Una mica de respecte!

Pobra Anna Frank. El museu Madame Tussaud de Berlín li ha posat una figura de cera amb boca de rosegador i celles de Puerto Urraco. Fa uns mesos el museu també va ser polèmic per una estàtua (impecable) de Hitler en el seu búnquer: l'escàndol va originar-se perquè es tracta d'un personatge tabú a Alemanya. Aquí alguns van preguntar-se què diríem si tinguéssim una figura de Franco al nostre museu de la rambla de Santa Mònica. Oi tant, que hi és! Comparteix sala amb Cleopatra (de mugrons marcadíssims), el Che (boina asturiana) i Pujol ("Fem i farem"). Els països que superen els traumes són aquells capaços de mirar el passat a la cara, però mirar-lo a la cara de debò: és una vergonya i digne de denúncia el que el nostre museu de cera ha fet amb Julia Roberts (un travesti dolent i sinistre) o amb Michael Jackson (el fill de Camarón). I encara ho és més l'espai dedicat a la cultura catalana. Tan bé que tracten els nostres reis i cronistes medievals, i tan ridícul que resulta aquest saló que només fa olor de naftalina i de vi ranci! La cultura catalana és Joan Manuel Serrat (més aviat Paco de Lucía), Núria Feliu amb mantellina, la Xirgu i Jacint Verdaguer. De fons, El cant dels ocells. Per la finestra, òbviament, el paisatge de les muntanyes de Montserrat. I en un racó, atenció: un anònim "pastoret de la muntanya"! Tots entaforats en la mateixa cambra i lluny de Jules Verne, Beethoven o Marlon Brando. Vull dir la dona barbuda, Curro Jiménez i el violador de la Vall d'Hebron.

Publicat al diari AVUI. 22-12-2008

L'esmorzar de Bush

Aquest cap de setmana ha rebut el premi Carlemany el meu amic Antoni Pladevall. Ell ha rebut el premi de novel·la per La papallona negra, que estic impacient per llegir. Però allí a Andorra també hi havia Desmond Tutu, el conegut clergue sud-africà, que rebia el premi Carlemany a l'acció humanitària. Desmond Tutu té la rialla més encomanadissa que he conegut, un sentit de l'humor sorprenentment universal i una mà extremadament calenta. Davant la pregunta d'un periodista que volia saber la seva opinió sobre l'esperança que encarna Obama, el reverend va respondre que en efecte l'esperança és considerable. I que té molt de mèrit, i que si Martin Luther King, i que si la mentida de l'Iraq, etcètera. Però després va aturar-se a fer una reflexió sobre Bush, la seva família i la seva dona (encantadora, diu). I va convidar-nos a imaginar la tristesa que deu envair avui els esmorzars de George Bush a la Casa Blanca, sabent que ara és segurament el polític més impopular del món. I va expressar un "I'm sorry for him" tres o quatre vegades, i ens va convidar a la compassió i a la magnanimitat. I va dir més: va dir que la celebració, les celebracions, haurien de ser obertes absolutament a tothom i sense excloure'n ningú. Desmond Tutu és la primera persona que té paraules boniques per a Bush en molt de temps. Ens va indicar que una victòria sense magnanimitat no és victòria, o que en tot cas és coixa i vulnerable. Magnanimitat davant les ànimes torturades per l'ànim de revenja.

Publicat al diari AVUI. 8-12-2008

Manel

Hi havia vida per al pop en català, però no pas en el format que se'ns va vendre a principis dels 90. Allò tenia certa caducitat, ara la globalització ens va a favor. Aleshores fèiem una música molt de resposta, mirant de reüll l'espanyola i imitant quan podíem els models anglosaxons. Ara fem coses més nostres, més autèntiques i, justament per això, molt millors: la diferència és avui un valor, i internet ha democratitzat les oportunitats. Guanyar-s'hi la vida costa, sí, però ara parlo de guanyar-se l'eternitat. Els Manel són un grup de nom indigne (ho sento) per a la qualitat del folk-pop que fan. Com que són el millor que ha succeït al panorama musical del país aquest any, m'apresso a dir-ho jo abans que tothom es rendeixi a l'evidència. Diuen que els Antònia Font són més poetes que ells, que ells fan més narrativa. Jo no ho crec. La cançó Dona estrangera (amb un vídeo memorable al YouTube), diu "al jardí la teva àvia vesteix quimono blanc, mentre el sol vermell es pon entre les branques d'un bonsai". Entesos? Una altra cosa és que, en efecte, tendeixen a les frases llargues. Cap problema, jo també ho provaré a ritme de vals: el primer, em compraré aquest cedé malgrat que és per la xarxa on jo trobo els nous grups; i el segon, buscaré l'excel·lència que ens reclamen els que estan a un pam del betum; el tercer, ens trobarem els fidels a la idea d'un somni que alguns han fet fum; i el quart ja prendrem la paraula i ens demanarem taula en un bar de menú. Sha-la-la-la.

Publicat al diari AVUI. 1-12-2008