Rainy day in New York

Vista fa uns quinze minuts, dia gris a Barcelona. "Rainy day in New York" venia de gust, i crec que és el millor que se'n pot dir, i crec que no és poc. Woody Allen fa de vegades pel·lícules com bombons, com capricis, que vénen de gust i ja està. I és tot, i no és poc, i el seu retorn a Manhattan resulta que és amb un prisma jove, al contrari que a "Mahnattan", on el prisma era el d'una crisi dels quaranta. No hi ha crisi dels vuitanta, amb Woody: ha tornat als vint-i-un, a l'època univeristària. I si és per parlar de la gent més madura, ara és per parlar-ne vistos des de fora. Vistos des de l'angle d'una jove amb la triple "R": rossa, rica i ruca. 

El millor són sens dubte els detalls, que per això és un bombó i no una obra amb grans aspiracions. Democràtica, planera, fins i tot tonta. Allen ens ha regalat una tonteria amb una delicada banda sonora (en aquest aspecte Allen es repeteix una mica, excepte que ens descobreix "Everything happens to me", originalment cantada per Sinatra), un excés de casualitats pel meu gust, un passeig pels quadres francesos del MET, un inevitable passeig amb carrossa pel Central Park i (aquí m'ha sorprès i emocionat) un sopar al restaurant més bo i de murals més impressionants de Manhattan, l'antic Café des Artistes, que ara no sé com es diu però que em consta que hi fan cuina més italiana. A mi se m'ha començat a guanyar aquí, no només per la sorpresa, sinó perquè a partir de la meitat de la pel·lícula la cosa agafa molt més ritme i interès. L'esnobisme, les preocupacions dels artistes, la societat sense problemes econòmics però amb grans problemes amorosos, són una constant en Allen i a mi no em molesten: ell vol parlar de l'amor romàntic (ell en diu "el sexe"), i no dels problemes més punyents del món. En aquest aspecte m'ha agradat com parla dels bohemis que van ocupar el barri de Soho, després Tribeca, ara mateix Brooklyn "i suposo que aviat tornaran a casa dels pares". Bravo.

Una tonteria bonica, amb un bon càsting i una bona intenció de postal. Sí a Elle Fanning com a rossa, i sí a Selena Gómez com a morena, i a Jude Law com a guionista cornut. De la resta d'actors no me'n recordaré, crec. El final que semblava, el retorn de la parella jove després d'haver-se perdut sota una Nova York plujosa i massa plena d'aventures i de la miserable "vida dels adults", acaba amb la constatació que no és la gran ciutat ni la pluja allò que els ha separat: sinó el fet que busquen coses diferents, o especialment ell s'adona que connecta més amb un altre tipus de persona. Menys voluble, menys "rossa" i menys enlluernable per les suposades perfeccions de la ciutat. Algú que té el cap en ell, i no tant en ella mateixa. Ho deixen estar, val a dir-ho, d'una forma neta i esportiva: al capdavall, hi ha molt poc dolor en aquesta pel·lícula, Al capdavall no és culpa de ningú i tothom es construeix i reconstrueix el seu Manhattan. Al capdavall, és una tonteria bonica i dolça. Com un bombó. 

Imaginari

Reculls objectes, en una mudança o en unes obres que s’han de fer, i brollen de cop fragments de la teva essència. El meu imaginari més interior és una barreja d’estius en un jardí d’herba, carpetes de papers dibuixats, molts cassets escoltats i llargs prestatges de llibres llegits. Tota la resta ve després: la teva família no ets tu, la teva escola no ets tu, ni els teus amors, ni els teus fills. L’imaginari ens el podem fer, i també ens el fan. Per això és bo saber reconèixer l’imaginari íntim, aquell que ens perdura estiguem on estiguem, i que en el fons ens fa prendre les decisions més transcendentals. Allò que realment “ets”. Però també cal admetre que l’imaginari, com deia, ens el fem. Tots nosaltres. I com que ens el fem, ja no és només “ficció” o “idees” o “pensaments” sinó codis i valors que ens recorren la sang i acaben sedimentant cèl·lules i fent-se pell. Som allò que som irrenunciablement, però també som les nostres renúncies. I les nostres eleccions. Hi ha coses que podem escollir: si totes les persones del món es posessin d’acord que la Terra és quadrada, la Terra seria quadrada. Veritats a banda.

