Retorn a Barcelona

Barcelona ha estat governada pels socialistes o pels comunistes des de fa 40 anys, amb l’única excepció de Xavier Trias. Sobta en canvi que, quan un personatge de l’òrbita sobiranista es vol postular com a alcaldable, parli sempre únicament de Pasqual Maragall i mai de Trias. Encara que no li donés temps en quatre anys, i malgrat tots els seus defectes, amb Trias i el seu equip Barcelona deixava de viure de renda dels grans esdeveniments del passat (Jocs Olímpics) o dels petits i oblidables (Fòrum de les Cultures) i començava a preguntar-se quina era la seva aposta de futur. La cosa anava de sensibilitat social, de coneixement, cultura i recerca, de smart cities, de ser un desacomplexat focus d’inversió econòmica, de preparar-se per a ser capital d’un Estat i de col·laboració publicoprivada. Potser era insuficient. Però com a mínim ja no anava de tramvies, ni de jocs d’hivern, ni de multiculturalitats i cosmopolitismes malentesos. Ens preguntàvem què volíem ser. Anàvem bé.

Barcelona ha de tenir el seu propi sobiranisme. És més que evident que s’ofega, com ho fa Catalunya, pel fet de tenir els focus de decisió massa lluny (en tots els terrenys: finançament, infraestructures i connexions, diplomàcia exterior, salaris, serveis bàsics...). També s’ofegava fins al 1881, quan les muralles li impedien créixer físicament. La famosa “societat civil” era viva malgrat tot, i encara ho és ara, però per molt viu que tinguis el sector privat o associatiu, hi ha un moment que una decisió política ha d’enderrocar la muralla. Evidentment, es va decidir des de Madrid. Només llavors va poder eixamplar-se. El sentit del sobiranisme a Barcelona és aquest: no pot créixer més, ni físicament ni anímicament, sense decisions polítiques alliberadores. És a Barcelona on es pot argumentar de manera més plausible, material, objectiva, la necessitat d’una sobirania pròpia (i d’una agitació social constant): mentre Catalunya no disposi d’eines pròpies per a erigir la ciutat en capital del Mediterrani, aquesta viurà temptada pels invents estranys i els models obsolets. O encara pitjor: nostàlgies noucentistes. Fugim-ne. Si us plau.

Barcelona necessita un estat propi a qui fer de capital però necessita, sobretot, tornar a eixamplar-se per dins. A ser ella mateixa. Les muralles es van enderrocar perquè la ciutat rebentava d’activitat, de vitalisme, de modernitat, de modernisme, de riquesa, de progrés i de revolta. Barcelona no pot relaxar-se vivint de renda, en aquest cas, dels dogmatismes ideologicoestètics d’Ada Colau. Ni encara menys pot confiar el seu futur en els jacobins vinguts de la cort francesa. Però és que, si continua posant el pilot automàtic de l’èxit turístic i de la bellesa, es regalarà molt barata a uns o a altres. Ara mateix la caricatura de Barcelona és la del decorat de cartró: entra pels ulls, i a més s’hi viu molt bé..., però sembla adormida. Provin d’agafar un turista a la Sagrada Família i expliquin-li, avui, qui són els “nous modernistes” de la ciutat. On són la recerca, passió, cooperació, genialitat, inquietud, ambició, autoorganització, missatge, fe, art i amor necessaris per a fer quelcom assimilable avui a la Sagrada Família. Podem dir que som, avui, la ciutat “on passen les coses”? L’avantguarda, el futur, el talent? Som la ciutat desperta de dia i de nit, decidida a avançar París i Londres com a mínim en alguna cosa? Posem per cas la gastronomia, per exemple: és avui Barcelona, amb tot el seu talent culinari, el “place to be”? No té prou ingredients propis per tenir tanta oferta intercanviable? Deixant de banda el World Mobile Congress, realment presentem una ciutat amb producte genuí i inimitable? Presentem una ciutat que esclata, que necessita créixer i que la reconeguin com a capital del Mediterrani? Oferim un model propi, amb marca, amb ADN, amb visió pròpia del món? Hem decidit ja en què volem ser referent? O bé ens limitem a debatre sobre manters, turistes, noms de places i bustos de reis?

