Saber guanyar

Tinc el privilegi de treballar al Passeig de Gràcia i, quan trec el cap pel balcó, sovint en lloc de busos turístics em sembla veure la gentada que atapeïa cada mil·límetre de vorera o d’asfalt en les multitudinàries manifestacions independentistes celebrades fa més de cinc anys. En comparació amb aquells moments, ara el passeig sembla una estampa de pandèmia o una trista postal de postguerra. On s’han ficat, totes aquelles ànimes? Molts voldrien que fossin a la panxa del bou que no hi neva ni plou, o passant els dies i empenyent els anys com els famosos botiguers austriacistes del 12 de setembre. En canvi penso que tothom és conscient, també els governants d’aquí i de Madrid, que els tercers primera i els quarts segona del país ni de lluny ho han dit tot. Si hagués depès d'ells, la bandera dels piolins s’hauria arriat i s’hauria optat per la resistència. Ho sap tothom. Ho sap Europa. Ho sap qui ho ha de saber, que som nosaltres. Res de nou: ja en les reunions del 1713 el braç popular era el més partidari de resistir, fins al punt d’acabar convencent el braç dels nobles (el qual, en cas contrari, temia que la revolta es girés contra ells). Les esperances de victòria eren escasses, aleshores, per als partidaris de l’arxiduc. Però el dramàtic resultat actual, havent disposat de més cartes guanyadores, també és arxiconegut. Diuen que faltaven coses per preparar, però jo no conec cap procés de divorci on tot hagi estat perfectament preparat. No m’encaixa. No m’ho crec. De fet, sé que no va anar per aquí.

Tothom ha explicat el relat a la seva manera. Portem cinc anys entenent, reconstruint, escoltant, empatitzant amb les raons dels nostres “nobles” (representants, al cap i a la fi) per haver escollit aturar la confrontació d’aquell octubre. Jo tinc la meva versió, vull dir la meva certesa, però ara mateix m’ocupa més el relat del futur que fer arqueologia del psicodrama. I si parlo del tercer braç és perquè penso, vull dir que sé, que l’actual decadència dels partits polítics no és la decadència dels catalans. Tot el contrari: més aviat penso, vull dir que sé, que els protagonistes de l’imminent segon “round” no seran ells.

Els hem criticat molt, els partits. Només cal veure els membres de l’associació Silenci irrompent al Parlament en protesta serena, xirinaquianament, en un sorollós dol. Però que els partits perdin l’oportunitat de renovar els seus lideratges (i la seva credibilitat) no vol dir que no puguin ser útils: la impotència amb què es troben els càrrecs de la Generalitat encara ajuda a evidenciar com l’autonomia ja no serveix per créixer, sinó per anar topant de cap en una i altra soca. No és poca cosa. Gestionar el mentrestant, aixecar la persiana, ser una gestoria amb sostre de vidre i cares de ciment desarmat. Ho hem vist amb el cas Pau Juvillà, així com ho veurem amb el no-res cantadíssim de la taula de negociació. A Madrid encara no deuen entendre què més volem, si no ens entenem ni entre nosaltres i si ja ens han traspassat el Turó de l’Home. És la història del federalisme, des de Pi i Margall. El federalisme d’aquest país no ha tingut cap major triomf, ni segurament cap altre propòsit, que el traspàs del Turó de l’Home.

Les armes secretes no es diuen, però és que aquesta és prou visible: Catalunya no és els partits. Evidentment que es pot fer molta feina des de les institucions, així com se les pot reprimir per la via legal, però és que la propera onada no s’originarà aquí (com tampoc no fou així l’1 d’octubre). El febrer de l’any 2023 la política del mentrestant ja haurà demostrat tots els seus límits i es veurà obligada a explicar una altra història al tercer braç. No serviran les amenaces sobre l’auge de VOX ni les caricatures del “senyorito” de Santa Coloma sobre els contactes amb russos: malgrat l’impresentable Putin, tots sabem que és a la UE on s’ha permès que s’atonyini votants pacífics i on s’ha empresonat un govern sencer. Enlloc més al món.

