El prestigi de l'independentisme

“Qui és el candidat de les elits?”, es pregunten alguns, en referència a les properes eleccions municipals a Barcelona. Hi ha gent que té aquestes dèries, sí. La pregunta no deixa de ser interessant, per molt que les elits ja haurien d’haver après que les operacions Manuel Valls donen com a resultat alcaldessa Colau. No es pot tenir tot, no es pot pintar l’independentisme com si fos la bèstia més abominable i al mateix temps queixar-se d’una alcaldessa sorda i cega. I aquest sí que és el punt que m’interessa: com és que les elits, o determinades elits, han arribat a desconfiar tant de l’independentisme. Un moviment que podria ser el seu aliat en moltíssims aspectes i reivindicacions, i que representa com a mínim la meitat de la població (poca broma), no pot ser tan horrorós. No si es comporta de manera seriosa, és clar, no si es comporta de manera creïble i constructiva. Perquè allò fàcil seria posar les culpes en aquestes elits concretes, però sens dubte l’independentisme també hi té part de culpa: no es tracta de renunciar a res, ni tan sols de congelar cap plantejament. Ara bé: s’ha sabut resituar, l’independentisme, sis anys després? Ha sabut, per damunt de què pensi cadascú, donar una aparença d’utilitat? Té prestigi? Mostra professionalitat? Obté èxits o rendiments? S’associa encara a modernitat i a progrés?

Per tant no es tracta que ningú del Círculo Ecuestre es faci independentista: primer, perquè no ens ho creuríem i, segon, perquè ja està molt clar que l’economia real del país està més ben representada a la Cambra de Comerç. Aquest no és el tema. El tema és si un moviment en què no creu tothom pot ser, tot i així, un moviment respectat. Des de dalt i des de baix, des de Pedralbes a Nou Barris. Tenir prestigi, guardar la reputació, fer-se respectar. Entre els anys 2017 i 2019 es va demostrar que, si no s’escoltava un moviment ampli i que fins aleshores s’havia fet respectar (i molt), a la llarga qui ho paga és l’estabilitat i l’economia. No escoltar la meitat (la meitat!) de la població té conseqüències, i encara més si se’ls estomaca, o si es mira cap a una altra banda mentre se’l reprimeix amb el dret de l’enemic. Últimament sentim portaveus dels comerciants dient que les botigues del centre de Barcelona no poden viure sense els visitants, especialment els que venen de la resta de Catalunya. Doncs bé: a banda de voler que comprin a la ciutat, s’han plantejat com pensen, aquests visitants? Es pot ignorar que hi ha un problema, que hi ha un gruix encara molt significatiu d’independentisme social, o de gent que vol votar el tema? Que el barceloní mitjà, el català mitjà, encara està estupefacte de les atrocitats sofertes (i encara en marxa)? Es pot discrepar d’aquesta meitat, és clar. S’hi pot estar en contra, és clar. Però ignorar-la i deixar-la a la seva sort ha estat, mai millor dit, el pitjor negoci.

No m’oblido dels deures de l’independentisme: el prestigi perdut és gran. I això es corregeix demostrant actitud construiva, exigint quan cal i obtenint resultats tangibles. Ja sé que el president Aragonès podria dir-me que aquesta és precisament la línia invocada pel seu partit, però siguem seriosos: jo parlava de prestigi, de professionalitat i de resultats. D’una banda l’independentisme perd prestigi quan es regala, quan s’abandona, quan es mostra insubstancial i mancat de principis. D’altra banda, també en perd quan es mostra sectari, freak i massa inflexible. Haver rebut una dura repressió no ajuda a guardar la fila més impecable, ja ho sé, però fins i tot quan es perd la batalla s’ha de saber mantenir la compostura. La desorientació és comprensible, ha estat tot molt bèstia, però la manca de seriositat no és perdonable. La quantitat de baralles internes dutes a l’esfera pública és vergonyant. La manca de renovació de lideratges, la tossuderia en mantenir les cadires, l’egolatria desbocada, la pràctica nul·litat d’avenços útils per a ningú (excepte en l’àmbit judicial europeu), són defectes que ja toca superar. O bé el problema ja no serà que t’ignorin les elits: el problema serà que et deixin d’escoltar les classes mitjanes i populars.

En resum, les elits han de saber que deixar l’independentisme eternament arraconat a Barcelona no portarà cap progrés, com s’ha vist els darrers anys. I l’independentisme ha de saber que, si no esdevé una eina seriosa i eficaç, acabarà no representant ningú. Tots dos, tot això, ho saben des d’abans del 2017. Només han de recordar-ho.

