Crear frustració

Deia l’alcaldessa Ada Colau fa dos dies a TV3 que “plantejar la independència com una cosa immediata crearà frustració”, i que ella creu que és millor lluitar per obtenir un referèndum pactat amb Espanya. També va afirmar que “és ofensiu per a molta gent dir que Espanya és irreformable”. Frustrant i ofensiu. Frustrar i ofendre. 

Frustrar i ofendre.

Hi ha moltes coses que són frustrants i ofensives, és cert. Ofèn una mica, i frustra també (admetem-ho), que s’estigui jutjant polítics catalans per haver facilitat una consulta participativa. No ho sé, com a mínim es pot considerar una mica molest o anòmal, no? Com el fet que s’hagi manipulat dades i informacions per part del Ministeri d’Interior per tal d’imputar delictes fiscals inexistents a polítics com l’exalcalde Xavier Trias, però diria que això no indigna ni ofèn ni frustra a gaire gent deBComú ni de Podemos, per exemple. O en tot cas no ho hem sentit gaire, la veritat: més aviat l’alcaldessa anava cridant “màfia” durant les eleccions, recordem tots. Després tampoc no ens consta que hagi demanat perdó, però no ens desviem del tema perquè no ofèn qui vol, sinó qui pot.

Per on anàvem? Frustrar i ofendre. Home, dona, també és força frustrant i ofensiu (no ho sé, dic jo)que ningú al PSOE aixequi cap veu en favor del dret a l’autodeterminació de Catalunya, mentre en canvi el discurs de BComú i de Podemos encara és que “hi ha altres majories possibles” i que “s’estan produint canvis profunds a Espanya”. Ja no sé si es pot considerar ofensiu que es posi una estàtua eqüestre de Franco al bell mig de la plaça del Born, o que la senadora Sara Vilà (d’En Comú Podem) suggereixi per twitter que la gent propera a CDC o d’ERC no va lluitar contra el franquisme. No sé si ofèn, o frustra, o les dues coses. O si no mereix consideració. O bé les insinuacions de Lluís Rabell (Catalunya Sí Que Es Pot) sobre la violència que comportaria una eventual secessió, i fot-li que és de Reus, i tal dia farà un any, i amunt i crits.

Ja no entro en la frustració que poden crear 300 anys d’intents reiterats de genocidi cultural, lingüístic i institucional, que veritablement deuen frustrar una miqueta, o bé el fet que després de 40 anys de democràcia encara Catalunya no es vegi reconeguda com a nació dins l’Estat espanyol. També és indiscutiblement frustrant que encara hi hagi aproximadament 8 desnonaments per dia a Barcelona, especialment per als qui ho pateixen (promeses electorals a banda), però el que és frustrant i alhora també ofensiu és que d’això se’n vulgui culpar la Generalitat i els Mossos d’Esquadra. No ho sé. Jo només dic, eh? No sé si és més frustrant la idea de la independència de Catalunya, per difícil que efectivament sigui, que la idea d’una Espanya plurinacional com a projecte viable (i no només com a eslògan bonista).

Hi ha moltes coses frustrants i ofensives, fixin-se si n’hi ha, però òbviament cadascú es fixa en aquelles que vol i destaca en públic aquelles que escull. No sé si per molta gent és ofensiu dir que Espanya és un país irreformable, però el cas és que cap dels dos partits que poden optar avui a la presidència del govern espanyol no té cap intenció d’introduir plantejaments federalitzants, ni confederalitzants, ni plurinacionalitzants a Espanya. Cap. Zero. Niente. I aquests partits els voten persones, eh? Persones concretes, ciutadans, espanyols de carrer, votants que van a votar el que van a votar i que per tant pensen el que pensen. Ni tan sols consideren la idea de pactar amb gent que plantegi aquest tipus de canvis estructurals, o que ho porti plantejant durant anys i dècades. Això frustra i ofèn, sí, però només ens frustra i ofèn a alguns. I sap una cosa, alcaldessa? Estem farts que ens ofenguin i que ens frustrin. Portem ja massa anys. 

Un consell doncs: vigili.

