Fragment:
Mossèn Molins va notar que el seu vicari esguardava l'escena amb una atenció massa humana, i li va ordenar que l'acompanyés a la sagristia com si l'estirés d'una orella al llarg de tota la munió. Sobretot les dones, amb més força que els homes, deixaven anar crits de podrida, lladre, bruixa, que anaven a parar a les orelles sensibles del rector. El batlle i el senyor governador ja s'havien retirat del banc, i una corda que penjava del castanyer va ser lligada al coll de la malaventurada. Dels balcons li va caure algun objecte carregat de còlera venial. Deien, murmuraven, que ni tan sols no havia sabut resar el parenostre. I un captaire indiferent demanava almoina al pas dels dos mossens.
El coll de la Joaneta, encaputxada i conilla, va poder notar l'aspror fiblant de la corda. Molt més gruixuda que la que li lligava les mans. Entomava, encegada, els projectils i escopinades i la rialla jovenívola de dos nens, a la dreta o potser a l'esquerra de la foscor absoluta. Li pesaven els braços, els pits, els genolls. El seu alè, accelerat i discontinu, penetrava en el teixit de la caputxa i es deixava sentir per damunt de tots els odis. Després que el batlle hagués callat, ja feia massa estona, només notava les mirades sòlides dels congregats i la fredor de les gotes aspergides per tot el seu cos.
Quan l'ordre fou donada, la bruixa nefandíssima fou empesa de la vora del banc i ningú no va veure com la cara se li inflava i se li tornava morada. El tumult va cridar visca i laus Deo, i després la tarda va transcórrer silenciosa. Algun traginer de morts va cobrar dos sous per despenjar el cos i enterrar-lo al camp. Ja feia molta estona que mossèn Molins havia decidit que necessitava anar a passejar.
dimarts, 1 de gener del 2002
La pregària del diable
Fragment:
-Fes que, manant-ho jo, fugin els dimonis, s'esvaeixin els núvols malignes, s'aplaquin els vents, pari l'huracà i es dissipi tota la malignitat de les tempestats!
L'aigua es va transformar en calamarsada gruixuda i dolorosa, que va repicar damunt les lloses de la placeta omplint-la de blanc esmicolat. Mossèn Antoni va voler dir al rector que per l'amor de Déu entrés, que la pedra era perillosa i que si es quedava allí s'hi quedaria, però va preferir restar mut i fidel. Va observar com romania amb els braços oberts i els ulls tancats amb força, sota els cops de la calabruixa glaçada, murmurant avemaries. La tempesta, a cada paraula, es mostrava més i més ofesa.
-En nom de Crist, atura't!
I va tronar de nou, amb un retruny abismal, mentre el granís es multiplicava i ja lliscava dins l'església. El turment va obrir una ferida a la crisma apedregada del rector, just damunt del front. Ell es mantenia rígid contra els elements, impertorbable, però fet un Sant Llàtzer.
Va treure's una de les seves espardenyes i la va llençar contra els núvols, mentre bramava el nom de Déu i apage Satanas. La tempesta no es va aturar i ell tornà a obrir els braços. Va entrar un calamarsó, i un petit regalim de sang, dins la seva boca oberta. No va fer cas de l'avís del seu vicari, si voleu entreu vós, però deixeu la Veracreu aquí amb mi. La sotana se li va tenyir de vermell i el breviari va caure a terra, que ja era un mosaic de bruixonada. Va respirar fondo. La feblesa li va fer trontollar els braços estesos. Es va desfer ràpidament entre els plecs del sobrepellís, desplomant-se damunt el gel tacat de sang, i mossèn Antoni va córrer a recollir-lo.
-Fes que, manant-ho jo, fugin els dimonis, s'esvaeixin els núvols malignes, s'aplaquin els vents, pari l'huracà i es dissipi tota la malignitat de les tempestats!
L'aigua es va transformar en calamarsada gruixuda i dolorosa, que va repicar damunt les lloses de la placeta omplint-la de blanc esmicolat. Mossèn Antoni va voler dir al rector que per l'amor de Déu entrés, que la pedra era perillosa i que si es quedava allí s'hi quedaria, però va preferir restar mut i fidel. Va observar com romania amb els braços oberts i els ulls tancats amb força, sota els cops de la calabruixa glaçada, murmurant avemaries. La tempesta, a cada paraula, es mostrava més i més ofesa.
-En nom de Crist, atura't!
I va tronar de nou, amb un retruny abismal, mentre el granís es multiplicava i ja lliscava dins l'església. El turment va obrir una ferida a la crisma apedregada del rector, just damunt del front. Ell es mantenia rígid contra els elements, impertorbable, però fet un Sant Llàtzer.
Va treure's una de les seves espardenyes i la va llençar contra els núvols, mentre bramava el nom de Déu i apage Satanas. La tempesta no es va aturar i ell tornà a obrir els braços. Va entrar un calamarsó, i un petit regalim de sang, dins la seva boca oberta. No va fer cas de l'avís del seu vicari, si voleu entreu vós, però deixeu la Veracreu aquí amb mi. La sotana se li va tenyir de vermell i el breviari va caure a terra, que ja era un mosaic de bruixonada. Va respirar fondo. La feblesa li va fer trontollar els braços estesos. Es va desfer ràpidament entre els plecs del sobrepellís, desplomant-se damunt el gel tacat de sang, i mossèn Antoni va córrer a recollir-lo.
La pregària del diable
Fragment:
-Fes que, manant-ho jo, fugin els dimonis, s'esvaeixin els núvols malignes, s'aplaquin els vents, pari l'huracà i es dissipi tota la malignitat de les tempestats!