Un cop hem après a perdre, tenim entre un i tres anys per acabar d’aprendre a guanyar. A mi tots els càlculs em donen el mateix: el món dels partits pot renovar-se o no, però la política es renovarà tota sola en el món real. De totes les idees que escolto no sé quina és millor, però sé cap a on conflueixen totes. Guanyarem malgrat els nostres errors, malgrat no tenir un pla perfecte, malgrat que se’ns escapi alguna cosa. No passa res, succeeix quasi sempre. A més, Laporta ens acaba d’ensenyar que tampoc no cal guanyar cinc a zero.

Publicat al diari Ara el 25 de març del 2022

El mal

Dos es barallen si només un ho vol. Per això els ministeris de defensa, arreu del món, no es diuen ministeris d’atac. Ara a Rússia no es pot dir guerra, com aquí no es podia dir presos polítics, perquè Putin ha decidit que el seu Anschluss o el seu manspreading sobre Ucraïna és només autodefensa. Al principi el mal es disfressa, aprofitant que a nosaltres encara ens sembla una mena de partit de solters contra casats on costa escollir bàndol. Però després trobem les pistes per a identificar-lo, no perquè hagi deixat d’amagar-se, sinó perquè els ulls se’ns han acostumat a la foscor. I fins i tot així, quan tenim el mal ben localitzat entre les ombres, el repte és intentar comprendre el seu relat per tal de desactivar-lo. La qual cosa ens obliga a un exercici que tard o d’hora arriba, si no volem fer de cínics o de hooligans: veure la part de mal en nosaltres mateixos. Quin grau de Rússia, o quin grau de Putin, portem a dins. Sí, nosaltres. Occident. Tu.

El mal és Darth Vader fins que es treu la màscara. Llavors, com que resulta que és el nostre pare, hi compartim alguna cosa. El mal és Malèfica fins que un dia ens assabentem que de jove un cavaller li va tallar les ales, i que abans era una fada bona sense traumes. El mal és Llucifer fins que un dia llegim que el seu pecat era tan original com voler disputar el tron a Déu, i que arran d’això fou expulsat dels regnes celestials per dedicar la vida a fer de Pere Botero i espantar pastorets. És a dir, bàsicament és dolent perquè va perdre: si no, encara el veneraríem com les redimides bruixes de Viladrau. No s’espantin, ara no és quan aquest article es posa a parlar de la bona fe de Hitler: el mal no té grisos. Però sí que és interessant que darrerament s’hagi comparat la invasió d’Ucraïna amb la de Polònia el 1938, o la crisi dels sudets de Txecoslovàquia. Perquè, volent-nos il·lustrar gràficament qui són els bons i qui els dolents en aquesta pel·lícula, ens obliga també a fixar-nos en el paper d’Àustria i en el dels germanòfons txecs: en efecte, parlo de la foto dels soldats austríacs aixecant la barrera sense oposar cap resistència. Aquests són els grisos interessants, l’espai fronterer, perquè són els que acosten a la veritat. Els russos amb qui he parlat a Barcelona saben que això és una guerra, però dubto que la majoria de russos a Moscou en tinguin aquesta percepció i potser fins i tot molts d’ells aplaudeixen la censura i la repressió. Què els he de dir a vostès: és massa fàcil parlar de cops d’estat, o de “salvar la democràcia”. L’exèrcit que Franco va fer entrar per la Diagonal era un exèrcit (sic) d’alliberament.

Em recordava fa poc una amiga poeta i sàvia que en la guerra dels Balcans, aquella que ens va agafar encara cantant Amigos para siempre, les banyes i la cua se les han emportades els serbis massa injustament. Sembla ser que els croats es van lluir molt més pel que fa a tendències supremacistes. El nostre cunyat interior, quan opina sobre Israel i Palestina, s’agafa a tòpics i a relats que diuen molt més d’ell mateix que no pas d’Israel o de Palestina. I molt sovint el perdedor, pel fet de ser perdedor, ens desperta més simpatia: és molt injust que Llucifer, veus?, no hagi tingut la mateixa sort que Jesús. Un loser que, en canvi, s’ha fet rei de mig planeta.

