Nou Poble Nou

Article publicat al suplement Cultura/s de La Vanguardia el mes de gener del 2014.

La naturalesa del trauma

Des del punt de vista dialèctic, dels arguments enfrontats, el gran tema ja no dóna més de si. Hi hem pensat molt, ens ho hem dit tot, racionalment i emocionalment. No hi ha més cera que la que crema. En aquest terreny, han estat clau el canvi generacional i els trenta anys d'autonomia. Però sobretot, en un prisma més polític, la progressiva transformació de CDC en un partit independentista. La resta, que també és molt rellevant, no és políticament tan determinant com aquest fet històric. Val a dir que era previsible: les manifestacions, cadenes i empentes populars han acompanyat un procés que, si ho pensem bé, era una qüestió de necessària maduració en un partit que s'anomena nacionalista. El nacionalisme català, sempre que ha pogut créixer en pau, ha derivat cap a les posicions d'aspiració a la plena sobirania. No podia evolucionar ideològicament en cap altra direcció.

I això és així ho vulgui o no ho vulgui (que ho vol) Artur Mas. De la mateixa manera que els partits espanyols no poden evitar enrocar-se en la defensa de la unitat d'Espanya i la negació del dret a decidir. De la mateixa manera, el president de Catalunya i d'un partit nacionalista central no podia avui dia fer altra cosa que fer progressar el seu discurs. I un partit nacionalista sempre evoluciona cap al sobiranisme explícit, si les circumstàncies li ho permeten. Això no depèn ben bé del partit en qüestió, ni de Mas, ni de CDC, ni de la Lliga, ni d'ERC, ni de CiU: depèn de l'evolució natural dels esdeveniments, de la natura. Catalunya té naturalesa de nació i tendeix sempre, sempre que se li permet, cap a la seva realització plena. No és una cosa opinable. No és una cosa modificable. Es tracta de llei natural. Una altra cosa és el ritme en què això succeeix, però està clar que el ritme s'ha desbocat aquests últims anys. Per això es produirà el tan esperat “xoc de trens”. Tampoc no és evitable. Són naturaleses que podien haver estat compatibles, si no hi hagués hagut un uniformisme declarat des de Felip V, però des d'aleshores apareixen com a projectes incompatibles. Espanya i Catalunya tenen, com a entitats polítiques, formes de créixer incompatibles. Formes de veure el món que han provat de conviure, però que ja han deixar de sumar-se. No és res que es pugui evitar, com a màxim es pot allargar o provar de calmar. Com en un divorci, quan es vol negar l'evidència de creixements en direccions oposades. Es pot negar, es pot anar tirant, es pot endarrerir. Però la topada ja no es pot evitar sense que una de les dues parts claudiqui de forma massa absurda.

Pronostico que la topada final no tindrà forma de dialèctica política sinó de trauma inesperat. En algun moment hi haurà un fet, no necessàriament polític, que desencadenarà la guspira final. No cal que tingui forma de declaració parlamentària ni de decisions de govern. Pot ser un fet esportiu, cultural, social, d'ordre públic... No ho sé. Alguna cosa que surti del control del previsible, perquè les idees ja estan prou clares per ambdues bandes i ja no és viable “anar tirant”. I no és només amb arguments confrontats que les coses esclaten. La natura esclata per on menys se l'espera, no és previsible el lloc exacte on una branca es partirà en dues. Ni el dia exacte en què arribarà la primavera o l'hivern. Però ho fa, i ho transforma tot de forma sobtada. Un fet concret i puntual ho desencadena tot, ho canvia tot, i és traumàtic. La naturalesa està programada només fins a un punt, la resta és improvisació i trauma. De vegades fa mal. I estralls. Però un trauma canvia les persones, els col·lectius i els paisatges, sempre en direcció al progrés quan hi ha veritat al darrere. I res no torna a ser com abans, i tot s'accelera. I que tothom es prepari. Sí, tu també.




Publicat a El Punt/Avui el 3 de febrer del 2014

Altaió parla

Vicenç Altaió, en l'acte a l'Ateneu que tenia com a pretext la presentació del llibre Un traficant d'idees a les fronteres de l'art (i que, en veritat, volia celebrar la seva mort transitòria), va dir veritats com temples expiatoris: “Vivim un moment una mica complicat. Tots tenim prioritats i, segurament, hi ha una gran prioritat que és la política. Però si la política es prioritza ella mateixa correm el risc que la política afebleixi la cultura, ens afebleixi. De manera que aquest és, senzillament, un acte que reivindica la cultura com un fet de cultura, de política pràctica; vaja, d'idees.” Altaió diu, com Pujols, veritats com temples: no li he sentit mai una frase que no tingui contingut pensat, quasi lapidari. Fins i tot en les bromes. I la reflexió amb què va acabar el discurs mereix una anàlisi des del punt de vista de la política i de la cultura, si algú hi vol dedicar un moment.

