Catalans de segona

Aquesta setmana Gabriel Rufián va fer un discurs al faristol del Congrés dels Diputats en què va afirmar que cap català és més català que un altre per raó de llengua o d’ideologia. Es dirigia, sens dubte, a provar de refer les ferides del procés o simplement deixar clares algunes coses perquè deu interpretar que una part de Catalunya s’ha sentit exclosa del projecte, o menyspreada, o que se’ls considera catalans de segona. Ja era hora que algú digués això. Estic content que un polític per fi reculli el cas de gent com jo.

Si jo no fos un català de segona, d’entrada, podria viure plenament en català. El trobaria de forma normal a la televisió, a la premsa, al bar o al carrer. Tinc enveja dels catalans de primera, que tenen el 99% de les sentències judicials escrites en la seva llengua i que no han de desitjar esgarrapar un miserable 5% de Netflix a canvi d’un pressupost. Tenen, a més, el privilegi de compartir-la amb milions de persones en tots els continents. I un Estat que la protegeix i cap que hi vagi en contra, i l’avantatge de poder reclamar a l’autonomia tots els drets de llengua cooficial, en tots els àmbits. Són la llengua del cinema, dels best sellers, de Youtube i de l’hora del pati. Me n’alegro molt per ells, molt sincerament. Només espero, o demano, que un dia puguem apropar-nos a la seva categoria. Ho dic amb la modèstia de qui se sap minoritari però, en qualsevol cas, igual de català i amb els mateixos drets lingüístics. Perquè d’això es tracta, de ser tots iguals, oi?

Si jo fos un català de primera, podria limitar-me a votar dretes o esquerres. No tindria cap problema greu amb el sistema. Com que tinc la mania de voler una cosa tan malèvola com la independència, o com a mínim de defensar que el tema es voti pacíficament, necessito assumir que això és impossible. Bé, es podria canviar la Constitució… és a dir, que és impossible. Ser una minoria té aquestes coses. Fins i tot després de demanar reformes durant dècades, i de proposar formalment la celebració d’un referèndum al Congrés, això se’m denega i aleshores tampoc no se’m permet fer un acte d’autoafirmació democràtica. Se’m busquen les paperetes, se’m fa dormir en una escola i se’m pega per defensar urnes. Els meus líders són empresonats o han d’anar a l’exili, i diversa gent com jo és perseguida policialment i judicial (valgui la redundància). Només se’m dona l’alternativa d’acatar, girar full i demanar perdó. Tampoc no se’m proposa cap alternativa que pugui fer-me desitjar una altra cosa, però això rai, perquè ja hem estat prou díscols i per tant només poden tenir-me vigilat i procurar que mai més no hi torni. Pel meu bé, és clar. Perquè no em faci més mal a mi mateix.

Si tingués un carnet de bon català, estaria còmode amb les lleis que ens hem donat entre tots. M’aixecaria amb l’himne correcte, em sentiria protegit quan passés per davant de la comissaria de la Via Laietana o el quarter del Bruc, tindria representació directa en els organismes internacionals i en les Olimpíades i aplaudiria quan el rei cridés a restablir l’ordre. La meva diada nacional no commemoraria cap derrota, sinó la conquesta del Nou Món. Als catalans de primera mai no els passa res, no s’han de preocupar, tenen el cor allí on els ho posa el DNI. De fet, encara que els de segona siguem o fóssim majoria, encara que fóssim un 60 un 70%, no han de patir perquè ells sempre tindran la protecció de la llei i de l’ordre, que no es poden modificar sense el vistiplau dels espanyols de primera. Ah, sí, he dit els espanyols de primera perquè també hi ha espanyols de segona, és clar: són aquells catalans de primera que, sentint-se espanyols, reben la mateixa discriminació que jo en finançament, infraestructures, serveis o qualitat democràtica. Aquestes coses sí que ens igualen, llàstima que sempre ens igualin per baix.

Jo he entès que només em queda una opció: provar de convèncer els catalans de primera que la meva causa és bona, que no va contra ningú, que també els afavoreix i que fins i tot si guanyés ells conservarien els mateixos drets i privilegis (lingüístics, identitaris i ciutadans). A banda d’això, només em toca demanar perdó tot el dia i aguantar que em diguin nazi o ingenu o totes dues coses. Alguna raó deuen tenir, per alguna raó són de primera. En tot cas, el que he d’aconseguir per tots els mitjans és que mai de la vida es puguin sentir amenaçats, perseguits o en eterna inferioritat de condicions. No mola gens. Creguin-me.

Publicat a El Punt/Avui el 8 de novembre del 2021

Momentum

A les 8:32 d’un 2 d’octubre, Björk penja dedicada a Catalunya la seva cançó “declare independence”. Des de les 8:33 d’aquell dia tot ha estat recollir pilotes mortes, salvar mobles, guanyar temps, buscar raons. No hi ha cap moble que puguis salvar quan t’has venut les joies de la mare, no hi ha raons que puguis trobar en el contenidor de les excuses i no hi ha temps a guanyar quan has perdut l’instant. No és més tard quan han d’entrar els violins. No hi ha més dies que llonganisses, ni cada dia s’alinearan els astres. No podràs fer-li aquest petó demà, pensant que ja us trucareu. Pots perdre el teu tren, evidentment: ens ha passat a tots. De fet, el desig extrem d’encertar el tret pot fer-te fallar-lo. I després aprens, i hi tornes, o no. Però, si recordes aquells dies, l’ocasió mai no es va presentar exactament quan (ni com) te l’esperaves. Si alguna cosa hem comprovat aquests anys és que un momentum no és una cosa a esperar. Funciona a l’inrevés: és Björk qui sempre t’espera a tu.

Tot esperant (o fins i tot prometent) altres momentums, ens han pres la pilota. Després de Cruyff ja tothom sap que marcar un gol és un instant, un momentum, però que posseir la pilota és fer-te amo del temps. A aquestes alçades és obscenament clar que la taula de diàleg busca guanyar temps davant la falta d’idees, però que no el troba. I no el troba perquè una cosa és pretendre recuperar la pilota i una altra, molt més indigna, és demanar l’hora a l’àrbitre. També la lluita judicial a Europa pot derivar l’any que ve en un màgic momentum, certament, però l’únic truc rere tanta màgia és la feina dels bons advocats: tota la resta l’ha de posar la il·lusió. Ni tan sols la política té la culpa de tot. Un país amb un quadre maniacodepressiu no sabrà què fer amb cap jugada mestra, ni tan sols tenint la solució als nassos, o la porteria buida, o la noia pensant per què no em besa aquest imbècil. No té sentit treure a galopar el cavall blanc quan encara amb prou feines sabem treure’l del pantà de la tristesa. No hi ha cap màgia per a qui no creu en res. I no era això, collons, no era això. Fa quatre anys que ens dediquem a buscar culpables i a escoltar serrallongues d’escopeta de fira, herois de la pista d’autos de xoc barallant-se per la medalla de la raó. En veritat no funcionaran ni el pragmatisme ni la màgia, perquè mai no s’ha tractat de preparar-se per a cap momentum, sinó de ser el momentum. El vam fer, el vam ser. Fa poc he pogut comprovar com aquella persona tan autocrítica, tan dubtosa d’ella mateixa, ha acabat d’escriure una novel·la fantàstica. És aquest l’instant definitiu, i no pas el dia en què l’obra sortirà a la llum. El momentum és ara, és aquest, i consisteix molt més en tornar al camp que no pas en plantejar-se cap remuntada. El pitjor espectacle no és el de la derrota, sinó el de la paràlisi. No em diguis que aviat passarà un estel fugaç, perquè els que ens hem d’encendre a tota velocitat som nosaltres. Els estels, com Björk, ja hi són sempre.