Pel seu passat i per la imatge que encara conserva, Barcelona ha de ser referent en creativitat, recerca, cultura i coneixement. Créixer per dins, interiorment, per a poder descavalcar la muralla totalitària dels Estats i de les velles ideologies. Aquest és el sobiranisme que ha de buscar Barcelona, i això no ho arregla tot, ja ho sé, però Barcelona és l’única ciutat del sud d’Europa que pot fer aquesta aposta. Quan saps qui ets i què vols fer, la resta de problemes no desapareixen, però sens dubte deixen d’ofegar-te.


Publicat a El Punt/Avui el 4 de setembre del 2018

Partits i independència

Va costar molts anys i molts canvis perquè CDC fes el viratge cap a l’independentisme, l’any 2012, en el seu congrés a Reus. També li va costar a CDC la factura d’aquest viratge, que va ser l’inici d’allò que es va anomenar “operació Catalunya” i que més justament o més injusta, però sí judicialment, va començar a caure de manera implacable contra militants destacats del partit. Fins al punt que fins i tot va haver de renunciar a la seva sigla, i que darrerament ha viscut un nou congrés on aposta per acompanyar una entitat política més àmplia (la Crida) encara per definir. El càstig que han rebut els convergents pel seu viratge, merescut o no, ha estat molt gran. També amb presoners i amb exiliats. El que ha succeït els darrers anys, amb aquesta sortida generacional de l’armari, és veritablement molt gros. I, tot i així, això no dona carta de credibilitat absoluta a aquest espai polític: l’independentisme necessita ara sentir que el procés avança, amb fets concrets, i això sotmet els partits a una fiscalització popular tan higiènica com difícil de gestionar.

ERC ha pagat, també en forma de judicis impresentables a consellers, a diputats i fins i tot a una presidenta del Parlament, la seva aposta pel full de ruta de Junts pel Sí. També ERC queda fortament observada per l’independentisme més ampli, i fins i tot la CUP va ser objecte de manifestacions dels CDR darrerament davant la seva seu. El que han fet el PDeCAT, ERC i la CUP (aquests últims també amb exiliats i represaliats) aquests anys ha estat molt gros. Molt molest, molt difícil, molt poc digerible per a l’Estat. L’Estat no és només que hagi intervingut l’1-O pegant la gent i trencant vidres de les escoles (si ho pensen bé, trencar el vidre d’una escola per anar a buscar una urna és un signe claríssim d’intervenció i d’ocupació armada): l’Estat actua des del 2012 vigilant de prop els partits i els seus moviments, els seus actes al Parlament i al govern, la inquietant deriva d’Artur Mas (sempre ens oblidem dels embargats Mas, Homs, Rigau...), el 9-N, el rastre dels Pujol, els empresaris que poguessin sentir-s’hi propers, les fundacions, fins i tot les entitats culturals (Jordi Cuixart és a la presó!) o cíviques (Jordi Sànchez és a la presó!)... L’Estat ha fet servir totes les seves eines repressives i no només des de l’1 d’octubre, sinó sempre que n’ha tingut ocasió. Sense vergonya, implacablement. Amb el suport del PSOE i del PSC, en tot moment. Sempre. Si fem aquest repàs, doncs, i assumint tots els errors propis, ens queda algun mínim dubte que vivim en un país ocupat per la força?