Publicat a Elmon.cat el 23 de setembre del 2016

"Catalunya està a punt de desfer el seu cercle viciós"

http://www.elpuntavui.cat/politica/article/17-politica/998770-catalunya-esta-a-punt-de-desfer-el-seu-cercle-vicios.html

MONTSE FRISACH - BARCELONA

Si no se supera la moció de confiança, el procés se'n va a fer punyetes de moment

La gent està desinflada perquè ja ha passat pantalla i ha delegat en els polítics

Si fóssim independents, hauríem de tenir una mena d'estat del benestar cultural fort

Amb àmplia experiència en el sector cultural, l'advocat i escriptor Jordi Cabré i Trias (Barcelona, 1974) és l'actual cap de relacions institucionals del Departament de Cultura. També va ser director de Promoció i Cooperació Cultural del departament del 2011 al 2013, amb el conseller Ferran Mascarell. És autor de novel·les com ara La pregària del Diable i Després de Laura, que va ser finalista del premi Sant Jordi. Col·labora habitualment amb El Punt Avui.

Quan li vam trucar per concertar aquesta entrevista i li vam dir que era sobre el procés, va exclamar “Que Déu ens agafi confessats!”. Tan negre ho veu?

Va d'un pèl, perquè hi ha una mena d'empat crònic tant a Catalunya com a Espanya que, pel que fa al tema del procés, només es pot descronificar si, entre cometes, hi ha algú que la faci grossa. Amb això vull dir que el full de ruta actual, que penso que és vàlid, s'haurà de complementar amb una acció de força pacífica però contundent i política. El president de la Generalitat i/o el Parlament de Catalunya haurà de fer una declaració o aprovació de la llei de transitorietat que forci les coses, que sigui un acte de fets consumats. Això no és, evidentment, la independència, sinó que és un acte unilateral que precipita els esdeveniments. El menys important aquí és si hi ha prou legitimitat o no per ser independents, perquè és un acte per acabar convocant un referèndum vinculant que pugui donar legitimitat a l'acte detonant.

Vostè està pel RUI o per la DUI?

Jo estic per la U d'unilateral. No sé si ha d'anar primer la D o la R. Però tot plegat ha de culminar amb la R. Però tant una cosa com l'altra seran unilaterals. En aquest context la comunitat internacional s'hauria de pronunciar, que no vol dir que ens doni suport. En tot cas nosaltres ja haurem fet una declaració solemne. I a Espanya se li ha de tenir respecte perquè no posarà fàcils les coses. Nosaltres hem de demostrar que sabem construir una sortida al conflicte que pugui no semblar massa de bàndol. Sé que la Generalitat hi treballa, que el full de ruta s'està complint, que no hi ha cap altra manera de fer-ho i que el president Puigdemont està disposat a arribar fins al final, és a dir, arribar a tenir prou legitimitat per convocar el referèndum i provar de guanyar-lo. Si no s'arriba fins aquí, Puigdemont és un president que no estaria disposat a continuar sent president.

De moment, però, hi ha un obstacle que s'ha de passar primer: la moció de confiança.

Ara haurem de veure per enèsima vegada si la CUP, que és un aliat necessari per culminar el procés, és de fiar o no. Si no se supera la moció de confiança, el procés se'n va a fer punyetes i haurem d'esperar uns quants anys més per tenir una situació semblant. Però si se supera, la cosa podria sortir bé. Per tant, la responsabilitat de la CUP pel que fa al procés és gran i la confiança dels ciutadans en la CUP variarà en funció de com actuï a partir del setembre

.

Però tenint en compte que és pràcticament impossible que Espanya permeti el referèndum, no es corre el perill que un altre referèndum acabi sent com el 9-N?

En molt poc temps, s'ha d'haver creat una nova situació legal, totalment inèdita, que permeti a la comunitat internacional entendre que fas un referèndum perquè creus que l'has de fer. Això demana que facis un avís en tota regla en forma de declaració o proclamació que et cobreixes legalment per poder fer un referèndum unilateral. Si no es fa això, es faria un referèndum amb la normativa dels altres, però això no vol dir anar a un 9-N pitjor. Si ha de ser vinculant, el cos legal t'ha de protegir i ha de tenir una durada curta, d'una setmana o dues, no més que això. Mentrestant estarem en una mena de contradicció legal que pugui ser interpretable des de fora.

I com es pot contrarestar la reacció de l'Estat espanyol en aquell moment?