Ni el momentum més perfecte no funcionarà si ens enxampa en aquesta espiral. En quatre anys hem vist en directe com els nostres fills passaven d’encomanar-se d’il·lusió a passar-se a l’altra banda de la vorera. No és resultadisme, ni veure’ns massa perdedors: és veure’ns fer el pallasso. Ells sí que no poden perdre el temps. Ara mateix qualsevol proposta d’un líder polític autonòmic sobre la independència i els momentums serà resposta, per una bona part del jovent, amb un condescendent “ok boomer”. Ha anat molt ràpid tot, sí. Massa. Tan concentrats com hem estat en marcar gols i en buscar quina és la nostra càmera, no hem vist que fèiem vistosos xuts a l’aire i que corríem amb els pantalons als turmells. Ja no és haver renunciat a guanyar, el més imperdonable és haver renunciat a jugar i reduir-ho tot en una vergonyosa baralla al vestidor. Pitjor que la manca de reconeixement internacional és que ja no ens reconeguem al mirall, pitjor que les DUIs suspeses són les ànimes suspeses. 

Després del seu llarg bloqueig, aquella nova novel·lista ha magnificat la seva obra. Jo també em vaig quedar bloquejat un dia a terra, però des de llavors que no paro d’enviar llums. Una bona colla de bullyers han decidit fer-nos perdre la il·lusió, i una altra colla ens volen vendre pastanagues. Però ets tu el moment favorable, l’única llum al final del túnel, l’única base a eixamplar. Són els astres els que esperen que ens alineem. Sort que ells, com que tenen pressa, saben esperar.

Publicat al diari Ara el 29 de novembre del 2021

Burgesia catalana

Aquesta enyorança de la burgesia catalana, aquest cantar-li les absoltes, des de Cristian Segura (amb el seu arriscat llibre "Gent d’ordre") fins a Josep Maria Miró i Ardèvol afirmant en un article que “la política actua avui massa al marge de l’economia”, i que això és perquè la burgesia ha desaparegut i només hi ha “gent amb diners però sense idea de país”. Sumant-hi aquests moviments "business friendly" que molt encomiablement s’agrupen per denunciar la política d’Ada Colau però, per ara, només hi contraposen l’ampliació de l’aeroport, l’Hermitage o els Jocs Olímpics d’Hivern. Crec que tot plegat mereix una reflexió: no només sobre l’elefant a l’habitació d’aquests debats, que és “què se n’ha fet de Convergència”, sinó sobre una cosa més important, que és saber si tenim burgesia pròpia o ja no. La meva tesi: sí que hi és, però li costa molt més dominar la política. Res més. I res menys. Per què?

La història hauria pogut anar de la següent manera: els pactes del 78 reparteixen els papers, tant a l’Estat com a l’autonomia com al municipi, i és un pacte tan ben fet que no tindrà cap gran contestació amb opcions. Aquesta premissa era certa, i sòlida, i va resistir fins i tot el pacte del Majestic entre CiU i el PP (molt criticat, però molt fructífer). El problema és que aquest sistema no podia aguantar un relleu generacional. No és que ja no hi hagi burgesia o gent d’ordre, és que ara la gent d’ordre es pregunta “quin ordre, concretament?” Els fills de les classes benestants (però també les mitjanes) van reclamar el seu propi somni, amb tot el dret. La vida que se’ls proposava, que consistia en anar a treballar, fer-se ric (o mantenir la fortuna familiar) i no ficar-se gaire en problemes, no era acceptable. Aquesta incomoditat va anar creixent de diverses maneres: per una banda, la consciència independentista (una evolució naturalíssima del nacionalisme) i, per l’altra, la lluita per drets bàsics que fins aleshores semblaven pur caprici: encara recordo els dubtes que durant els anys 80-90 van tenir diversos diputats convergents sobre el matrimoni homosexual. És que per favor.

Actualitzar els discursos és recomanable, però a Convergència li va costar el trencament i la desaparició. Segurament era inevitable, un tema generacional, evolutiu. Fins i tot un tema “d’ordre”, de tota la vida, més vell que l’anar a peu. Per tant, no és que avui es faci “la política massa al marge de l’economia”, senyor Miró i Ardèvol: és que si només vols fer negocis, pots dedicar-te a liderar Foment del Treball i no un partit polític. Si vols posar una alternativa a Colau, dir “sí” a l’aeroport és massa insuficient. Més que una idea, tingues algun ideal. Un que interpel·li a tothom, com el va tenir Joaquim Cabot construint el Palau de la Música (que no era precisament cap negoci). ¿Es pot ser de dretes a Catalunya? I tant que sí. ¿Se’n pot ser amb un discurs sense ànima, sense una il·lusió col·lectiva? També. ¿Es pot guanyar d’aquesta manera? No. Però és que això fins i tot Pujol ho sabia.

En Cristian Segura diferencia avui entre els “pijoprogres” (tinc diners però tinc ideals) i els “pijolocos” (fer diners costi el que costi). El procés d’independència va dividir Pedralbes de Sarrià o, per entendre’ns, “los de Artós” dels del CIC. La diferència és que els més progressistes podran fer política amb opcions de victòria, i els més conservadors (els més fatxes) no. Això és el que han d’entendre els que es preocupen tant pels negocis: no es pot fer diners sense la gent. I la gent, per molt d’ordre que sigui i per molt que no els agradi veure contenidors cremats, tampoc no suporta el somriure cínic del jutge Marchena ni li agrada compartir la defensa de cap ordre constitucional amb Vox. La majoria de la gent, amb diners i sense, no vol ser titllada d’immobilista o de retrògrada. Haurien de veure-ho les grans empreses que amenacen amb marxar a Madrid o a València si passa determinada cosa: marxar és perdre i admetre que ja no connectes amb la centralitat. En qualsevol societat, per tal que en efecte s’imposi l’ordre, abans cal que l’ordre sigui percebut com a mínimament just.

Que la gent es pugui fer rica és bo, i fins i tot un element de justícia social. De fet ens cal gent rica, i alliberar-la d’estigmes injustos. Però el que ha canviat en aquest país és que això ja no es pot fer a qualsevol preu, o com a mínim no mitjançant l’anestèsia o la por. Si volen tocar tan de peus a terra, quedin-se a terra. Nosaltres ens enlairem.

