dimarts, 1 de gener de 2002

La pregària del diable

Fragment:
Mossèn Molins va notar que el seu vicari esguardava l'escena amb una atenció massa humana, i li va ordenar que l'acompanyés a la sagristia com si l'estirés d'una orella al llarg de tota la munió. Sobretot les dones, amb més força que els homes, deixaven anar crits de podrida, lladre, bruixa, que anaven a parar a les orelles sensibles del rector. El batlle i el senyor governador ja s'havien retirat del banc, i una corda que penjava del castanyer va ser lligada al coll de la malaventurada. Dels balcons li va caure algun objecte carregat de còlera venial. Deien, murmuraven, que ni tan sols no havia sabut resar el parenostre. I un captaire indiferent demanava almoina al pas dels dos mossens.
El coll de la Joaneta, encaputxada i conilla, va poder notar l'aspror fiblant de la corda. Molt més gruixuda que la que li lligava les mans. Entomava, encegada, els projectils i escopinades i la rialla jovenívola de dos nens, a la dreta o potser a l'esquerra de la foscor absoluta. Li pesaven els braços, els pits, els genolls. El seu alè, accelerat i discontinu, penetrava en el teixit de la caputxa i es deixava sentir per damunt de tots els odis. Després que el batlle hagués callat, ja feia massa estona, només notava les mirades sòlides dels congregats i la fredor de les gotes aspergides per tot el seu cos.
Quan l'ordre fou donada, la bruixa nefandíssima fou empesa de la vora del banc i ningú no va veure com la cara se li inflava i se li tornava morada. El tumult va cridar visca i laus Deo, i després la tarda va transcórrer silenciosa. Algun traginer de morts va cobrar dos sous per despenjar el cos i enterrar-lo al camp. Ja feia molta estona que mossèn Molins havia decidit que necessitava anar a passejar.

Cap comentari:

Publica un comentari