La naturalesa del trauma

Des del punt de vista dialèctic, dels arguments enfrontats, el gran tema ja no dóna més de si. Hi hem pensat molt, ens ho hem dit tot, racionalment i emocionalment. No hi ha més cera que la que crema. En aquest terreny, han estat clau el canvi generacional i els trenta anys d'autonomia. Però sobretot, en un prisma més polític, la progressiva transformació de CDC en un partit independentista. La resta, que també és molt rellevant, no és políticament tan determinant com aquest fet històric. Val a dir que era previsible: les manifestacions, cadenes i empentes populars han acompanyat un procés que, si ho pensem bé, era una qüestió de necessària maduració en un partit que s'anomena nacionalista. El nacionalisme català, sempre que ha pogut créixer en pau, ha derivat cap a les posicions d'aspiració a la plena sobirania. No podia evolucionar ideològicament en cap altra direcció.

I això és així ho vulgui o no ho vulgui (que ho vol) Artur Mas. De la mateixa manera que els partits espanyols no poden evitar enrocar-se en la defensa de la unitat d'Espanya i la negació del dret a decidir. De la mateixa manera, el president de Catalunya i d'un partit nacionalista central no podia avui dia fer altra cosa que fer progressar el seu discurs. I un partit nacionalista sempre evoluciona cap al sobiranisme explícit, si les circumstàncies li ho permeten. Això no depèn ben bé del partit en qüestió, ni de Mas, ni de CDC, ni de la Lliga, ni d'ERC, ni de CiU: depèn de l'evolució natural dels esdeveniments, de la natura. Catalunya té naturalesa de nació i tendeix sempre, sempre que se li permet, cap a la seva realització plena. No és una cosa opinable. No és una cosa modificable. Es tracta de llei natural. Una altra cosa és el ritme en què això succeeix, però està clar que el ritme s'ha desbocat aquests últims anys. Per això es produirà el tan esperat “xoc de trens”. Tampoc no és evitable. Són naturaleses que podien haver estat compatibles, si no hi hagués hagut un uniformisme declarat des de Felip V, però des d'aleshores apareixen com a projectes incompatibles. Espanya i Catalunya tenen, com a entitats polítiques, formes de créixer incompatibles. Formes de veure el món que han provat de conviure, però que ja han deixar de sumar-se. No és res que es pugui evitar, com a màxim es pot allargar o provar de calmar. Com en un divorci, quan es vol negar l'evidència de creixements en direccions oposades. Es pot negar, es pot anar tirant, es pot endarrerir. Però la topada ja no es pot evitar sense que una de les dues parts claudiqui de forma massa absurda.

Pronostico que la topada final no tindrà forma de dialèctica política sinó de trauma inesperat. En algun moment hi haurà un fet, no necessàriament polític, que desencadenarà la guspira final. No cal que tingui forma de declaració parlamentària ni de decisions de govern. Pot ser un fet esportiu, cultural, social, d'ordre públic... No ho sé. Alguna cosa que surti del control del previsible, perquè les idees ja estan prou clares per ambdues bandes i ja no és viable “anar tirant”. I no és només amb arguments confrontats que les coses esclaten. La natura esclata per on menys se l'espera, no és previsible el lloc exacte on una branca es partirà en dues. Ni el dia exacte en què arribarà la primavera o l'hivern. Però ho fa, i ho transforma tot de forma sobtada. Un fet concret i puntual ho desencadena tot, ho canvia tot, i és traumàtic. La naturalesa està programada només fins a un punt, la resta és improvisació i trauma. De vegades fa mal. I estralls. Però un trauma canvia les persones, els col·lectius i els paisatges, sempre en direcció al progrés quan hi ha veritat al darrere. I res no torna a ser com abans, i tot s'accelera. I que tothom es prepari. Sí, tu també.




Publicat a El Punt/Avui el 3 de febrer del 2014