Publicat al diari Ara el 25 d'octubre del 2021

Mirar cap amunt

Custodia Moreno, pregonera de les festes de la Mercè, va començar la seva lluita des de baix, des de les barraques del Carmen i Can Baró, però fent saltar la mirada cap amunt. Ho diu ella mateixa: avui l’esquerra s’ha tornat conservadora, Barcelona ha perdut l’espurna i ja no hi ha esperit d'avantguarda. En tenim diverses evidències. Tancar al públic general la plaça Sant Jaume per la festa major de la ciutat, posant-hi d’excusa la pandèmia (resulta que el Procicat no devia existir a Gràcia o a Sants), va posar Ada Colau molt lluny del seu “run run” inicial i massa espantada pel creixent “xup xup” que ja no la veu ni revolucionària, ni transformadora, ni amb idees. Esdevens un conservador (és a dir, un estorb) quan, sense adonar-te’n, se t’atura la música en el joc de les cadires i només penses en conservar. Hi ha, en efecte, certa música que ja s’ha acabat. Perquè de Colau allò més criticable no és el que ha fet, ni el seu passat: allò que és més criticable de Colau és el futur.

Mirant cap amunt es veu més clarament, per exemple, l’operació aeroport. Va molt més enllà de la Ricarda i del debat mediambiental: l’aeroport és una operació aterratge. “Us farem aterrar”. Massa temps somniant truites i promovent il·lusions “impossibles”, però una pista d’aterratge us farà entendre les coses. Josep Tarradellas ho diu tot com a nom: autonomia, però amb els diners i el poder a Madrid. Mentre discutíem sobre corriols camanegres, ànecs collverds i turistes galtaroges, Madrid es reservava la inversió milionària fins que assumim la nostra condició. D’això anava l’operació aeroport, més enllà del “no” pobre i dogmàtic de l’alcaldessa. És el triomf pòstum d’Adolfo Suárez (altrament dit Barajas) sobre Tarradallas (àlies “la reunió ha anat molt bé”). No, la reunió no va anar gens bé, president. Va anar tan “bé”, en tot cas, com una taula de diàleg que eludeix el tema de conversa mentre Puigdemont el va recordant. Per això ens pinten el tema del Prat com una pista d’aterratge, i mai com una pista d’enlairament. Si realment volguessin un aeroport internacional, dirigit a l’intercanvi de coneixement i de projectes, li haurien dit Joan Miró. Però és clar, aquest també era dels que miraven cap amunt.

Eixamplar-se després de l’Eixample té dues vies: una via és ser la “cocapital cultural d’Espanya” que entusiasma l’alcaldessa (i que només vol dir uns milions més per als equipaments), o bé ser la capital de la cultura del “decreixement” (que ningú no sap com es paga). Curiosament, també l’Eixample de Cerdà va ser imposat per Madrid per damunt del projecte guanyador. L’altra via és l’autòctona, la que respon més a l’encertadíssim cartell de la Mercè i no al papanatisme del cartell institucional de l’11 de setembre: fer allò que sabem fer, i fer-ho a la nostra manera. Locomotora de què? Cocapital de qui? Eh, un moment: mira cap amunt. Per damunt de les quadrícules i les pintures hi veuràs la Sagrada Família, en vies d’acabar-se. Veure-la com una mona de Pasqua que s’ha d’aturar és cosa de mones sense Pasqua, és a dir de criatures que miren cap avall. De porucs, d’immobilistes. De conservadors.

Innovació, diuen. I creativitat, i coneixement, però cap dels conservadors d’ambdues bandes no podrà vehicular la ciutat cap aquí. Allò que ha d’arribar a Barcelona no és el perfeccionisme ideològic, ni un decreixement buit, sinó un nou esperit modernista col·lectiu que faci les coses i no estigui per històries. Si s’apaga la ciutat s’assimila el país, i viceversa. Ens ha envaït una terrible por d’equivocar-nos, una manca d’ambició impròpìa de la capital del Mediterrani. El Procicat pot ser una raó o bé una excusa, així com una pista pot ser d’aterratge o d’enlairament. El racionalisme mal entès és buscar raons. Acaba castrant la imaginació, igualant-nos cap avall i, en el pitjor dels casos, fent places dures.

Potser no tenim poder sobre els altres, com el té Madrid, però podem tenir-lo sobre nosaltres mateixos. No és pistes contra Ricardes, sinó tenir una idea pròpia. Quan no tens una idea acabes parlant del que volen els altres o desviant responsabilitats, com ha succeït amb els botellots. Ah; i contra aquesta paràlisi ha de sorgir alguna cosa més que plataformes d’empresaris disfressats de societat civil i amb aires manuelvallsescos. És la gent qui ha de reaccionar, després de tants anys de penitència absurda. La façana principal de la Sagrada Família encara està per fer, al carrer Mallorca, i fa referència a tornar a néixer.

Article publicat al diari Ara el dia 2 d'octubre del 2021

Vulnerabilitats

L’última persona que em va dir “M’agrades més quan et mostres vulnerable” va aprofitar la primera ocasió (i la meva estupidesa) per, en efecte, vulnerar-me. Els detalls no venen al cas, excepte allò de l’estupidesa, que vull remarcar perquè no es confongui amb la ingenuïtat. La ingenuïtat és noble, l’estupidesa és estúpida. Dit això, ha estat un estiu ple de referències a la vulnerabilitat començant per l’apel·lació de l’alcaldessa Colau en la seva dura experiència de balconing estival. Però també la decisió de Biden de retirar-se de l’Afganistan, o la pèrdua de Messi, inconsolable malgrat els mocadors auxiliadors, o la interrupció d’un monòleg suposadament ofensiu per una regidora; són amargues cures d’humilitat que no queda tan clar si guareixen o enverinen. La humilitat, la vulnerabilitat, l’empatia i el respecte només són virtuts si no són el refugi del cinisme. O bé, com deia abans, si no són fruit d’una profunda estupidesa. No sigueu estúpids.

Ens vam sentir vulnerables quan va irrompre el virus i quan ens van tancar a casa a cop de decret. Ho vam entendre per raons sanitàries i ho vam complir, perquè a banda de sentir-nos vulnerables resulta que ho érem. I ara que les dades milloren a un bon ritme, i que hem passat quasi tots per la cua del veterinari, toca preguntar-nos quan passarem de ser gent de bona fe a veure com ens surten orelles d’ase. Londres ja obre els locals de nit i nosaltres, en ple Mediterrani (i a diferència d’Itàlia), els tenim noucentísticament tancats. Fins i tot tenim alcaldes que demanen tocs de queda, tanqui’m, tanqui’ns, que només puc controlar els brètols vulnerant els meus drets fonamentals i els dels meus veïns. Vivim temps de vulneració de llibertats ben bàsiques, ja des del 2017 amb l’explícita repressió política. Normalitzar-ho és passar de ser gent ordenada, culta, neta, desvetllada i feliç a demanar que ens tanquin perquè ens fa por la llibertat. O perquè, en lloc d’aprofitar la força del monstre per fer la llegendària clau de judo, el que fem és aprofitar la pròpia força per tombar-nos a nosaltres mateixos un cop i un altre. I, esclar, la gent se n’acaba cansant. I no calla.