A Iraq no hi havia armes de destrucció massiva, i al final tots hem acabat abandonant els afganesos al règim dels burkes. “The world can be Catalan or Taliban”, va dir Clinton, però resulta que els talibans han guanyat la seva guerra i els catalans som l’eterna deplorable history. No es tracta d’anar trobant tots els defectes al nostre equip, només faltaria, sempre estem a favor de les puntades de peu de Stoichkov i prefereixo les imperfeccions americanes a la sinistra meticulositat de Putin: però hi ha una línia massa fina entre una “democràcia imperfecta” i un sistema autoritari. Rússia podria considerar-se a si mateixa, sí senyor, una democràcia imperfecta i quedar-se tan ampla. I assenyalar el cinisme de la UE, tan consternada ella, i alhora amb tanta palla a l’ull. Si prenc partit per Ucraïna i per Europa és malgrat nosaltres i conscient que, en aquestes “imperfeccions” d’algunes democràcies com l’espanyola, és per on s’escola el feixisme. Putin guanya votacions però ordeix un sistema amb menys llibertats. I no miro a ningú. Vull dir que no sé quantes “imperfeccions” internes més pensa tolerar Europa, però aquesta és la gran pregunta. Em té, creguin-me, deeply concerned.

Publicat al diati Ara el 10 de març del 2022

Destruir la política catalana

“Creus que ajudes a la cultura catalana, tu”?; “Seh”; “Fent què?”; “Destruint-la”. No sé si aquesta conversa entre Pau Riba i Àngel Casas es podria aplicar avui a la política catalana, tan mancada d’imaginació i tan maniacodepressiva des de la patacada del 2017. Aquella contracultura, tan ben resumida avui a l’exposició del Palau Robert, no va acabar ni de bon tros amb la cultura catalana. Tampoc no era la seva intenció, com era prou evident. Es tractava més aviat de despertar-la, de salvar-la de si mateixa, de treure-la de l’avorriment i d’aixecar-li saludablement les faldilles. El resultat ha estat que tota la nostra cultura ha acabat presentant els seus respectes davant del brètol, en el moment de la seva mort. Convé pensar si a la política catalana li convé ara una “contrapolítica” que la discuteixi de dalt a baix, que en negui les majors i que l’obligui a corregir dioptries. Abans que se’m critiqui, això no té res a veure amb l’”antipolítica” que conjurava el nou president d’Òmnium Cultural, Xavier Antich: i no hi té res a veure perquè aquí som de construir i perquè encara sabem fer servir els prefixos.

Els símptomes són palpables: Jordi Cuixart demana un recanvi de líders i Jordi Sànchez diu que encara no hem tocat fons, sense aclarir si després de tocar fons encara continuarem escarbotant més i més avall. L’admissió implícita dels límits dels partits, explicitada per Puigdemont fa uns dies, no exonera de la necessitat imperiosa de reformular-ho tot: el 2017 la política catalana va gastar totes les seves cartes (algunes ben jugades, d’altres amb catxa i d’altres simplement malbaratades) i d’on no n’hi ha no en pot rajar. Si no hi ha grans sorpreses la tendència serà la de l’abstenció militant, que és una forma de contrapolítica, de solució disruptiva, un dit alçat de Pau Riba dient puja aquí i balla. Tampoc no cal inventar res de tan nou: contrapolítica era, l’any 2014, la presidenta de l’ANC cridant “President, posi les urnes!”. Allí les columnes van tremolar i es va covar la tempesta inevitable. Després el món dona moltes voltes, com s’ha pogut comprovar.

