Protagonistes

Ara que s'ha obert la capsa de Pandora, amb la signatura del decret de convocatòria i tota la tempesta que ha desfermat, cal dir que el procés de Catalunya és un dels més vistosos, però un més, dels processos de demanda de participació democràtica que es viuen a Europa. En pocs anys se'ns ha dit que per damunt dels nostres cants decideixen troikes, homes de gris, conferències Bildelberg, cercles eqüestres i foments del treball. Se'ns diu, a més, que qualsevol reforma del sistema ha de passar pel ribot PP-PSOE i que això que van fer amb l'Estatut és el que hi ha quan estem en una democràcia i quan impera la llei. El mateix pel que fa a la pertinença a la UE, que resulta que legalment no preveu casos d'ampliació interna. “Ah, se siente.” Posa-t'hi fulles.

No és estrany que es produeixin

a Barcelona les mobilitzacions més importants d'Europa, i precisament en favor del dret a decidir. Com ens feia observar fa poc Vicenç Villatoro, el més bonic de la V de l'11 de setembre va ser que enmig d'un aparent desordre, de gent prenent cervesa a l'ombra, de famílies escampades aquí i allà, de garbuix de colors que no quedava clar com quedarien perquè no hi havia una disciplina estalinista sinó una gran capacitat d'autodisciplina (amb uns voluntaris que orientaven), la foto des de dalt dibuixava una bandera quadribarrada perfecta. És a dir, una barreja quasi màgica entre ordre i desordre, de responsabilitat individual i mosaic col·lectiu. La gent vol sentir-se lliure fins i tot a l'hora de manifestar-se. Volem ser protagonistes, però també volem fer les coses bé. Ah, i els polítics, a una banda. No al davant, sinó al costat. La demanda actual d'una major democràcia va més o menys per aquí, pels protagonismes compartits.

Artur Mas ens acaba d'obrir una eina, la consulta, que veurem si arriba a bon port a la primera. Mas encarna un tipus de lideratge que vol fer de transmissor, i no de messies, d'una demanda massiva per poder autodeterminar el nostre futur. Això és molt més profund històricament que l'acte de Macià, que va fer el seu balconing tot agafant els resultats d'unes eleccions municipals i interpretant anhels. Ara ja no hi ha un líder que surt al balcó, ara hi ha un president que vol posar-nos la responsabilitat allà on la volem: a les nostres mans. Ni a Madrid, ni als despatxos de la Generalitat, ni a Brussel·les, ni a Ginebra: exercir el dret ciutadà a decidir un tema transcendental. Poder tenir aquesta responsabilitat, i assumir-ne totes les conseqüències. Pensar i votar. Com han fet els escocesos, amb el drama que suposa haver de decidir un aspecte important a la vida i saber que guanyi l'opció que guanyi sempre serà pels pèls. I, per tant, amb preu i amb plor i amb dubte.

Seria bo que tots fóssim, a l'hora de decidir i d'actuar, i de votar, tan coherents com ho ha estat ara el president Mas. Per als escèptics amb tota la política, recomano llegir la carta que Abraham Lincoln va escriure al mestre del seu fill, l'any 1830: “Ell haurà d'aprendre que no tots els homes són justos ni tots són sincers. Però ensenyi-li també que per cada bergant hi ha un heroi; que per cada polític egoista hi ha un líder dedicat.” Trobaran la carta al recent llibre-recull de Valentí Puig A la carta. Agafin aquesta preciosa carta de Lincoln. I, després de llegir-la, deixin de fer crítiques fàcils des de les barres dels bars. Gràcies.

Publicat a El Punt/Avui el 29 de setembre del 2014

La gran bellesa

Un cap de setmana dedicat al plaer estètic, a la retrobada amb les arrels de les arrels culturals i a la improvisació. Aterrar, llogar una moto, apostar per rutes desconegudes que, per tant, deixen de ser rutes. Roma en vespa és tenir el món al palmell de la mà, o més que el món, la vida: si tenia tantes ganes d'anar a Itàlia és per l'enyorança que tenia de la intensitat vital dels italians. Això es veu, també, en les pedres i en les cases i en els racons d'art.

Crec que el gran descobriment ha estat el riu Tíber, els ponts del voltant, els palaus, la calma de les aigües, l'alçada dels murs i les escales, tot plegat molt Sena, molt escena central de "Everyone says I love you". Les cases sempre baixes, les cúpules prenent el protagonisme, Mussolini i el Renaixement donant lliçons de grandesa als cèsars.