Publicat al diari Ara el 24 de març del 2023

Catalunya no existeix

La gran diferència entre Catalunya i Espanya és que Espanya existeix i Catalunya no. Quan repasses les raons per les quals la inferioritat de condicions és tan clara, arribes a la conclusió que tota la força de què disposa l’Estat recau en el fet que ningú no nega la seva existència: la “nació espanyola” existeix perquè hi ha un Estat que permet que existeixi jurídicament. En canvi, però, el fet que existeixi una comunitat autònoma catalana no comporta el fet que existeixi jurídicament una “nació” catalana. L’eufemisme “nacionalitat”, tan infèrtil i desvirtuat, avui no la diferencia d’una regió vulgar i comú. Per això és important que mitjançant sentències europees es vagin introduint conceptes com “grup objectivament identificable”, o al·lusions al respecte a les “minories nacionals”: no perquè Catalunya sigui cap de les dues coses, sinó perquè jurídicament és l’única cosa que la fa aparèixer al món. Ni l’Estatut, ni la Constitució, no ho fan. I no ho faran en el futur.

“La naturalesa és allò que oblidem quan afirmem la llei”, afirma Gregorio Luri en el seu últim llibre. I aquesta és la bona notícia: Espanya no existeix. Sense la llei la nació espanyola no existeix, no s’aguanta, és una mentida, un nasciturus. Si el defecte de Catalunya és que no existeix jurídicament, el taló d’aquil·les d’Espanya és que necessita un text legal que l’afirmi com a indissoluble, o com a democràcia “plena”, com el mirallet de la reina de la Blancaneus. Si alguna cosa bona ha tingut el “procés” és que ha posat la llei vigent davant del mirall de la naturalesa, i la naturalesa ha estat cruelment realista. El “procés” ha constatat que la Constitució espanyola és una artificialitat i que, per tant, Espanya és fràgil. Compte, això no vol dir que l’independentisme no sigui també fràgil: quan un policia et diu “la República no existe” i tu acabes fent-li cas, vol dir que el teu moviment és més dèbil que no et pensaves. Tan dèbil com per esmicolar-se davant l’aplicació d’una llei que pot ser dura, que pot ser implacable i fins i tot eina d’abús, però que al cap i a la fi només és una llei. Una convenció, un pacte, una ficció. I quan aquest relat ha estat imposat de mala manera per una de les parts, encara ho és més.

Però aleshores, si la llei és una ficció, com pot ser tan poderosa? Doncs perquè la ficció és necessària, perquè el relat ho és tot, i quan no n’hi ha un n’hi ha d’haver un altre. Aquí és on els meus coneixements jurídics casen amb la meva passió literària: una ficció s’aguanta quan és creïble, o bé quan és inevitable. Tal vegada Espanya ja no és un projecte creïble, però s’ha fet inevitable perquè el gir de guió que demanava l’independentisme era prematur, o massa poc treballat per ser encara “inevitable”. No estàvem parlant de començar un nou capítol, sinó un Nou Testament, i això demana (com és conegut) moltíssima fe. El més preocupant dels últims anys no és que el procés s’hagi “acabat”, com reclamen insistentment els seus adversaris, sinó la conseqüent pèrdua de fe. Es pot percebre nítidament al minut 17:14 d’un partit del Barça al Camp Nou, on la testimonialitat dels crits és avui el termòmetre perfecte de la tristesa anímica col·lectiva. Això és natural quan s’han rebut tantes hòsties, tant de foc enemic com de foc amic, i quan molts dels suposats creients en la idea han acabat fotent-se’n de tot i de tothom sense donar cap peu a l’esperança. El que passa per tant és que, sense fe, guanya la fe de l’altre. I no, no és la realitat: és la fe. No, no és tocar de peus a terra: és que et fan mossegar la pols. No, no és (com torna a equivocar-se Mas Colell) que sigui “impossible en el context europeu actual”. El context europeu actual és immillorable. El que sembla impossible és sentir algú com ell invocant, en nom del “pragmatisme”, la pèrdua de tota esperança. 

Catalunya es troba als llimbs, com el Monument a Ningú que s’erigeix en forma d’obelisc a la plaça del Cinc d’Oros. Una terra que no guanya ni perd, que no existeix jurídicament i que, políticament, necessita rearmar-se. Mentre només es recreï en la baralla interna i l’amargor, no tornarà a existir. Ja fa bé posant-se en mans d’advocats: ells, almenys, poden provar de desmuntar la ficció vigent allí on pot fer més mal. El Tractat de Lisboa dibuixa un “context europeu” immensament favorable, com podrem demostrar ben aviat. Ara mateix, el gran obstacle només som nosaltres. I per tant, diguin el que diguin els derrotistes, té solució.