Quan Jaume Giró advertia que si no es fan canvis profunds ningú no voldrà fer política en aquest país, es referia als càstigs penals i econòmics soferts per molts protagonistes del “procés”: però el cas és que ja feia anys que la gent no volia fer política, i que preferia molt abans afiliar-se a Òmnium que a cap organització parlamentària. Els símptomes ja hi eren, des de molt abans de cap repressió. Només l’1 d’octubre va aconseguir polititzar l’ambient, i només la mala gestió posterior ha aconseguit despolititzar-lo. Provar de resoldre-ho amb caramels olímpics o amb gestions dels mentrestants no resoldrà la desafecció, que abans era envers Espanya i ara és envers els nostres avorrits noucentistes i els nostres encara més avorrits deucentistes. Les propostes més útils i imaginatives que hem viscut els últims anys venen d’un advocat calb que està provant de capgirar el dret europeu a favor nostre, però si no despertem ni tan sols això serà capaç de netejar l’atmosfera. Ningú no s’apunta a un moviment que només proposa salvar-se a si mateix i, si Pau Riba se’n fotia de la cultureta, el risc avui és que la gent se’n foti de la politiqueta. Es podrà dir que ell sempre es va quedar molt sol, però això només ho diuen els miops: ja he dit abans que no és que es proposés destruir res, sinó que sense gent com ell la cultura catalana s’autodestruïa. No es tracta de crear corrents en contra, és que és la política qui ara va a contracorrent. No es tracta de ser underground, és la política institucional la que viu sota terra sense saber-ho. No es pot estar viu i ser de marbre.

La bona notícia és que, com la cultura catalana, la política se’n sortirà. Això sí, serà una altra política. I no passa res, també va haver de morir-se Jisàs de Netzerit abans de fer-se amb cap glòria. L’únic que pot preocupar és que triguem en adonar-nos-en, o que fins i tot quan deixi de ploure no recordem el color del cel. Per sort, no hi ha cap hivern que duri per sempre. De vegades és difícil detectar quan t’estàs autodestruint, però crec que això és el que està fent la política catalana sense l’ajut de cap poeta còsmic. Segurament és un pas necessari per a una major naixença, però no deixa de ser dolorós. No cal tenir cap por, el contracorrent sempre va a favor. No cal tenir por de Pau Riba. No cal tenir por ni dels senglars.

Publicat a El Punt Avui el 9 de març del 2022

Manual per al nouvingut a Barcelona

En primer lloc, hauràs vist que tu no venies de cap aeroport. No sé si véns de París, de Nova York, de Madrid o de Brussel·les, o perdona’m, sí que ho sé: Charles de Gaulle és una guixeta de correus amb ínfules de nau Discovery, JFK té la gràcia estètica d’una estació de tren de rodalies, Adolfo Suárez és posar-se a buscar la sortida de la zona infantil i a Brussel·les, més enllà del coet de Tintín i el piano de cua, li passa com a la política exterior de la UE: no passaria res si no existís. Només a Barcelona l’aterratge és un enlairament, una dignitat retornada després d’haver fet de passatger aborregat, marbre de senat romà banyat pel sol d’alts finestrals, botigues i bars ben ordenats, ni un pam de moqueta, elegant i gentil com el saber estar de l’enyorat Ricardo Bofill. Ah, i no facis cas del nom, que, com a mi, et deu semblar estranyíssim: ets a l’aeroport Joan Miró.

En segon lloc, dir-te que arribes a una ciutat tan plena de punyetes com totes les altres, però infinitament més presumida, molt més preocupada per quedar bé i amb una dèria autocrítica patològica. No és que enyorem els Jocs Olímpics, és que se’ns oblida molt ràpidament que els Jocs Olímpics ens enyoren a nosaltres. Hola què tal, som la fucking Barcelona. Seria molt llarg d’explicar, però imagina’t que estàs davant d’una persona amb tants traumes que li costa saber on és i què vol, excepte que té la natural (i dolorosa) pulsió d’enderrocar muralles i eixamplar-se. Tota la resta és una gran contradicció, una bipolaritat manifesta, una delirant paella mar i muntanya d’on brollen nombroses frustracions, però també, com hauràs comprovat, destacadíssimes genialitats. T’agradarà el seu color o no, però pots pujar de peus que no et trobes en una ciutat grisa.La muralla natural ve marcada per una condemna bíblica (Tibi Dabo són les paraules que el diable va pronunciar a Jesucrist per a temptar-lo al desert), una muntanya amb castell militar i un mar que és com de broma, com del Show de Truman, posat només per veure si gosem travessar-lo. Si has aterrat de nit, hauràs vist que els cotxes fan llums vermelles o grogues alternativament segons si pugen o baixen pels carrers de l’Eixample, perquè ja aniràs veient que aquí tot està molt polititzat. Als balcons veuràs un melting pot pintoresc i potser intuiràs que el desempat, si es produeix algun dia, també es produirà a l’Eixample. Per alguna raó és on es va instal·lar la burgesia modernista, a diferència de l’actual, que prefereix instal·lar-se fora de la realitat.

