En una recent conferència davant d’uns empresaris alemanys, Joaquim Coello es confessava més partidari de la revolució americana que no pas de la francesa no tant per les seves justificacions, o pels seus ideals, sinó pels seus resultats. Venia a dir que les revolucions són desordenades per definició però que, posats a acceptar aquests desordres, el desordre francès va derivar en caos i posteriorment en l’autoritarisme napoleònic mentre que, en el cas americà, el resultat va ser el d’una nació unida basada en la llibertat (amb tots els defectes) i en el progrés econòmic. Jefferson podia ser molt bo redactant la DUI del 1776, com a filòsof polític que era, però patia d’un essencialisme camperol desconfiat del creixement de les ciutats i de la Casa Blanca com a instància de poder. El seu rol era el de l’idealista i defensor del dret natural, mentre que el rol de John Adams era el de negociar la pau amb Anglaterra (repartiment del deute, prisoners de guerra, reconeixement de la independència) i obtenir importants préstecs de banquers d’Amsterdam. Washington va ocupar-se de construir un govern central fort, pagar el deute nacional i crear el Banc dels Estats Units, però no ho hauria pogut fer sense l’impagable assessorament de Hamilton, fundador del sistema financer americà i sobretot incapaç de tolerar el naixement d’una nació amb deutes amb tothom. Que també establís relacions comercials amb la Gran Bretanya li va valer l’acusació de pro-monàrquic (és a dir anti-francès, quasi traïdor als ideals republicans). En fi, que suposo que ja es veu per on vaig.
La revolució a França era com veure nens córrer tots darrera d’una pilota, o d’un cap de monarca. Amèrica, si bé també va fer una revolució cruenta (i com em recorda Mary Ann Newmann molt fonamentada en l’esclavisme), va repartir bé els rols i va comptar amb una acurada selecció dels millors en cada disciplina. Jefferson no podia fer de Hamilton ni viceversa, i per tant, malgrat els fortíssims xocs entre partits polítics, van tenir torn un rere l’altre i no van creure que amb un DUI o amb una Constitució ja estava tot fet: ser independents? Sí. Però no de qualsevol manera, no sense conèixer l’entorn geopolític ni deixant espai perquè sorgeixin petits reietons omnipotents. Napoleó va aparèixer perquè hi havia el buit de poder (i d’autoritat moral) per a conduir França enlloc. El de menys és que, un segle més tard, aquesta figura del reietó fos un estranger com Hitler: amb “ésser republicans” no n’hi havia prou per evitar les pitjors catàstrofes. Un nou règim, a banda de defensar-se, s’ha de construir amb els millors fonaments. No cal preveure-ho tot, no cal un càlcul extrem ni un plànol, no: només cal gent bona que faci, i donar-li temps per fer. I que aquesta gent, pensi com pensi, sigui la millor. Que et reconeguin també és un tema de solidesa, de prestigi. D’oferir una millora real a la Humanitat.
Catalunya té això a les mans perquè té a veure amb la democràcia. Que hi hagi causes judicials plantejades a Europa no afecta només el conflicte català, sinó que dispara la pregunta directament cap al suposat “jardí” que segons Josep Borrell és Europa: quina mena de comunitat vol ser la UE? En quina mena de “jardí” es pega la gent per votar i s’empresona líders polítics per delictes inexistents? La resposta podria ser “com que la volem unida, no volem disgregacions”, i aquí es deuen acollir els “savis” que consideren que la independència és impossible perquè la UE no la vol. Però aquest argument es dona de cap amb la invocada pàtria dels drets fonamentals. Els tribunals europeus es pronunciaran abans de la primavera, i d’aquí venen els actuals nervis de PSOE i PP per veure què fan amb la sedició, amb els indults, amb el poder judicial o amb VOX. Què fan amb Catalunya els importa ben poc, però sí que els hauria d’importar què faran els tribunals amb Espanya.
Malgrat la mediocritat que observem en les baralles interpartidistes i els egos intrapartidistes, malgrat la clamorosa manca de lideratges forts al Govern i al Parlament, com a mínim una cosa s’ha fet bé: oferir una oportunitat a Europa per a dir si vol assemblar-se a una jungla o a un jardí. “The world can be Catalan or Taliban”, va dir Bill Clinton l’any 2001. Si es vol evitar la barbàrie, la causa catalana, amb els seus errors i encerts, ha de tenir una sortida. Ara bé: caldria que dins de casa tinguéssim molts més encerts, francament. Que això ja fa pena.
Publicat al diari Ara el 4 de novembre del 2022
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada