dilluns, 21 de febrer del 2011

Heroica catalana


Aquest milhomes pre-Sarkozy que era Napoleó resulta que diu molt més de nosaltres que no ens pensàvem. Televisió de Catalunya és l'afortunada responsable del documental Catalans contra Napoleó, dirigit per l'encara més encertat Enric Calpena i protagonitzat per un curiós i bon vehiculador Jordi Pujol. Si fa poc jo escrivia aquí mateix sobre la importància dels topònims i de la memòria històrica, i de la necessària diferenciació entre justícia i oblit (malgrat algun lector agafat al guerracivilisme fàcil), aquest gran reportatge és una explicació total dels moments previs a l'aparició del catalanisme. A banda que acabem entenent molt bé que al nomenclàtor barceloní hi hagi carrers verticals amb el nom de Girona o de Bruc o de Bailèn, ben propers i paral·lels: no tot és medievalisme catalanoaragonès a l'Eixample.

A Espanya, el tempestuós conflicte napoleònic s'anomena Guerra de la Independencia: origen de la festivitat de la Comunitat de Madrid el 2 de maig i de l'obelisc erigit prop del Prado, en commemoració de la rebel·lió popular contra l'ocupació francesa l'any 1808. A Catalunya, però, aquest període l'anomenem la Guerra del Francès. En primer lloc perquè segurament entenem que la independència ja l'havíem perduda dècades enrere; i, en segon lloc, perquè ens sentim globalment tan llunyans de les ocupacions espanyoles com de les franceses. És a dir, tornàvem a ser un peó d'escacs.

El cas és que, per culpa d'aquesta secular i abissal distància entre Espanya i Europa (és a dir, entre els sistemes de l'Antic Règim i les modernitats de la Revolució Francesa), a la Península ens vam haver d'adonar massa tard dels avantatges que aportaven les noves llibertats democratitzadores de França. Napoleó va acabar amb tics tirànics i imperialistes que li feien desmerèixer una Heroica, sí, però a França ja mai més no es va poder imaginar cap Codi Civil (per exemple) que no reconegués els paràmetres bàsics de liberté, égalité i fraternité. I, mentrestant, els madrilenys contents de rebel·lar-s'hi. Contents, encara avui, de celebrar el moment en què van ancorar-se en el passat. Contents d'haver hagut d'esperar fins al 1812 per fer el primer acostament al liberalisme, i al damunt un acostament que va ser breu, dolorós i encara centralista. Vaja, que van trigar encara quasi segles a entendre res. Això sí: sobirans i orgullosos.

I Catalunya? Catalunya va viure sota Napoleó una veritable separació d'Espanya, ja que el francès va decidir annexar-se directament el territori català i deixar Espanya en una mena de protectorat. El reportatge és clar quan parla dels informes francesos de l'època: segons ells, ni volíem ser considerats espanyols, ni volíem ser francesos, ni ens sentíem prou forts com per ser independents. Suposo que ja els sona, això, a vostès: encara seguim una mica igual, desconfiant de nosaltres mateixos i segurament amb raó. I destinats, ara per ara, a ser emprats com a peó per les veritables sobiranies.

El catalanisme va ser una mica d'això: adonar-se que les llibertats individuals afavorien les col·lectives, i que l'absolutisme monàrquic mai no seria còmplice dels nostres interessos. Això no vol dir que fóssim fervorosos adscrits a la causa francesa (malgrat la nostra necessària quota d'afrancesats de l'època), però sí que vol dir que a Catalunya vam saber intuir l'error d'associar el patriotisme amb models retrògrads. A partir d'aquell moment vam idear un patriotisme basat en la llibertat, en més democràcia, en referències de modernitat. Tal vegada avui hauríem de fer un exercici semblant: la nostra identitat futura haurà de renunciar als models del segle XX i obrir-se a la innovació política i social. Això vol dir xarxa, comunicació, cultura, creació audiovisual, internet, intercanvi, flexibilitat, educació i coneixement. Això és el que vull dir quan escric, sovint, que el catalanisme pot ser qualsevol cosa excepte un moviment conservador. I això és el que m'entristeix de bona part del nostre catalanisme actual, ja sigui governamental o d'oposició, d'esquerres o de dretes. Que massa vegades sigui covard, poc creatiu, desconfiat i estàtic.