Hem de tenir molt clar que hem viscut i vivim encara situacions inacceptables, abusives, immorals i també il·legals, d’un autoritarisme innegable i estrangulador, si volem entendre determinades reaccions del públic. L’alcaldessa, tan respectablement vulnerable, resulta que s’adreçava a un públic fart de ser vulnerat: tant pel que fa a factors ideològics (sí, l’independentisme és una ideologia perseguida) com pel que fa a la gestió municipal, tan de cartró i purpurina que sembla mentida que costi tant trobar-hi una alternativa sòlida. La gent va xiular l’empatia de pa sucat amb oli, l’equidistància calculada, la superioritat moral, l’immobilisme governatiu i l’aristocràcia pretesament republicana amb què es manifesta la formació que mana al consistori. Evidentment, això no succeirà només amb Colau: succeirà a cada líder que confongui balcó amb carrer, que intenti barrejar-se entre la multitud per eludir les seves responsabilitats, que vengui pastilles desinflamadores o vulgui distreure amb avorrides polèmiques aeroportuàries. Ens anem fent més i més vulnerables mentre ens demanen entendre sempre la vulnerabilitat de qui mana. No sigueu estúpids.

La millor manera de saber si pots confiar en algú és confiant-hi. Estic d’acord amb la frase de Hemingway, encara que el problema és que en efecte ho acabes sabent. El mètode consisteix en estar disposat que t’enganyin, parar la primera galta, i és una estratègia infal·lible si realment es vol saber la veritat. De vegades també ens la fan saber sense haver-la buscada. I, després, sovint la maldat entra per aquella escletxa i fabrica milers de nous abusos: quan et foten una pallissa en un carreró sense sortida, sempre s’hi recreen durant una bona estona. Si et mantens viu, però, si tens la sort d’aixecar-te, l’avantatge que tens és que ja no et queden més galtes. I que ja saps de què va això, i quins aliats tens i quins no. Per no confondre’s: un aliat, encara que hagis estat un estúpid, no es dedicarà a repetir-t’ho durant anys i anys. Ni et dirà que li agrades més quan ets empàtic i vulnerable i fraternal, mentre tu et dessagnes. Un dia deixes de ser estúpid, i d’escoltar aquestes cançonetes. I això és el que ens pot passar: que, de tantes coses que ens han vulnerat, un bon dia ens llevem i ens adonem que ja som invulnerables.

Publicat al diari ARA el 26 d'agost del 2021

La síndrome George Darling

Què passa quan Peter Pan no és que no vulgui créixer, sinó que no se li permet créixer? En un article recent, l’admirada Llucia Ramis feia referència a com molts homes se senten avui obligats a una vitalitat i a una eterna joventut tan il·luses com irrealitzables. Volar sempre, estar sempre en forma, fer bogeries, prendre l’exemple dels magnats que es paguen un viatge a l’espai (sense parar esment ni per un segon a la paraula magnat ), tenir moltes i diferents experiències i desenvolupar una evident dificultat per detectar la frontera del ridícul. Efectivament, si de no voler créixer en diem síndrome de Peter Pan, no poder créixer ha de ser un drama molt més pelut. Aquest mur davant la maduresa, però, ens afecta a tots: Wendy Moira Angela Darling, per exemple, avui dia no seria tan reclamada com a figura maternal prematura sinó que se li exigiria independència, emancipació i fer molts viatges tota sola. Tant se val si ella, encara que de vegades envegés les dones solteres, el que volgués fos casar-se ben aviat i tenir fills. A Wendy, avui, també se l’obligaria a volar. 

Un cop hem bufat un nombre considerable d’espelmes, en qui ens hem de fixar no és en aquest parell d’estereotips sinó en la figura dels pares: el senyor i la senyora Darling, que ja tenen la nostra edat (i si no la tenen, la tindran tard o d’hora). George Darling és un home de negocis, preocupat per la feina, que ha perdut la capacitat d’imaginar i de somiar truites. La seva dona, que fa temps va creure en aquell nen màgic que mai no es feia gran, cada dia és més escèptica sobre la possibilitat que algú així existeixi. Jo trobo particularment interessant George, ja que ell és la veritable antítesi de Peter Pan. Si per a Wendy ja tenim el contrapès sexi de Campaneta, que per entendre’ns serien avui les efímeres fades d’Instagram o de Tinder, el personatge que contrasta amb el nen etern seria el pare gris, avorrit i responsable. Que en la versió de Disney té una remarcable semblança al capità Garfi, així com en l’obra de teatre tots dos eren representats sempre pel mateix actor.

El pas del temps el podem portar bé, malament o molt malament. Peter el porta amb arrogància, fotent-se de la maduresa, esquivant-la cada dia (“Morir serà una aventura impressionant”, arriba a dir). El pare de Wendy ho porta amb responsabilitat, conscient del seu paper, assumint el dol que comporta abandonar les il·lusions de joventut. I Garfi és qui ho porta pitjor: sempre pendent del rellotge que hi ha a la panxa d’un cocodril a qui, fa molt de temps, Peter Pan va lliurar la seva mà tallada. Quan el rellotge s’aturi (és a dir, quan toqui l’hora de morir), el cocodril l’acabarà enxampant: aquest és el malson insuperable del pirata. Tots portem això de fer-nos grans amb més o menys dignitat i, per tant, la pregunta és com gestionem la maduresa. I com l’entenem. En les reunions més madures i importants que he tingut, francament, les actituds sempre s’han acabat assemblant a les del parvulari: autoestimes fràgils, comparació de tites, marcar territori… El “disc més madur” d’aquell grup de música acostuma a ser el més avorrit, quan ser avorrit hauria de ser el vuitè pecat capital. Si estem d’acord que Wendy no està condemnada a fer de mare de tothom (de Peter, dels seus germans, dels nens perduts, dels pirates, fins i tot de la seva mare mateixa) i guardar-se el seu propi espai per volar, el senyor Darling ha de poder tenir somnis i aventures sense que se li digui immadur, o ingenu, o contaminat per cap síndrome. ¿Li cal ser conservador, per fer negoci? ¿La imaginació hi pinta alguna cosa, en poder progressar? I, d’altra banda, sense una mica de pols de fada, ¿serà capaç de no desconnectar-se dels seus fills? ¿O de la seva parella? ¿O d’ell mateix?

Trobar els propis límits pot ser perillosament alliberador: com que he madurat, ja no tinc per què fer l’esforç de pensar en grans reptes. Això ja ho fareu les noves generacions. Jo ja no ho veuré, fill meu, ara us toca a vosaltres. Hi ha coses que es poden fer i coses que són impossibles, ja ho anireu veient amb l’edat. A nosaltres ara ens toca conservar allò que haguem pogut aconseguir guanyar mentre podíem. Aquest concepte de maduresa no és res més que el tic-tac que turmenta el capità Garfi. També Wendy, ja de gran, troba les excuses per explicar-li a la seva filla Jane que és que s’ha oblidat de volar. I aquesta, abans que acabar com la seva mare, òbviament preferirà fer-se la reina del Tinder.

