El nou delicte de decisió

A Pedro Sánchez i a Salvador Illa no els preocupa gens la reforma del Codi Penal. Aquests dies n’hem debatut molt, sobre la derogació/reforma del delicte de sedició, una qüestió en la qual insisteixo que caldria que els juristes fessin més cas del diccionari si realment es vol posar límits als jutges: si parlem d’”intimidació” en el sentit del diccionari, tots podem quedar empresonats tant si ens enfilem a un cotxe patrulla com si mirem malament un policia. Confio que puguin encara reparar un text que continua oferint totes les eines als jutges per a imaginar “violències atmosfèriques” i castigar-les, però hi ha juristes que semblen haver-se abduït en el vocabulari de la professió i haver perdut de vista el món real. El món empíric, el de la ciència, el del sentit de les coses. Però dit això, i com deia al principi, crec que això no fa perdre la son al PSOE: ells estan per una altra cosa. Ells estan per preservar un mecanisme que sempre ha planat per tot el sistema: el delicte de decisió.

Aquest delicte, o aquest pecat, no cal que tingui el seu càstig al Codi Penal i ni tan sols la seva imposició recauria sobre un jutge. Per tant és lògic que Pedro Sánchez parli de “desjudicialitzar”, perquè a ell ja li sembla bé que el càstig no sigui penal sinó polític, administratiu, governamental. Tal com han fet ben explícit tant ell com Salvador Illa les últimes setmanes, la gran “solució” no passa pel Codi sinó per l’aplicació de l’article 155. Un cop creat el precedent, el que més lamenten (repetidament) aquests grans demòcrates no és haver anul·lat l’autonomia de Catalunya, sinó no haver-ho fet abans: concretament, el 6 i 7 de setembre. Per tant, la manera infal·lible d’evitar eventuals futures desobediències de les regions rebels no seria un judici penal, sinó prendre’n el control sencer. Què hauria succeït si s’hagués aplicat el 155 durant el setembre del 2017, com desitgen aquests mestres de la concòrdia? Doncs que no hi hauria hagut 1 d’octubre, és clar. Els catalans no haurien ni tan sols pogut votar, ni tan sols s’haurien pogut manifestar, no haurien exercit el seu acte d’autoafirmació més gran des del 1977. Per tant, per què confiar en l’actuació de la justícia, sempre en mans de jutges “no controlats”, quan es pot imposar una solució “desjudicialitzada” i del tot governamental? Un 155 que de forma automàtica pren al president i als consellers tota la seva immunitat i tots els seus aforaments, però sobretot totes les seves funcions. I és que aquesta és la clau: quan s’aplica el 155, el president ja no és ningú. Ja no representa ningú. Jurídicament, ja no és president de res.

El problema que tenen: que, políticament, un president ho és tot. També des de l’exili. Hi ha moments a la història on topen la legitimitat jurídica amb la política, com ja va succeir el 1977 amb el retorn de Tarradellas: un personatge que, des del prisma de la legalitat aleshores vigent, no representava res ni ningú però que, políticament, representava tota una legitimitat arrabassada. Quan Tarradellas va pujar al balcó només representava uns acords i protocols signats a Perpinyà, no hi havia ni Estatut ni tan sols Constitució espanyola, i per tant era la política (i no la llei, ni el Codi Penal) qui marcava la norma. Ara, 2022, el que està en discussió ja no és l’autonomia o els delictes sinó el dret a decidir el nostre futur. I això ja no té retorn, per molt que bategin aeroports i retoquin condemnes. Per això no es tractava que absolguessin la mesa del Parlament presidida per Roger Torrent, de la qual cosa evidentment m’alegro, sinó que reconeguessin el dret del Parlament a aprovar resolucions sense censura prèvia (totes recorribles a posteriori, evidentment) com es fa en tots els parlaments del món, tant si és per emetre resolucions sobre l’autodeterminació com sobre Palestina, Ucraïna o Qatar. Però no: ells absolen, “desjudicialitzen” individualment, tot deixant sense resoldre el respecte per la sobirania parlamentària. No fos cas.

El delicte de decisió sempre tindrà un lloc a l’ordinament jurídic espanyol, ja sigui en forma de tipus penals absurds o de prerrogatives governamentals (com el 155). Sempre hi haurà una “solució” o una altra per al “problema”. L’avantatge per a l’independentisme és que tots aquests intents, ni són solucions, ni entenen el problema. Jo els ho provaré d’explicar: ja us hem dit adéu. Només estem esperant que ho acabeu de digerir, i de gestionar, de la manera menys dolorosa possible.

