Ni prínceps ni princeses

Aquestes setmanes Jessica Heidt, supervisora de guions de Disney/Pixar, ha dit que els estudis es plantegen introduir personatges no-binaris en les seves futures pel·lícules. La qual cosa potser és ficar-se en un jardí considerable, ja que el no-encasellament en el gènere masculí ni en el femení comporta una fina anàlisi en factors molt més subtils: gestos, roba, veu, actitud… Sabem de sobres com portar la sexualitat binària a l’aspecte físic, i fins i tot s’ha fet amb tots els animalons possibles, però i ara com ho fem? Si un dia d’aquests Walt Disney fos descongelat perquè es descobrís la cura contra el càncer, i se’l posés davant de debats com aquest, potser es tornaria a quedar glaçat.

No facin cas del mite que diu que les seves cendres reposen a Glendale: creguin-me a mi, està congelat, hibernat, frozen. I si després de descobrir la vacuna del Coronavirus i el xarop contra la Sida (amb cullereta de sucre que faci passar millor) s’inventa el remei contra el càncer, al vell Walt li costaria una bona estona assumir els últims 50 anys pel que fa a tendències, sensibilitats o correccions polítiques. Quan ell va morir, no ho oblidem, estaven ultimant El llibre de la selva. Si rebobinem la imatge fins al moment que la vam congelar, aleshores ja van considerar massa bèstia posar veu d’un negre com Louis Armstrong al cant d’un orangutà. Per tant, van contractar un tal Louis Prima. Un home blanc com la Blancaneus.

Malgrat les seves ràncies pel·lícules de prínceps que salven princeses, o que fessin escombrar una dona per a set nans, avui Disney és un indicador perfecte de tendències en moda, d’igualtat de gènere, d’atenció a les minories i a les noves preocupacions socials. Aviat n’estrenen una, anomenada Soul, on han hagut de reunir sociòlegs i antropòlegs per provar de resumir l’essència de l’estètica afroamericana: finalment, l’han trobada en els estils llanosos que brollen d’una tarda al barber. De la mateixa manera que Moana era d’un irrefutable discurs ecologista, o que Coco devia voler fer un gest cap a la comunitat hispana i La Bella i la Bèstia era el regal de noces afrancesat que la companyia feia a la inauguració de Disneyland París. Però és en el tema del gènere allí on més s’han notat els canvis. Per exemple, pel que fa als no-binaris: s’ha arribat a dir que la identitat de Riley, la nena protagonista d’Inside Out, és d’aquest grup perquè la seva ment està configurada per personatges d’ambdós sexes. D’acord, però tornem a ensopegar amb un dilema: podem realment afirmar que l’alegria i la tristesa (i el fàstic) són femenines, mentre la ira i la por són masculines? Hauria estat profundament interessant assistir a aquest brainstorming entre hemisferis cerebrals i hormones. Que és d’on sens dubte va sorgir Bing Bong, l’elefant rosa amb flor multicolor a la solapa, probablement la primer aproximació no-binària dels estudis. 

Fa 50 anys Baloo es va transvestir de símia per a seduir el rei Louie, molt abans que Mulan ho fes per ser acceptada com a soldat. També hi ha una munió de persones que saben (no pensen, sinó que saben del cert) que Elsa i Anna no són germanes sinó lesbianes. O que l’home del barret d’Alícia té uns gestos indissimuladament efeminats. O que allò de Malèfica plorant perquè li han tallat les ales, en la pel·lícula protagonitzada per Angelina Jolie, és un claríssim retrat de les seqüeles d’una violació. I mentrestant, els prínceps han anat flaccint la seva espasa fins al punt de quasi no ser requerits ni per a escalfar aigua durant un part. I esperin que sembla que preparen una seqüela anomenada Peter Pan and Wendy, on veurem si, a banda de trobar una Wendy menys bleda assolellada, són capaços de dibuixar un Peter Pan més madur… i sense deixar de ser Peter Pan. Endavant, valents.