Políticament, vivim en el moment de la independència de Catalunya. Aquest any s'inicia un procés que acabarà en un termini que desconeixem, però que sí que sabem que es quedarà fins a solucionar-se. Davant d'un sacseig polític d'aquesta magnitud, podem caure en l'error de monotematitzar-nos. I així com s'alcen veus reclamant que no s'oblidi el debat social, i els dèficits en l'estat del benestar, i les retallades i els ajustaments, i el model d'administració que volem, és encara més important per a l'ànima del país que la cultura respiri per damunt del debat. No dic a banda del debat, no dic per sota del debat, ni de forma autista, segur que no, però sí que la cultura ha de respirar lliure, desencartonada, inquieta i innovadora per situar-se per damunt del debat i, justament, elevar-lo. Ja no allò de si localisme o cosmopolitisme, sobre si la independència ens empetiteix i Espanya ens obre, que és el debat antic, el que encara fan servir nostàlgics dels anys setanta com ara Mario Vargas Llosa. Aquest debat ja el va superar Dalí fa temps tot apel·lant a l'ultralocalisme. Però, superat tot això, aleshores, quina aportació pot fer la cultura al moment polític actual? I viceversa?

el moment polIticocultural recorda la Renaixença, el modernisme i el noucentisme. És a dir, vivim la culminació d'un redescobriment i un replantejament del país. I un trencament d'esquemes. Si fins a la Guerra Civil el catalanisme va reconèixer una identitat col·lectiva oblidada, es va organitzar i va construir unes estructures polítiques que hi fessin justícia, ara també en bona part estem culminant un retrobament. Des de l'any 1978 fins al 2000, s'ha produït un retrobament generacional, social, identitari i cultural. El canvi progressiu que s'ha produït en trenta anys de democràcia i d'autonomia és un canvi eminentment cultural. Un “canvi de xip”, en diu el president Mas. I davant d'això, i davant del salt del mur que avui fa la política, el món de la cultura s'ha de situar en prisma de canvi, d'avantguarda i fins i tot de lideratge moral. De pensament i d'atreviment. Com van fer aleshores els modernistes, que avui considerem tan conservadors.

alguns polítics amb responsabilitats culturals només parlen de la independència de Catalunya. Però la cultura catalana no pot viure el moment amb tanta desídia; ha d'afrontar-lo fent de pionera, d'exemple trencador, d'agitadora, d'alternativa, de moviment viu i central. On s'és vist una transició política amb la cultura tímida, simple, emboirada per gestors del fum? Altaió, sigui'ns la mort una major naixença.




Publicat a El Punt/ Avui el 20 de gener del 2014

Segona Renaixença

Llegia la setmana passada l'excel·lent reportatge de la periodista Maria Palau, en aquest diari, sobre el mal any que han tingut els museus catalans en termes de públic. No és un article de dades: constata Palau que la davallada es cuinava ja a foc lent des d'abans de la crisi, i deixa anar també algunes claus, com són la falta d'imaginació o la priorització de la inauguració de noves infraestructures per damunt dels nous continguts. I evidentment que amb això no n'hi ha prou per explicar-ho, però és allò que és atribuïble als gestors dels centres. Pel que fa a la resta, sempre que debatem sobre consum i hàbits culturals acabem derivant cap al món de l'educació, de les humanitats a l'escola i dels mitjans de comunicació. Tant és si parlem de museus com de teatre, dansa o música: si sempre ens remetem a la mateixa arrel del problema, com és que mai no hi acabem notant cap correcció?