No hi ha una altra sortida de la presó i de l’exili que no passi per la independència de Catalunya, això sembla molt més segur i probable que no pas confiar en la fiscalia de l’Estat o en les vaguetats de Pedro Sánchez. Ens la tornaran a fotre. De fet, ja ens l’estan fotent. L’únic que canvia és que ara ho sabem, i que els partits i les entitats ja no poden disfressar cap renúncia sota una suposada atmosfera de “diàleg”. Tothom sap: l’atmosfera no és de diàleg, sinó d’irrespirable repressió. Ho saben també els països europeus, si bé ells no poden ni han d’intervenir fins que fem nosaltres un cop de força. En forma de reacció ciutadana (a un judici injust, a una resolució internacional...) o bé de victòria electoral més clara en unes eleccions autonòmiques anticipades (si es considera que és el moment) o sobretot d’una gran victòria electoral a les municipals del maig. La que més m’agrada és l’última pel seu caràcter plebiscitari (les municipals són “una persona, un vot”, sense reequilibris territorials), pels seus precedents històrics i pel seu caràcter incontestable i oficial. Poden passar moltes coses i cal estar preparats per a allò que no es pot preveure, i per tant cal que en una taula s’asseguin partits i entitats per provar d’estudiar-les totes.

M’agrada que hi hagi mobilitzacions ciutadanes que vigilin l’actuació dels partits. M’agrada que hi hagi iniciatives paral·leles que provin d’evitar qualsevol degradació dels mandats del 21 de desembre, m’agrada que Puigdemont agafi el timó, m’agrada que no hi hagi sortida enrere, m’agrada que no ens en refiem gaire de nosaltres mateixos i que vulguem encertar-la de debò. “La gent” no vol ser enganyada, però els militants i votants tampoc. Cal refer la confiança, muscular per al tercer round, no perdre el temps, ser sincers, ser alhora ambiciosos i decidits, i sobretot no jugar amb els somnis. S’acaba el temps de pensar.


Publicat a El Punt/Avui el 7 d'agost del 2018

Tercer "round"

La sentència de l’Audiència Territorial de Schleswig-Holstein no afecta només el cas concret del president Puigdemont, sinó la causa general sobre Catalunya... o millor dit, sobre Espanya. Davant dels fets d’octubre, era clar que calia un àrbitre que posés un criteri raonable en la discussió. I si bé aquest àrbitre o jutge extern no ha determinat sobre el dret a l’autodeterminació de Catalunya, que és l’assumpte de fons, sí que ha dit una cosa: que convocar i/o organitzar i/o promoure un referèndum unilateral pot ser moltes coses, fins i tot pot ser il·legal, però que en qualsevol dels casos no es pot considerar un delicte de rebel·lió i sedició. És a dir, que l’empresonament preventiu efectuat té tots els símptomes d’una persecució política a ulls alemanys (i europeus). I que qui està a judici, com dèiem, no és Catalunya i els seus actes, sinó Espanya i el seu sistema autoritari.

Si ara algú proposés un referèndum unilateral, o ratificar el que es va fer el dia 1 d’octubre o el dia 27 de setembre, difícilment podria ser empresonat preventivament per rebel·lió o sedició sobretot si Espanya, com sembla, renuncia a l’extradició de Puigdemont. Renunciar vol dir que plega, que no ho veu possible, que no hi ha cas. Vol dir això que caldria igualment anar a l’exili per a poder quedar totalment lliure? Ara mateix sí, però tinguem en compte que la causa instruïda per Llarena té tots els punts per ser considerada prevaricadora i que totes les actuacions de la Guàrdia Civil, molt més que irregulars, també hauran de tenir la seva probable sanció. És a dir, que cal veure en què queda aquest despropòsit de judici: en absolució o no, i en prevaricació o no. La lògica europea indica clarament cap a l’absolució, i ves a saber si no ho sabrem fins a Estrasburg. Però la importància de la sentència recent és que imposa un estàndard, un criteri objectiu i neutral, que contrasta clamorosament amb els excessos d’Espanya. És el principi de la fi de la impunitat del sistema judicial espanyol. Per això Pedro Sánchez tenia (i té) tanta pressa per canviar el Codi Penal.