La cosa deu ser renéixer, suposo.

I la llum: he enganxat una llum pre-tardoral perfecta que em fa dubtar de si Roma ja té una mica aquesta llum vella, de vernís suau, ja incorporada. Cavalcar la vespa damunt les llambordes, pels carrers ordenats en cercles de capes de ceba, esquivant la testosterona automobilística italiana, sense destí concret un vespre a les set o a les vuit, és com una mena de glopada de llum imperial que et deixa servit per mesos.

He anat poc recomanat: sí que vaig fer cas d'un parell de restaurants, Il Bolgnese i La mane in pasta, tots dos a la vora del riu si bé un per la part turística i l'altre pel Trastevere. Tots dos profundament recomanables. I la nit romana és tota, tota, a la petita plaça del Fico. Els guiris que vagin on vulguin, la joventut romana (bellíssima i atrevida, per cert) es troba vora una figuera i als restaurants i bars del voltant sense cap intenció d'abaixar la veu ni de "respectar el descans dels veïns" com clamen les pancartes als balcons del Born barcelonès. A Barcelona volen dormir, a Roma volen viure. I hi destinen un espai molt i molt concret.

M'adono que he tingut un any molt italià, per molt que fins ara no m'hagi mogut gaire. M'adono que he tingut un any tragicòmic, intens, vivíssim i d'alt nivell estètic. Segurament per això l'impuls m'ha dut a Roma, deu ser que assaboreixo les primeres pinzellades de la tardor de la vida. És a dir, deu ser que estic viu.

"Suquet" de persones

L'he feta grossa, em temo. Però durant l'agost em vaig mirar per dins, vaig mirar les coses que he fet, vaig pensar en els que estem vius i actius, vaig mirar la casa, vaig tenir la idea i llavors ja era massa tard per fer marxa enrera. Havíem de ser 10 i en vam ser 34. I les baixes d'última hora van ser 10, vull dir que.

El sentit era fer una cosa bonica. Molts pensen de seguida en política o de seguida en gestió cultural, però juro que només es tractava de fer una cosa bonica. Com quan fas un llibre, agafar consciència que si aquesta bona idea no la fas tu, no la farà ningú. Ha anat bé, tinc uns amics fantàstics (Uri Altell, Berta Segura, Marta Carrasco...) que han ajudat en tot, i tothom s'hi ha trobat meravellosament bé. Com diu Nacho Orovio a la seva crònica d'avui a La Vanguardia, ningú no mirava el mòbil. Bon indicador, Nacho. I cert.

La sensació primera és que sembla mentida que no ho hagi fet abans. L'any que ve, de ben segur, dupliquem. I ja hi ha gent que es vol sumar a la "producció" de la trobada, i ja hi visualitzo algun concert.

Els que estem vius i actius, que jo en dic generació (amb edats diverses), tenim molta qualitat. Agrupar-nos només pot ser positiu. Però més enllà d'això, fer una cosa bonica... El plaer inimitable de fer una cosa bonica...!!!

La pell de Mas

El president Mas, pobre president Mas, caram, sí, pobre. Quines coses que li fan fer, eh? Quin paperot, noi. No m’agradaria estar a la seva pell, eh? Imagina’t tu. No, no, haver de compaginar la tasca de govern, les retallades, els socis (perquè són socis, oi?) d’Unió, els socis (perquè són socis, oi?) d’ERC, el cas Pujol, la consulta, el procés, els independentistes, Madrid, Europa... Ja t’ho ben regalo. On s’ha ficat, pobret. I és que això de la política cada cop està més desprestigiat, noi. No hi ha un pam de net. “Qui em manava ficar-me en aquest embolic”, deu pensar. I tant que sí, pobre home. No voldria estar a la seva pell.

Fixa-t’hi, noi: la decisió és tremenda. Si fas la consulta et poden inhabilitar, saps? Amb la llei a la mà. Patapam. I poden treure’ns competències, o suspendre l’autonomia, o fer servir fins i tot el Codi Penal contra ell i tots els qui hi col·laborin. Es pot crear un merder, noi! I a més, si la convoca i la fa, falta que la gent del “no” hi vulgui votar. Ique tingui les mínimes garanties democràtiques com diuen els d’Iniciativa, i que la comunitat internacional ens lareconegui... perquè si no, de què serveix? Eh? De què?...Bé, el cas, tu: un “marron” increïble. Ah, i després gestionar el resultat i veure si fas eleccions plebiscitàries, i què fas amb Unió, i si hi vas en una coalició o hi vas sol. I tal com pinten les coses a Convergència, amb casos Pujol i tot això, tu... Sí, noi. Tot molt delicat, tot molt greu, tot molt perillós. Realment, no voldria estar a la pell d’en Mas.

