Rubik a les palpentes

Argument i estil:

"Rubik a les palpentes" és una novel·la sobre una crisi d'identitat. Això no vol dir que sigui una novel·la només psicològica, que només contingui reflexions existencials, per molt que comenci en un divan de psiquiatra. Aquesta novel·la, mitjançant un joc que el lector anirà resolent com si fos un trencaclosques de Rubik, vol què succeeix quan una persona s'adona que s'ha equivocat tota la vida essent el que és.

En Pau Gispert, nou professor d'història de l'art a l'escola Llevant, és un amant de l'art i de la pintura. I és declaradament homosexual. Quan entra a treballar a l'escola, es troba amb la retirada del seu director, el senyo Pijoan, un home savi que no sap en qui deixar les regnes de l'escola. Desconfia de la seva filla Sílvia, mestra de matemàtiques, massa quadriculada com per seguir la seva línea docent.

Aquest buit de poder crearà una crisi entre els qui volen una escola humanista i els qui la prefereixen més científica, i és enmig d'aquesta guerra on en Pau descobreix la seva pròpia guerra interna. Agluna cosa falla en els esquemes que tota la vida havia tingut clars: la revolució gai, la revolució anarquista, l'existència de diversos ideals de bellesa. I no serà l'únic que descobrirà que, tal vegada, porta tota la vida equivocant-se.

L'estil de la novel·la barreja moltes formes literàries: un diari personal, una conversa de psicoanalista, un xat virtual, una carta, una redacció, un dictat, un libretto d'òpera... Aquesta pluralitat de formes vol expressar, també, la pluralitat d'identitats contradictòries que afloren dins de cada personatge, especialment en el protagonista.

Banda sonora:

- "I will survive"- Diana Ross

- "Bizarre Love Triangle"- New Order

- "Un Ballo in Maschera (scenz terza)"- Giuseppe Verdi

- "Because"- The Beatles

Rubik a les palpentes

Fragment:

Primer estava espantada, petrificada. Em quedava pensant que mai no podria viure sense en Roberto al meu costat. Però vaig passar tantes nits pensant en el molt que em va ferir, que vaig fer-me forta. Vaig aprendre a tirar endavant. En aquesta trentena llargaruda de vida que porto com a Pau Gispert, aprofitant que arran de la meva actual crisi m'he posat a girar la vista cap enrere com un mussol-seguint els consells de vostè-, penso que només una sola vegada he sofert un cataclisme de dimensions considerables.
La resta han estat ensopegades, petites llatzeries, fiblades més o menys profundes, alts i baixos, morens i rossos, alguns d'ells emmarcats a la memòria, però l'estocada greu que he patit, el meu Waterloo, el meu desembarcament de Normandia, l'escac i mat, l'hecatombe, l'Abbey Road, el Diluvi Universal, l'únic toc de gràcia que m'ha costat anys de desgraciada recuperació ? encara dubtosa-, ha estat la meva trista havanera amb el fill de puta d'en Roberto. En Raimon ho sap, ho va viure en primera línia, va haver de venir tres vegades a Barcelona per provar de treure'm d'aquell pou on jo m'arraulia corferida. Aquestcop, en canvi, ha estat diferent. El cas és que aquesta vegada no ha calgut que jo li truqués expressament per dir que em trobo en una situació de dimensions semblants, que no puc més i que la vida és una merda. Ho ha deduït directament de la meva mirada. Ahir ens vam acomiadar després del sopar i vam acordar deixar la nostra conversa per avui. Em va dir que li convenia descansar, pel jet lag i perquè pel matí tenia uns compromisos ineludibles amb no sé quin marxant d'art portuguès, informadíssim en els rastres de Gauguin, i jo li vaig dir i ara, és clar que ho podem deixar per demà, tu diràs. Però si ni tan sols sé fins a quin punt em convé explicar-li-ho. Però si ni tan sols he estat capaç de completar els meus pensaments en els escrits que vostè em va demanar, si he omplert ja tota una nit d'insomni i tres papereres d'intents de colors que no acaben d'expressar-ho com voldria,i miri que jo m'encomano a vostè que és un professional, perquè ara veig quepotser amb en Raimon el que em toca, senzillament, és fer que s'ho passi bé, ahir sopar, avui prendre una copa, demà Liceu. I encara em temo que no serà tan fàcil, no.
Ell no en tindrà prou i ja farà tot el possible per provar de treure-m'ho tot amb fòrceps.
Avui, doncs, he vegetat al meu pis i tot rumiant m'he après de memòria les taques, penínsules, illes i continents del sostre. Malgrat la meva determinació i reiterats intents, ni tan sols no he gosat escriure una línia. Sinó que he esperat impacientment la trucada d'en Raimon, que ha sonat quan ja es feia fosc, i m'ha emplaçat per anar al Camaleó. I m'hi ha portat a beure alguna cosa, i jo rere d'ell, com una ovella. És un pub molt gran, un oasi amb palmeres al bell mig del gayxample, decorat amb milers de miralls immaculats i bola giratòria que suposadament han de tenir un efecte hipnòtic i provocar que jo li ho acabi de declarar tot, perquè era impossible que, a la visible frontera de la ploradissa i el desconsol, jo no tingués absolutament res a declarar. Amb aquesta mateixa intenció ha anat a la barra i ha demanat dos roms amb pinya, per veure si burxant en les golfes del meu subconscient aconsegueix tocar-me la fibra sensible i fer-me desembutxacar, però amb els seus trucs Dr. Raimund Freud no ha aconseguit fer-me recordar ni un moment del meu intens trauma cubà, aquell noi que em va trinxar l'ànima i que em va destronar en quatre dies i en qui jo, francament, no he pensat ni un segon perquè allò ja ho tinc més que superat, Doctor, ni tan sols m'ha tremolat el ditet quan he fet el primer glop de subconscient amb pinya. Després de deixar caure un generós pourboire a la barra ha proposat d'anar a seure a la terrassa del celobert, que a l'estiu ?que és quan fa més caixa- el Camaleó obre la seva terrassa amb piscineta il·luminada i ni així no aconsegueix ventilar aquell perpetu ambient de local d'ambient.