Puigdemont està a un pas de poder tornar legalment a territori català sense que cap carceller li toqui un pèl. El que pugui passar en una hipòtesi així és inimaginable, però mentrestant tothom ha de preparar els partits i les entitats per a una tardor i una primavera de revàlida. Sí, crec que estem a prop d’un tercer round. El primer, l’1 d’octubre, va deixar l’Estat espanyol KO i sense capacitat de resposta, donant cops de puny al vent. El segon round va ser la furibunda reacció dels poders de l’estat: empresonaments, 155, càstigs, repressió i judicialització arbitrària. El tercer acaba de començar ara, amb aquesta sentència: ara ja sabem els límits que té l’Estat. L’octubre vam descobrir els nostres propis, els nostres errors, les nostres incapacitats, les nostres prudències i excessos. Però avui coneixem els límits de l’Estat, pel fet que ja fa anys que pertany teòricament al grup dels estats democràtics. Què falta aquí? Només falta que la gent aguanti, que els partits aguantin i mantinguin la pugna, que el carrer continuï mobilitzat, que els judicis es guanyin si és possible en una justícia tan aleatòria com l’espanyola, que la comunitat internacional vegi ja clarament qui té actituds constructives i qui té només actituds repressives, i, sobretot que quan hi hagi votacions (municipals, referendàries, autonòmiques, el que sigui), l’independentisme arrasi a cada convocatòria.

Ni de bon tros està guanyat, aquest tercer round. D’entrada ronda encara el perill de la divisió entre els partits, els dubtes eterns, les baralles pel poder i pel rumb a seguir. I he de dir que aquests últims mesos tots estan donant un espectacle que francament... No és cosa menor: al final el que estem decidint és, un cop coneguda l’altra banda, quin preu estem disposats a assumir. Ara comencem a veure que Espanya no ho pot fer absolutament tot i que, especialment si es mantenen o incrementen les majories, el moviment independentista no afluixa, sinó que guanya motius i força. Cal una determinació incontestable dels dirigents per a aguantar l’embat, tant si es vol revalidar algun dia la via unilateral com si es vol negociar un referèndum acordat: en qualsevol de les dues opcions, afluixar és un suïcidi. Encara som al ring. Ha sonat la campana. L’adversari sembla molt més fort del que ja sabem que és. Hem de fer-ho millor. Però no és el moment de buscar el camí més fàcil cap a casa.

Publicat a El Punt/Avui el 17 de juliol del 2018

La salvació d'Espanya

Espanya inicia una legislatura que pot ser de canvi tàctic o de canvi filosòfic. Si opta per la segona, voldrà dir que l’equip de Pedro Sánchez ha estat capaç d’anar més enllà de l’equip de Pedro Sánchez i consultar homes i dones d’estat sobre què hem de fer. Quina resposta civilitzada, més enllà de la repressió, fa Espanya envers el problema territorial que té plantejat a Catalunya. I ara que els més imbècils de nosaltres es posen a boicotejar actes sobre Cervantes, encara que els facin els cínics de Societat Civil Catalana, seria bo recordar que hi va haver una Espanya cervantina, prèvia al 1714 i fins i tot a la República catalana del 1640, que va durar alguns segles i que era un exemple de confederalisme avant la lettre.

M’ho deia un amic madrileny dels que considero de mentalitat oberta, durant el passat mes de novembre: “Lo que ha pasado es que, si un hijo tuyo desobedece una norma, tu deber es castigarle. ¿No?”. I això és exactament el que passa, que ens consideren els seus fills. Menors, a més. El que passa és que Espanya fa massa segles que ha deixat d’entendre’s a si mateixa com un matrimoni de conveniència entre dos regnes, dues realitats culturals i institucionals, on Tanto Monta Monta Tanto. Si s’entengués així, la frase de “si tu hijo desobedece una norma debes castigarle” esdevé masclisme o abús (o maltractament domèstic) si en el lloc de “hijo” hi posem “pareja”.