Publicat al diari Ara el 2 d'agost del 2021

El problema

Construiran la tercera pista d’un aeroport que ells mateixos han batejat amb el nom de Josep Tarradellas. Prepararan també una “pista d’aterratge” per al conflicte, amb forma de crides a la reconciliació i a passar pàgina. Han decretat els indults, malgrat les protestes de la dreta i l’extrema dreta (valgui la redundància) espanyoles. Convidaran el president valencià i la presidenta balear a dir que la solució és un model no-radial i sensible a les “perifèries”. Fan conferències al Liceu que també ens diran el que ens convé, i com de magnànims poden arribar a ser amb nosaltres. Criden a la concòrdia, que també és nom d’avió, i que era allò que Cambó proposava en forma d’autonomia. Subministraran totes les pastilles d’ibuprofèn que creguin necessàries per desinflamar un tumor que resulta que és de càncer. Faran tot això i, a partir d’aquí, començaran a obrir una taula de diàleg. I, tot i així, no hauran resolt el problema.

Han aconseguit que els presos polítics surtin al carrer. Proposaran una reforma de l’Estatut que pugui fer oblidar la sentència que va invalidar l’anterior, fins i tot poden impulsar reformes constitucionals que facin possible superar el mur dels tribunals. Desenvoluparan lleis orgàniques, trobaran fórmules jurídiques imaginatives, apel·laran a un model federal de l’Estat. Fins i tot podrien incloure-hi el reconeixement de Catalunya com a nació, i també una proposta de finançament ben sucosa. Després posaran aquesta proposta a votació de la ciutadania, invocant el famós dret a decidir, i possiblement aconseguiran que obtingui uns bons resultats. I, tot i així, no hauran resolt el problema.

Faran que es compleixin les disposicions legals que obliguen a executar tantes infraestructures, corregiran la desídia amb el Corredor Mediterrani, respectaran la immersió lingüística i fins i tot l’autonomia de TV3, deixaran de fer lleis orgàniques invasives i de portar-ho tot al Tribunal Constitucional. Fins i tot són capaços de reformar el Consell General del Poder Judicial i depurar el sistema judicial de fatxes i de prevaricadors, encara que sigui per indicació europea. Posaran límits i normes a les actuacions de la reialesa, per evitar que tornin a succeir capítols d’excés d’impunitat, i faran venir el rei a Barcelona quan es tracti d’afavorir l’harmonia federal. Segurament també traslladaran el Senat a Barcelona, i algunes institucions més com Ports de l’Estat o l’Institut Oceanogràfic invocat per Ximo Puig. Posaran un tap a l’aspiradora econòmica de Madrid i faran la vida impossible al liberalisme conservador d’Ayuso. Perseguiran la Fundación Francisco Franco, obriran fosses comunes, retiraran noms de carrers, exhumaran tombes de dictadors, recuperaran palaus i patrimoni, anul·laran judicis i honoraran el record dels vençuts. Ens diran que hi ha una altra Espanya, i ens ho demostraran amb tots els fets que puguin. Ho faran de debò i, tot i així, no hauran resolt el problema.

Anant fins i tot més enllà, demanaran perdó per les hòsties de l’1-O i pels empresonaments il·legals, així com per les persecucions que ara mateix encara pateixen centenars d’independentistes pacífics. També es disculparan pel 155 que van votar, anul·lant-nos l’autonomia, i potser obligaran també el rei a disculpar-se per haver invocat les institucions judicials a anar “A por ellos ”. Depuraran culpes, establiran mesures correctores i fins i tot no els sabrà greu que Marchena o Llarena acabin condemnats per miserables. Somriuran en veure assegut Joan Carles al banc dels acusats, faran concerts de mejor unidos i anuncis de la selección ben plurals i diversos, fins i tot parlaran en català en els discursos que facin aquí. Són capaços fins i tot de transferir-nos la titularitat dels ports de Barcelona i Tarragona i la de l’aeroport del Prat, permetent que el bategem (evidentment) com a Joan Miró o que hi posem les pistes que més ens plaguin. Acceptaran que hi hagi acords de cooperació entre els Països Catalans, fins i tot que les autoritats dels territoris es puguin enviar cartes que no siguin en castellà, o que es puguin federar en alguns aspectes. Ens faran Barcelona cocapital, com somnia l’alcaldessa, i oficialitzaran el català al Parlament Europeu. Faran tot això i, tot i així, no hauran resolt el problema.

Ho saben ells tan bé com nosaltres: cap d’aquests regals ja no resol res, si no se’ns indica on és la porta de sortida. I sense que en tinguem nosaltres la clau.

Publicat al diari Ara el dia 28 de juny del 2021

Sobre la màgia

Hi ha un nen de set anys, molt proper a mi, a qui els amics anaven provant de convèncer sobre la inexistència dels Reis o la trampa del Tió o del ratolí de les dents. Argumentant-ho, racionalitzant-ho, fent-li-ho veure. I, quan anava veient que tot encaixava, la cara se li anava desencaixant. Es va posar molt seriós, com disposat a expressar en veu alta la seva decepció: realment, aquells arguments eren irrefutables. Però encara que tot quadrés va mirar atentament els seus interlocutors, va picar-se el pit amb molta força i va cridar-los (amb una pausa rere cada paraula): “Jo crec en la màgia!”.

Aquesta història no és per fer-los riure, ni perquè diguin “que mono”. És un relat seriós, transcendental, sobre les nostres actituds. Evidentment aquest nen forma part del meu equip: patirà molt a la vida, sí, però el seu compromís amb el miracle d’existir el farà viure amb dignitat. Al capdavall no és un tema de qui té la raó, o de quina és la veritat, sinó de quin paper volem desenvolupar al món: el paper dels homes grisos que punxen els globus amb el cigar o aixequen les faldilles al misteri, o el de les persones capaces de pactar amb l’impossible. Amb la utopia, si li volen dir així. La utopia no existeix per a realitzar-se o per a no realitzar-se mai, moltes d’elles només són qüestió de temps i de bona sort: la utopia serveix, sobretot, per comprovar l’actitud que té cadascú mentre aquesta no arriba. Aquesta és la utilitat secreta de la utopia: despullar els cínics.

Amb la mateixa seriositat, els científics de la NASA que han enviat l’últim robot a Mart no han tingut cap vergonya ni tampoc cap dubte en batejar els seus artefactes rodats i voladors com a “Ingenuity” o “Perserverance”. Molts dels nostres aixafaguitarres nostrats, a l’hora de posar nom a les caravel·les del futur, no sabrien anar més enllà de dir-los “K501”, “Prudence” o fins i tot “Skepticism”, amb una llegenda que expliqui que la missió consisteix bàsicament en que el robot toqui de peus a terra i que el més probable és no trobar-hi aigua i encara menys (on vas a parar) vida extraterrestre. I és que el tema no és si la república existeix allà fora, “en real”, sinó si existeix aquí dins: sense que hi hagi molts “aquí dins”, segur és que és impossible. Evidentment sense bona feina tampoc succeirà, però d’aquí la importància de saber què es dedica a fer cadascú mentre encara som dins la nau i encara no s’albira el Nou Món: o ets dels que organitzen un motí basat en la por, o ets dels que saben que la idea és creure per veure. 

