Catalanisme post 27-S

No puc saber resultats ara que escric, però sé el que ha passat aquesta nit mentre dormíem: que el catalanisme ja ha esdevingut una altra cosa. Hagi guanyat per molt o per una diferència insuficient, el catalanisme ha posat tota la carn a la graella i quan dic tota la carn no em refereixo a una campanya electoral sinó a tot el seu passat: ha posat a la graella els seus inicis, de la mà de les associacions culturals i excursionistes; les seves primeres passes polítiques amb la Lliga i la Mancomunitat; la seva primera crisi de creixement amb Macià i la República; les seves nits de resistència durant les dictadures; el seu pas a la modernitat i la consolidació de l'autonomia; la constatació del fracàs del federalisme i de l'autonomisme, i la progressiva generalització de l'independentisme; i finalment la celebració del plebiscit que vam fer ahir. Ahir es va culminar tot això, vam creuar una barrera que semblava infranquejable. A banda dels resultats, ara som un grapat de rius antics que ens hem unit i hem desembocat al mar en un sol dia. Toca nedar en aquest mar desconegut. I quin mar ens trobem?

En primer lloc: el catalanisme té encara molt de futur. No s'ha acabat res, ni en cas d'èxit ni en cas de fracàs. El que sí que és cert és que haurà de canviar el seu to, i que haurà de rebaixar els memorials de greuges. Aquest cap de setmana s'ha demostrat que a partir d'ara el nostre futur el decidim nosaltres, i que per tant ara ja tot el que ens passi és (en molt bona part) responsabilitat nostra. Si hem decidit no ser independents, ja no serà per culpa de cap Franco ni de cap Felip V ni exclusivament de Madrid, sinó sobretot per culpa nostra. I si hem decidit ser-ho, serà principalment responsabilitat nostra afrontar-ne totes les conseqüències i consolidar-ho davant del món i de nosaltres mateixos. Feina n'hi ha per parar un tren, en definitiva. Molta. També feina per configurar un catalanisme nou, encara més positiu, encara més desenfadat (mirin la calma i la ironia en l'estil comunicatiu de la CUP) i encara més autoresponsable del seu futur. Perquè ara ja sabem que el nostre futur el decidim només nosaltres. Ho ensumàvem, però ara ho sabem.

En segon lloc, la unitat. Jo no sé si CDC i ERC continuaran juntes en endavant, però sí que sé que de cara a les eleccions generals em costa d'imaginar un escenari de retorn a la divisió. Massa recent l'estratègia d'unió, massa fructífer el resultat (tant si ha estat millor o pitjor), massa aviat per trencar una dinàmica de “Solidatitat Catalana” que com a mínim entenc que ha de durar més d'un any. Sense que calguin coalicions eternes ni casaments sòlids, però diria que la unitat ha creat il·lusió i aquesta carta és massa preuada per perdre-la. Si la cosa no ha sortit com volíem segur que estem desil·lusionats, però haurà estat perquè abans havíem aconseguit capitalitzar la il·lusió. Hem estat els únics capaços de dir que tot és possible, i creure'ns-ho. No com a eslògan, sinó tocant-ho amb els dits i amb els fets. Crec que això no s'ha de perdre, com a mínim a curt-mitjà termini.

I en tercer lloc, els protagonistes. Gràcies a Raül Romeva, a Oriol Junqueras i molt especialment a Artur Mas. Trobar aquest moment dolç ha estat cosa de la gent i de les entitats i potser dels astres, però sens dubte també de la tenacitat, la paciència, l'astúcia i la intel·ligència dels líders polítics d'ara. Ens han fet fer història, sí o sí, i també han retornat la dignitat a la política. Gràcies. De debò.

publicat a El Punt/Avui el 28 de setembre del 2015

De què serveix

No serveix de res, però havia d'existir. Com una obra d'art, com una història d'amor, no hi ha gaire més explicacions a donar. Ni hi ha gaire raons. Un dia de l'any passat vaig decidir muntar una trobada cultural al jardí de Viladrau i ara ja n'hem fet la segona edició. I el més plaent de tot és veure com la gent marxa amb un somriure immens, amb ganes que sigui l'any que ve, profundament feliços per haver format part d'una cosa estranya, sense sentit, sense utilitat definida, però bonica i necessària. El més semblant, suposo, a formar part d'una obra d'art.

Gaudí deia que tota obra d'art neix de l'amor, i que després ja pot venir la tècnica. Suposo que aquest és el sentit de tot plegat, creadors i gestors i productors i comunicadors que pateixen per coses semblants i s'entenen en llenguatges semblants, i que són capaços de compartir unes hores en un àpat al mig de les muntanyes. Volia fer això. Volia fer això com a la vida he volgut fer altres coses perquè sí, i les he fetes. Perquè sí. Volia fer-ho i sabia, estranyament, que funcionaria i que tenia algun sentit. Estic segur que al principi de tot Déu no sabia per què feia les coses, però alguna cosa l'empenyia a fer-les. Com quan la música sona i el savi de Cadaqués es posa a ballar els Beach Boys com si fes surf damunt l'herba del jardí, amb un nen desconegut, perquè sí, perquè aquell moment havia d'existir. Bang. Big Bang.

