Aquest milhomes pre-Sarkozy que era Napoleó resulta que diu molt més de nosaltres que no ens pensàvem. Televisió de Catalunya és l'afortunada responsable del documental Catalans contra Napoleó, dirigit per l'encara més encertat Enric Calpena i protagonitzat per un curiós i bon vehiculador Jordi Pujol. Si fa poc jo escrivia aquí mateix sobre la importància dels topònims i de la memòria històrica, i de la necessària diferenciació entre justícia i oblit (malgrat algun lector agafat al guerracivilisme fàcil), aquest gran reportatge és una explicació total dels moments previs a l'aparició del catalanisme. A banda que acabem entenent molt bé que al nomenclàtor barceloní hi hagi carrers verticals amb el nom de Girona o de Bruc o de Bailèn, ben propers i paral·lels: no tot és medievalisme catalanoaragonès a l'Eixample.
A Espanya, el tempestuós conflicte napoleònic s'anomena Guerra de la Independencia: origen de la festivitat de la Comunitat de Madrid el 2 de maig i de l'obelisc erigit prop del Prado, en commemoració de la rebel·lió popular contra l'ocupació francesa l'any 1808. A Catalunya, però, aquest període l'anomenem la Guerra del Francès. En primer lloc perquè segurament entenem que la independència ja l'havíem perduda dècades enrere; i, en segon lloc, perquè ens sentim globalment tan llunyans de les ocupacions espanyoles com de les franceses. És a dir, tornàvem a ser un peó d'escacs.
El cas és que, per culpa d'aquesta secular i abissal distància entre Espanya i Europa (és a dir, entre els sistemes de l'Antic Règim i les modernitats de la Revolució Francesa), a la Península ens vam haver d'adonar massa tard dels avantatges que aportaven les noves llibertats democratitzadores de França. Napoleó va acabar amb tics tirànics i imperialistes que li feien desmerèixer una Heroica, sí, però a França ja mai més no es va poder imaginar cap Codi Civil (per exemple) que no reconegués els paràmetres bàsics de liberté, égalité i fraternité. I, mentrestant, els madrilenys contents de rebel·lar-s'hi. Contents, encara avui, de celebrar el moment en què van ancorar-se en el passat. Contents d'haver hagut d'esperar fins al 1812 per fer el primer acostament al liberalisme, i al damunt un acostament que va ser breu, dolorós i encara centralista. Vaja, que van trigar encara quasi segles a entendre res. Això sí: sobirans i orgullosos.
I Catalunya? Catalunya va viure sota Napoleó una veritable separació d'Espanya, ja que el francès va decidir annexar-se directament el territori català i deixar Espanya en una mena de protectorat. El reportatge és clar quan parla dels informes francesos de l'època: segons ells, ni volíem ser considerats espanyols, ni volíem ser francesos, ni ens sentíem prou forts com per ser independents. Suposo que ja els sona, això, a vostès: encara seguim una mica igual, desconfiant de nosaltres mateixos i segurament amb raó. I destinats, ara per ara, a ser emprats com a peó per les veritables sobiranies.
El catalanisme va ser una mica d'això: adonar-se que les llibertats individuals afavorien les col·lectives, i que l'absolutisme monàrquic mai no seria còmplice dels nostres interessos. Això no vol dir que fóssim fervorosos adscrits a la causa francesa (malgrat la nostra necessària quota d'afrancesats de l'època), però sí que vol dir que a Catalunya vam saber intuir l'error d'associar el patriotisme amb models retrògrads. A partir d'aquell moment vam idear un patriotisme basat en la llibertat, en més democràcia, en referències de modernitat. Tal vegada avui hauríem de fer un exercici semblant: la nostra identitat futura haurà de renunciar als models del segle XX i obrir-se a la innovació política i social. Això vol dir xarxa, comunicació, cultura, creació audiovisual, internet, intercanvi, flexibilitat, educació i coneixement. Això és el que vull dir quan escric, sovint, que el catalanisme pot ser qualsevol cosa excepte un moviment conservador. I això és el que m'entristeix de bona part del nostre catalanisme actual, ja sigui governamental o d'oposició, d'esquerres o de dretes. Que massa vegades sigui covard, poc creatiu, desconfiat i estàtic.
Napoleó va ser enemic nostre però va ser, també, un providencial missatger: tal vegada una altra societat era possible. Tal vegada no calia conformar-se sempre amb el mateix. S'acostaven nous temps. Només calia atrevir-nos a ser més lliures.
Article publicat a l'AVUI el 21 de febrer del 2011