Napoleó va ser enemic nostre però va ser, també, un providencial missatger: tal vegada una altra societat era possible. Tal vegada no calia conformar-se sempre amb el mateix. S'acostaven nous temps. Només calia atrevir-nos a ser més lliures.

Article publicat a l'AVUI el 21 de febrer del 2011

divendres, 18 de febrer del 2011

Després de Laura



Després de Laura és una novel·la de misteri sobre el triangle amorós que formen un pianista, una dona captivadora i la poderosa música de Beethoven. El protagonista, un pianista de funerals, Salvador Dalmau, coneix una femme fatale que li trasbalsa la vida i li esfondra el matrimoni. Però hi ha un tercer element en discòrdia, que és Beethoven o, més ben dit: la música de Beethoven. Invisible, però present. El lector reviurà els passatges més foscos de la vida del compositor, com és la famosa figura de l'«amada immortal», la seva sordesa i els intents de suïcidi. Però la novel·la també planteja l'enigma d'una composició desconeguda, una obra inèdita que s'interposarà de manera inesperada en la vida de Salvador Dalmau. La música serà el nexe d'unió entre el món d’avui i el món de Beethoven, entre els vius i els morts. Després de Laura ens passeja pels auditoris més selectes, rere els camerinos dels intèrprets, entre palaus i cementiris, per Viena, Barcelona i Nova York. De la novel·la es desprèn una advertència: la música pot canviar el destí de les persones, pot comunicar-nos amb el més enllà i pot, també, ser una arma letal.



Totes les peces musicals que apareixen citades en aquest llibre es poden trobar a les següents pàgines web:

Perfil de Facebook de «Després de Laura»: http://www.facebook.com/profile.php?id=100001025487672

Grup de Youtube «Després de Laura»: http://www.youtube.com/user/DespresdeLaura1

La música de Beethoven agita les feres

Entrevista al diari ARA el dia 16 de febrer del 2011
Jordi Cabré assegura que, per Beethoven, cal fer cas del cor abans que de la raó. Després de Laura aviva una força inexplicable, abstracta com la música, que mena cap al món dels morts.
JOSEP LAMBIES Barcelona.



Jordi Cabré, finalista del Sant Jordi 2010, explica que, de vegades, la literatura es produeix de manera intuïtiva, com la música. FRANCESC MELCI0N

"La música no sempre és bonica i agradable. De vegades, encripta un missatge terrible. Però, això sí, pot arribar a ser extremadament poderosa", sentencia Jordi Cabré (Barcelona, 1974). "Els grecs ja pensaven que un poble podia tenir un govern més democràtic o tirànic en funció de la música que s'hi escoltava. Sens dubte, té la capacitat de modificar les nostres accions i el nostre caràcter." Aquesta és, a grans trets, l'espurna de la seva última obra, Després de Laura -publicada per Proa-, que va quedar finalista del premi Sant Jordi 2010, tan sols una passa per darrere de L'home de la maleta , de Ramon Solsona.

Cabré enfonsa aquesta novel·la en les misterioses aigües del que és inexplicable. Pensa que Després de Laura comparteix el tractament de l'art i la sensibilitat amb l'anterior Rubik a les palpentes , també finalista del Sant Jordi el 2004. Aquí fa una passa més enllà, atret cap a tot el que s'oculta sota una bellesa sublimada i tèrbola. El protagonista, Salvador Dalmau, músic de funerals, balla al ritme d'un amor irresistible; la musa és la Laura del títol, una dona amb les clavícules tan perfectes com les efes d'un violí.

El missatge d'aquest llibre té un deix romàntic: procura dissuadir el lector de conformar-se amb el seu destí -o, com diu l'autor estirant l'al·legoria, "amb una partitura tancada"-, l'insta a agafar pel coll el que està escrit i a transformar-se en l'únic compositor de la seva vida. És per això que consagra la relació entre el Salvador i la Laura a la biografia de Ludwig van Beethoven. Cabré recorda que "Beethoven va haver de lluitar contra la sordesa i contra uns desamors molt bèsties". Tot i això, va ser capaç de marcar un camí propi. I en la novel·la és el model que agita el Salvador. "No podria haver trobat un fantasma millor", conclou.

