Segona Renaixença

Llegia la setmana passada l'excel·lent reportatge de la periodista Maria Palau, en aquest diari, sobre el mal any que han tingut els museus catalans en termes de públic. No és un article de dades: constata Palau que la davallada es cuinava ja a foc lent des d'abans de la crisi, i deixa anar també algunes claus, com són la falta d'imaginació o la priorització de la inauguració de noves infraestructures per damunt dels nous continguts. I evidentment que amb això no n'hi ha prou per explicar-ho, però és allò que és atribuïble als gestors dels centres. Pel que fa a la resta, sempre que debatem sobre consum i hàbits culturals acabem derivant cap al món de l'educació, de les humanitats a l'escola i dels mitjans de comunicació. Tant és si parlem de museus com de teatre, dansa o música: si sempre ens remetem a la mateixa arrel del problema, com és que mai no hi acabem notant cap correcció?

Hi ha, al meu parer, un dèficit de gestió i de discurs en diversos equipaments culturals públics. Al meu parer, i al parer de la veritat (la veritat és una cosa que existeix), i no cal només fixar-nos en el cas del Liceu, tot és prou flagrant quan parlem de dades. Evidentment que això té molt a veure amb el sistema general de designacions, massa dependent de la política i de les legislatures, com si tota una programació o gestió cultural hagués de dependre de qui mana. No tenim un sistema cultural hipersubvencionat, evidentment que no: però sí hipercontrolat, i d'aquí ploren moltes criatures. Com s'explica que el Palau de la Música quasi s'autogestioni i que, en canvi, el Liceu sigui tan dependent de les administracions? Una primera diagnosi recomanaria, crec, provar de desvincular molt més la cultura dels tentacles allargadíssims de les conselleries i regidories: ja som un país madur i no necessitem tants prínceps salvadors, tants noucentismes de façana i tants reis despullats. Més atreviment, més neomodernisme, més contingut innovador (no simple refugi en les noves tecnologies), més espontaneïtat i iniciativa social. Privatitzar? Privatitzar no seria cap recepta universal: però sí que un cert hands off sembla recomanable en molts casos, i una transformació radical dels incentius al mecenatge. Però al que anàvem: als hàbits, a l'educació. Què és el que fa que, si a Barcelona hi hagués quelcom de tant important com la Tate Modern o el MOMA, la indiferència del públic barceloní sigués molt superior a la mitjana mundial? Què és el que fa que els empresaris culturals no dependents de subvencions es puguin comptar amb els dits d'una mà amputada? I què és el que fa que la política es cregui capacitada per dirigir i controlar quasi tota la cultura d'un país?

Hi ha una part reglada, sí: hi ha una part de preus impossibles, d'IVA obscè i de lleis Wert que minven l'aprenentatge de les humanitats. Possiblement només amb la llei no farem res, i només amb l'Estat (espanyol o català), tampoc. Pronostico l'aparició d'un sistema educatiu paral·lel, alternatiu, social, que educarà els nostres fills en allò que les escoles no fan o no poden fer. En educació i en cultura, tard o d'hora es crearà una xarxa que donarà valor a les humanitats i a la importància de viure en tots els sentits, i no només a aprendre a sobreviure. Tornarem a ser independents, d'Espanya sí, però també dels nostres propis límits i complexos. Serem culturalment forts quan assumim, tots, una part de responsabilitat. No hi ha altres formes de Renaixença.




Publicat a El Punt/Avui el 6 de gener del 2014