Hi ha, al meu parer, un dèficit de gestió i de discurs en diversos equipaments culturals públics. Al meu parer, i al parer de la veritat (la veritat és una cosa que existeix), i no cal només fixar-nos en el cas del Liceu, tot és prou flagrant quan parlem de dades. Evidentment que això té molt a veure amb el sistema general de designacions, massa dependent de la política i de les legislatures, com si tota una programació o gestió cultural hagués de dependre de qui mana. No tenim un sistema cultural hipersubvencionat, evidentment que no: però sí hipercontrolat, i d'aquí ploren moltes criatures. Com s'explica que el Palau de la Música quasi s'autogestioni i que, en canvi, el Liceu sigui tan dependent de les administracions? Una primera diagnosi recomanaria, crec, provar de desvincular molt més la cultura dels tentacles allargadíssims de les conselleries i regidories: ja som un país madur i no necessitem tants prínceps salvadors, tants noucentismes de façana i tants reis despullats. Més atreviment, més neomodernisme, més contingut innovador (no simple refugi en les noves tecnologies), més espontaneïtat i iniciativa social. Privatitzar? Privatitzar no seria cap recepta universal: però sí que un cert hands off sembla recomanable en molts casos, i una transformació radical dels incentius al mecenatge. Però al que anàvem: als hàbits, a l'educació. Què és el que fa que, si a Barcelona hi hagués quelcom de tant important com la Tate Modern o el MOMA, la indiferència del públic barceloní sigués molt superior a la mitjana mundial? Què és el que fa que els empresaris culturals no dependents de subvencions es puguin comptar amb els dits d'una mà amputada? I què és el que fa que la política es cregui capacitada per dirigir i controlar quasi tota la cultura d'un país?

Hi ha una part reglada, sí: hi ha una part de preus impossibles, d'IVA obscè i de lleis Wert que minven l'aprenentatge de les humanitats. Possiblement només amb la llei no farem res, i només amb l'Estat (espanyol o català), tampoc. Pronostico l'aparició d'un sistema educatiu paral·lel, alternatiu, social, que educarà els nostres fills en allò que les escoles no fan o no poden fer. En educació i en cultura, tard o d'hora es crearà una xarxa que donarà valor a les humanitats i a la importància de viure en tots els sentits, i no només a aprendre a sobreviure. Tornarem a ser independents, d'Espanya sí, però també dels nostres propis límits i complexos. Serem culturalment forts quan assumim, tots, una part de responsabilitat. No hi ha altres formes de Renaixença.




Publicat a El Punt/Avui el 6 de gener del 2014

És un escac i mat

L'acord sobre la pregunta no posa “en jaque” Espanya, com van titular alguns diaris de Madrid. Té més aviat tota la semblança d'un escac i mat. Si fem càlculs, la terminologia de la pregunta prefigura la independència de Catalunya com un horitzó més que probable a curt termini, però segur a mitjà termini. Ras i curt: la terminologia de la pregunta és la gran victòria del catalanisme del segle XXI. Molt més que la celebració de cap consulta, molt més que la victòria en cap referèndum. L'Espanya uniformista (i valgui la redundància) ja no podrà fer gran cosa per revertir el divorci. Per què?

En parlar directament d'independència, la pregunta determina l'horitzó polític que marcarà l'actuació de la majoria dels partits polítics catalans a partir d'ara. Condiciona qualsevol programa electoral de qualsevol partit nacionalista, o autodeterminista, per als propers anys: especialment el programa de CDC, que és encara al centre del catalanisme sociològic, i que és el que realment posa en alerta Madrid. Tots els partits que han signat el pacte han complert i compleixen amb la seva funció, en un esquema d'impecable “repartiment del treball”: ERC ha mantingut la tensió ideològica, UDC ha reivindicat les posicions més tèbies, ICV ha acollit les sensibilitats socialista i federalista, la CUP ha portat (cosa impagable) el perfil “indignat” a una proposta nacionalment constructiva, i CDC ha liderat la vehiculació de l'acord sense renunciar a la clau de la qüestió, que era i és la terminologia clara. Un resultat perfecte, perquè tothom ha estat al seu lloc.

Plantejada la consulta, el govern espanyol només pot acatar o prohibir: en el primer dels casos (que seria com fer servir els peons), podria fer una oferta de reconeixement de la plurinacionalitat de l'Estat a tots els efectes, i participar així en la consulta per guanyar-la a l'estil Cameron. Però això no sembla gens probable. En el segon dels casos (prohibir, és a dir moure la torre), el president Mas pot convocar eleccions amb la proclamació en el seu programa (com deia, hi haurà de figurar de forma segura) i en el d'altres formacions com ERC. Amb previsible victòria d'aquests partits, a causa de la força mobilitzadora que dóna la prohibició prèvia de la consulta. Quines fitxes li quedarien, doncs, a Espanya?