Els últims articles condescendents que han aparegut sobre jocs de mans, la confusió entre il·lusió i il·lusionisme, la mofa sobre els conills que no surten i el públic que s’impacienta, sumats als perdonavides de les xarxes, tenen les seves raons i les respecto. No es pot abusar de la paciència del públic ni allargar els relats eternament, sobretot perquè fins i tot la màgia ha de ser física i versemblant. El que em temo és que, mentre ells assenyalen els resultats, obliden el factor de l’actitud. No s’adonen que el protagonista no es troba dalt de l’escenari, sinó assegut a les butaques, i que l’espectacle real comença quan ells arriben a casa. Que no es tracta de fer “oh” quan surt un conill del barret, sinó d’entendre per què les minúscules ales del borinot li permeten volar. I no, no és màgia, és canviar la pregunta: el vol del borinot obeeix a unes lleis diferents. Ho han entès? Obeeix a unes lleis diferents perquè ha trobat una sortida. Ha evolucionat. La inspiració el devia agafar, en un moment del procés evolutiu, treballant.

Per tant deixin d’aixafar les flors i ajudin a trobar sortides. No per enganyar ningú, ni per fer perdre el temps. Si cal frenar o corregir, es fa: de fet, és obvi que s’està provant de fer les coses millor. Però tapin-se una mica els complexos i les misèries, i si el problema és que “Europa no ho vol”, com diu Mas Colell, el que pertoca no és retirada sinó més imaginació i més feina. L’actitud és l’única cosa que tenim. Amb èxit o no, és allò que ens retrata i també allò que romandrà en el temps. Pot ser una sonda enviada a Mart, un missatge en una ampolla, tant se val, riguin-se’n tant com vulguin: però saben una cosa? El millor de tot no és quan acabes demostrant als homes grisos que tens una fórmula que funciona. No, no, serà molt millor. Serà encara més espectacular: serà demostrant-los al damunt que la màgia, sense truc, també existeix. Perquè existeix, Àlex. T’ho juro.

Publicat al diari Ara el dia 31 de maig del 2021

Renaixença

Ara que ens aniran aixecant les restriccions, haurem de decidir. Tot. Bé, quasi tot. No decidim absolutament res quan naixem, però ho decidim quasi tot quan renaixem. L’experiència ens hi obliga: és com el dilema constant sobre si Díaz Ayuso l’encerta o no, és a dir, sobre quants morts són admissibles. Si ens ho haguessin preguntat fa només un any, la resposta hauria estat que cap mort no és admissible, per favor, quina pregunta. Totes les mesures són poques per a salvar qualsevol vida, diríem. Però ara que comencem a aixecar les restriccions i els ànims, en canvi, ens pertoca decidir quin grau de risc exacte volem córrer: un 1% d’erraté és raonable? Un 20% de vacunats ja ens permet sopar fora? Quants morts més estem disposats a assumir, quantes persones a la UCI, i de quines edats? I no només ara, sinó en el futur: quants malalts són una quantitat raonable? Tot això són decisions que prenem ara en directe, de forma més o menys improvisada, però n’haurem de prendre moltes més: i això és un luxe, i això és una condemna. La “nova normalitat” no va només sobre virus. El nou món prendrà una tendència i uns colors que dependran de nosaltres. I no hi ha excuses, caldrà decidir en quina direcció volem renéixer.

Té un punt angoixant, això de renéixer: per una banda se t’obren diverses opcions i fins i tot una bella finestra a allò inesperat, però de l’altra has de saber no equivocar-te i estimar els cordons umbilicals d’on provens. Fa mal perquè néixer és impossible sense plorar. Una cosa tan bella com començar a respirar ve indefectiblement lligada al drama. De fet aquest nou món fa anys que ens ve avisant amb assajos, proves d’estrès, dilemes precoços i avatars experimentals: per exemple, Catalunya va decidir l’any 2017 que volia explorar els seus límits i Espanya va decidir evitar a qualsevol preu que tornés a succeir un 2017. Ambdues són decisions de renaixença: Catalunya, malgrat haver perdut la seva aposta, va formular una aposta per avançar (cap al desconegut, però avançar i créixer); i Espanya, malgrat haver guanyat la seva aposta, va dirigir-la a retrocedir en drets i llibertats. Veurem quina de les dues apostes té futur a llarg termini. Ara costa de veure perquè, com deia, en els primers moments de vida pertoca plorar i bramar. 

Després caldrà també saber quina aposta pensa fer Europa: ens encaminem a una federació de democràcies plenes, amb respecte a les minories i als drets socials, o bé a un club de col·legues que no es trepitgen les mànegues en els afers interiors? Tothom sap que no és el mateix un Brexit que un Spainxit, tant en termes de qualitat democràtica com de viabilitat econòmica, però qui ha de decidir és Europa. Seré més concret: per incompareixença dels estats (o d’un criteri comú entre ells), bona part del nostre futur queda en mans dels tribunals europeus. Aquest és el nou ordre crucial que està per decidir: Europa pot renéixer amb un salt hamiltonià o bé esdevenir, en canvi, el continent del cinisme. Sí, el mateix cinisme que va dur als drames dels anys 30.

Què vols? Com vols el teu futur? Com vols ser, a partir d’ara? Realment és cert que “mai més res no serà el mateix”? Qui ho diu? I vols dir, que la mascareta “ha vingut per quedar-se”? Hi tenim alguna cosa a dir, nosaltres, o ja no? Podrem saltar les fogueres per Sant Joan, ens permetrem fer festes majors? No si “ens permetran”, no: ens ho permetrem, col·lectivament? Volem fer festes majors? Fins a quin punt, ho volem? Quin grau hi ha hagut de repressió administrativa en tot plegat, i quin grau d’auto-repressió personal o col·lectiva? Tot allò que pertany al passat, ho enterrem o li donem una segona vida? Com estàs, per cert? Has canviat, has evolucionat, veus les coses de forma diferent? Quina part de tu es queda igual i quina vol créixer? Quina part de tu prefereix ara delegar les decisions en els altres, o en la inèrcia, o en l’ordre i la llei, o en allò conegut? Preguntem-nos si a partir d’ara quedar-nos quiets ho entendrem com a victòria o com a derrota. Aquesta resposta, passi el que passi, sí que només depèn de nosaltres. De tu, específicament. Sí, de tu, parlo de tu. 

Construir un nou ordre demana decidir si posarem més diners en sanitat, o si sabrem calcular millor les nostres forces, o si involucionarem cap la cultura de l’autoritarisme (disfressat d’ordre) i de la por (disfressada de prudència). O és que ens quedarem asseguts a terra per tota la vida? Perquè jo, t’ho ben asseguro, he decidit que no.