Si això passa, estarem davant un joc de legalitats que obligarà Carme Forcadell i Puigdemont a tirar endavant igualment; una via molt arriscada, és cert. Els poden inhabilitar, és clar, però si has fet la proclamació, la inhabilitació no serveix. I aquí és quan entrarien els mediadors internacionals, i tinc la sensació que fos quina fos la solució estarien a favor d'una solució votada. Un mediador tiraria per la solució intermèdia d'arribar a un referèndum de preguntes pactades. I això és bastant probable que pugui passar.

I a partir d'aquí?

El que és fonamental és que totes les autoritats catalanes, inclús l'Ajuntament de Barcelona (si és que l'alcaldessa Colau demostra que s'ho creu, cosa que dubto), el president i el Parlament, han d'aguantar fins al final, tant en casos d'inhabilitació com en casos de multa, etcètera. Es tracta de demostrar no tant que tens la majoria per a la independència, sinó que tens la majoria a favor de la sobirania. Que la majoria cregui que el teu futur el decideixes tu i que les teves institucions passen al davant de la Constitució espanyola. Si això queda clar, la independència ve després. El que és important és que les institucions demostrin integritat. Ha de quedar clar que tu has obeït els teus, encara que després es perdi el referèndum. Per això va ser important el 9-N, perquè va crear un precedent espectacular d'integritat, de voluntat i de determinació. Tots ens vam sentir semilliures i semisobirans aquell dia, amb la sensació que si volem, podem. I durant tres dies, o com a mínim un dia, l'Estat no va existir a Catalunya.

Creu que la causa principal de l'atzucac a Espanya és Catalunya?

Sí, n'estic convençut. El PSOE, Podemos i nacionalistes són incapaços d'articular una alternativa que passi per un referèndum o una reforma constitucional profunda. Això a Espanya és un tema tabú. És cert que Pedro Sánchez està aguantant molt bé la pressió i fa bé, perquè Espanya es mereix que no tot passi pel mateix. Catalunya es mereix sortir del seu atzucac, però Espanya també. Espanya mereix plantejar-se què vol fer en el futur i especialment què vol fer amb Catalunya. Diria que hi ha veus del PSOE que ho entenen, però no tenen poder. No descarto que Espanya acabi adonant-se que necessita una reforma profunda, però haurà de ser de manera traumàtica, en el moment en què la situació de bloqueig sigui insuportable i de cercle viciós. Catalunya està a punt de desfer el seu cercle viciós. Espanya, si s'espavila, encara seria capaç de desfer el seu.

Fins ara hem parlat de com han d'actuar els polítics. Però, i la gent? Està desinflada? Creu que les mobilitzacions del pròxim 11 de setembre no seran tan massives com les anteriors?

Sí, la gent està desinflada perquè ja ha passat pantalla. No hi va haver cap manifestació ni cadena humana a Escòcia perquè ells van passar directament a la política. Nosaltres hem sabut fer demostracions cíviques molt importants que han donat la volta al món perquè segurament no teníem altres eines i també per una certa tradició de saber fer manifestacions importants des dels anys setanta. Se'ns dóna bé. Però ara la gent ha delegat la reivindicació a la política, cosa que ja em sembla bé si va complementada. La política a Catalunya també ha intentat ser de base cívica. Està tan bé que la gent hagi delegat en els partits i les institucions la culminació del procés, com que la gent no s'oblidi que els polítics són seus, que la sobirania és popular. Això vol dir que el poble hi ha de ser. Puc entendre que el carrer estigui una mica desinflat, però estaria bé que no oblidéssim que el polític és un empleat nostre. Hem de donar-li confiança i suport quan la situació ho requereixi.

Vostè que prové i treballa en el sector cultural, faci la carta als Reis per la cultura en una Catalunya independent.

En primer lloc, ens hem de creure la cultura com a font de riquesa econòmica i espiritual. Això significa triplicar el pressupost actual, perquè la cultura crea llocs de treball, fa mentalitats creatives i crítiques, i fa diferenciar Catalunya com a país creatiu en comparació amb altres països més freds en aquests àmbits. Hauríem de ser un país que tingués una mena d'estat del benestar cultural fort, com hauríem de fer també en la sanitat i l'ensenyament.