L’imaginari, sobretot, ens el fem. I ens el fan. Té a veure amb el lloc on has nascut, evidentment, i la gent que t’envolta. Evidentment que tu esculls si celebrar el Nadal o no, o si fas tota la comèdia dels Reis per als teus fills, però no esculls si creixes en aquesta atmosfera màgica. L’imaginari no sempre brolla de la teva imaginació, sinó que hi ha ficcions que ja venien de molt abans. No és una lluita entre la realitat i les moltíssimes coses que tu ets capaç d’imaginar, com si fossis un Lennon fent la teva llista de desitjos en una cançó, sinó saber que no ets “the only one”. Perquè la cosa pren envergadura quan parlem d’imaginaris col·lectius: la música que es fa ara, per exemple, infinitament més efímera que fa només deu anys, fabricada i consumida com si fossin pastilles per estar alegre, trist, sexual o poètic, i un cop marxa l’efecte ja vindrà la següent. Sense tenir temps d’introduir-se en el nostre sistema cel·lular o ni tan sols emocional. Aquest problema de Netflix, per exemple, que veu que el seu producte, aquella sèrie que li ha costat milions de produir, és consumida en vint-i-quatre hores per molts espectadors bulímics que de seguida en voldran més. El “procés” famós, que ens ha quedat ja incrustat en el nostre imaginari en forma d’1-O i de 27-O i de totes les contradiccions i errors, però també amb tota la bellesa. I com es viu aquest record aquí, i com de diferent es relata a Madrid, simplement perquè tenim imaginaris diferents i per alguna cosa més important: perquè volem mantenir imaginaris diferents. Ens dona la gana, a banda i banda, tenir una història diferent. I una Història diferent. Sí, l’imaginari és una obra d’artesania.

Tenim, a més, una memòria selectiva i sovint arbitrària. Imaginem allò que volem imaginar, i recordem allò que volem recordar. Els noms de les plaques dels carrers, les estàtues, els referents culturals, el disc preferit, etcètera, en poden ser uns o bé uns altres. Com quan repasses un àlbum de fotos o uns objectes de casa, t’atures allà on et vols aturar i dones importància als que realment vols que en tinguin. No és que no hi hagi hagut Franco a Barcelona, no: és que no volem recordar-lo. És que no entra en el nostre codi, però això no vol dir que no hagi existit o fins i tot que no hagi tingut molts seguidors a casa nostra. I quan commemorem una derrota, ho fem molt conscientment que és per dir-nos cada any que ens falta una victòria. El poder de l’autosuggestió és immens, fins al punt que sovint lleves àncores no només quan et justifiques una decisió, sinó quan aprens a ni tan sols justificar-la: em dona la gana. No sé exactament per què. Potser perquè soc així. Però potser, també, perquè vull.

“Recordes, allò que em vas dir?”. No, no recordo allò que et vaig dir. Perquè potser ara penso de forma diferent, o perquè no m’agrada el que et vaig dir, o perquè soc contradictori com tothom. En canvi, sí que recordo el que et vaig dir. Aquella cosa que expresso encara amb convicció i sentiment, aquella imatge o aquella idea que em ve al cap i em commou perquè prem les tecles del que soc i el que vull ser, allò sí que t’ho recordaré sense problema. No em caldrà ni recordar-la: me la veuràs als ulls. De vegades ja no és una xapa, ni una capsa de música, ni un llibre. És que ja ets al mobiliari del cervell, al batec de les venes. L’imaginari ets tu.


Publicat a El Punt/Avui el 24 de setembre del 2019

Els i les coses

En anglès no tenen aquest problema: els objectes no hi tenen gènere. Em pregunto quan van començar, els romans o els parlants del llatí popular –no m’agrada dir-ne llatí “vulgar”, perquè ser vulgar és una altra cosa–, a veure trets femenins en una taula o en una cadira, o trets masculins en un llibre o en un semàfor. Em costa explicar-m’ho, i m’agrada que em costi. M’agrada que sigui tot així de boig. Si ho pensem bé, és molt irracional i fins i tot surrealista que algú es dediqués a posar sexe als objectes. He dit abans, per cert, que en anglès no els passa això: bé, excepte amb els vaixells. Els anglesos van decidir que els vaixells tinguessin sexe femení, i per tant si el Titanic s’enfonsa, per ells és “she”. Deu tenir a veure amb el nom que posaven els pescadors a les barques, que devia ser sempre de dona, no ho sé. Però aquí rau l’excepció de la fredor neutralitzadora dels anglesos amb els objectes, i és l’única excepció que fan. Nosaltres, en canvi, no tenim cap “it”. Nosaltres veiem taules amb faldilles i rellotges amb bigotis.