Publicat al diari Ara el 29 de novembre del 2022

A favor de l'excés

La moderació té tantes virtuts, tanta pau i tants bons aliments que de vegades fa panxa. L’única manera de fer avançar la humanitat és saber combinar la calma amb els excessos, que són alguna cosa més important que la salsa de la vida. No hi ajuda el fet que personatges com Boris Johnson surtin de festa en plena pandèmia, o que Donald Trump doni suport als colpistes del Capitoli, i evidentment sé que entre els riscos de l’excés hi ha la guerra i la barbàrie i l’abús. Ho tinc molt present, i sé que és un privilegi disposar de temps per al punt mitjà, la feina i la prosperitat. El problema ve quan se sacralitzen aquests parèntesis plàcids, de manera que acaben esdevenint bombolles sordes i cegues i mudes davant dels problemes. O obscenes granges de cinisme. Si els excessos van portar el feixisme, la hipocresia en forma d’ordre també ho va fer. No, els drets fonamentals no es negocien. No, l’art no ha de ser sempre inofensiu. No, no cal que et quedis en aquesta relació per sempre. No, no cal que visquis en aquesta ciutat per sempre. No, no és cert que no n’hi hagi per tant. De vegades n’hi ha per tant i més, i és aleshores quan cal fer un pas. Donar un cop de puny damunt la taula. Alçar-se. Cometre un excés.

Crec que ha quedat prou clar que la vida plàcida ja ha costat prou suor i prou llàgrimes, i que per tant els moments èpics cal saber dosificar-los i triar-los. Per això, ara que ens trobem amb una clamorosa calma en el nostre conflicte nacional (tot i que tothom sap que és una calma tensa a l’espera del segon round), jo he decidit respectar-ho i entendre-ho. De fet hi veig les seves virtuts, en el fet que ara sigui el torn de la moderació i del diàleg i que aquesta fase de repòs ens demostri fins a on pot donar fruits. Ho he discutit ben poc, i en el fons tots sabem que ara no són moments per a l’èpica. Ara bé: el que no s’hi val és que, quan arriba el moment de l’excés o de la dignitat o de la força, hi hagi gent que tibi cap avall o miri cap a una altra banda.

Escoltin, l’any 2017 va ploure molt fort. Va ploure amb llamps i trons i vam posar tota la carn a la graella, o quasi tota, i per tant durant aquells dies no s’hi valia que hi hagués gent que volgués tornar a caseta. No, amic meu, aleshores tots érem lluny de casa. Érem al bosc, no al jardí, i per tant ens pertocava refiar-nos de l’instint i de la fe i de les raons que ens havien dut a explorar dins la boira. Sempre es pot tornar a casa, evidentment, i de fet hi hem acabat tornant. No passa res. Però sàpigues que, quan vam decidir no fer un pas més, vam deixar tota l’aventura en pausa. Només el temps dirà si vam prendre la millor decisió, però és important ser conscients que probablement la tempesta tornarà. I que alguna cosa haurem d’haver après, sobretot si a casa, per alguna raó, encara ens hi sentim absurds o miserables.

La calma és gespa, l’excés és herba. El repòs és la sala de maternitat, l’excés és l’escletxa del naixement. La prudència és una biblioteca, l’excés és un escriptor. Sense moderació no hi ha tractats de pau ni contractes comercials, ni res que pugui solidificar, però sense excessos no hi ha ni la Revolució Francesa ni la independència dels Estats Units ni les victòries pels drets dels homosexuals o dels negres. Sense excessos no hi ha els gratacels de Manhattan, ni el gir pictòric de Picasso, ni les excentricitats de Dalí, ni el pa amb tomàquet de Ferran Adrià o els deliris de Gaudí. Però tampoc els avions, ni els caramels, ni Beethoven, ni Lennon, ni Wilde, ni el regal extra per Nadal, ni la lluna plena, ni la llet sencera, ni el sentit de l’humor, ni la gosadia de dir-li a la noia que t’agrada que aquella piscina està massa concorreguda.

Sense un petit pas per a l’home i un gran pas per a la humanitat no hauríem tingut mai sexe ni amb prou feines amor. No hauríem comès errors, ni hauríem tingut encerts. És cert que no podem estar jugant amb dinamita ni bategant fervorosament tot el dia, però sens dubte no podem deixar de bategar quan sona la nostra cançó. Que no és sempre, ni de bon tros. Lamentablement i per sort, no és sempre. Però quan torni a sonar, recorda que el dimoni sovint no es disfressa de bruixa del bosc que invoca pedregades. Sinó de figura d’angelet que pixa amb mesura dins la font.