Pel que fa als cavalls (la força): inhabilitar el president Mas, abans que pugui fer cap decret ni de consulta ni de convocatòria electoral, situaria Espanya als antípodes del sentit democràtic europeu i, en tot cas, eternitzaria les victòries electorals independentistes. I la força militar? No vindria tant per la pulsió del PP com per la del mateix estament militar, una operació no descartable però que intueixo tan efímera com la de Tejero. Què més tenim? Ah, sí! Els alfils de la comunitat internacional, que és al que ja s'agafa el ministre Margallo. Bé: el secretari general de l'ONU va dir fa pocs dies a Andorra que en el cas català és aplicable el dret a l'autodeterminació dels pobles (sense fer-hi cap matís de caire colonial) i el president de la Comissió Europea, més enllà dels tractats, ha invocat el dret internacional per a aquest cas. Això per no parlar de la jurisprudència del Tribunal de l'Haia, última instància en aquests casos, prou coneguda i favorable.

Sens dubte Espanya ha infravalorat Catalunya, els partits catalans i també (i ho vull subratllar) la determinació del president Mas. Ja no queden fitxes. Ja no queda temps. I el rei va coix.




Publicat a El Punt/Avui el 22 de desembre del 2013

La feritable frivolitat

Comencem pel principi; és a dir, pel diccionari. Una cosa disruptiva és allò que produeix una “descàrrega brusca produïda en un aïllant sòlid, líquid o gasós quan la tensió a la qual és sotmès arriba al valor de la tensió disruptiva”. Bé, per resumir-ho: un canvi brusc en una matèria. Té a veure amb trencar alguna cosa de manera ràpida i intensa. Per això es fa servir el terme disruptiu aplicat sobretot als forts canvis tecnològics: va ser disruptiva la roda, perquè l'agricultura va desplaçar la caça. Va ser disruptiva la impremta, perquè la transmissió del coneixement va desplaçar l'obscurantisme. I ha estat disruptiu el telèfon mòbil, perquè la telefonia fixa no permetia satisfer la necessitat d'estar comunicativament disponible. En resum, ets disruptiu si t'adaptes als forts canvis en la tecnologia.

Ja vaig escriure que, per mi, més important que això és el contingut: no es tracta d'adaptar-se a les tecnologies, sinó en tot cas de fer que aquestes s'adaptin a tu (que en teoria ets el creador, o el gestor públic o privat, o qui té alguna cosa a dir). No és necessari que Jaume Plensa s'adapti a internet, perquè la seva obra no ho requereix. Ni cal que en Jaume Cabré tingui Facebook, com també em sembla perfecte que en Quim Monzó sigui molt actiu a Twitter. Ni un gran nombre de seguidors virtuals diu gaire res d'un departament de gestió. Però és que no parlàvem d'això, quan parlàvem de cultura o de modernitat. I si estem parlant de Santa Mònica, doncs la mare de sant Agustí fou una influent experta en filosofia i teologia, cosa inusual per la poca educació que rebien les dones al segle IV. Una dona de continguts, en definitiva. De profunditat. Moderna.

Sobre el debat que s'ha produït darrerament arran de la nova línia d'Arts Santa Mònica, o el dilema espectacle-cultura, hi tinc dues coses a dir. Crec sincerament que una forma d'arribar a la profunditat és des de la superfície, i que també és una manera ben legítima d'arribar-hi. A tots ens ha sabut greu la separació dels Antònia Font, i ells feien justament això: cultura pop, que no vol dir cultura frívola. O sí. En qualsevol cas, hi ha un tipus de cultura que és frívola, espectacular, de xou o de festa, i això arriba des de Salvador Dalí fins als Beatles, passant per Dan Brown o els Pet Shop Boys. Alguns d'aquests artistes arriben a una certa profunditat expressiva i artística, i molt sovint ho fan apostant per l'enfocament superficial o de masses. Res a dir, impecable. Per tant, les crítiques en aquest sentit em semblen fràgils.

Una altra cosa és la frivolitat en les matèries que són serioses. La superficialitat en els valors, en el missatge, en la política o en la gestió, ha de ser especialment delimitada. Un centre així pot aspirar a reunir totes les sensibilitats culturals, les més alternatives, les més comercials, les més senzilles, les més complexes, les més inclassificables, les més conservadores, les de memòria o homenatge, les més transgressores o experimentals, les de tendència científica, les de la cresta de l'onada i les de les profunditats abissals... La política cultural no hauria d'afavorir-ne cap i sí aportar-hi un programa propi, amb valor afegit. Estar per sobre dels canvis disruptius, no enlluernar-s'hi (que és el que fan els reis nus o els reis frívols). No és que en Cabré no s'hi vulgui pronunciar, és que en Cabré creu que la modernitat és això. Per a la resta, el diccionari.




Publicat a El Punt/Avui el 9 de desembre del 2013