La pregària del diable

Fragment:

-Fes que, manant-ho jo, fugin els dimonis, s'esvaeixin els núvols malignes, s'aplaquin els vents, pari l'huracà i es dissipi tota la malignitat de les tempestats!
L'aigua es va transformar en calamarsada gruixuda i dolorosa, que va repicar damunt les lloses de la placeta omplint-la de blanc esmicolat. Mossèn Antoni va voler dir al rector que per l'amor de Déu entrés, que la pedra era perillosa i que si es quedava allí s'hi quedaria, però va preferir restar mut i fidel. Va observar com romania amb els braços oberts i els ulls tancats amb força, sota els cops de la calabruixa glaçada, murmurant avemaries. La tempesta, a cada paraula, es mostrava més i més ofesa.
- En nom de Crist, atura't!
I va tronar de nou, amb un retruny abismal, mentre el granís es multiplicava i ja lliscava dins l'església. El turment va obrir una ferida a la crisma apedregada del rector, just damunt del front. Ell es mantenia rígid contra els elements, impertorbable, però fet un Sant Llàtzer.
Va treure's una de les seves espardenyes i la va llençar contra els núvols, mentre bramava el nom de Déu i apage Satanas. La tempesta no es va aturar i ell tornà a obrir els braços. Va entrar un calamarsó, i un petit regalim de sang, dins la seva boca oberta. No va fer cas de l'avís del seu vicari, si voleu entreu vós, però deixeu la Veracreu aquí amb mi. La sotana se li va tenyir de vermell i el breviari va caure a terra, que ja era un mosaic de bruixonada. Va respirar fondo. La feblesa li va fer trontollar els braços estesos. Es va desfer ràpidament entre els plecs del sobrepellís, desplomant-se damunt el gel tacat de sang, i mossèn Antoni va córrer a recollir-lo.