Faltarà veure quan gosarà la companyia presentar-nos una parella explícitament homosexual, que en això ja estan fent tard. Saps una cosa, Walt? Hongria vol blindar ara el gènere en la seva constitució: “la mare és dona, el pare és home”. Ja teniu el decorat i l’ambientació: el Pont de les Cadenes de Budapest, a banda i banda del Danubi, quan Buda i Pest eren dues ciutats separades. La història d’amor entre dues ànimes que viuen en dues ciutats però, en el fons, en la mateixa. Ja està, no cal ni que demaneu permís al govern hongarès, vosaltres marqueu més la norma que la seva constitució i, a més, ja teniu bona part de la història plantejada. Si és que us ho he de donar tot fet.

Publicat al diari Ara el 30 de novembre del 2020

La vacuna

Per on anàvem? Què fèiem abans de congelar la imatge, d’obrir el parèntesi, d’aturar el temps? Aquesta primavera, un cop comencem a escollir entre la vacuna russa o la vacuna anglesa, tots semblarem una colla de Walt Disneys ressuscitats després que ens hagin trobat la medicina. Vam anar a dormir amb Trump de president, amb Torra de president efectiu i amb Bartomeu de president nosa. Ningú no duia mascareta ni mantenia cap distància social, ens acumulàvem als concerts i als restaurants i a les esplanades de Perpinyà, el sector de la cultura reclamava un 2% del pressupost públic (no pas vagues declaracions d’essencialitat) i pels carrers de Barcelona, de nit, no se sentia tossir el veí de dos xamfrans avall. La famosa mesa de diàleg, això sí, la trobarem tan intacta com l’havíem deixada. Igual d’intacta que les terrasses dels bars de Madrid. Les coses més entranyables no canvien.

Durant aquests mesos hem après a posar algunes coses en quarantena, algunes de les quals crèiem molt indiscutibles. Resulta que apostar per la gestió, aparcar per un moment els ideals, no ha acabat de sortir del tot bé: ens deien que el pragmatisme consistia a recular, demostrar que som els més seriosos i els més professionals per poder eixamplar bases, i que tota la resta eren plantejaments “màgics”. Per sort, després d’aquests mesos de col·lapse gestor en diversos departaments, contra aquests sopars de duro ja estem més que vacunats. Com també ens hem vacunat contra les intimidatòries declaracions de guerra, les incompletes declaracions d’independència i les inversemblants declaracions d’amor: ara ja sabem que anar a mig gas no funciona en els enlairaments. Si t’enlaires abans d’hora, t’acabes estavellant contra la torre de control; però si t’enlaires massa tard, t’acabes estavellant als aiguamolls del Prat.

No sé vostès, però jo, durant aquest temps, també he desenvolupat una considerable immunitat contra els llestos de la classe que o bé es dediquen a perdonar vides o bé a cridar el mal temps. Ara que anem sortint del túnel sabem reconèixer qui ha mantingut l’esperança enmig de la foscor, qui ha provat de construir camins cap a les escletxes, i qui s’ha dedicat a pintar de negre o a queixar-se de tot. També hem après a detectar aquells que, alertant-nos de les fake news, pretenien fer-nos empassar les seves fake news: un relat no esdevé veritat a base de pastilles blaves o vermelles, sinó de paraules de pedra. El millor és que, durant aquest any, hem desenvolupat un considerable nombre d’anticossos contra el pessimisme i la paràlisi: hem après a funcionar malgrat tot, hem trobat les eines aquí o allà, i cadascú a la seva manera ha creat el seu mercat negre de les llibertats. Aquest bitxo, en efecte, ens va agafar amb les defenses baixes: però ara com a mínim ja sabem que Occident penja d’un fil, que això de la Xina no era cap broma, que l’autonomia és una concessió graciosa, que la desaparició de la classe mitjana augura dures revoltes socials i que Europa encara blanqueja els tics absolutistes dels de sempre. Ara que proven d’arreglar-ho, confiem que no sigui massa tard: sobre això de violar els drets fonamentals, a Catalunya ja estem curats d’espants.