Però escolta, pit i collons, no? Li ho vaig poder dir l’altre dia, en un acte al meu poble. “No afluixis, eh, president? Estem amb tu”. Cal que vegi que no hi ha marxa enrere, que el poble sap el que vol, eh que sí? “No ens fallis, eh, president? Tu endavant i ens tens al costat!”. Perquè és clar, noi, amb l’estrès que porta, suposo que li va bé que li donin ànims. I així de passada el collem, home, com està fent en Junqueras, aquest sí que els té ben posats eh? Desobediència civil, tu. I que clares que té les coses.Desobediència civil i a complir els pactes, i tant que sí. Ell i els de la CUP, aquests sí que són valents. Dir les coses tal com raja, pam, que n’aprenguin a Madrid. Que el president se salti la llei i ja està home. Que ja n’hi ha prou de la puta i la Ramoneta.

Ja ho veus, la “V” ha estat un gran èxit. Perquè no fotem, noi, sincerament: els de CDC, i en Mas mateix, si no hagués estat pel poble que ho tenia clar de fa temps, eh, no haurien mogut un dit. El poble ha estat sempre pel davant en aquest tema, noi, eh que sí? Empenyent, tu, com les mules. I els polítics, a remolc. Ara diuen que els convergents porten anys fent processos interns de canvi, i que ha costat molt, i que ells són gent que ha anat evolucionant amb el país. Bah, no en facis cas: el poble, tu. El poble. Tu i jo, noi, els segadors, els miquelets, som. Els herois anònims, això som tu i jo. I és que al final ho hem de fer tot nosaltres.

Però en Mas que es posi al davant, eh? No afluixis, Mas, eh? Tu davant de tots, tu a prendre decisions i a rebre les hòsties que per això t’hem votat. Bé, no, jo no et vaig votar, eh? Jo vaig votar els valents de debò, no fotem. I no crec que tampoc voti en Mas a la propera. Això sí, els convergents, que no afluixin i que no ens fallin. I que ens duguin on ens han de dur. Eh, Mas? Tu fot-li canya, Mas.

Entre tu i jo, noi, pobre home. No voldria pas ser a la seva pell.










Article publicat a El Punt/Avui el 15 de setembre del 2014

11-9-2014

Algunes idees sobre el que significa la manifestació que hem viscut i el que viurem a partir d'ara:


1.- tard o d'hora, la declaració d'independència de Catalunya es produirà. Sigui perquè hem votat a la consulta (cosa que pot allargar la legislatura fins al final), sigui perquè hi ha eleccions plebiscitàries avançades, molt aviat a Catalunya hi haurà l'expressió d'una majoria parlamentària a favor de la declaració d'independència. Espanya ha perdut en aquest sentit.

2.- consulta o eleccions? Crec que la millor opció és posar les urnes, i que la pilota recaigui en l'Estat espanyol. No hi ha il.legalitat sinó xoc de legitimitats, ja que el decret de convocatòria es pot suspendre però difícilment pot quedar suspesa la llei de consultes... Que permet fer una altra convocatòria in extremis. Es pot produir la votació de forma ordenada o no, i fins i tot podria no poder-se recomptar els vots... Però quedaria clar que estem en una fase nova. La possible inhabilitació del president o la suspensió de determinades competències són riscos considero dignes de ser considerats seriosament, perquè poden impedir la celebració posterior d'eleccions al Parlament.

Després, en mesos o en un any o dos, unes eleccions certificarien l'expressió de la voluntat dels catalans en forma de representació patlamentària: una coalició seria la fórmula més preferible, perquè tenim un arc polític massa fragmentat i continuarà fragmentat. És hora de la Solidaritat Catalana.

3.- el triomf del "sí" a Escòcia donaria una empenta de valor incalculable, però tot i així cap dels escenaris futurs fan posisble que a Catalunya no hi hagi una votació on la gent pugui pronunciar-se d'una manera o altra sobre la independència: excepte, com he dit abans, les inhabilitacions i suspensions. Que crec que s'han de considerar seriosament. En cas de dubte, evidentment, prefereixo que no es faci la consulta i anar a plebiscitàries.