El rescat d'Eurídice
Després de Laura està dividida en quatre parts. Cada part s'obre amb tres citacions -dues en el cas del pròleg- que invoquen una petita tertúlia de fantasmes. D'aquesta manera Cabré comença a fregar pedres per encendre les flames lluciferianes que cremen, a foc lent, durant tota la novel·la. Thomas Mann, Sant Agustí, Shakespeare, Màrius Torres i el mateix Beethoven són alguns dels convidats -tots morts, a excepció de Leonard Cohen-. "Són autors que reflexionen sobre la música i la immortalitat", diu Cabré. Perquè, com escriu Màrius Torres, el silenci ve quan la música comença.

Capficat en la firma de Beethoven, l'autor esmenta una col·lecció de cartes que mai no van ser enviades, adreçades a una "amada immortal". Afegeix que aquesta destinatària enigmàtica manté una curiosa semblança amb la Laura del seu llibre. I així comença un trànsit cap al món dels morts. "La meva novel·la té un punt pecaminós i satànic", diu Jordi Cabré. "En aquest sentit, és com totes les històries sobre músics, com el Doktor Faustus de Mann". El personatge de Salvador, que al principi no era més que un intèrpret en les misses pels difunts, agafa les regnes de la seva vida i fa un viatge cap a la porta dels misteris d'ultratomba. "Com quan Orfeu tocava la lira per baixar als inferns." Cabré conclou que, en gran mesura, la intenció de Després de Laura és explicar que la música és un vincle entre el món dels vius i el dels morts. Perquè la música pot arribar a ser extremadament poderosa.

Invitació a la creació


Entrevista publicada al diari AVUI el 16 de febrer del 2011
Jordi Cabré , ahir entrevistat a Barcelona. Foto: QUIM PUIG.

‘Després de Laura', Cabré indaga en el vessant “perillós” de la música

Després de Laura, la novel·la finalista del Sant Jordi, arrenca en un funeral i la veu narradora és el mort. El difunt s'adreça al protagonista –un pianista de segona fila–, per avisar-lo que viurà una passió amorosa que no podrà controlar. El pianista, Laura i Beethoven són els costats d'un triangle amorós que té la música com a nexe d'unió.

“De la mateixa manera que ens colpeix una determinada música, la relació amb la Laura és com una peça musical que fa ballar el protagonista al seu compàs durant bona part de la novel·la. Gràcies a ella, Salvador aprendrà que en la vida no hi ha res que valgui la pena si no es fa amb passió”, explica Jordi Cabré.

La novel·la, que per desenvolupar la seva intriga transita entre Viena, Nova York i Barcelona, amb escenaris com ara el Palau de la Música, planteja la relació entre el compositor i el músic, el creador i l'intèrpret, tot fent una invitació a la creació: “En la mesura del possible tots tenim un creador dintre i no ens hem de deixar arrossegar per la música que ens envolta i pel destí”. En aquest punt, Cabré recorda que Beethoven va ser un compositor que va lluitar contra el destí: “La seva música traspua aquest missatge de «salva't a tu mateix», d'aquí que sigui èpica i heroica”.

L'obra, farcida de referents musicals tant clàssics com moderns, reprèn la visió mitològica de l'Orfeu que apunta el vessant més “perillós” de la música, la capacitat per connectar amb el més enllà. “Això és el que li passa a Salvador i la meva hipòtesi és que també li va passar a Beethoven”. Intercalant moments de la vida del compositor de Bonn, Cabré porta a escena la suposada filla del músic, així com una partitura que no hauria escrit, “era un gran improvisador”, i que servirà de fil conductor.

La música, l'art més elevat? “He intentat assimilar la literatura a la música tot marcant un ritme i uns silencis, igual de rellevants, de manera que en alguns casos el lector esdevé tan sord com Beethoven i ha d'endevinar el que està suggerit”.

Presentant "Després de Laura"

dilluns, 7 de febrer del 2011

Damnatio memoriae


Els antics romans tenien el costum de proclamar els bons emperadors com a déus (en deien “apoteosi”) o bé esborrar-ne el record en totes les seves formes. Quan el Senat declarava oficialment la damnatio memoriae (“condemna de la memòria”), calia procedir a l'eliminació de les estàtues, imatges o inscripcions que fessin referència al personatge nefast en qüestió. Així va succeir amb Neró, Constantí II i Maximià, i sovint s'acompanyava la mesura de l'abolitio nominis, que passava per destruir el rastre del seu nom fins i tot raspant-lo de les monedes. Els egipcis també eliminaven els noms repudiats de les seves tombes, càstig que era molt més sever, perquè es considerava que l'oblit total del nom del difunt impedia la pervivència de la seva ànima en el més enllà.