Ah, sí, tema nocturn: anem a dormir d’hora, no som la ciutat that never sleeps. Creiem que la festa és de dia i convertim les nostres nits en veritables escenaris de Gotham. Fins i tot la gent que viu sola fa vida de família, a les onze rentar dents i al llit perquè és que ja veuràs que aquí no celebrem les coses, aquí en tot cas commemorem. Les discoteques queden més aviat lluny llevat de dues excepcions, i si hi ha un barri de gresca autòctona, serà Sant Antoni o Gràcia on, llevat de les festes majors, el xivarri sempre serà per unes hores decents i cerveseres. Potser trobaràs una cova de jazz aquí i una terrassa d’hotel allà, poc més. Tota la sordidesa posterior la releguem als guiris i a Ciutat Vella, on els deixem muntar-s’ho entre ells un cop han comprovat que no ens trauran de casa. Si no és que un dia ens la compren, és clar. 

Comprovaràs que, amb la rotunda erecció de l’última torre estelada de la Sagrada Família, s’han anat fent petites les mones sense Pasqua que criticaven la construcció del temple. De tantes baixades d’autoestima hem arribat fins i tot a mofar-nos dels nostres millors prodigis, quan ja fa anys que la torre Eiffel resa perquè les cases de Núñez y Navarro continuïn fent nosa al carrer Mallorca. Això sí: vinga parlar de talent i d’I+D, i de creativitat que es veu que és el futur, etcètera, però aturem la Sagrada Família. En tot cas tu no t’espantis, totes les comunitats tenen veïns que no fan ni deixen fer i que miren cap avall. Tu, que véns de fora, ja has sabut identificar perfectament la guapa de la festa.

I per la resta doncs ja ho veus: hi ha una cosa pitjor que no voler la tercera pista de l’aeroport, que és no saber si la vols. Hi ha una cosa pitjor que perdre l’Hermitage, que és no tenir alternativa per a la zona, i hi ha una cosa pitjor que no tenir Jocs Olímpics d’hivern, que és haver presentat un projecte més artificial que la neu de maig. Barcelona és un taxi groc i negre amb el llum verd encès, fent voltes sense rumb concret, amb un conductor cunyat que s’ha arribat a creure que Madrid és millor i no sé quantes altres històries. No te l’escoltis, quan et porti de l’aeroport Joan Miró cap a l’hotel: viu en un èxit de mala digestió, però sens dubte viu en una història d’èxit. Li dius de part meva que et faci passar un moment per l’exposició sobre Frida Kahlo de l’espai Ideal, que crec que és la quarta que fan des del 2019. Diu que volen un espai igual en una ciutat que es fa dir Madrid, però allò original sempre és tornar a l’origen.

Publicat al The New Barcelona Post el 21 de febrer del 2022

Gripalitzar-te

Gripalitzar la covid, com qui llimonitza una taronja. Vam aprendre bastant ràpidament (i a hòsties) que això no era cap grip, però es veu que ara ja sabem gripalitzar-la: ja sigui per les vacunes, ja sigui per la debilitació de les variants, o per totes dues coses, el cas és que feliçment aviat podrem fer “com si” fos una grip i receptar-hi llit i sopetes. Com quan Iceta va voler gripalitzar la repressió, receptant-nos ibuprofè i aprendre a passar pàgina. Ara suposo que s’han adonat com de ridícul comença a ser el mapa de tot Catalunya en color burdeus que emeten pel 3/24, si representa que ens hem d’infectar quasi tots. El meu país és ten petit que sempre es pot veure el percentatge veí, com si les campanes no toquessin per a tothom. O en quina paròdia s’ha convertit posar-se la mascareta pel carrer, una mesura que per cert no ha avalat cap científic però que molta gent executa obeint les instruccions d’aquest gran premi Nobel de física que es diu Pedro Sánchez. Hi ha coses que no es poden gripalitzar: una llimona és una llimona i un país domesticat és un país domesticat.