L’any 2020 ens ha preparat, a una velocitat rècord, la vacuna contra el cinisme i la inacció. Ara ja tothom sap, per exemple, que no es pot curar cap virus mortal amb ibuprofens receptats pel doctor Iceta. Hi ha suflés que no baixen ni a cops de presó ni d’exili, i problemes socials que no admeten més paternalismes disfressats de gestoria. Hi ha revoltes que són avisos, símptomes, que no es poden sufocar a cops de placebo o de xarops amb sucre. Hi ha declaracions de guerra, d’independència, d’amor, que no es poden deixar penjades. Ni encara menys confiar que en contindrem el risc de rebrot, sempre, per sota de l’u. Han succeït i ens succeeixen coses massa importants per camuflar-les sota pretextos o noves normalitats. Ara que ja estarem vacunats contra tantes coses, deixem de posar-nos excuses. Per on anàvem? Ah, sí. Que et cordis, que ja ens enlairem.

Publicat a El Punt/Avui el 13 de novembre del 2020

Blanc i negre

Hi ha un racó de Barcelona on, de forma molt discreta, et deixen passar fins al fons i fer un cafè amb algú. Es tracta que hi entris molt de pressa, giris a mà dreta i no et moguis d’aquella taula que queda invisible des del carrer (no fos cas que corrés la veu o que hi passés un inspector o, encara pitjor, un veí amb poca feina). Només hi falta un pianista que toqui cançons oblidades sobre el pas del temps, un parell de taules on es barregin jugadors de pòquer amb membres de la resistència francesa, i un capità que exclami que quin escàndol, que aquí s’hi juga. La nostra vida s’ha transformat en una pel·lícula en blanc i negre.

Hi ha èpoques així, tragicòmiques i clarobscures. Moments de la història en què, durant una temporada, els colors s’esvaeixen i els matisos no entren en escena. Fins i tot els grisos es revelen com allò que són: una enganyosa barreja de tragèdia i de llum. Ara se’ns presenten proves d’estrès com la del toc de queda o els confinaments, o bé la pèrdua de drets i llibertats individuals arran de la reacció autoritària contra el “·procés”, i en moments així viure esdevé una clandestinitat i una resistència. Apareix un cel ennuvolat, permanent i tossut, que ens fa veure les coses amb una llum diferent: és com si algú hagués premut el botó del comandament que diu “contrast” i l’hagués apujat al màxim, i hagués desactivat de cop tota l’escala cromàtica. De cop ja no estem per coloraines ni semitons, sinó per sobreviure o morir. Per perdre o per guanyar, o com a mínim per posar a prova les nostres conviccions i la nostra actitud vital. També hi ha evidentment la via del cinisme, camins del mig que poden donar-nos oxigen a curt termini però que, quan es faci de dia en el món Technicolor, poden condemnar-nos a viure en un gris insuls i avorrit. “Estàvem preparats?” és la pregunta que comparteixen els qui parlen sobre el “procés” i els qui parlen sobre el virus. I només té dues respostes: sí o no. O blanc o negre. Vida o mort. Com aquella que diu “i ara què hem de fer”? Doncs mira: o bé et paralitzes pel col·lapse, o bé fas coses dins del que pots. O et prepares, o et rendeixes. O desafies el destí cantant la Marsellesa, o ets dels que delaten que aquí s’hi juga.

“Les coses no són blanques o negres”, diuen. Depèn. L’auge de VOX és fruit també d’aquest moment de clarobscurs, perquè ara ells també creuen que han d’escollir, com nosaltres, de quin bàndol estem. És el que passa quan s’arriba al cap del carrer, quan no hi ha més cera que la que crema i quan són faves comptades. I són moments interessants perquè obliguen Europa a definir si és una unió democràtica o no, i a Catalunya si realment vol la independència o no (la qual cosa queda per demostrar encara), i a Espanya si té solució o no (spoiler: no). També ha quedat clar que, quan es tracta de sobreviure a una pandèmia, el virus acaba entenent de territoris i fins i tot de barris i d’aules dels dofins o dels lleons. En aquests moments, les decisions ens defineixen: o tanques els restaurants o no els tanques, o prioritzes l’economia o la salut, o proves d’aprendre alguna cosa o et refugies en el “qué le voy a hacer si yo nací en el Mediterráneo”. De tu depèn escollir opcions que després puguis corregir o que provoquin un mal (o un bé) irreversible. Hi ha una evidència: després del funest canvi horari que ens afegeix més negre nit, tornirà a sortir el sol. Tornarem a gaudir de la vida acolorida, matisada, amb tonalitats. I la qüestió important és qui seràs quan hi arribem. En qui t’hauràs transformat, quins límits hauràs traspassat i quins no, quina actitud hauràs pres. Qui ets, en el fons. La virtut de les pel·licules en blanc i negre era que els personatges, com la fotografia o la il·luminació o el guió, marcaven caràcter.