Fa massa segles que Espanya no ho veu així, i no és tan difícil d’entendre: som nosaltres els qui vam cedir les dinasties pròpies amb el Compromís de Casp i, a falta de regnat autòcton, l’única forma de defensar la nostra manera de veure el món va ser la republicana. Començant per Pau Claris, seguint pels bandolers (els nyerros no deixaven de ser fills de casa bona nostàlgics de cort pròpia) i els segadors i posteriorment, perquè no som pas estúpids, els defensors de Carles d’Àustria: vam descobrir que, sense un rei, no tindríem mai prou força per canviar res.

Entre que Espanya (Castella) va oblidar el Tanto Monta perquè va guanyar el 1714, i que Catalunya no només va perdre aleshores sinó també el 1640, i el 1923, i el 1939, doncs és normal que a poca gent se li acudeixi veure’ns d’igual a igual. El que em temo, però, és que ho hauran de fer: totes aquestes derrotes no han eliminat el problema, ni la cosmogonia pròpia, ni la llengua, ni les refotudes ganes de governar-nos lliurement. I que l’arribada de la democràcia té un vici i una virtut: el vici és que homologa Espanya com a estat democràtic a ulls del món, és a dir que disfressa els seus evidentíssims tics autoritaris, i la virtut és que ofereix a Catalunya una oportunitat de no morir, de nou, assassinada físicament. L’aplicació del 155 és la humiliació històrica més gran des del 12 de setembre de fa 300 anys, perquè ens ha ensenyat que al cap del carrer no manem. Que som un país profundament dependent. Que som fills, i no parella. Que som súbdits. I a callar.

Espanya té una oportunitat, que és entendre que no ens sentim súbdits ni fills menors. I que encara que no guanyem sempre, hem deixat clar que la incomoditat és creixent i que tenim, si no l’autodeterminació, sí la determinació. Catalunya ha de respondre’s encara la pregunta de per què no ha guanyat aquesta vegada, o com deia Alex Salmond “per què tan poca gent ens ha donat suport a escala internacional”. Essent una pregunta necessària, convé no oblidar que som encara en el segon round d’una partida llarga. Hem acabat abraçats l’un a l’altre com dos boxejadors esgotats, però hi haurà una altra envestida.

Que els partits hagin hagut d’acatar una autonomia dependent no té res a veure amb la República iniciada el dia 1-O, on tantes persones es van alliberar de forma individual i definitiva. De fet són coses que avancen en paral·lel. En el moment menys pensat, tornaran a trobar-nos preparats i organitzats més enllà del que pugui fer el govern autonòmic (que algunes coses pot fer). Si Espanya no afronta ara de forma seriosa el seu Tanto Monta pendent, i no sap tornar a una concepció cervantina de si mateixa per recrear-se eternament en Quevedo, la nova onada democràtica serà imparable. No cal que tingui forma de referèndum unilateral: Francesc Macià no duia, al programa electoral de les municipals del 1931, cap proclamació de cap República catalana. No li va fer falta. Queda un any exacte per guanyar, per exemple, un plebiscit de forma incontestable. Puigdemont i Torra saben de què parlo.


Publicat a El Punt/Avui el 12 de juny del 2018

Fer govern

Fer govern està sobrevalorat o infravalorat? Hi ha arguments per les dues bandes però m’inclino, en el moment actual, per no infravalorar-ho. Evidentment que no tot és fer govern. Evidentment que no a qualsevol preu. Evidentment que no és l’ocupar cadires per ocupar cadires, ni recular, o com a mínim amb mi que no comptin per a una cosa ni per a l’altra. El problema és que aquestes cadires tenen funcions, i competències, i pressupost: tenen poder. Tan limitat com es vulgui, però tenen poder. Crec que no es pot infravalorar, però analitzem primer l’opció d’estar sobrevalorant la cosa governamental. A veure:

Certament, som un país ocupat. Es va evidenciar l’1-O i els dies posteriors al 27-O, i la cosa encara continua. S’entén molt bé, doncs, l’estratègia de la confrontació màxima: negar-se a investir ningú que no sigui la persona escollida pels votants, en unes eleccions quasi plebiscitàries sobre Puigdemont. S’entén que el rigor democràtic i fins i tot la dignitat exigeixen complir els programes i les promeses, i també que anar a eleccions sense investir ningú (a causa dels continuats impediments de l’Estat) és una posició coherent que té els seus avantatges: posa en evidència el govern i els jutges espanyols i ofereix el missatge al món que no claudiquem. Que no ens arronsem. Entenc que sigui una opció a considerar, i molt seriosament.

D’altra banda, per limitada i observada i intervinguda que estigui la Generalitat, ja ho estava el setembre passat i tot i així es va convocar un referèndum. No hauria estat el mateix una consulta convocada i organitzada per l’ANC, posem per cas, que una de convocada pel govern amb fotografia inclosa de consellers al costat de les urnes que la policia i el CNI no van saber trobar. No és el mateix, a imatge internacional, una urna amb escut o sense. O una publicitat institucional fomentant la participació democràtica. O un govern fent una DUI en un Parlament. Tot això demana estructura, gent a les institucions, encara que sigui per no comprometre-hi ni un euro. No hi ha cap focus mundial posat damunt del Parlament si tot això no ho capitaneja o ho gestiona un president, uns consellers, un subjecte polític identificable més enllà de “la ciutadania”. Ens cal tenir poder. No ocupar seients: tenir poder, el que sigui, retallat, limitat, humiliat. Ens cal ser algú. Des de la Mancomunitat que no fem altra cosa que provar de ser algú, aprofitar qualsevol faristol que ens permeti tenir veu pròpia davant del món (i davant d’Espanya). Entenc la frustració per les limitacions que això té, perquè certament hem arribat al cap del carrer, i també entenc i fins i tot comparteixo la sospita de pactes secrets i de renúncies indignes. Caldrà descartar-los, i que quedi ben clar el comandament de Puigdemont des de Berlín. Fer compatible governar allò governable amb mantenir el litigi fins al final. Si és així, l’opció de fer govern amb el famós pla D és possible.

Demano aquestes garanties. Cal que en l’àmbit internacional es continuï veient obert el conflicte, com ho està des del dia 27 d’octubre amb una declaració que va aturar el temps i que no té res de simbòlica. Que es denunciï la situació dels presos polítics i dels exiliats, que es retrati el neoautoritarisme d’Espanya, que es forci la intervenció d’altres estats o d’altres subjectes polítics per a una solució democràtica, que es faci valer l’1-O. Tot això, teòricament (teòricament), no hauria de ser incompatible amb fer govern. Si no hi ha pactes inconfessables, això no hauria de ser incompatible. I no té res a veure amb la tesi del “50%” o d’”ampliar la base” que tant sona, i que tant sona a excusa. En tot cas, Puigdemont té prou clar no fer govern a qualsevol preu: si no, no hauria forçat la màquina fins aquí.

El 27-O es va aturar el temps i crec que continuarà aturat fins que es forci Espanya a comportar-se civilitzadament. Si no hi ha garanties de poder fer respectar l’autodeterminació de Catalunya, en pau i democràcia i sense persecucions, potser val més que tot rebenti. És això el que s’està provant de forçar i de garantir: de fet, la carta de rebentar-ho tot encara hi és i es mantindrà durant dues setmanes. I, al capdavall, “rebentar-ho tot” no deixa de ser (per ara) anar a unes eleccions... autonòmiques. Ningú no hi proposa per ara una alternativa. I hi adjunto una previsió: si no les tenim aquest juliol, les tindrem abans d’un any i seran un altre tipus de plebiscit. La “normalitat” no tornarà. Ni amb govern, ni sense.

Publicat a El Punt/Avui el 8 de maig del 2018