L'aigua es va transformar en calamarsada gruixuda i dolorosa, que va repicar damunt les lloses de la placeta omplint-la de blanc esmicolat. Mossèn Antoni va voler dir al rector que per l'amor de Déu entrés, que la pedra era perillosa i que si es quedava allí s'hi quedaria, però va preferir restar mut i fidel. Va observar com romania amb els braços oberts i els ulls tancats amb força, sota els cops de la calabruixa glaçada, murmurant avemaries. La tempesta, a cada paraula, es mostrava més i més ofesa.
- En nom de Crist, atura't!
I va tronar de nou, amb un retruny abismal, mentre el granís es multiplicava i ja lliscava dins l'església. El turment va obrir una ferida a la crisma apedregada del rector, just damunt del front. Ell es mantenia rígid contra els elements, impertorbable, però fet un Sant Llàtzer.
Va treure's una de les seves espardenyes i la va llençar contra els núvols, mentre bramava el nom de Déu i apage Satanas. La tempesta no es va aturar i ell tornà a obrir els braços. Va entrar un calamarsó, i un petit regalim de sang, dins la seva boca oberta. No va fer cas de l'avís del seu vicari, si voleu entreu vós, però deixeu la Veracreu aquí amb mi. La sotana se li va tenyir de vermell i el breviari va caure a terra, que ja era un mosaic de bruixonada. Va respirar fondo. La feblesa li va fer trontollar els braços estesos. Es va desfer ràpidament entre els plecs del sobrepellís, desplomant-se damunt el gel tacat de sang, i mossèn Antoni va córrer a recollir-lo.
-Fes que, manant-ho jo, fugin els dimonis, s'esvaeixin els núvols malignes, s'aplaquin els vents, pari l'huracà i es dissipi tota la malignitat de les tempestats!
L'aigua es va transformar en calamarsada gruixuda i dolorosa, que va repicar damunt les lloses de la placeta omplint-la de blanc esmicolat. Mossèn Antoni va voler dir al rector que per l'amor de Déu entrés, que la pedra era perillosa i que si es quedava allí s'hi quedaria, però va preferir restar mut i fidel. Va observar com romania amb els braços oberts i els ulls tancats amb força, sota els cops de la calabruixa glaçada, murmurant avemaries. La tempesta, a cada paraula, es mostrava més i més ofesa.
- En nom de Crist, atura't!
I va tronar de nou, amb un retruny abismal, mentre el granís es multiplicava i ja lliscava dins l'església. El turment va obrir una ferida a la crisma apedregada del rector, just damunt del front. Ell es mantenia rígid contra els elements, impertorbable, però fet un Sant Llàtzer.
Va treure's una de les seves espardenyes i la va llençar contra els núvols, mentre bramava el nom de Déu i apage Satanas. La tempesta no es va aturar i ell tornà a obrir els braços. Va entrar un calamarsó, i un petit regalim de sang, dins la seva boca oberta. No va fer cas de l'avís del seu vicari, si voleu entreu vós, però deixeu la Veracreu aquí amb mi. La sotana se li va tenyir de vermell i el breviari va caure a terra, que ja era un mosaic de bruixonada. Va respirar fondo. La feblesa li va fer trontollar els braços estesos. Es va desfer ràpidament entre els plecs del sobrepellís, desplomant-se damunt el gel tacat de sang, i mossèn Antoni va córrer a recollir-lo.
La pregària del diable
Argument i estil:
La Pregària del diable és una novel·la de misteri i bruixeria ambientada al segle XVII a la baronia de Taradell i Viladrau. Va ser la novel·la guanyadora del IV premi El Lector de l'Odissea, l'any 2002, i és editada per Proa.
Els ingredients de la novel·la són una profunda ambientació local i història, un argument amb força i uns personatges ombrívols, inquietants, que envolten l'arribada del jove argenter barceloní Bernat Ros.
La feina de documentació ha estat molt llarga i detallada, fins al punt que pràcticament els indrets o situacions que s'hi descriuen poden identificar-se en el mapa històric de Vic, Viladrau, Barcelona o el Montseny. Hi ha personatges històrics reals, com el bisbe de Vic o el baró de les terres, però n'hi ha d'altres que han hagut de ser extrets de la imaginació.
La història d'amor entre Bernat Ros i l'enigmàtica Elda, una jove pubilla que amaga una doble vida, endinsarà el protagonista en un món fosc i desconegut, però alhora un món tan ric que podríem considerar-lo un mirall invertit del regne dels cels que tan insistentment es predicava des de les tribunes clericals.
L'estil de la novel·la és rigorós, incipient a mida que s'avança la lectura. El plantejament inicial és un judici per uns fets que el lector desconeix, però que han suposat un daltabaix espiritual en tota la vegueria. La visió de l'escena per part d'un gat negre ens col·loca d'entrada en una ambientació nocturna i de desconfiança.
La novel·la inclou uns personatges sòlids, escenes intenses i de vegades tràgiques, una atmosfera històrica que no cau en l'espessor, alguns recursos al llenguatge de l'època i la descripció de situacions màgiques que transporten el lector.
Banda sonora:
- "Te Deum Laudamus"- Cant Gregorià
- "In Sancte Trinitatis"- Antiphona. Claudio Monteverdi
- "Hesperion"- Jordi Savall
- "Enjoy the silence"- Depeche Mode
- "Sympathy for the Devil" (Rolling Stones)- Guns & Roses
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
