Rubik a les palpentes

Fragment:

Perquè en Raimon considera que la vida, més que una vall de llàgrimes, és un ball de màscares on el repte consisteix en dominar l'art de la subtilesa. Per això li agrada tant el carnaval de Sitges o el de Venècia, on no falta cap any, el primer perquè fa honor a l'origen de la festa i és un període atípic de divertiments i llicències sexuals, i el venecià perquè li entusiasmen les mascherate fantasmagòriques, les disfresses romàntiques i misterioses d'aquells rostres d'expressiva inexpressivitat, i fins i tot va arribar a desembutxacar un gran capital ?cultivat a les vinyes dels pares- per comprar l'àtic més assolellat de la sereníssima. Afirma que no t'has de deixar prendre mai la màscara, Pau, et pot agradar o no la que t'ha tocat, però mai no surtis sense. Coneix el teu personatge i fes la millor interpretació, fes com els actors de teatre o els operaris, operatistes, els artistes d'òpera, però sense caure en el divisme. El mètode Raimon Stanislavskij es basa en crear una il·lusió de la realitat i endinsar-se completament en el personatge, i Pau, com més consistent és la nostra màscara més sòlida és la nostra armadura. No deixis veure més enllà del que t'interessi mostrar, crea il·lusions i desconcerta els altres, estudia què s'amaga rere un Pantalone o una Smeraldina aparents, vine i aprèn a moure't en el carnaval de Venise del món, i molta merda.
-Pau?
I jo doncs de bola giratòria en bola giratòria i de màscara en màscara i d'òpera en òpera vaig sentir-me millor amb mi mateixa, abandonant la meva vulnerable transparència, guardant-me els meus anarquismes per a mi sola, aprenent a desemmascarar els personatges que m'enduia al llit, i en definitiva retrobant-me amb els infinits i poderosos Paus Gispert que fins aleshores reposaven adormits en el meu rostre. No sobreactuïs, Pau, només mou-te de la manera que vegis adient a cada moment, em deia el meu director escènic, ensuma i tasta el vi, estudia les situacions abans de llençar-te a la piscina del Camaleó. Mira, somriu, ignora, fuma, demana una altra copa i, sobretot, observa. Ara mateix dubto que aquells consells que un dia van ajudar aquest Pulcinella em serveixin de res per al descomunal problema que pateixo, que ara t'ho explico, Raimon, un moment, cony. Però en aquell temps els seus sereníssims suggeriments van funcionar perquè de manera progressiva en Roberto va començar a quedar lluny, desdibuixat com un simple esbós, com una mala òpera prima, entaforat en el meu encèfal, vulgar paparra que apareixia només en els somnis més profunds i en les boles més brillants. I mai més no sortiràs d'aquí, Roberto, perquè he ressuscitat, i perquè mentre jo sàpiga com estimar, sé que em mantindré viva. Tinc tota la meva vida per viure, tinc tot el meu amor per donar, i sobreviuré. Sobreviuré.