L'imaginari col·lectiu, la toponímia (qui se'n recorda ara de Leningrad o de Stalingrad?), la memòria històrica, són gèrmens de grans polèmiques: no és indiferent que una avinguda es digui de Primo de Rivera o Gran Via de les Corts Catalanes, o que l'Eixample l'hagin batejat els territoris i personatges vinculats a la història de la Corona d'Aragó. I que desaparegués Calvo Sotelo, i que Salvador Dalí (s'ho poden creure?) encara no tingui carrer ni plaça a Barcelona (sí, sí, sí, en efecte). Justament a la capital catalana acabem de fer fora, en compliment de la “Ley de la Memoria Histórica de España” de l'any 2007, l'estàtua de la Victòria esculpida per Frederic Marès. És curiós que una llei que va sobre la “memòria” decreti, justament, mesures que porten a l'oblit. El mateix Memorial Democràtic, institució encara adscrita al Departament d'Interior de la Generalitat, ha tingut fins ara una “memòria” més aviat selectiva: poc sovint esmenta altres ideals de societat no democràtica, més enllà del feixista, que han planat sobre el país i han costat vides humanes. Evidentment que no es tracta de mantenir al carrer els aligots, les estàtues eqüestres, les plaques “a los caídos por España” i altres insults a la dignitat individual i col·lectiva: però una escultura d'en Marès, després de 70 anys i sense referències directes gravades, ens ha de colpejar tant? Fins i tot si fos més explícita: la veritat, la història tal com va ser, ens ha d'espantar tant? Hem d'eliminar-ne tot rastre? I no la podem fer nostra, la idea de Victòria? I tots els que van anar a celebrar la retirada de l'estàtua, havien de portar banderes del bàndol oposat? Aleshores què és, això? Memòria, desmemòria o venjança?

La revolució actual a Egipte ha cancel·lat, per ara, les excavacions que hi havia de fer l'expedició de la Fundació Jordi Clos: i la mateixa revolució ha comportat, diuen, alguns episodis de pillatge als museus del Caire. L'art és un gran damnificat de les revolucions, les victòries i les derrotes, aquells capítols històrics en què es desmaien les estàtues de Saddam Hussein o cauen (com per art de màgia) els murs de Berlín o es cremen retaules majors i es fonen campanes per a fer-ne artilleria. El Memorial Democràtic hauria d'impulsar una exposició sobre l'art sacre desaparegut arran de les accions del bàndol sempre oblidat i sempre “democràtic”. Personatges com ara Pla, Josep Maria Sert i el mateix Dalí mereixen encara el menyspreu d'alguns per la seva aparent proximitat al règim de Franco. Deixant de banda que està bé que els artistes prenguin partit: si Wagner tenia idees properes al nacionalsocialisme, això no taca ni una engruna del seu expedient artístic. L'art, en definitiva, hauria de sobreviure a la política.

El monument franquista que hi ha al mig del riu Ebre a Tortosa: doncs a mi m'agrada. Se n'ha retirat tota simbologia explícita i dóna color a aquell tram de riu. L'antic director del Memorial Democràtic, entre d'altres, proposava treure'l i substituir-lo per un que evoqués el 14 d'abril: de nou, bandolerisme. Destruir el Valle de los Caídos? Amb la quantitat d'elements museogràfics i explicatius de la guerra i dels 40 anys de franquisme que s'hi poden incloure? Oblidar del tot, deixar a zero, exterminar fins a l'anul·lació els vestigis de la pitjor dictadura que hem patit? Patir per si la sentència que va condemnar Companys és ajustada a dret o no? Ens hem begut l'enteniment, o bé més aviat ens volen xarrupar la memòria? Diu que la història l'escriuen els vencedors: perdonin però cap de vostès, herois de la llibertat, no va tenir els collons de vèncer Franco.

Publicat al diari AVUI el 7 de febrer del 2011