Nació estat

(publicat al diari Punt/Avui el 22 d'octubre del 2012)

Una visita al Teatre Fortuny de Reus, al Liceu, al Palau de la Música o a la Biblioteca-Museu Víctor Balaguer de Vilanova et fa adonar que Catalunya no serà un estat nació com alguns dels que es van configurar a Europa fa tres segles, sinó una nació estat. Molt abans que es reinstaurés la Generalitat, abans fins i tot que es constituís la Mancomunitat, la societat civil va assumir la responsabilitat de l'interès general i va decidir que calien teatres i biblioteques i auditoris. I orfeons i ateneus i corals i companyies i autors i genials arquitectes: la cultura, així com també va succeir amb alguns hospitals i escoles, podia articular-se malgrat no tenir un poder públic articulat. Ho van dur a terme entitats cíviques i municipis i empresaris, sense que tampoc cap llei afavorís fiscalment el patrocini o el mecenatge: s'havia de fer i punt. Avui, que afortunadament tenim un autogovern i que ens decidim a configurar un nou estat a Europa, no podrem oblidar que la nació (les persones, les entitats, les empreses, els municipis) ha de ser la base de l'estat, i no a l'inrevés. L'artificialitat dels estats nació com l'espanyol, que tenen una llei molt gran però una realitat molt fràgil, acaba com acaba.

Una visita al Teatre Nacional, a l'Auditori, al Mercat de les Flors, a la Biblioteca de Catalunya o al MNAC et demostra que també fan falta uns referents propis, uns imaginaris comuns i uns equipaments capitals en què es pugui emmirallar tota la col·lectivitat. Capçaleres i referents, però també impulsors del dinamisme del país (tant de la capital com de la resta) i projectors de prestigi internacional: el resum just del que som i del que podem ser, del nostre patrimoni autòcton i de la nostra creació més destacable. Una nació no pot anar sempre sola i necessita al capdavall un estat amb referents ben visibles i identificables. De fet, els estats independents d'avui són tan interdependents i comparteixen tant les sobiranies que podria resumir-se la identificació d'un estat modern només amb tres elements indelegables: un és l'ordre públic o la defensa, el segon és la política exterior, i el tercer sens dubte és la cultura, l'imaginari i la simbologia col·lectiva.

Una visita a la biblioteca pública Valentí Almirall del Papiol, o al Teatre La Lira de Tremp, o a l'Auditori de Torroella, o al Centre d'Art Contemporani Bòlit de Girona, et confirma que aquesta nació estat no és una nació centralista (com altres) sinó amb xarxes territorials ben distribuïdes, connectades i cooperatives. I que aquests sistemes encara s'estan construint, perfeccionant, ajustant-se a una major eficiència, vencent duplicitats administratives i col·laborant amb la societat. Serem una nació estat també per això, perquè abans pensem en la realitat conjunta del país i després hi posarem les eines d'estat que hi corresponguin.

Una visita als festivals i fires com Temporada Alta, Trapezi, TNT, Tàrrega, Manresa o Sitges també et demostra que aquesta nació estat aspira a fer-se un lloc permanent en la creativitat europea, intercanviant projectes i obrint-se a la resta de cultures, començant per les més properes. Sovint un estat nació es fa servir per al proteccionisme cultural, per a impedir que influències foranes eclipsin la creativitat interior: una nació estat, en canvi, creix en la mesura que intercanvia, importa, exporta i parla idiomes. Una nació estat és el contrari del provincianisme de què sovint se'ns acusa, perquè difícilment pot mantenir-se viva si no està atenta a allò que succeeix en les cultures que l'envolten. En una nació estat l'interlocutor no és sempre administratiu, sinó que l'administració segueix i estimula allò que es produeix dins seu i que pot interessar fora.

