Dismaland

Sense Disney no hi ha Banksy. La genial idea de Dismaland, aquest parc temàtic d'art que espero poder visitar aviat, no és cap crítica a Disney sinó tota una reivindicació de Disney. No podria descarrilar la carrossa de la Ventafocs si abans Walt Disney no n'hagués creat la icona, no podríem dir que “la vida no és sempre un conte de fades” si mai no ens haguessin explicat contes de fades, ni podríem proclamar que “a Dismaland els somnis no es fan realitat” si abans un grill no ens hagués ensenyat una estrella. Podem fer aquest tipus d'art adult si abans hem estat nens, de la mateixa manera que podem tenir desenganys si abans hem tingut il·lusions. Per això prendre's Dismaland com una crítica cap al món de Disney em sembla tan absurd com dir que Warhol criticava Marilyn Monroe o la sopa Campbell's, o que Dalí es fotia d'Abraham Lincoln, o que Damien Hirst odia les papallones.

Però hi ha gent que sí que neix desenganyada. Que ja té la decepció incorporada de fàbrica, abans d'haver-se il·lusionat en res. O això sembla: he llegit ja dos articulistes que aprofiten la fantàstica idea de Dismaland per treure els seus traumes d'infantesa i renegar de Disney, com si li passessin la factura, com si fos un estafador, un farsant que els posava el caramel a la boca i ara mira que complicada que és la vida. I aprofiten, de passada, per esmentar la seva suposada relació amb els nazis, que és quan jo els recomanaria obrir Youtube i veure Education for death, propaganda antinazi en format Walt Disney Pictures, o bé Der Fuehrer's face, una hilarant caricatura del món hitlerià protagonitzada per l'ànec Donald. Però bé, el que dèiem: que si has tingut una infantesa difícil, o no has tingut infantesa, o encara pitjor, si renegues de la teva infantesa perquè la maduresa t'ha pegat i ara vas a la senyu, fes-ho tot sol i sense tocar-me en Walt. Gairebé totes les peces d'art de Dismaland són reflexions sobre la dura realitat social, sí, i ho fan basant-se en el referent de Disney. Això al meu entendre no l'acusa, sinó que l'eleva encara més. Fins i tot si és una paròdia, el que segur que no es busca és que denunciem el petó del príncep, ni reclamar danys i perjudicis per les cançons enganxoses i els finals amb perdius, ni cremar a la foguera les varetes màgiques, ni renegar de Peter Pan perquè et deia que podies volar. Burro.

Walter Elias Disney ha creat el gran cànon estètic del segle XX i és normal que l'art de protesta s'hi arrepengi. És cert que hi ha molta ficció en un film o en un parc temàtic de Disney, i molta comèdia, i molta màgia exagerada, però només un imbècil hi aniria per veure les lletjors del backstage i no la brillantor del resultat. No se li diu, a un nen, que tot és mentida, no per res, sinó perquè no és mentida. Entendre l'art, estimat infeliç, és entendre que sovint hi ha més realitat en una ficció que en la realitat mateixa. Quan miris uns pits operats no diguis que no són reals, vés i toca'ls i parlarem de com construïm realitats. Si has estat pare, saps que els Reis Mags són la cosa més real del món. Un bon pare, vull dir. I deixa per favor de repetir-me que Déu no existeix i que els mags tenen truc, que ja sé què vols dir, i és molt vulgar, i t'equivoques. Dismaland ha fet la seva pròpia ficció, el seu propi relat, la seva pròpia mentida. Han escollit la cruesa però han fet realitat els seus somnis, i fan lletjor perquè saben què és la bellesa, i coneixen molt bé Disney, i saben que en el fons tots podem volar. No. Tu, no.

Publicat a El Punt/Avui el 31 d'agost del 2015

Política de principis

També és una declaració de principis guardar una pedra de la platja. Una qualsevol, que serveixi d'amulet del retorn a la sensualitat. Ha estat prou important. Hi ha agostos on viatges lluny o acumules moltes experiències per poder fer enveja a la gent, i d'altres, no planificats ni hiperanunciats, on és impossible perdre cap vol perquè el vol el fas tu mateix. No pateixin: no els parlaré del meu agost, que no interessa a ningú, però estic segur que a tothom li interessa l'art i la vida. I la política. Hi ha una declaració de principis polítics en una pedra collida a l'atzar o pintada per Antoni Pitxot, un Opus Dei de la pintura i de la vida, que es basa a saber que ets d'aquí i que una sola d'aquestes pedres diu molt més que cap paisatge. L'ultralocalisme, la cosa concreta que et defineix, la vigatana amb texans, la sempreviva que penja del llum del sostre, la poesia escrita al mur del carrer, la casa plena d'art i de rebel·lió però també la rialla dels antics amics, i un petó de punt i a part. Tot sense esperar, sense ruta, ni guia, ni guió. Hi ha aquest racó de món, Cadaqués, la concentració total de l'estimulació dels sentits, la clarividència, la pinzellada d'amor adolescent, el país moderníssim que va magnetitzar Hamilton o Duchamp o Picasso o Lorca o tants universals però que al capdavall s'explica i es concentra, com l'Univers, en l'espardenya que penja de la punta del peu del iaio que mira el futbol al Casino.