Rubik a les palpentes

Fragment:

Perquè en Raimon considera que la vida, més que una vall de llàgrimes, és un ball de màscares on el repte consisteix en dominar l'art de la subtilesa. Per això li agrada tant el carnaval de Sitges o el de Venècia, on no falta cap any, el primer perquè fa honor a l'origen de la festa i és un període atípic de divertiments i llicències sexuals, i el venecià perquè li entusiasmen les mascherate fantasmagòriques, les disfresses romàntiques i misterioses d'aquells rostres d'expressiva inexpressivitat, i fins i tot va arribar a desembutxacar un gran capital ?cultivat a les vinyes dels pares- per comprar l'àtic més assolellat de la sereníssima. Afirma que no t'has de deixar prendre mai la màscara, Pau, et pot agradar o no la que t'ha tocat, però mai no surtis sense. Coneix el teu personatge i fes la millor interpretació, fes com els actors de teatre o els operaris, operatistes, els artistes d'òpera, però sense caure en el divisme. El mètode Raimon Stanislavskij es basa en crear una il·lusió de la realitat i endinsar-se completament en el personatge, i Pau, com més consistent és la nostra màscara més sòlida és la nostra armadura. No deixis veure més enllà del que t'interessi mostrar, crea il·lusions i desconcerta els altres, estudia què s'amaga rere un Pantalone o una Smeraldina aparents, vine i aprèn a moure't en el carnaval de Venise del món, i molta merda.
-Pau?
I jo doncs de bola giratòria en bola giratòria i de màscara en màscara i d'òpera en òpera vaig sentir-me millor amb mi mateixa, abandonant la meva vulnerable transparència, guardant-me els meus anarquismes per a mi sola, aprenent a desemmascarar els personatges que m'enduia al llit, i en definitiva retrobant-me amb els infinits i poderosos Paus Gispert que fins aleshores reposaven adormits en el meu rostre. No sobreactuïs, Pau, només mou-te de la manera que vegis adient a cada moment, em deia el meu director escènic, ensuma i tasta el vi, estudia les situacions abans de llençar-te a la piscina del Camaleó. Mira, somriu, ignora, fuma, demana una altra copa i, sobretot, observa. Ara mateix dubto que aquells consells que un dia van ajudar aquest Pulcinella em serveixin de res per al descomunal problema que pateixo, que ara t'ho explico, Raimon, un moment, cony. Però en aquell temps els seus sereníssims suggeriments van funcionar perquè de manera progressiva en Roberto va començar a quedar lluny, desdibuixat com un simple esbós, com una mala òpera prima, entaforat en el meu encèfal, vulgar paparra que apareixia només en els somnis més profunds i en les boles més brillants. I mai més no sortiràs d'aquí, Roberto, perquè he ressuscitat, i perquè mentre jo sàpiga com estimar, sé que em mantindré viva. Tinc tota la meva vida per viure, tinc tot el meu amor per donar, i sobreviuré. Sobreviuré.

Rubik a les palpentes

Fragment:

Mentre l'expert paladar d'en Raimon dubtava davant la carte aux vins, quesi un Sauvignon Blanc Gran Reserva, un penedès Chardonnay o un resplendent blanc de blancs, jo m'he posat a meditar per on puc començar a explicar-li que el món se m'ha tornat un lloc difícil, que aquesta mateixa tarda he anat al psicoterapeuta cosa que jo mai dels mais, que darrerament en la meva vida han tingut lloc esdeveniments inimaginables, jo que procuro no fotre'm en problemes, que sóc amiga de tothom, que em reservo la radicalitat per al meu coixí i alguns coixins aliens, que m'adapto a les exigències socials i pretenc harmonitzar-me amb l'exterior i girar-me a tots els vents, jo, plantejant-me ara davant del meu amic de l'ànima com poden les voltes del món haver-me dut fins a aquesta aflicció constant, tan lluny de la platja, tan lluny de les flors vermelles i del meu centro di gravità permanente. I per on començo, si és que començo, quin és l'entrant que li puc servir. No tinc gens clar, qui ho ha dit, on és escrit, que els amics ho comparteixin tot. Sobretot quan ja fa uns dies que escartejo seriosament una possibilitat que sempre guardo a la màniga, que és la de l'oblit. Sí, remetre-ho tot a l'amnèsia i que ella s'encarregui de tornar-me l'alegria a la mirada. Per què no. Si ja sóc dins la muntanya russa, i realment ja no puc baixar-ne, almenys tinc el dret constitucional a tapar-me els ulls. Puc fer-ho. El que és ben clar és que en Raimon em tornarà a dir que què, com et va tot, i aleshores què puc dir, doncs mira, Raimon, me'n passen moltes, de coses, i de molt fortes, ja m'ho pots notar, però saps què, ara mateix estic fent trampes al pòquer de la meva vida i ja no les recordo. O callar i riure, doncs mira, Raimon, les coses van millor que mai, vent en popa, o en proa, no ho sé, cap a on sigui el rumb cap a la platja, vaja, que tinc el vent a favor. I ell em veuria a la cara que l'enganyo, que cada dia em trobo navegant enmig de la mateixa tempesta i que, si és veritat que la vida em somriu, com s'explica que jo ja no somrigui a la vida.