4.- molts dels que vam fer a la manifestació sabem que aquest moment tan màgic no és només gràcies a l'ANC o a Òmnium, sinó a un canvi generacional que TAMBÉ s'ha produït dins dels partits polítics catalans. Tots hi han contribuït a la seva manera, cadascú des del seu espectre, cadascú amb les seves limitacions i fortaleses, cadascú amb el seu passat o les seves contradiccions. Ha estat feina de tots, i de l'ANC també. Però sobretot, com diu la Carme Forcadell, hi hem tingut un aliat formidable: l'actitud de l'Estat espanyol. Mil gràcies (a tots) per fer-ho possible.

L'art de regnar

“Ara que el rei ha mort pot ser que la rumba catalana es converteixi en una república. De rei només n'hi ha un i no penso que tingui cap hereu legítim. Visca el rei.” Sublim. Perfecte. Preclar, emocionant i exacte va estar Rogeli Herrero, cantant de Los Manolos, lamentant la mort de Pere Pubill Calaf. Feia temps que no sentia parlar de república en sentit pejoratiu, perdent en la comparació amb la monarquia, i ningú no s'ha escandalitzat. Quasi hauria pogut dir la mateixa frase afegint-hi “una vulgar república” i no hauria passat res, encara s'hauria entès millor. Que brillant. Que refrescant. Quanta veritat!

Com que estic parlant ben bé de política, o només de política, em remetré a aquella tesi de Salvador Dalí, que dóna coixí ideològic a l'afirmació del cantant. Deia Dalí que ell era monàrquic en el sentit metafísic, no en el sentit polític: “Per mi la monarquia és la prova de la validesa de l'àcid desoxirrebonucleic, o sigui que des de la primera cèl·lula vivent fins a l'última tot s'ha transmès genèticament.” Una realitat tan científica com terrorífica, tan determinista, tan darwiniana com és la llei de l'ADN, fascinava el pintor. És exactament allò dels sis polls que surten exactament igual que aquella polla xica, pica, pallerica, camarorta i becarica. La justícia o la injustícia de ser qui ets, de ser fill de qui t'ha parit, de tenir personalitat: si Velázquez copia fidelment una fotografia, li sortirà un Velázquez. I això sovint no s'ensenya. I no es pot evitar.

En el terreny polític, tot és opinable i sens dubte que la república és un sistema molt més just i democràtic. Però quan entrem en el terreny personal, en l'àmbit íntim de cadascú, i sobretot a l'hora de fer art, la monarquia i fins i tot el despotisme s'imposen quasi sempre. Com deia un personatge de Woody Allen, “políticament sóc conservador però al llit sóc d'extrema esquerra. Un anarquista perillós”. En signar un dibuix, o un llibre, o una cançó, certifiquem la tirania de la nostra manera de ser com ho fem també en les relacions amoroses o afectives. No en podem escapar. Per això quan ens deixa un geni, un gran referent en qualsevol àmbit, ens sentim com si se'ns hagués mort un rei, una part del nostre millor ADN, sang blava. I tot esdevé vulgar, democràtic, igualitari i avorridament just com una república. Un sobirà pot ser “el Conqueridor”, “l'Humà”, “el Cerimoniós” o “el Pilós”, però en canvi la sobirania popular pot ser sobiranament avorrida. Per infinitament més justa que sigui. Després de Peret, tots els cantants de rumba seran més iguals. Vaja.

Sí, la democràcia és el millor sistema polític de moment, però la vida de debò no funciona així. Reconeguem-ho. Tenir els mateixos drets no ens fa ni en ha de fer (afortunadament) a tots iguals, i per això hi ha líders, i gent amb talent, i persones sense cap talent en absolut però amb una brillantor als ulls o al gest que provoca enterraments multitudinaris. El pitjor que es pot ser a la vida no és un egoista, o una persona injusta, o que s'equivoca massa: el pitjor que es pot ser a la vida és avorrit, un més, un simple aficionat a l'scuba diving, algú sense signatura personal. “De petit volia ser una cuinera, després vaig voler ser Napoleó... I ara per fi estic dedicant tots els meus esforços a ser Salvador Dalí.” D'això es tracta.

Ser un mateix és una cosa que, com ser moderns, no podem evitar. Per tant, política a banda, el deure és el de fer de la nostra personalitat una monarquia absoluta. Un imperi. Al capdavall, ningú no deixa votar els seus fills l'hora d'anar a dormir, ni hi ha paritat de sexes en una sala de parts, ni igualtat de rols al llit, ni maneres iguals de dibuixar una casa i un arbre. Ni tothom es fa entendre amb la mateixa gràcia. Cantava Peret que si eres tan inteligente que nadie puede entenderte, no sirve de ná. Peret ens ha servit moltíssim, sabent viure. Per tan, si el rei ha mort, visca el rei: que això de morir-se és també una cosa molt vulgar, tu. Ho fa tothom.