Vistes aquestes realitats i moltes altres, es fa més fàcil comprendre el fenomen del nacionalisme català: ara tenim el dret i el deure de fer un estat, però qui aguanta tot plegat (en el nostre cas) és la nació. Per això també farà falta el nacionalisme després de l'estat propi: perquè l'administració pública, lliure o dependent, més eficient o menys, amb Estatut o amb Constitució, sempre serà només una eina al servei d'una realitat que val la pena.

Llei, cultura i no dependència

La frase de contingut més profund de l'entrevista feta al president Mas al programa Àgora de fa una setmana és la següent resposta de Mas: “De lleis, n'hi ha moltes. Hi ha lleis naturals i després hi ha una cosa que en el fons va més enllà de les lleis, que és la democràcia. Al final són els marcs legals els que s'han d'acabar adaptant a les majories i a la democràcia expressada de manera pacífica.”

Recordo que fa dos anys el president Pujol, ja treballant en la legitimació argumental del procés de sobirania, ens instava públicament a vestir-hi una armadura jurídica. La meva resposta va ser en forma d'article, el 6 d'octubre del 2010, on vaig invocar justament la llei natural. Per a molts juristes invocar el iusnaturalisme és renunciar al dret, perquè consideren que només allò que està escrit i validat per una sobirania (democràtica o no) és dret seriós. Què passa, però, quan justament el que es posa en qüestió és aquesta sobirania sobre la qual es basen les lleis? Què passa quan les lleis espanyoles, que per cert són les que avui sostenen legalment la nostra autonomia, les posem en qüestió de la primera a l'última precisament per un tema de sobirania? Quin dret ens empara, per damunt de les constitucions i dels tractats internacionals?

El dret natural: aquell dret que és inherent a la realitat, estigui reflectit o no a les lleis. Les fonts del dret són la llei, el costum i els “principis generals del dret”. És a dir, som nació per costum i per principis. Té per tant a veure amb la cultura, amb allò que tenim més arrelat, allò que es considera indiscutible a casa nostra. De la mateixa manera que existien els Drets Humans abans que es transcrivissin el 1948 a l'ONU, de la mateixa manera que els proletaris o les dones o negres de fa un segle tenien drets abans de tenir dret. Catalunya té dret al seu autogovern no només abans de la Constitució espanyola, sinó fins i tot abans que s'elaboressin les Constitucions de Catalunya. I el dret natural acaba imposant-se per amunt dels sistemes artificials que el neguen, si es fa prou força i durant prou temps perquè així sigui. Per això em va satisfer enormement la referència del president Mas al dret natural. Bravo. Vaig veure físicament com la professora de dret penal, que tant criticava el meu iusnaturalisme, rebia una naturalíssima puntada a la boca.

La segona frase afortunada de la setmana va ser la referència de l'alcalde Trias a la “no-dependència”: tant debatre, tanta semàntica, tant justificar que l'estat propi equival a la interdependent independència de qualsevol estat al món, i ho teníem a la punta de l'etimologia. Ser “in-dependent” és ser “no-dependent”. No volem dependre d'una sobirania que fa servir les lleis i els pressupostos en contra del nostre progrés. Des dels temps del doctor Robert que un alcalde de Barcelona no oferia un concepte tan diàfan sobre la nostra problemàtica nacional.

Davant dels bibelots constitucionals, la cultura. Davant les unitats artificials, les voluntats dels pobles. Com cantava fa uns dies un tenor a la inauguració de la fira del llibre Liber a Barcelona (que tenia com a convidada l'emancipada Paraguai), “fulgura en mis sueños una patria nueva / que augusta se eleva de la gloria al reino / libre de ataduras nativas o extrañas / guardando en la entraña su prenda futura. / Patria que no tenga hijos desgraciados / ni amos insaciados que usurpan sus bienes / pueblo soberano por su democracia / huerto con fragancias de fueros humanos”.