Publicat al diari Ara el 3 de maig del 2021

Del revés

He decidit que potser sí que ens deixem estar de tantes emocions. Tot és massa emocional, tot està massa a flor de pell, hem de tornar al “principi de realitat” i centrar-nos més en les veritats objectives que són les que no ens fallen mai (però mai). Estic disposat a considerar que potser hem estat massa sentimentals i que hem construït massa relats, quan el que necessitem són camins i canals i ports ben sòlids i estructurats. Com ja s’ha demostrat, les emocions són manipulables i d’aquí sorgeixen el populisme o el trumpisme o fins i tot el feixisme, així que millor fora o, més ben dit, rebaixem-les i a veure quina dosi de vacuna ens hi apliquem per aconseguir la immunitat de grup. Evidentment no es tracta d’eliminar-les, perquè tots tenim sentiments, no fotem, però sí que podríem mirar de fer-ne una selecció per així no anar pel món a mercè dels vents del cor. Doncs a veure, va. Per on comencem?

Pel que jo sé, la por és una emoció. Un “torbament de l’ànim”, diu el diccionari: exacte. Em pregunto com és que quan parlem de no ser tan emocionals mai se’ns proposa eliminar o rebaixar l’emoció de la por. Aquesta no, aquesta no s’esmenta mai, quan és una de les clàssiques emocions en tantes novel·les i pel·lícules i que ben manipulada fins i tot ha permès aflorar a moviments com el nazisme. La por, no els sembla? Jo vull començar a rebaixar aquesta emoció concreta, i no sé per què abans hauríem de rebaixar-ne d’altres com l’alegria, l’amor, l’esperança, l’eufòria. Que ja sé que es poden tenir excessos d’eufòria, eh? Ja ho sé, de fet conec prou bé el meu particular inside out des de fa molts anys: però i si comencem per la por? Qui decideix l’ordre i, sobretot, què hauria passat si haguéssim rebaixat abans la por que l’eufòria? Hauria pogut ser un èxit? No ho sabrem mai, em temo, com Truman no hauria sabut mai que vivia en un plató de televisió si no hagués enviat, ni que fos per un dia, la por a fer punyetes. És només una idea, senyors, senyores: no siguin tan emocionals. No siguin tan porucs. És més: no permetin que els injectin cada dia més dosis de por per la vena, que pot provocar trombosi.

Per on anàvem? Això, que siguem menys emocionals: bé, acte seguit podríem rebaixar de forma important els nostres nivells de tristesa. Ja fa força temps que ens han fet tornar al món en blanc i negre i a un dol permanent que ens acaba fent repetir que tot és un desastre, que tot és impossible, que ens toca una llarga travessia del desert (ja sigui sota el jou d’una democràcia “plena” o sota el jou de “noves normalitats” amb la pandèmia com a pretext). Bé, amb una moderada transfusió de toxines de la por potser ens adonarem que el món no era en blanc i negre, sinó que ens el filmaven així, i que massa sovint ens hem deixat enredar pels maltractadors del pati. Un dia la víctima de bullying deixa d’escoltar les humiliacions del màfies i amb un simple gest, petit, no res, una simple mirada o una paraula, el treu del centre de la seva vida. La por no és ben bé que paralitzi, sinó que fa girar al voltant del sol equivocat, i cal adonar-se’n per sortir a temps d’aquella òrbita. No és cosa de màgia, ni de somniar truites: no és que els mags tinguin poders, és que (de cop, només amb un gest) marquen les normes.

A veure, quin altre excés d’emocionalitat tenim? Ah, sí. Esclar: la ràbia. De les poques emocions bàsiques que tenim només una, l’alegria, és sempre la que pensem en dosificar. Doncs no, n’hi ha una tercera abans: la ira, la còlera, la “violenta irritació contra algú o alguna cosa”. Seria una mena d’antítesi de la por, perquè convida a l’acció i no a l’evasió, però convindran amb mi que fa massa anys que gastem una mala llet prou continuada i indigesta. Podríem provar de rebaixar aquest costum de ficar-nos els dits als ulls i de fer-nos ensopegar els uns als altres, de buscar culpables, de buscar venjança, de declarar tothom oficialment inútil o incompetent, de fer la rebequeria perquè no hem aconseguit el gelat que ens havien promès. Volen rebaixar emocions? Rebaixin la ràbia, sobretot aquells que encara pretenen que rebaixem les expectatives.

Bé, aquesta seria la proposta, però convé que abans els faci un advertiment mèdic: no és bo reprimir les emocions. Ni tan sols el plor, o l’enuig, o la por són objectivament dolentes (sense sobredosis). Però si pretenen que comencem per l’alegria, o per l’optimisme, o per la passió, com en vulguin dir, en mi només faran aflorar una emoció que tampoc no penso reprimir: el fàstic.

Publicat al diari Ara el 30 de març del 2021

"Sense fi"

 

L’Eva Amat és una jove actriu que ha conquerit la fama en molt poc temps i tot li ve de cara, malgrat la malaltia genètica que li fa veure el món en blanc i negre. Curiosament, en el cinema ha trobat l’amor i s’hi refugia perseguida per un secret que la turmenta. I just en el millor moment de la seva vida, es desperta en una habitació desconeguda, segrestada per un home vell. L’única possibilitat de salvació serà enfrontar-se al passat. Però aquest, esquiu i juganer, se li projecta barrejant escenes filmades i reals. Un calidoscopi monocrom que, fotograma rere fotograma, il·luminarà les zones fosques de la seva vida.

Canal Youtube per complementar la lectura: 

https://www.youtube.com/watch?v=loCYkVr26wE&list=PLxeqmx5tmSZAXAJSWBtpQL3uPwfMB1C9Q

Laporta el modernista

Deia Francesc-Marc Álvaro en un tuit que “Laporta, modernista, guanya Font, noucentista. Som aquí”. No entra a jutjar-ho, però jo sí que ho faré. No es tracta de desqualificar cap dels dos moviments, ni cap de les dues actituds (rauxa i seny, emoció i raó, etcètera) sinó de determinar què ens convé ara i en quina dosi. En aquestes eleccions a la presidència del Barça ha guanyat un lema profundament emocional (“Estimem el Barça”) per damunt d’un altre més genèric (“Sí al Futur”) i una actitud més impactant i creativa (la lona a Madrid) per damunt d’una proposta estudiada i recontraestudiada. Contrasta això amb al prebiscit entre les dues grans forces independentistes al Parlament, que s’ha resolt favorablement a ERC (“ara toca diàleg”) i per pocs punts en contra de JxCat (“aplicarem la DUI”). Per tant l’observació de Francesc-Marc Álvaro és més que oportuna, i jo ho transformo en pregunta: on dimonis som?

Ho discutia amb en Toni Aira arran del seu últim llibre, “La política de les emocions”, on em sembla que la intenció de l’autor no era només la de descriure un món dominat pels sentiments, sinó advertir del seu excés (que derivaria en populisme, en precipitacions, etcètera). I jo li preguntava si, quan t’estan arrencant amb buldòzers el bosc del davant, o t’estan maltractant algú estimat, és de rebut que el teu amic et digui que ara no toca ser emocional. Perdó: si en algun moment toca ser emocional, és ara. Quan, si no? A favor de la tesi, admetré que això tampoc no pot derivar en el típic cas del pare a qui han matat un fill i que demana pena de mort o que es pren la justícia per la seva banda. Evidentment, l’excés d’emocionalitat pot provocar desastres i més d’una injustícia. Aquí la pregunta és, doncs, en quina mesura l’emoció se’ns pot transformar en una virtut i a partir de quin moment passa a ser un monstre amagat que ens pot autodestruir. Només hi poso una condició: que no es consideri que la raó no pot ser, també, autodestructiva. Que pensar massa, calcular massa, no pot ser també un monstre malèvol. Quan t’estan arrencant els arbres, quan et volen aniquilar, potser és l’excés de raó allò que pot trair-te.