Publicat al diari ARA el dia 3 de març del 2023

Boye i jo

L’any 2018 jo estava molt enfadat. Recordo un article on vaig escriure que com era possible, si del que es tractava era de fer la independència, que estiguéssim pendents del major o menor talent jurídic d’un advocat calb. Aquest mateix advocat encara avui em donaria la raó, i no només en el tema de la calvície: Catalunya no hauria de ser un tema de jutges i advocats. El que passa és que hi ha divorcis amistosos i d’altres que demanen la intervenció lletrada, sobretot quan s’hi barregen abusos i maltractaments. A més, de passada, durant aquesta defensa jurídica la nostra causa pot trobar en Europa una nova escletxa. Crec, però, que allò més valuós rere les accions de Boye no té a veure amb el talent jurídic. Crec que té més a veure amb l’actitud. Per resumir-ho, no estem davant d’un defensor de les causes perdudes sinó d’un creador de causes guanyades. I d’això, sincerament, n’hem d’aprendre.

“Els catalans poden estar tranquils perquè ja han guanyat”. Aquesta frase la va escriure Gonzalo Boye en un article l’octubre de l’any passat, i el més sorprenent no és el seu triomfalisme: el més sorprenent és que està escrita poc abans de les vistes dels dies 24 i 25 de novembre al TGUE, sobre les decisions del Parlament Europeu vers les immunitats d’eurodiputats catalans i sobre el conseqüent suplicatori. És a dir, la seva conclusió de victòria no tenia a veure amb el resultat sinó amb l’actitud: concretament, amb la certesa de trobar-se en el cantó correcte de la batalla. Tenir conviccions, treballar amb rigor, conèixer les normes del joc però també saber-les jugar a favor propi, no afluixar i sobretot no deixar de creure mai en la victòria. Insisteixo: el resultat no se sabia. Molts resultats a Europa encara no els sabrem fins que passin algunes setmanes. Però no em diran que no contrasta aquesta visió del dret, vull dir de la vida, amb les recents afirmacions d’Andreu Mas Colell quan afirma que la independència “és impossible perquè el context europeu és desfavorable”. En primer lloc, aviat demostrarem que això és mentida: el context europeu és immillorable perquè conté codis fonamentals on només podem guanyar. I en segon lloc: jo estic a favor de la gent que té dubtes. Fins i tot he decidit que, aquells que ara creuen que la independència és un objectiu però ja no la prioritat, poden estar perfectament dins del meu mateix vaixell; Ara bé: també he decidit que, aquells que creuen (o diuen) que és impossible, viatgen en un vaixell diferent.

Qui tingui interès en conèixer Boye pot recórrer el seu passat en un interessant documental penjat a Filmin: és la història d’una lluita tossuda, noble i intel·ligent. Boye ha hagut d’afrontar causes importantíssimes, perillosíssimes, on li ha anat la vida (i encara l’hi va), i també sap què és ser a la presó rere un procediment ple d’irregularitats. Costa molt d’espantar-lo, perquè es coneix tots els trucs dels adversaris i fins i tot sembla que jugui a esgrima amb una mà lligada al darrera i somrient. Vaig acceptar treballar amb ell no només per muscular l’autodefensa, sinó precisament per treballar l’atac i l’esperit de victòria. Bé, i que ens hem fet amics i riem força. El sentit de l’humor és una eina que, enmig d’una forta pedregada, ajuda a recordar on som i què hem vingut a fer aquí. Al cap i a la fi, si no hi ha somriures no és la meva revolució i a més és un mal símptoma. Però és que també és important recordar que, guanyi qui guanyi, haurem d’acabar convivint tots plegats. Simplement es tracta de voler incidir determinantment en la nova normalitat. O, com a mínim, de no acostumar-se a ser trepitjat per sempre. 

La notícia que ens ve a donar en Boye és la següent: Xile va guanyar Espanya sense haver de recórrer a cap “mama Europa”. I nosaltres, si de debò volem guanyar, ho tenim perfectament a l’abast. Sí que cal estar disposats a viure capítols desagradables, però no tant per les ferides a rebre com per les ferides a obrir. I estar segurs de si això és el que realment volem, o si només és un postureig o un etern “fer veure que”. No, la cosa no va només de lleis, ni només de política. Va de com val la pena viure. “La llibertat és no tenir por”, deia Nina Simone. És clar que, ara que hi penso, ella almenys podia pentinar-se. 

Publicat a ElPunt/Avui l'1 de març del 2023