Rubik a les palpentes

Fragment:

Primer estava espantada, petrificada. Em quedava pensant que mai no podria viure sense en Roberto al meu costat. Però vaig passar tantes nits pensant en el molt que em va ferir, que vaig fer-me forta. Vaig aprendre a tirar endavant. En aquesta trentena llargaruda de vida que porto com a Pau Gispert, aprofitant que arran de la meva actual crisi m'he posat a girar la vista cap enrere com un mussol-seguint els consells de vostè-, penso que només una sola vegada he sofert un cataclisme de dimensions considerables.
La resta han estat ensopegades, petites llatzeries, fiblades més o menys profundes, alts i baixos, morens i rossos, alguns d'ells emmarcats a la memòria, però l'estocada greu que he patit, el meu Waterloo, el meu desembarcament de Normandia, l'escac i mat, l'hecatombe, l'Abbey Road, el Diluvi Universal, l'únic toc de gràcia que m'ha costat anys de desgraciada recuperació ? encara dubtosa-, ha estat la meva trista havanera amb el fill de puta d'en Roberto. En Raimon ho sap, ho va viure en primera línia, va haver de venir tres vegades a Barcelona per provar de treure'm d'aquell pou on jo m'arraulia corferida. Aquestcop, en canvi, ha estat diferent. El cas és que aquesta vegada no ha calgut que jo li truqués expressament per dir que em trobo en una situació de dimensions semblants, que no puc més i que la vida és una merda. Ho ha deduït directament de la meva mirada. Ahir ens vam acomiadar després del sopar i vam acordar deixar la nostra conversa per avui. Em va dir que li convenia descansar, pel jet lag i perquè pel matí tenia uns compromisos ineludibles amb no sé quin marxant d'art portuguès, informadíssim en els rastres de Gauguin, i jo li vaig dir i ara, és clar que ho podem deixar per demà, tu diràs. Però si ni tan sols sé fins a quin punt em convé explicar-li-ho. Però si ni tan sols he estat capaç de completar els meus pensaments en els escrits que vostè em va demanar, si he omplert ja tota una nit d'insomni i tres papereres d'intents de colors que no acaben d'expressar-ho com voldria,i miri que jo m'encomano a vostè que és un professional, perquè ara veig quepotser amb en Raimon el que em toca, senzillament, és fer que s'ho passi bé, ahir sopar, avui prendre una copa, demà Liceu. I encara em temo que no serà tan fàcil, no.
Ell no en tindrà prou i ja farà tot el possible per provar de treure-m'ho tot amb fòrceps.
Avui, doncs, he vegetat al meu pis i tot rumiant m'he après de memòria les taques, penínsules, illes i continents del sostre. Malgrat la meva determinació i reiterats intents, ni tan sols no he gosat escriure una línia. Sinó que he esperat impacientment la trucada d'en Raimon, que ha sonat quan ja es feia fosc, i m'ha emplaçat per anar al Camaleó. I m'hi ha portat a beure alguna cosa, i jo rere d'ell, com una ovella. És un pub molt gran, un oasi amb palmeres al bell mig del gayxample, decorat amb milers de miralls immaculats i bola giratòria que suposadament han de tenir un efecte hipnòtic i provocar que jo li ho acabi de declarar tot, perquè era impossible que, a la visible frontera de la ploradissa i el desconsol, jo no tingués absolutament res a declarar. Amb aquesta mateixa intenció ha anat a la barra i ha demanat dos roms amb pinya, per veure si burxant en les golfes del meu subconscient aconsegueix tocar-me la fibra sensible i fer-me desembutxacar, però amb els seus trucs Dr. Raimund Freud no ha aconseguit fer-me recordar ni un moment del meu intens trauma cubà, aquell noi que em va trinxar l'ànima i que em va destronar en quatre dies i en qui jo, francament, no he pensat ni un segon perquè allò ja ho tinc més que superat, Doctor, ni tan sols m'ha tremolat el ditet quan he fet el primer glop de subconscient amb pinya. Després de deixar caure un generós pourboire a la barra ha proposat d'anar a seure a la terrassa del celobert, que a l'estiu ?que és quan fa més caixa- el Camaleó obre la seva terrassa amb piscineta il·luminada i ni així no aconsegueix ventilar aquell perpetu ambient de local d'ambient.