Publicat al al diari AVUI el 8 d'octubre del 2012

Raons de l'escac i mat

Una de les últimes peces que es mouen en els escacs és el rei. Es mou o bé per a enrocar-se, puntualment i en situació delicada, o bé quan ja tenim molt a prop l'amenaça de les peces contràries. Tinc la certesa que la carta de Joan Carles I, publicada al web de la Casa del Rei fa una setmana, no és cap caprici impulsiu sinó un moviment desesperat com ho va ser l'atorgament del premi Príncep d'Astúries a Xavi i Casillas. Mous el rei quan ja no pots fer res més, quan t'amenaça un escac i, per tant, quan tens el deure de tocar la peça sobirana. I aquesta és la gran notícia: no només s'han hagut de moure els màxims representants de l'Estat espanyol, rei i president, sinó que a més aquests s'han mogut malament. Molt malament. Tot apunta a un escac i mat.

Encara és d'hora i res no serà tan fàcil. Possiblement encara queden peces per moure i temps per córrer, però apunto la hipòtesi que Espanya ja no tingui cap marge de maniobra per evitar l'emancipació de Catalunya. Imaginem-nos el tauler en la situació. Moviment número 1: l'exèrcit. Descartat, temerari, anacrònic, insuportable pel que fa a la imatge d'Espanya com a país modern i civilitzat. Moviment número 2: suspendre l'autonomia, prohibir les eleccions catalanes... Igualment no resol cap problema sinó que em crea de nous: no és democràtic i s'entendria com a mínim com una regressió al franquisme. Moviment número 3: boicot a l'entrada a la UE, ofensiva diplomàtica espanyola i estratègia de la por cap als catalans. Ineficaç, perquè els procediments de secessió d'un territori d'un estat de la UE no estan escrits i perquè no s'entendria que Europa i l'euro (o els inversors, o el mercat) renunciessin a Catalunya. Moviment número 4: acceptar parlar del pacte fiscal i obrir una estratègia de negociació. Aquesta via, que era una sortida, ha quedat ara tancada. Per això, els moviments han estat aquestes setmanes tan matussers i suïcides per part del govern espanyol: ha estat un enrocament cec, atrapat, acovardit i que a aquestes alçades quasi garanteix la derrota.

Catalunya ha jugat amb l'efecte sorpresa i no és cert que Mas hagi quedat sobrepassat pels esdeveniments: tothom sabia que la manifestació seria un èxit i tothom sabia que Rajoy difícilment podia moure fitxa. Que el president Mas té un paper molt complicat a partir d'ara és cert, però que la “tempesta perfecta” per al sobiranisme es podia preveure perfectament per ell i pel seu equip queda fora de tot dubte. Dit això, el moment és emocionant per a tothom i el protagonisme també és de tothom. La perfecció de la tempesta ve, justament, del fet que el protagonisme és compartit per política i societat. Enlloc més a Europa veurem una comunió tan gran entre il·lusió social i activitat política com la que veiem a Catalunya des de fa dues setmanes. Quan conflueixen la societat i la política, es pot fer història. Si a més hi conflueixen la riquesa econòmica i la cultura, el fenomen ja el vam viure fa cent anys i es diu Renaixença.

Que Espanya estigui en un aparent escac i mat en referència a Catalunya no vol dir que no haguem d'assegurar la partida: ens trobem més en una previsió d'escac i mat, enmig d'una jugada mestra, més que no pas en condicions de donar-ho per fet. El proper pas són les decisions parlamentàries i les consultes internacionals, i l'assegurament de la viabilitat financera en el trànsit. Tot això fa temps que es treballa. Ens trobem a l'inici d'una nova era per a Catalunya perquè, malgrat la matusseria impacient i fratricida d'alguns, en general hem après a actuar amb audàcia i amb solidesa. Ara és el moment de la radical responsabilitat: fa il·lusió, però no és cap joc. Siguem tots protagonistes de la història i de l'èpica, però també protagonistes del realisme i de la racionalitat. Llavors guanyar només serà una qüestió de mesos.