Publicat a El Punt/Avui el 27 d'agost del 2016

El fantasma de Sant Boi

Se n'ha parlat aquests dies, de l'Octavi Saltor, advocat i poeta que va parlar a la històrica manifestació de Sant Boi de l'any 1976 juntament amb Miquel Roca i Jordi Carbonell. Per què hi va parlar, una persona relacionada amb la Lliga? Amb els de la “dreta repatània”, els “romàntics”, els “catòlics regionalistes conservadors”? S'ha parlat molt de l'error desafortunat de vetar la presència del PDC a l'acte commemoratiu d'enguany a Sant Boi, on sí que hi van participar formacions al·lèrgiques a tot el que l'independentisme del PDC representa. I s'ha parlat molt del contrast amb aquell 76, on sí que parlà per exemple Miquel Roca. Però, i l'Octavi? No és molt més significatiu que es comptés amb un representant de la continuïtat ideològica de la Lliga de Cambó? Un poeta que va ser, durant la dictadura de Primo de Rivera, president de l'Associació Catalana d'Estudiants i militant de la Lliga Catalana? Un membre de l'Acadèmia de Bones Lletres i de l'Acadèmia de Jurisprudència i Legislació, i arxiver dels Jocs Florals de Barcelona (així com responsable de la seva continuïtat a l'exili de postguerra)? Un “romanticot de classe alta”, per entendre'ns? Què hi feia, convidat allà?

Aquell any 76, precisament, l'Octavi Saltor pretenia reorganitzar la Lliga i de fet l'any següent es va presentar a les eleccions generals per la coalició Lliga de Catalunya-Partit Liberal Català (sense obtenir cap escó). La pregunta és aquesta: què ha canviat en aquest país perquè un acte coral, com el que va dirigir musicalment Oriol Martorell l'any 76, passi de la representació àmplia d'esquerra a dreta per passar a excloure independentistes o catalanistes per raons de sensibilitat ideològica (o d'estratègic “cordó sanitari”)? Repeteixo: ja no parlem de Miquel Roca, convergent de l'època i proper a les tesis socialdemòcrates, sinó d'un home de dretes, liberal-conservador, hereu de la Lliga, convidat a parlar en un acte reivindicatiu d'aquella mena. És, de fet, com si a la manifestació de diumenge també hagués parlat una persona propera a Unió, o a Demòcrates, o a l'ala més liberal de l'antiga Convergència: hauria suposat algun problema, això? Oi que no? Quanta gent que es va manifestar diumenge se sent llunyana de les tesis d'extrema esquerra, o socialistes, o neoanarquistes, o comunistes, sense importar-li barrejar-se amb persones que sí que ho són (o fins i tot amb la samarreta del diputat Rufián, guixada visiblement amb el nom “Durruti”)? Fins quan aquests milers de persones que empenyen per l'autodeterminació i per la independència haurà de sentir-se anomenar pusil·lànimes, traïdors, tebis, ambigus, tramposos, burgesos, ultraliberals, neofatxes, fins al punt de ser vetats a l'acte de Sant Boi (i insultats en el mateix acte)? De qui va ser la brillant idea de permetre-ho? I, el més important: on ens hauria portat que aquesta manera de fer hagués afectat la manifestació unitària de diumenge? En quina direcció remen alguns? En quina mena de “guerra” juguen? Què volen aconseguir?

L'any 76, a Sant Boi, molts van ser conscients que la Lliga era un partit testimonial i més aviat per a nostàlgics, però que aquell sector també havia de ser present a l'acte per fer ben àmplia la visibilitat de tots els sectors socials. Per a resumir-ho en una frase: ni els de la Lliga van ser una colla de traïdors, ni en Macià ho va ser quan va negociar una autonomia i un estatut retallat. Prou de voler apropiar-se del que és de tothom, prou de renegar de tots els qui ens han dut fins aquí, d'una banda i de l'altra, i a treballar tots per la síntesi perfecta que encara pot produir la unió de l'esperit de Prat de la Riba amb l'esperit de Macià. Si ens hem trobat, si ens hem unit, aprofitem-ho. Fa cinc anys que les diades són un èxit i les divisions ideològiques han quedat en segon pla davant l'objectiu final. Fem el favor de no malbaratar-ho, i de no deixar-nos distreure per Dantes Fachíns ni per Durrutis (molt abans Salvador Seguí) ni pels lerrouxistes disfressats de nova política, ni per persones que s'atreveixen a dir “màfia” i “casta” alegrement i pel broc gros. No podem caure en aquesta deriva miserable i provinciana, anem a culminar l'autodeterminació de Catalunya.