El cafè sempre es pot deixar per a més endavant, és cert. Però continua sent una bona idea, o no? Es va desaprofitar un momentum, d’acord: però què farem quan arribi el següent? Hi ha noves normes de convivència, sí: però les acataràs de forma acrítica, o hi diràs la teva? Qualsevol confinament pot ser una tomba o una crisàlide. Podem sortir-ne amb els peus pel davant o amb les ales al darrera. El famós “pacte amb la realitat” ha de ser un pacte on hi sortim guanyant, no un passeig militar del status quo. Ara és un bon moment per a esperar un millor moment, però també per a cantar sota la pluja. De fet la majoria de mascaretes que es veuen pel carrer també són blanques i negres, però al darrera encara hi belluguen paraules i somriures. I jo sé d’un lloc on serveixen cafès clandestins, que és el que es fa a les pel·lícules en blanc i negre. Quan hi entres, es fa al teu voltant un racó de color. Ningú no sap que ets aquí. Però el més important és que tu sí que ho saps, i que pots mantenir el rellotge a l’hora antiga. Només com a recordatori. Malgrat acatar les noves normes, encendre una petita espelma. Fins que, ben aviat, el món giri a l’hora que nosaltres li diguem.

Publicat al diari Ara l'1 de novembre del 2020

Drecera a la realitat

Aquestes setmanes he llegit dos llibres molt diferents, un de ficció i l’altre de no-ficció. I, tot i així, tots dos semblaven poder passar al prestatge contrari. D’una banda, “La Drecera” de Miquel Martín i Serra és qualificada de “novel·la neorural”, però conté una càrrega política indissimulable i un crit de retrets de rabiosa actualitat: quasi sembla un manifest. El segon llibre és “La Política de les Emocions”, de l’amic Toni Aira, que es manifesta crític sobre el predomini de les emocions en política, perquè fan que “el relat” s’imposi massa a la realitat. Mentre el llegia pensava, tot i així, que l’estimat Toni estava escrivint inconscientment el seu relat. Una versió pròpia de la realitat, un imaginari. Una ficció.

Anant a pams, he de dir que “La Drecera” és una novel·la gran. Un llibre important, que m’ha fet sentir com un veritable pixapins no pas de la Costa Brava (que també), sino un pixapins de la llengua. Només posaré com a exemple que jo no sabia que un tamariu era un arbust, així sense toponímia, i això multipliquin-ho per dos mil. Però allò fonamental és que, rere el precís retrat que Martín fa de la invasió del paisatge empordanès per part de la tonteria barcelonina, hi ha tota una reivindicació política. Amb molt mala llet, per cert. Quan ens exposa tot un món que es perd, més enllà de la destrossa de l’entorn natural o rural, l’avís que fa Martín versa sobre la pèrdua d’una cultura. No és només un paisatge o “una cosa bonica”: és un vocabulari, uns costums, uns gustos, unes olors, unes persones, tota una cosmogonia. És per això que qualificar la novel·la de “neorural” em sembla pobre, cursi, insuficient, urbanita, “delicioso” (per qui l’hagi llegida). En veritat és una novel·la sobre el poder, sobre els qui en tenen i els qui no. I sobre els països ocupats, i la humiliació que hi exerceixen els señoritos del diner i les influències. Aquest tipus de “foraster” no ha arribat al poble per dir que “sou molt bona gent”, no: aquest tipus de foraster ens mata. O, com a mínim, no li sap greu que morim.

El llibre de Toni Aira presenta en portada un ninot de Trump en bolquers, ben enfadat, i analitza detalladament diversos episodis nacionals i internacionals (Trudeau, Merkel, Colau…). Des de la primera pàgina, assenyala el predomini de les emocions com una “patologia” que fa “emmalaltir la democràcia” perquè fa que la raó “se sotmeti” als sentiments. La tesi diu que ara vivim més de percepcions que de realitats, i que la manipulació d’alguns assessors polítics ens fa posar allò que sentim per damunt dels fets. La qual cosa s’agreuja amb l’ús dels nous mitjans tecnològics (likes, “amistats”, bloqueigs, haters i fans). La tesi està, evidentment, ben argumentada. Però mentre el llegia no podia evitar imaginar-me el protagonista de “La Drecera”, a la porta del mas, escoltant algú que li diu que no es deixi emportar per les emocions, que toqui de peus a terra, que cal ser raonable o racional, que en veritat tot és més complex… mentre els buldòzers, al seu ritme, arrenquen els tamarius del pantà per a convertir-lo en una piscina moníssima. 