Publicat a El Punt / Avui l'1 de setembre del 2014

Photo finish

La lectura de l'estiu 2014 ha estat, entre d'altres,Victus, de l'Albert Sánchez Piñol, en versió original (castellana). He esperat fins aquest estiu per així provar de trobar les màximes semblances entre un moment de cruïlla històrica, com va ser aleshores, i la cruïlla històrica d'avui. Sí, és cert, el d'avui i el d'aleshores són mons molt diferents. Però m'interessava el vessant humà, antropològic, universal: en moments com aquests, sigui a l'època que sigui, hi ha una cosa que es manté constant: a mesura que s'acosta la data del gran impacte, tothom va perdent els nervis. I es multipliquen les acusacions de traïdoria.

La ‘Photo finish' del 1714 va tenir, com descriu Sánchez Piñol, covards i aprofitats i mediocres. També va haver-hi gent amb honor i amb valentia, i defensors d'una causa superior. Però sempre hi ha aquests dos tipus de perfils, això no és el més important: l'important és que, a mesura que s'acostava el moment crucial (el setge final), el sentiment de solidaritat creixia. Les cruïlles vitals tenen una virtut, i és que fan net: et mires al mirall i t'hi agrades o no. Però es fa una opció, i aleshores tot gira al voltant d'aquesta decisió. En aquell cas, mantenir la defensa de Barcelona. Van marxar els covards o els simplement prudents, alguns gens criticables, però entre els que es van quedar a la ciutat la solidaritat ja era total. Eren tots, civils i militars, una sola cosa. Un equip. Divers, però compacte. Sabien en quina direcció anaven, nobles o religiosos o plebeus. Deixaren de banda les diferències per protegir un bé superior, encara que fos una causa quasi perduda.

La ‘PHoto finish' del 2014 no sembla tan estètica. De covards, n'hi ha, i aprofitats, i mediocres que només pensen en el rèdit electoral propi. I no passa res, també hi ha gent noble i valenta. I crec que un d'ells es troba a dalt de tot del govern, i que està, per cert, força sol enmig de la pressió cap a totes bandes. Com deia, això no és el més important: el més important és saber si tenim el mínim sentit de la solidaritat, del denominador comú, del fer passar allò important per damunt de les diferències, a mesura que s'acosta el 9-N. Crec que hi ha símptomes que això no és així. Marca perfil Unió, marca perfil ERC, marca perfil la CUP, ICV, etcètera, i aquella photo start que semblava la de la data i la pregunta acaba derivant en una mena de campi qui pugui egoista, mesquí i petit. Estic generalitzant, òbviament: no tothom en cada partit es comporta així. Però a grans trets, he de dir que el nerviosisme comprensible està sent més fort que la solidaritat necessària. I m'explico.

Res del que està passant no hauria succeït sense Mas i sense una CDC amb plantejaments renovats. Que ara s'utilitzi el cas Pujol per posar en dubte aquesta realitat és tan perillós per al procés com ho seria que CDC no fes net de qualsevol altra sospita de comportament irregular al seu interior. Són dos perills idèntics. I hi ha més: tan perillós és que ERC deixi de fer de “veu de la consciència” com que es desvinculi absurdament de la sort de Mas i del seu govern per “no voler prendre mal” o per càlcul partidista; i tan perillós és que UDC marqui diferències excessives (i inoportunes) amb CDC pel que fa a la gestió del procés, com que ara es critiqui per qualsevol cosa que faci o digui una formació amb criteri propi. No sé si m'explico: és un moment de solidaritat, quasi diria que de Solidaritat, formalitzant fins i tot una mena d'aliança ad hoc entre diversos partits. Els primers catalanistes van saber fer-ho quan convenia, i van aconseguir fer tot un alçament (en paraules de Maragall). En canvi la manca de generositat, la divisió, la furga en les ferides del company de viatge, la desconfiança, seran letals.

Personalment no penso perdonar qui es fixi ara mateix a quedar el primer a la photo finish. Perquè si ens fixem en això, el primer de la foto no serà cap dels que pensem. Ni el president de la Generalitat ni cap altre líder catalanista. No en tinc cap dubte, tindrà forma de “jo ja us ho deia”. Tindrà forma d'Aznar.




Publicat a El Punt/Avui el 18 d'agost del 2014