dimarts, 29 de novembre del 2022

El nou delicte de decisió



A Pedro Sánchez i a Salvador Illa no els preocupa gens la reforma del Codi Penal. Aquests dies n’hem debatut molt, sobre la derogació/reforma del delicte de sedició, una qüestió en la qual insisteixo que caldria que els juristes fessin més cas del diccionari si realment es vol posar límits als jutges: si parlem d’”intimidació” en el sentit del diccionari, tots podem quedar empresonats tant si ens enfilem a un cotxe patrulla com si mirem malament un policia. Confio que puguin encara reparar un text que continua oferint totes les eines als jutges per a imaginar “violències atmosfèriques” i castigar-les, però hi ha juristes que semblen haver-se abduït en el vocabulari de la professió i haver perdut de vista el món real. El món empíric, el de la ciència, el del sentit de les coses. Però dit això, i com deia al principi, crec que això no fa perdre la son al PSOE: ells estan per una altra cosa. Ells estan per preservar un mecanisme que sempre ha planat per tot el sistema: el delicte de decisió.

Aquest delicte, o aquest pecat, no cal que tingui el seu càstig al Codi Penal i ni tan sols la seva imposició recauria sobre un jutge. Per tant és lògic que Pedro Sánchez parli de “desjudicialitzar”, perquè a ell ja li sembla bé que el càstig no sigui penal sinó polític, administratiu, governamental. Tal com han fet ben explícit tant ell com Salvador Illa les últimes setmanes, la gran “solució” no passa pel Codi sinó per l’aplicació de l’article 155. Un cop creat el precedent, el que més lamenten (repetidament) aquests grans demòcrates no és haver anul·lat l’autonomia de Catalunya, sinó no haver-ho fet abans: concretament, el 6 i 7 de setembre. Per tant, la manera infal·lible d’evitar eventuals futures desobediències de les regions rebels no seria un judici penal, sinó prendre’n el control sencer. Què hauria succeït si s’hagués aplicat el 155 durant el setembre del 2017, com desitgen aquests mestres de la concòrdia? Doncs que no hi hauria hagut 1 d’octubre, és clar. Els catalans no haurien ni tan sols pogut votar, ni tan sols s’haurien pogut manifestar, no haurien exercit el seu acte d’autoafirmació més gran des del 1977. Per tant, per què confiar en l’actuació de la justícia, sempre en mans de jutges “no controlats”, quan es pot imposar una solució “desjudicialitzada” i del tot governamental? Un 155 que de forma automàtica pren al president i als consellers tota la seva immunitat i tots els seus aforaments, però sobretot totes les seves funcions. I és que aquesta és la clau: quan s’aplica el 155, el president ja no és ningú. Ja no representa ningú. Jurídicament, ja no és president de res.

El problema que tenen: que, políticament, un president ho és tot. També des de l’exili. Hi ha moments a la història on topen la legitimitat jurídica amb la política, com ja va succeir el 1977 amb el retorn de Tarradellas: un personatge que, des del prisma de la legalitat aleshores vigent, no representava res ni ningú però que, políticament, representava tota una legitimitat arrabassada. Quan Tarradellas va pujar al balcó només representava uns acords i protocols signats a Perpinyà, no hi havia ni Estatut ni tan sols Constitució espanyola, i per tant era la política (i no la llei, ni el Codi Penal) qui marcava la norma. Ara, 2022, el que està en discussió ja no és l’autonomia o els delictes sinó el dret a decidir el nostre futur. I això ja no té retorn, per molt que bategin aeroports i retoquin condemnes. Per això no es tractava que absolguessin la mesa del Parlament presidida per Roger Torrent, de la qual cosa evidentment m’alegro, sinó que reconeguessin el dret del Parlament a aprovar resolucions sense censura prèvia (totes recorribles a posteriori, evidentment) com es fa en tots els parlaments del món, tant si és per emetre resolucions sobre l’autodeterminació com sobre Palestina, Ucraïna o Qatar. Però no: ells absolen, “desjudicialitzen” individualment, tot deixant sense resoldre el respecte per la sobirania parlamentària. No fos cas.

El delicte de decisió sempre tindrà un lloc a l’ordinament jurídic espanyol, ja sigui en forma de tipus penals absurds o de prerrogatives governamentals (com el 155). Sempre hi haurà una “solució” o una altra per al “problema”. L’avantatge per a l’independentisme és que tots aquests intents, ni són solucions, ni entenen el problema. Jo els ho provaré d’explicar: ja us hem dit adéu. Només estem esperant que ho acabeu de digerir, i de gestionar, de la manera menys dolorosa possible.


Publicat al diari Ara el 29 de novembre del 2022

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada