dilluns, 10 de febrer de 2014

És un escac i mat





L'acord sobre la pregunta no posa “en jaque” Espanya, com van titular alguns diaris de Madrid. Té més aviat tota la semblança d'un escac i mat. Si fem càlculs, la terminologia de la pregunta prefigura la independència de Catalunya com un horitzó més que probable a curt termini, però segur a mitjà termini. Ras i curt: la terminologia de la pregunta és la gran victòria del catalanisme del segle XXI. Molt més que la celebració de cap consulta, molt més que la victòria en cap referèndum. L'Espanya uniformista (i valgui la redundància) ja no podrà fer gran cosa per revertir el divorci. Per què?

En parlar directament d'independència, la pregunta determina l'horitzó polític que marcarà l'actuació de la majoria dels partits polítics catalans a partir d'ara. Condiciona qualsevol programa electoral de qualsevol partit nacionalista, o autodeterminista, per als propers anys: especialment el programa de CDC, que és encara al centre del catalanisme sociològic, i que és el que realment posa en alerta Madrid. Tots els partits que han signat el pacte han complert i compleixen amb la seva funció, en un esquema d'impecable “repartiment del treball”: ERC ha mantingut la tensió ideològica, UDC ha reivindicat les posicions més tèbies, ICV ha acollit les sensibilitats socialista i federalista, la CUP ha portat (cosa impagable) el perfil “indignat” a una proposta nacionalment constructiva, i CDC ha liderat la vehiculació de l'acord sense renunciar a la clau de la qüestió, que era i és la terminologia clara. Un resultat perfecte, perquè tothom ha estat al seu lloc.

Plantejada la consulta, el govern espanyol només pot acatar o prohibir: en el primer dels casos (que seria com fer servir els peons), podria fer una oferta de reconeixement de la plurinacionalitat de l'Estat a tots els efectes, i participar així en la consulta per guanyar-la a l'estil Cameron. Però això no sembla gens probable. En el segon dels casos (prohibir, és a dir moure la torre), el president Mas pot convocar eleccions amb la proclamació en el seu programa (com deia, hi haurà de figurar de forma segura) i en el d'altres formacions com ERC. Amb previsible victòria d'aquests partits, a causa de la força mobilitzadora que dóna la prohibició prèvia de la consulta. Quines fitxes li quedarien, doncs, a Espanya?

Pel que fa als cavalls (la força): inhabilitar el president Mas, abans que pugui fer cap decret ni de consulta ni de convocatòria electoral, situaria Espanya als antípodes del sentit democràtic europeu i, en tot cas, eternitzaria les victòries electorals independentistes. I la força militar? No vindria tant per la pulsió del PP com per la del mateix estament militar, una operació no descartable però que intueixo tan efímera com la de Tejero. Què més tenim? Ah, sí! Els alfils de la comunitat internacional, que és al que ja s'agafa el ministre Margallo. Bé: el secretari general de l'ONU va dir fa pocs dies a Andorra que en el cas català és aplicable el dret a l'autodeterminació dels pobles (sense fer-hi cap matís de caire colonial) i el president de la Comissió Europea, més enllà dels tractats, ha invocat el dret internacional per a aquest cas. Això per no parlar de la jurisprudència del Tribunal de l'Haia, última instància en aquests casos, prou coneguda i favorable.

Sens dubte Espanya ha infravalorat Catalunya, els partits catalans i també (i ho vull subratllar) la determinació del president Mas. Ja no queden fitxes. Ja no queda temps. I el rei va coix.




Publicat a El Punt/Avui el 22 de desembre del 2013

Cap comentari:

Publica un comentari