Comprens que hi ha una política que no es fa des de les idees, sinó des del que ets i seràs sempre. Com l'art. Hi ha aquest mètode més universal, més obert, més complex i més modern del que els adversaris imaginen i del que tu imaginaries. El nacionalisme de la pedra i del carreró empedrat, de l'anxova per netejar, del retaule barroc català amb mariners i pelicans, del gintònic pecaminós de la terrassa del Marítim i de la serenor santa de Portlligat. El nacionalisme essencialista, i tant que sí, les essències com a part essencial de tot el que fas. Una sinceritat de la qual no pots escapar ni que ho vulguis, perquè ja saps el que ets. I se't nota. No et calen idees prestades de l'est o de l'oest per definir-te. Monarquia? República? El far del cap de Creus, reinando doña Isabel Segunda i alhora balcó perfecte per a proclamacions. Socialisme? Capitalisme? La sardana a Portbou, però també a Cerbère, i acompassar-te amb el company que t'hagi donat l'atzar. Conservadors? Liberals? El cartell de la plaça de toros de Figueres anunciant l'actuació de Dalí amb cadillac. I pel que fa a la independència o l'unionisme, el debat s'acaba amb l'estàtua de la llibertat amb dues torxes alçades, declaració total de principis en una rotonda sense pal.

El procés? El que deia. El millor procés d'aquí fins al setembre serà el de saber mirar-nos al mirall, de dalt a baix, sense roba, com si tot el nostre cos estigués fet de pedres properes. Aconsello també retrobar els sabors d'infantesa, el pinyó que ha caigut d'un pi i obres d'un cop sec, o els anissos, o el cap de gamba que et regala xuclar el mar sencer. Aconsello parlar el francès o l'anglès que et surti de la punta, amb catalanades, sense estudis ni diplomes. Llegir un llibre no recomanat, perdre't, observar futur i passat i no dir res. Riure, fer l'amor, passejar. Salar i daurar la pell. Ser una pedra. El procés polític et posarà davant del que ets i has estat, davant del mirall més bèstia. Pots fugir, és clar. Sabent, és clar, que no pots fugir.

Publicat a El Punt/Avui el 17 d'agost del 2015

El teu reflex

Posant-me a la pell d'Espanya, o de l'Estat, o dels espanyols, o com li vulgueu dir: l'opció A, la més òbvia, és negar la major. Argumentar que tot és ficció, que el procés sobiranista és artificial i instigat, que els greuges són inventats i que (per descomptat) la independència és impossible. Tot molt legítim, molt bé. Ho entenc molt i molt bé i és una opció que podria arribar a funcionar. Però hi ha una altra opció, que és la més sana quan una cosa et falla (encara que creguis que és una injustícia): “Què he fet jo malament?”

Què ha fallat? Què falla? Es podria haver fer millor? I davant això hi ha els partidaris del federalisme, o de les terceres vies, que encara argumenten que tothom s'ha equivocat radicalitzant les seves posicions. Que hi ha una via del mig, una entesa possible. Jo confesso el meu escepticisme respecte a això, no perquè cregui que no es puguin proposar fórmules federals o confederals o mixtes que siguin ben vàlides i raonables: sinó perquè crec que el problema és un altre. Jo sóc un determinista. Defenso les tesis de Prat de la Riba, de Gaudí i de Pujols, i per tant crec (vull dir sé), i ho he provat d'expressar en diversos articles, que el problema no té a veure amb finançament ni amb competències. Ni amb fórmules d'estat originals, o concòrdies i reformes constitucionals que puguin durar (no ho nego) molts i molts anys. No té res a veure amb això, que ja admeto que està molt bé. Però és que ni tan sols té a veure ben bé amb la independència, mireu què us dic. Crec de debò que el problema és que Catalunya i Espanya no estan fetes l'una per l'altra. Tant si conviuen com si decideixen deixar de conviure.

Hi ha coses que no són racionals, ni negociables. Poden amagar-se o negociar-se o gestionar-se durant un temps, però no tota la vida. La unió és impossible si només es basa en el que toca, en les lleis, en la planificació, en el que convé a les dues parts perquè l'alternativa és massa incerta o massa dolorosa. Crec sincerament que Catalunya i Espanya no tenen el que han de tenir entre elles. I encara diré més: que tots els convidats a la festa ho veuen. No ja per cap greuge o error, sinó per naturalesa. Per manera de ser. Perquè ser d'una manera i no d'una altra no és una cosa que es pugui corregir prometent la lluna o la comoditat o fins i tot la fidelitat eterna. Un és com és. I si aconsegueixes veure-ho, i mirar-te al mirall i saber com ets, encara que siguis un boig o un sentimental, o algú que “es muy suyo” (com diuen), en aquest moment en què ho veus, aleshores t'ho perdones tot i ho perdones tot. Crec que és el que Catalunya ha vist ara, malgrat els dubtes i el dolor i els vaivens: que en veritat vol fer una altra cosa. Que en veritat sempre ho ha volgut. I que, a més, no pot evitar voler-ho.

Va succeir fa un segle i aflora sempre que pot: la veritat no sempre triomfa, és cert, però sí que sempre acaba sent veritat. I per tant quan hi ha les condicions adequades, és a dir quan arriba la primavera i el desglaç, la tendència natural és ser com un és i no d'una altra manera. No parlo només de llengua i banderes sinó també de manera de fer, de viure, de sentir i de compartir. Vull dir que no sé què esperem. No sé què esperes. No sé de què tens por. Ara ja saps que fracassar no hauria d'espantar-te, perquè qualsevol hivern, per dur que sigui, tornarà a passar. I tard o d'hora ens tornarem a trobar cara a cara. Toparàs amb el teu mirall. I et veuràs capaç de qualsevol cosa per aconseguir ser qui ets.

Publicat a El Punt/Avui el 3 d'agost del 2015