La gent del mig, les “classes mitjanes” si en voleu dir així, no desitgen una altra cosa i no perdonaran relliscades com les de Sant Boi. Tots a una, en aquest tram final. Sense exclusions innecessàries. I després, si voleu i encara us diverteix, ens llancem les pedres que faci falta.


Publicat a El Punt/Avui el 13 de setembre del 2016

Mevíssima

Meva. Només meva. Mevíssima. Més meva no pots ser. I no perquè jo t’ho digui, sinó perquè així ho vas decidir lliurement un 6 de desembre del 1978.

Meva. Només meva. Mevíssima. Aquesta meva tan teva que ara sento només meva, i això no t’ho prenguis com a esperit de possessió, si us plau: aquí ningú no engabia ningú. Jo el que vull és que acabis veient en mi la teva llar, aquell lloc al qual sempre voldràs tornar encara que de vegades tinguis temptacions excessives. Mira que t’ho vaig advertir.

Meva. Només meva. Mevíssima i ja està. I sé que quan et ve de gust sentir-te lliure i volar ben amunt, i expandir el millor de tu davant del món i allunyar-te per brillar, al final sempre tornes perquè vols i perquè necessites que et torni a atrapar. I tots dos sabem que a cada convocatòria electoral el nostre lligam es renova, des de ja fa 40 anys, i d’això no en pots dir presó daurada. Ni falta de democràcia, o de poder de decisió. Et dono prou autonomia i prou criteri com perquè tinguis el teu parlament autonòmic i escullis el teu govern regional amb tantes i tantíssimes competències. Però sense estar units, sense estar junts, se’ns en va l’aire. Enlloc millor que aquí, al meu costat, dins meu, amb mi, en mi. Aquí tot és millor, aquí la casa és gran i la lluna brilla més, i ho saps.

Meva. Mevíssima. Més que meva i de debò. Perquè ets així rebel, punyetera, perquè encara que et tingui mai no aconsegueixo posseir-te del tot. I de vegades te’n vas o dius que vols marxar, i aleshores agafo por de perdre una cosa tan valuosa. Mai no m’havia passat que en tingués tanta, però ara, veus?, ara em trobo patint cada vegada que t’allunyes. Aquest Pigmalió et vol viva, sí, però aquesta Galatea és més bonica en pedra.

No em malinterpretis, no és que tingui por que et reconeguin internacionalment, o que el teu procés tingui algunes simpaties aquí i allà, o que puguis fer-te visible amb manifestacions o amb resolucions i gestos. És lògic que passi, ets una peça fonamental al sud d’Europa, ets una locomotora peninsular, ets aportadora fiscal neta i receptora fiscal deficitària i tot i així mai no perds embranzida. Qualsevol quedaria fascinat per tu. Ets un tresor. Per això cada dia em desperto amb l’angúnia que aquell dia t’adonis realment de la companyia amb qui estàs, però... però mira. Però mentrestant, qui dia passa any empeny i és que no sé si t’ho he dit però meva. Toelrato. Toeldía. Ja.

Que consti que no vull asfixiar-te ni suspendre’t res, ni aplicar articles que no vull haver d’aplicar, res més lluny de la realitat. Jo no sóc així, no és això el que vull. El control deixem-lo per als taxidermistes, jo vull que et sentis lliure, ben lliure. Però meva. De fet, si un dia acabem, jo sé dins meu que serà el millor per a tu. Perquè mai no t’he acabat de merèixer del tot. I també sé dins meu que hi ha altres horitzons millors, i al capdavall jo mai no em vaig acabar de creure del tot que fossis meva.

Però avui sí. Avui sóc meva i ets teu. Avui fem un i així ens multipliquem, mejor unidos.

És el que té ser meva, tan teva i tan de nosaltres.

Que per a escriure’t, descriure’t i prescriure’t ja no em cal ni tan sols donar-te la paraula.

Publicat a Elmon.cat el 7 de setembre del 2016