Publicat al diari AVUi el 24 de setembre del 2012

Cent anys després de demà

En un gest de clara desesperació política, i només una setmana abans de la gran manifestació independentista que tindrà lloc demà a Barcelona, el premi Príncep d'Astúries de l'Esport va recaure enguany en els futbolistes Xavi i Casillas per simbolitzar “l'amistat i la companyonia més enllà de la màxima rivalitat dels seus equips”. Van obtenir més vots que el Comitè Paralímpic Internacional, que sens dubte mereixeria molts més honors per la quantitat d'exemples d'autosuperació personal que engloba. Però els reunits a Oviedo van voler fer política d'alta actualitat. El missatge: les diferències entre Catalunya i Espanya són grans però són salvables si s'hi posa una mica d'esportivitat pel mig. És a dir, que no han entès res.

Catalunya marxa. No només es manifesta. Ja fa aproximadament cinc anys que enfoca el seu debat polític més en el com i el quan que en el què. El detonant pot haver estat la sentència contra l'Estatut? Segur que sí, però vull recordar la primera manifestació massiva de tendència sobiranista celebrada a Barcelona, l'1 de desembre del 2007 a la Via Laietana, amb el lema “Som una nació i diem prou. Tenim el dret de decidir sobre les nostres infraestructures”. El precedent era clar, i la pancarta que portàvem els de davant ja avisava: Catalunya començava a estar farta de no decidir el seu present i el seu futur. No ens equivoquéssim, tenim una memòria immediata fràgil: l'allunyament explícit ve d'abans del procés estatutari, del debat sobre l'espoli fiscal i de la crisi. I com que des d'aleshores ençà no hi ha hagut cap canvi ni cap millora, ni en el tracte fiscal ni en la competència de gestió de les infraestructures ni en l'autogovern, demà Barcelona serà notícia internacional.

Podran fer els invents artificials que vulguin, poden posar la cara més amable de la selecció espanyola que sàpiguen trobar, però l'allunyament és tan racional com emocional. Ho ha vist clarament Miguel Bosé i, a més de veure-ho, ho ha dit sense embuts. El mateix Durão Barroso ha admès perfectament la possibilitat jurídica i la probabilitat política. Catalunya ha fet una decisió de fons i ara debat sobre la forma: ha començat un viatge que era l'únic que podia emprendre, per arriscat i incert que sigui. Després de cinc anys de crescendo argumental ara ens sentim forts i preparats, ja no perquè tenim raons sinó perquè ja no ens sentim sols ni extravagants. Ah, i també perquè ens dóna la gana i ens fa il·lusió (que és una de les forces més poderoses).

A aquestes alçades ja sabem, doncs, que les manifestacions no fan la política però que sí que poden fer la història. En efecte, la política la fan els polítics, i difícilment aquests podran fer cap pas endavant si són objecte constant de malfiances, insults i mofa ciutadana. Després del dia 11, què? Exigència però també confiança. Hem de deixar que la política treballi, tant la de govern com la de l'oposició. Que actuï de forma cooperativa, sense més travetes partidistes que les imprescindibles, sense afanys de protagonisme excessiu i sense heroïcitats innecessàries. Del polític hem d'esperar que escolti, no que cridi. I que construeixi realitats, no que es quedi amb la formulació dels horitzons. I tot això no pot ser a la carta, ni ara mateix perquè tenim molta pressa. El camí més curt cap a l'estat propi, si el volem sòlid, no és l'escepticisme general i el crit apassionat sinó la col·laboració i el raonament. I l'oportunitat.

Mai fins ara aquesta idea havia aparegut tan viable i tan pròxima. I això s'ha aconseguit tant a còpia d'empènyer durant anys com agafant forces i treballant, amb paciència i rigor. S'acosten anys molt difícils perquè la decisió és de conseqüències difícils. De política d'alta complexitat. Per això ens hi veurem tots: en el fons només agafem les últimes forces.

Publicat al diari AVUI el 10 de setembre del 2012