Potser és cert, Toni, que estem distrets i vulnerables. I que els spin doctors deuen saber punxar-nos les agulles precises per a fabricar una campanya electoral constant. Potser sí que en la lluita pel relat s’ha acabat assenyalant massa “traïdors” i que aquesta fe cega, fonamentalista, ha dut a executar Galileus posseïdors del seny i de la raó. El que passa és que jo no m’ho crec. Tinc tendència a pensar que, quan tanta gent va en una direcció, al darrera també hi ha vida i raciocini i fets. No és ficció, que els masos s’estiguin transformant en xalets o en camps de golf. No és cap relat, que hi hagi presos polítics independentistes tancats en cel·les. No és cap fake news, que dormíssim al terra d’una escola per defensar el dret a votar. O que el meu pare (entre molts altres) rebés una pallissa ben física aquell dia. Tampoc no ho hem somniat, que a Catalunya vam viure la revolta pacífica més important a Europa dels últims 50 anys. Ni va ser irreal l’1 d’octubre, però és que tampoc no podem obviar com a realitat constatable que un 27 d’octubre es va declarar la independència de Catalunya en seu parlamentària. Una altra cosa és que no s’aguantés la posició, i tantes altres coses que convindrem fallides, o fins i tot enganyoses. Quan pocs dies després un policia va afirmar davant d’uns manifestants que “la república no existe”, allò sí que era una interessant lluita de relats (o ho hauria estat si hagués durat). Però els fets són els fets: els bons i els no tan bons. El que hem viscut no és inventat, i no pertany al prestatge dels relats sinó al de no-ficció. Si ho preferiu, al món de les veritats.

Demano que, quan es parla de ser realistes, posem totes les realitats damunt la taula. Dir que el “procés” va ser pura reacció emocional, o la simple conjura d’uns pocs irresponsables (no és el que diu en Toni, que consti, però sí alguns autors que cita), és massa insultant per a massa gent. No, no eren vedells ni fanàtics. Ni ho són ara. Ni se’ls pot dir que tot se soluciona aprenent a “gestionar les emocions”, que d’altra banda em sembla una expressió espantosa. Aquell conjunt de masos configura un poble, i de vegades un poble decideix salvar-se. El paisatge ha canviat per a tothom, és evident, però ni la gestió del virus, ni les apel·lacions al possibilisme, ni els fantasiosos relats sobre taules de diàleg no poden ocultar la realitat. Em pregunto, per tant, qui és que viu instal·lat en els prestatges de ficció. Que aquella fos una tardor de pel·lícula, que ho va ser, no la fa menys real. Ho vam viure, amb els encerts i amb els errors, i tant els encerts com els errors encara tenen les seves conseqüències ben palpables i científicament constatables. I sí, encara desperta sentiments. Molt profuds. Vostès perdonin.

Publicat al diari Ara el dia 27 de setembre del 2020

La llei del borinot

La versió més prestigiosa del possibilisme l’encarna l’honorable professor Andreu Mas-Colell, que últimament recomana dir a tothom que “no hi haurà independència ni referèndum”. Diria que no desenvolupa gaire la idea, però segur que parteix d’un rigorós càlcul de forces. A l’altra banda de l’estiu hi tenim el mag Pop, l’espectacle del qual (“Res és impossible”) ens presenta un missatge també radical que es basa en el mite de borinot: és inexplicable, des de les lleis de l’aerodinàmica, que els borinots volin. Tenen les ales massa petites. Però malgrat tot volen, precisament perquè no saben que no poden. Després hi tornaré, sobre això.