L’avantatge del Modernisme és que és transparent: mostra les idees més boges obertes en canal, busca tocar el cel, s’exposa com un fet natural que brolla, elimina l’avorriment estètic i ens transporta enllà dels nostres límits. També és força car, tot cal dir-ho. Però a banda de comptar també amb la racionalitat (els plànols, els materials, la tècnica), perdura perquè és bell i ambiciós, i totes les coses belles contenen veritat. L’avantatge del Noucentisme és que és pràctic, eficient, va per feina i es dirigeix a fer la vida més fàcil i no tant a fer-la més bonica. Evidentment que té cor, però posa els sentiments en un segon terme perquè els sentiments ja se suposen i tothom té els seus i no acaben afavorint el diàleg, l’entesa ni la construcció de solucions favorables a la majoria. El Noucentisme és més democràtic, el Modernisme és més genial. El primer calcula, el segon imagina. I ara que ja sabem que ambdues ànimes ens serveixen per a coses diferents, i que la quadrícula de Cerdà és molt pràctica però que està millor amb fragments de color i fantasia, quina és la fórmula recomanable per al nostre mal d’avui?

Sense estratègia i bona gestió, pots ensopegar: si has de fer la DUI, estigues preparat. D’acord. Lliçó apresa, sobretot perquè amb els sentiments no s’hi juga. Ara bé: sense emoció i sense bellesa, oblidarem per a què estem treballant. Sense amor, deixarem passar els buldòzers i acabarem creient que no n’hi ha per tant (“Primer l’amor, després la tècnica”, ens deia Gaudí). Sense imaginació, no trobarem escletxes blaves entre la boira perquè estarem prou distrets gestionant el dia a dia. Crec que Laporta ens ha fet un advertiment: prou de mirar cap avall. No oblidem a què hem vingut, en aquesta vida. I en tot cas a mi, si m’heu d’estimar, no m’estimeu amb càlcul. No en els moments definitius, no davant de l’altar, no quan us necessiti. Us ho demano si us plau.

Publicat a E Punt/Avui el 12 de març del 2021

Pot l'independentisme ser liberal?

La resposta és que sí. La pregunta la formulava Antón Costas, expresident del Cercle d’Economia, en un recent article titulat “Pot l’independentisme ser liberal?”. En aquest article repassava la deriva de la política catalana els últims deu anys. Costas assegura que la bandera de la independència sempre hi ha estat, per bé que arriada, però que l’ANC va trobar una finestra d’oportunitat per arrossegar els partits cap a l’unilateralisme. El pecat capital hauria estat, sempre segons l’autor, les jornades parlamentàries del 6 i 7 de setembre del 2017 on es van aprovar les lleis de desconnexió: un “auto-cop parlamentari” que posava fi al llarg “consentiment” dels catalans no nacionalistes envers els governs nacionalistes de Pujol i Mas. Desobeir la Constitució (i l’Estatut) era anar massa enllà i els ciutadans no nacionalistes deixarien de “consentir”, es a dir, que estava servida la fractura de la societat.

Què hi pinta, el liberalisme, en tot això? Mirem-ho. D’entrada, “consentir” o “no consentir” governs democràticament votats no sona gaire liberal, sobretot si s’hi posa el xantatge de fracturar la societat. Però bé, anem al fons: Costas associa liberalisme a pluralisme polític, i a evitar que la societat sigui governada des dels extrems. Afirma que el dret a decidir sense traves excessives ha estat un concepte massa pervertit per l’independentisme, la qual cosa l’ha allunyat de la “senda del progreso”. Aquesta es trobaria, doncs, en el respecte a les normes i a la pluralitat social i política. La pregunta a fer, al meu criteri, és què passa quan hi ha una majoria parlamentària i social a favor de l’autodeterminació. De fet, les lleis de desconnexió no eren lleis aprovades per a entrar en vigor immediatament, sinó per a ser refrendades per una consulta democràtica que les aprovaria si (i només si) el resultat del referèndum fos favorable. No se m’acut plantejament més liberal i respectuós amb la pluralitat social que el fet de convidar a votar tothom, pensi com pensi. Una altra cosa és que el referèndum fos declarat il·legal. Llavors entrem, doncs, en l’altra condició que posa Costas: el compliment de la llei.

La desobediència és una forma legítima de protesta, o no? Sí, sobretot si es paga la multa. El problema ve, entenc, quan aquesta desobediència no l’exerceixen ciutadans, sinó governs. Això té les seves conseqüències, és clar. Estic segur que Costas no comparteix la pena de presó imposada, però centrem-nos en les conseqüències socials i polítiques, i no en causes politicojudicials que no tenen gaire d’estat “liberal i democràtic”. D’acord, anem-hi: tenia alternativa, l’independentisme? Davant de la retallada judicial a l’Estatut, la negativa a negociar noves competències i nou finançament, i finalment la negativa a votar un referèndum d’autodeterminació, quina sortida se li havia ofert? D’on venia el veritable unilateralisme? Tenia dret o no tenia dret, el govern de Junts pel Sí, a forçar una situació (tensa, en efecte) que en cas d’èxit dugués a un referèndum (acordat o no) i, en cas de fracàs, evidenciés la manca de voluntat de diàleg d’Espanya i els seus flagrants dèficits democràtics? Si parlem de pluralisme social i polític, quin lloc hi ocupa Espanya? O bé és un estat on s’empresona i persegueix ideologies massa perilloses? És liberal, fer primar la llei vigent per damunt del debat polític, fins al punt de vulnerar drets fonamentals (com ja comença a denunciar la justícia europea)? Qui vulnera més la llei i, sobretot, qui vulnera més el pluralisme i el liberalisme? Això no és un “i tu més”, que consti: és una invitació a reflexionar si tot plegat té alguna sortida.

Una taula de diàleg sembla un bon plantejament… quan s’hi convida tots els implicats, és clar. Impedir la investidura de Puigemont, de Sànchez i de Turull, afavorir la destitució de Torra i alhora deixar la taula suspesa per si de passada es pot posar el mateix Salvador Illa com a interlocutor (és a dir interlocutar amb tu mateix), no sembla gaire liberal ni bilateral: més aviat és un monòleg, una negació de l’altre. No interlocutar amb qui no vols interlocutar, per no parlar d’allò que no vols parlar, no resol cap problema: només l’enverina. L’independentisme no ha fet cap altra cosa que plantejar un tema des d’una majoria, i no se li ha permès. Allò més liberal i democràtic, sincerament, seria debatre amb l’altre sense provar d’anul·lar-lo. Ei: això si és que es pot “consentir” l’existència de l’altre, és clar.

Publicat al diari Ara el dia 25 de gener del 2021