Com va escriure el mateix savi a a"La revolta poètica":

"Érem una ciutat de cultura vivaç amb teatre independent sense teatres; art d’avantguarda i conceptual sense museus; llibres als bars, sense biblioteques; festes al carrer sense carnaval i músiques laietanes al subsòl. [...] No teníem casa, però havíem salvat els llibres, la llengua familiar i els valors de la tribu. Érem alhora el nord del sud i el sud del nord".

Ha valgut la pena. Val la pena. Valdrà la pena cada any que pugui. Merci a tots per venir.

"Un acte de força"

El que més agrada a Jordi Serrano, rector de la Universitat Progressista d'Estiu, no és cap moment de balcó: és quan Macià, aquell abril de 1931, posa la mà sobre l'espatlla de Joan Maluquer i Viladot (aleshores president de la Diputació de Barcelona) i el convida a considerar aquell gest com “un acte de força”. El que excita de debò Serrano, si hem de fer cas del seu article “Hi ha un balcó esperant” (diari Ara, 9 de setembre) és “la fi de l'hegemonia de la burgesia, en el marc del projecte fallit de la Mancomunitat”. Afirma Serrano que, just després, Macià va sortir al balcó a proclamar “la República Catalana com a estat integrant de la federació ibèrica”. Això també li deu agradar, encara que no sigui ben bé cert: Macià, aquella primera vegada, proclama l'Estat català, “que procurarem integrar a la Federació de Repúbliques Ibèriques”. L'ordre dels factors. L'ordre dels factors i l'ús de llenguatge.

Però el que dèiem: el que més excita Serrano, fent cas del seu article, és la frustració de Cambó i que “les classes populars agafessin el relleu”. Això l'entusiasma. Per això li deu semblar incòmode, estrany, incomprensible, que avui la tan temuda “dreta conservadora catalana” estigui fent justament el contrari del que va fer Cambó: escoltar el desig popular, provar de vehicular-lo políticament, desfer-se de Duran i fer una aliança amb ERC. El que hauria hagut de fer Cambó ho fa avui Mas, tan dretà i tan conservador que és l'únic president que en democràcia intenta omplir el balcó de raons i de fets consumats. El que més deu desconcertar Serrano és que el plebiscit del 27-S el promogui una aliança independentista d'ampli espectre, i no pas només els representants dels rabassaires. Li deu doldre que es plantegi la independència com una idea prioritària a l'esquerra i la dreta i dirigida, precisament, a tenir més eines per afavorir la justícia social. Això li sembla tan poc Cambó, tan poc conservador, tan neorevolucionari, que no pot explicar-se que ho estigui articulant algú de CDC. Quines coses. Quina “dreta”.

Serrano compara Ada Colau amb Lluís Companys, Gerardo Pisarello amb Andreu Nin i Jaume Asens amb Layret. Buf. Saben què hauria fet el president Companys amb la votació sobre la incorporació de Barcelona a la AMI? Hi hauria votat a favor. De fet, posant-nos històrics, aquell 14 d'abril de 1931 una de les idees per gestionar el resultat electoral era la de Ventura Gassol, que proposava convocar una “assemblea d'ajuntaments catalans” i proclamar directament la independència. Una assemblea d'ajuntaments catalans, ves per on. Quines coses (bis). Avui dia Barcelona no hi seria, i de fet no hi és en absolut, gràcies al partit d'Ada Colau. I saben què hauria fet Lluís Companys amb la manifestació de la Meridiana? Hi hauria anat. Al davant. Sobretot si ja s'hi hagués compromès públicament (encara ressona als murs del Saló de Cent aquella frase de l'alcaldessa: “Si no complim els nostres compromisos, feu-nos fora.”). En fi.

Que Pi i Margall és un monument a la ingenuïtat. Que el federalisme ha estat sempre una enganyifa, tant quan l'invoca Felipe González com quan ho fan Pablo Iglesias o Albert Rivera. Que el que fa el “federalisme” amb Macià és profanar el seu monument amb un improvisat “monument a Durruti” durant les manifestacions dels indignats. Prou d'enganys, prou de fer-nos perdre el temps i estiguin atents al plebiscit del 27-S. Ah: i no pateixi gaire pel resultat, senyor Serrano. Prengui-se'l com “un acte de força”.

Publicat a El Punt/Avui el 14 de setembre del 2015