La pregunta que ens podem fer és si Mas-Colell ha perdut la fe, o si el mag Pop ens n’ofereix massa. En el debat polític, equival a saber si el possibilisme és “pessimisme disfressat de racionalitat” o bé si mantenir el pols és “independentisme màgic”. I debatre-ho sense apriorismes: la raó és més emocional del que sembla, i la màgia és un concepte més que raonable. A mida que anem superant la setmanal psicoteràpia del FAQs, els llibres de memòries, els llibres d’amnèsies, la incansable recerca de culpables, les autocrítiques i els concursos de ressentiment, caldrà equilibrar de nou la intel·ligència amb la il·lusió sense que una s’imposi sobre l’altra. Puigdemont, d’això, en diu “confrontació intel·ligent”; Esquerra en diu “diàleg intel·ligent”. Fins i tot deixant de banda els actors, cal veure si són conceptes antagònics o si poden conviure. I no oblidar quin paper hi juga, per favor, la intel·ligència emocional. En la recent actuació de Maxime Cayuela al “The Voice Kids” francès podem veure-hi una melangiosa referència al malaguanyat país seu, amb música i lletra de Jordi Barre que evoca de nou aquesta nostra pobra, bruta, trista i dissortada pàtria, aquest viure d’enyorança que d’enyorança es mor, aquest adéu-siau turons del trauma… o bé podem veure-hi els ulls il·lusionats d’un nen que no hi va anar de loser sinó amb l’escut d’armes de l’USAP. Vull dir que, mentre anem raonant o buscant raons, fixem-nos en l’actitud. Si em perdonen el terme esotèric, fixem-nos en la fe.

La fe també entén de raons, és clar: en tindràs més si se’t mostren algunes evidències, o simplement si treballes prou bé. Em diuen que s’albiren sonores victòries judicials europees abans de gener. Bravo. I certament, tenir raó jurídica pot ser un factor molt útil: permet aventurar a mig termini uns àrbitres més favorables o un adversari més debilitat. No és poca cosa. Però tenir raó, fins i tot si Europa anul·la la sentència del TS com amb Otegi o Atutxa, no deixa de ser la solució tardana de la “senyu” quan no has sabut imposar-te al pati tot sol. Perquè es tractava (oi?) de cenyir la victòria al camp de la política, i no de la justícia. La política té molt a veure amb emocions i amb actituds, sobretot quan estàs en guerra. Fins al punt que el fracàs d’aquell octubre va venir no tant per “anar de farol” (vas de catxa quan tens males cartes, i no era el cas) sinó pel fet de “no creure-s’ho” prou. No tant per mal càlcul com per poca fe. Per no gosar ser borinot en el moment just que tocava. 

Quan Mas-Colell ve a dir que ens anem oblidant de la independència, sens dubte ho fa de bona (perdó de nou) fe. I tot i així, crec que no és un missatge encertat. Ni cert. No hi ha cap problema amb gestionar el dol amb calculadora, Excels i jojahodeies. Ni amb cantar a la “dolça terra ferida”: també els italians entonaven el “Va, pensiero” mentre eren ocupats pels austríacs, tal com el cor del Liceu el va cantar a la Rambla el 2 d’octubre del 2017. Fins i tot trobo comprensible sentir-se enganyat. Però l’alternativa a tot això no és l’il·lusionisme buit, ni la ingenuïtat mal entesa, ni l’obcecació vestida de perseverança. Torno als borinots per confessar un secret: no és que puguin volar per art de màgia. Els borinots poden volar, simplement, perquè no obeeixen a les lleis de l’aerodinàmica. No s’ha tractat mai de no tenir llei, sinó d’obeir altres codis: en aquest cas, els de la física de fluïds i les turbulències d’unes ales ovalades que es dobleguen endavant i enrere. El mag Pop no ens diu que podem volar si ho desitgem molt fort, com si fóssim nens: si en el seu espectacle ell vola, és perquè en el seu espectacle ell posa les lleis. Com que ell s’ho creu, el públic creu i obeeix. Per tant és tot el contrari: si no volem ser tractats com a nens, no ens ofeguem en les lleis de sempre (“ai que cauràs”). Quan la realitat ofega la imaginació, els relats no avancen. Però és que tampoc la ciència, professor. 

La màgia és com un gol de Messi: quan arriba el moment clau, no hi ha càlculs que valguin.

Publicat al diari Ara el dia 31 d'agost del 2020