Publicat a El Punt/Avui el 4 de novembre del 2022

Catalunya, la jungla i el jardí

En una recent conferència davant d’uns empresaris alemanys, Joaquim Coello es confessava més partidari de la revolució americana que no pas de la francesa no tant per les seves justificacions, o pels seus ideals, sinó pels seus resultats. Venia a dir que les revolucions són desordenades per definició però que, posats a acceptar aquests desordres, el desordre francès va derivar en caos i posteriorment en l’autoritarisme napoleònic mentre que, en el cas americà, el resultat va ser el d’una nació unida basada en la llibertat (amb tots els defectes) i en el progrés econòmic. Jefferson podia ser molt bo redactant la DUI del 1776, com a filòsof polític que era, però patia d’un essencialisme camperol desconfiat del creixement de les ciutats i de la Casa Blanca com a instància de poder. El seu rol era el de l’idealista i defensor del dret natural, mentre que el rol de John Adams era el de negociar la pau amb Anglaterra (repartiment del deute, prisoners de guerra, reconeixement de la independència) i obtenir importants préstecs de banquers d’Amsterdam. Washington va ocupar-se de construir un govern central fort, pagar el deute nacional i crear el Banc dels Estats Units, però no ho hauria pogut fer sense l’impagable assessorament de Hamilton, fundador del sistema financer americà i sobretot incapaç de tolerar el naixement d’una nació amb deutes amb tothom. Que també establís relacions comercials amb la Gran Bretanya li va valer l’acusació de pro-monàrquic (és a dir anti-francès, quasi traïdor als ideals republicans). En fi, que suposo que ja es veu per on vaig.

La revolució a França era com veure nens córrer tots darrera d’una pilota, o d’un cap de monarca. Amèrica, si bé també va fer una revolució cruenta (i com em recorda Mary Ann Newmann molt fonamentada en l’esclavisme), va repartir bé els rols i va comptar amb una acurada selecció dels millors en cada disciplina. Jefferson no podia fer de Hamilton ni viceversa, i per tant, malgrat els fortíssims xocs entre partits polítics, van tenir torn un rere l’altre i no van creure que amb un DUI o amb una Constitució ja estava tot fet: ser independents? Sí. Però no de qualsevol manera, no sense conèixer l’entorn geopolític ni deixant espai perquè sorgeixin petits reietons omnipotents. Napoleó va aparèixer perquè hi havia el buit de poder (i d’autoritat moral) per a conduir França enlloc. El de menys és que, un segle més tard, aquesta figura del reietó fos un estranger com Hitler: amb “ésser republicans” no n’hi havia prou per evitar les pitjors catàstrofes. Un nou règim, a banda de defensar-se, s’ha de construir amb els millors fonaments. No cal preveure-ho tot, no cal un càlcul extrem ni un plànol, no: només cal gent bona que faci, i donar-li temps per fer. I que aquesta gent, pensi com pensi, sigui la millor. Que et reconeguin també és un tema de solidesa, de prestigi. D’oferir una millora real a la Humanitat.

Catalunya té això a les mans perquè té a veure amb la democràcia. Que hi hagi causes judicials plantejades a Europa no afecta només el conflicte català, sinó que dispara la pregunta directament cap al suposat “jardí” que segons Josep Borrell és Europa: quina mena de comunitat vol ser la UE? En quina mena de “jardí” es pega la gent per votar i s’empresona líders polítics per delictes inexistents? La resposta podria ser “com que la volem unida, no volem disgregacions”, i aquí es deuen acollir els “savis” que consideren que la independència és impossible perquè la UE no la vol. Però aquest argument es dona de cap amb la invocada pàtria dels drets fonamentals. Els tribunals europeus es pronunciaran abans de la primavera, i d’aquí venen els actuals nervis de PSOE i PP per veure què fan amb la sedició, amb els indults, amb el poder judicial o amb VOX. Què fan amb Catalunya els importa ben poc, però sí que els hauria d’importar què faran els tribunals amb Espanya. 

Malgrat la mediocritat que observem en les baralles interpartidistes i els egos intrapartidistes, malgrat la clamorosa manca de lideratges forts al Govern i al Parlament, com a mínim una cosa s’ha fet bé: oferir una oportunitat a Europa per a dir si vol assemblar-se a una jungla o a un jardí. “The world can be Catalan or Taliban”, va dir Bill Clinton l’any 2001. Si es vol evitar la barbàrie, la causa catalana, amb els seus errors i encerts, ha de tenir una sortida. Ara bé: caldria que dins de casa tinguéssim molts més encerts, francament. Que això ja fa pena.

Publicat al diari Ara el 4 de novembre del 2022