant, construeix una nova vida tot revisant, rellegint i posant en ordre el passat. Al llarg de la novel·la, haurà d’aprendre a trobar les raons per viure i aprendre a estar sol. Aprendre que tornar a començar és millor si es fa en silenci, tot i que ràpidament descobrirà que el silenci no existeix. Sempre hi ha la remor de la ciutat, com el so del jazz. Sempre hi ha el llum encès al passadís. Sempre hi ha algú altre.

Banda sonora de la novel·la:

https://open.spotify.com/playlist/4V6FtcCIDjhQamdPrL6pOh

Cimera al Museu Nacional

Passin, passin. Fixin-s’hi bé: Picasso va pintar aquest Dona amb barret i coll de pell el 1937, una figura simultàniament de cara i de perfil, i de sorprenents colors gauguinians. Espero que el president Aragonès els expliqui, senyors Sánchez i Macron, que aquest quadre el va pintar a París el mateix any que el Guernica. Pablo Picasso va trobar feixisme a Espanya, i després nazis a França, on ja es va quedar. Per aquells temps era fàcil pensar que la qüestió catalana ja estava resolta. O vençuda. Picasso va viure en directe l’esmicolament d’una idea, de la qual tant s’havia impregnat durant els anys dels Quatre Gats. En teoria ja no calia patir pel tema, se’n podia passar pàgina. Però la realitat és una altra cosa, presidents. Benvinguts a Catalunya. Benvinguts al museu de l’art català.

Mirin aquí baix, als seus peus. A Puig i Cadafalch li van enderrocar les quatre columnes, quan algú també va voler acabar el tema (la qüestió, el problema) català. Un cop clausurada la Mancomunitat i prohibida la llengua, carpeta tancada i centrem-nos en les coses importants: fer una bona Expo i retornar a l’ordre i la concòrdia. Gaudí mateix també té diverses obres al Museu, de fet fa poc li van dedicar una gran exposició que després va ser traslladada al Museu d’Orsay a París. A ell també li van recomanar que passés pàgina, però va mantenir-se irreductible fins i tot quan la policia va voler cridar-lo a l’ordre. Tot això també és història de l’art català, per a qui vulgui entendre. L’avantatge d’aquest Museu, que té una N i una C per alguna raó, és que hi aprens moltes coses. Potser aprendran, fins i tot, quantes vegades s’ha intentat passar pàgina de la N i donar per tancat el problema de la C.

Hauran observat segurament que, de manera ben curiosa, aquest museu conté un romànic i gòtic excepcionals però un Renaixement i un barroc més aviat modestos (malgrat els esforços de la col·lecció Cambó). I és que aquests estils es troben, més aviat, concentrats en museus com el Prado. Potser això els diu alguna cosa sobre els orígens de Catalunya i les seves èpoques de major esplendor, en contraposició amb el Siglo de Oro espanyol, que mai no s’ha considerat una època especialment brillant a Catalunya. De fet, per alguna estranya raó el Prado rep cada any de l’Estat quinze vegades més diners que el MNAC (que en rep poc més d’un milió), perquè el Prado és nacional però Nacional de debò, amb majúscules. L’alcaldessa Colau i el ministre Iceta, que també els hauran saludat, segur que estan satisfets d’aquest gran exemple de “cocapitalitat cultural”. 

Ara, si giren el cap a la banda sud de l’entrada, hi veuran l’escultura d’Aristides Maillol Tors de l’Estiu. Maillol, senyor Macron, és un escultor nascut al Rosselló (aquell bocí de nosaltres que es van repartir entre vostès) però que afirmava coses com “Jo considero Catalunya la meva veritable pàtria”. No li sàpiga greu, no són ganes d’espatllar-li el dia. Però han convocat una cimera en un museu d’art que és més aviat d’història de Catalunya, i em temo que una cosa va massa unida a l’altra. Li haurà explicat el senyor Sánchez que, amb la Constitució vigent, el tema català ja es pot considerar resolt i que aquesta cimera ve a certificar la mort de tot un procés. Dalí (de qui poden contemplar la magnífica Deessa repenjant-se al seu colze / Verge formada per cinc banyes de rinoceront), va viure no només el procés de transició democràtica sinó també com l’Estat acabava “convencent-lo” de fer testament a favor seu, i no de la Generalitat com havia fet originàriament. Però en canvi va deixar-nos el Teatre-Museu de Figueres, on hi ha un monument a Francesc Pujols amb una bonica inscripció sobre els “il·lusos enterradors” que sembla expressament dirigida a vostè, senyor Sánchez.

Casas, Rusiñol. Aquests també van compaginar Barcelona amb París, com van fer Picasso i Miró i Dalí, cercant llum més enllà d’un país que o bé els ofegava, o bé els fagocitava. Va ser a París, senyor Macron, on Miró es va fer enorme però on també va pintar El pagès català en rebel·lia. I si observen els retrats de Casas, i a qui els fa, potser entendran quin tipus de societat es va intentar, i encara s’intenta, enterrar en vida. Poden anar dient que el procés s’ha acabat, pero no són ni de lluny els primers que ho diuen o que ho intenten. Aquest Palau Nacional, quan es va construir, també havia de ser un edifici efímer. Em temo, però, que els efímers són els polítics que no saben on trepitgen.

Publicat al diari Ara el 14 de gener del 2023