Aquí s’han decretat tocs de queda per a evitar botellots, que és com matar mosques a bombes nuclears. Una mesura tan absurda, tan excessiva i perillosa, ens ha lliscat gola avall sense ni una cullerada de sucre. La nostra llibertat ha quedat a mercè de la frivolitat administrativa, com aquest últim toc de queda que anava dirigit simplement a evitar que els joves trobessin una alternativa al tancament de l’oci nocturn. Són aquells alcaldes suplicant que els mantinguessin la mesura perquè amb la guàrdia urbana no podien controlar concentracions juvenils, és aquella inconsciència del que signifiquen els drets fonamentals i el caràcter sagrat de la llibertat de moviments. No oblidis mai que qui ha de donar explicacions no ets tu per circular, sinó el policia que t’atura. Una altra cosa és que ens haguem acostumat a viure en l’excepcionalitat, com a mínim a Catalunya, que viu en un estat d’excepció des del 2017 per no dir des de l’assassinat de Pau Claris. Hem gripalitzat aquesta por al cos, aquest ai al cor, aquest mal de ventre. Van posar militars a dir-nos que no sortíssim de casa (ni en cap república bananera o cubana o bolivariana no es va fer parlar militars als faristols), van posar multes sense base legal per posar-ne, el Procicat va dir que l’erraté havia d’estar per sota de l’u i ara sembla que ni això no determina res. El que hem viscut ha estat molt gros en termes sanitaris, i per això ens vacunem i fem tot el que calgui, però també ha estat molt gros en termes de drets: els més fonamentals han saltat pels aires amb qualsevol nova idea dirigida exclusivament a quedar bé o a no perdre massa vots.

Res d’això no es pot dur a terme sense comptar amb l’ajut de la por. Per això a Catalunya es va tancar tothom de seguida, perquè ja veníem del nostre particular bullying i el virus ens va agafar amb el dol a mig fer, deixant de banda que a Barcelona el panorama nocturn tampoc no ha canviat tant: aquí als locals nocturns no se celebra res, aquí en tot cas commemorem, nena. Ha estat tan gros el que hem viscut, tan impossible de dissimular amb ibuprofens o amb amnèsics, que no ens n’acabem d’adonar. El vianant continua caminant sol amb mascareta contravenint tots els criteris científics del món, amb la falsa dignitat de pallasso llest, com aquell establiment que continua obligant a aplicar-se gel a les mans per a frenar un virus que es transmet per l’aire. És com la colla de vianants que al principi de la pandèmia no creuava el carrer, per molt que no passés ni un sol cotxe, perquè el semàfor estava vermell. L’estat d’alarma no és un decret, l’estat d’alarma és l’alarmant obediència acrítica. Pitjor que les ciutats confinades són les ànimes confinades, pitjor que els països en toc de queda són les ments en toc de queda. Aquesta és la pandèmia que m’espanta, la que no podem gripalitzar.

La ciència i la cooperació han fet minvar el drama sanitari, però tots els nostres mals lletjos han quedat al descobert. Especialment la pulsió autoritària, indissociable de la pulsió ramadera social. No normalitzem “noves” anormalitats i, si és cert que anem a gripalitzar, facin-ho ràpid. Tan ràpid com van posar mascaretes a les classes dels nens, tan ràpid com ens van engabiar a casa, immediatament, sense demora. No oblidarem cap excés, ni negociarem cap dret bàsic. Contra determinats virus latents no hi ha cap taula de diàleg possible.

Publicat al diari Ara el dia 30 de gener del 2022