De fet, m’agrada que siguem així d’animistes. “L’ànima de les coses”, glossava Sagarra. És difícil de creure que aquestes decisions sexualitzants s’escapin del tot d’una aproximació a l’ànima dels objectes, a allò que ens inspiren o ens evoquen, el seu esperit, la seva personalitat. El gènere els dona personalitat, fins i tot si és hermafrodita, com és el cas d’“el mar” i “la mar”. Posats a escollir, jo hauria preferit dir “la mar” com els balears o els francesos, però aquí, a Barcelona, semblaria poca cosa més que un poeta frustrat. La primavera i les subsegüents estacions es van alternant el gènere, i això en català, perquè en castellà només la primavera aguanta amb un parell d’ovaris. Els mesos i els dies de la setmana són tot homenots virils, amb el bonic que seria tenir una divendres dedicada a Venus. I per quins set sous els castellans veuen penis i testicles a una sabata i els catalans li veiem vulva i pits. O per què nosaltres veiem un canell i ells una nineta, o nosaltres tenim les dents i ells uns testosterònics ivoris. Em té absolutament meravellat que els francesos vegin “una cotxe” i els italians “la matí”. I des de quan l’aire o el vent poden tenir un gènere determinat, o la terra, o la nit i el dia, o els ambivalents estels i estrelles? Evidentment això suposa un esforç suplementari per a parlants saxons o germànics o asiàtics, perquè al damunt d’aprendre el vocabulari han de provar de determinar si aquell objecte és home o dona, la qual cosa, com és prou comprovable, no obeeix a gaire lògica. De fet, és directament demencial. I d’aquí es deriven les inoblidables referències de Cruyff a “el peloto” o a “el partida”, i amb el cap ben alt i sense immutar-se, perquè a qui li importa si una pilota pixa asseguda o dreta. A quin psicòpata li pot importar el gènere o fins i tot els costums sexuals d’una pilota o d’un xupa-xup.

Tot aquest debat sobre “els i les”, sobre la lingüística de gènere, agafa dimensions molt més malaltisses si ens plantegem per què no podem seure en un cadiro o menjar una préssega. I per què no hauríem de poder? Si flexibilitzéssim tot això fins a aquest extrem, ens estalviaríem situacions grotesques com els de “els i les persones”, com he sentit jo mateix en viu i en directe. I qui ho diu, que la cafetera no se sent bisexual i que viu atrapada en un cos –més aviat en una ànima– que no li correspon? Qui ha condemnat la meva filla a dir “el planeta” quan ella porta tota la infantesa dient, amb tota la lògica, “la planeta”? On és el Coromines que ens pugui indicar en quin moment fins i tot vam masculinitzar tots els colors de l’arc de Sant Martí, o vam feminitzar totes les lletres de l’alfabet sense excepció? Per què, posats a desfer totes les rigideses lingüístiques de l’heteropatriarcat, no alliberem del seu jou els i les mandonguilles i mandonguillos? Massa tard, evidentment: cada llengua va conformant-se amb les dèries, intuïcions, herències, traumes i psicopaties del passat. Del dia que un bon home o una bona dona va mossegar el fruit prohibit –o la fruita prohibida– i va decidir, alabat sia Déu, que fins i tot el nom dels genitals tindria gènere. I que en la seva forma culta, el penis seria genuïnament masculí i la vulva adequadament femenina. Però que després ens tornaríem bojos i, en la seva forma vulgar –aquí sí, “vulgar”–, l’òrgan sexual masculí prendria personalitat femenina en quasi totes les seves variants. I el d’elles? Ai cony.

Publicat a El Punt/Avui el 20 d'agost del 2019