En primer lloc, hauràs vist que tu no venies de cap aeroport. No sé si véns de París, de Nova York, de Madrid o de Brussel·les, o perdona’m, sí que ho sé: Charles de Gaulle és una guixeta de correus amb ínfules de nau Discovery, JFK té la gràcia estètica d’una estació de tren de rodalies, Adolfo Suárez és posar-se a buscar la sortida de la zona infantil i a Brussel·les, més enllà del coet de Tintín i el piano de cua, li passa com a la política exterior de la UE: no passaria res si no existís. Només a Barcelona l’aterratge és un enlairament, una dignitat retornada després d’haver fet de passatger aborregat, marbre de senat romà banyat pel sol d’alts finestrals, botigues i bars ben ordenats, ni un pam de moqueta, elegant i gentil com el saber estar de l’enyorat Ricardo Bofill. Ah, i no facis cas del nom, que, com a mi, et deu semblar estranyíssim: ets a l’aeroport Joan Miró.
En segon lloc, dir-te que arribes a una ciutat tan plena de punyetes com totes les altres, però infinitament més presumida, molt més preocupada per quedar bé i amb una dèria autocrítica patològica. No és que enyorem els Jocs Olímpics, és que se’ns oblida molt ràpidament que els Jocs Olímpics ens enyoren a nosaltres. Hola què tal, som la fucking Barcelona. Seria molt llarg d’explicar, però imagina’t que estàs davant d’una persona amb tants traumes que li costa saber on és i què vol, excepte que té la natural (i dolorosa) pulsió d’enderrocar muralles i eixamplar-se. Tota la resta és una gran contradicció, una bipolaritat manifesta, una delirant paella mar i muntanya d’on brollen nombroses frustracions, però també, com hauràs comprovat, destacadíssimes genialitats. T’agradarà el seu color o no, però pots pujar de peus que no et trobes en una ciutat grisa.La muralla natural ve marcada per una condemna bíblica (Tibi Dabo són les paraules que el diable va pronunciar a Jesucrist per a temptar-lo al desert), una muntanya amb castell militar i un mar que és com de broma, com del Show de Truman, posat només per veure si gosem travessar-lo. Si has aterrat de nit, hauràs vist que els cotxes fan llums vermelles o grogues alternativament segons si pugen o baixen pels carrers de l’Eixample, perquè ja aniràs veient que aquí tot està molt polititzat. Als balcons veuràs un melting pot pintoresc i potser intuiràs que el desempat, si es produeix algun dia, també es produirà a l’Eixample. Per alguna raó és on es va instal·lar la burgesia modernista, a diferència de l’actual, que prefereix instal·lar-se fora de la realitat.
Ah, sí, tema nocturn: anem a dormir d’hora, no som la ciutat that never sleeps. Creiem que la festa és de dia i convertim les nostres nits en veritables escenaris de Gotham. Fins i tot la gent que viu sola fa vida de família, a les onze rentar dents i al llit perquè és que ja veuràs que aquí no celebrem les coses, aquí en tot cas commemorem. Les discoteques queden més aviat lluny llevat de dues excepcions, i si hi ha un barri de gresca autòctona, serà Sant Antoni o Gràcia on, llevat de les festes majors, el xivarri sempre serà per unes hores decents i cerveseres. Potser trobaràs una cova de jazz aquí i una terrassa d’hotel allà, poc més. Tota la sordidesa posterior la releguem als guiris i a Ciutat Vella, on els deixem muntar-s’ho entre ells un cop han comprovat que no ens trauran de casa. Si no és que un dia ens la compren, és clar.
Comprovaràs que, amb la rotunda erecció de l’última torre estelada de la Sagrada Família, s’han anat fent petites les mones sense Pasqua que criticaven la construcció del temple. De tantes baixades d’autoestima hem arribat fins i tot a mofar-nos dels nostres millors prodigis, quan ja fa anys que la torre Eiffel resa perquè les cases de Núñez y Navarro continuïn fent nosa al carrer Mallorca. Això sí: vinga parlar de talent i d’I+D, i de creativitat que es veu que és el futur, etcètera, però aturem la Sagrada Família. En tot cas tu no t’espantis, totes les comunitats tenen veïns que no fan ni deixen fer i que miren cap avall. Tu, que véns de fora, ja has sabut identificar perfectament la guapa de la festa.
I per la resta doncs ja ho veus: hi ha una cosa pitjor que no voler la tercera pista de l’aeroport, que és no saber si la vols. Hi ha una cosa pitjor que perdre l’Hermitage, que és no tenir alternativa per a la zona, i hi ha una cosa pitjor que no tenir Jocs Olímpics d’hivern, que és haver presentat un projecte més artificial que la neu de maig. Barcelona és un taxi groc i negre amb el llum verd encès, fent voltes sense rumb concret, amb un conductor cunyat que s’ha arribat a creure que Madrid és millor i no sé quantes altres històries. No te l’escoltis, quan et porti de l’aeroport Joan Miró cap a l’hotel: viu en un èxit de mala digestió, però sens dubte viu en una història d’èxit. Li dius de part meva que et faci passar un moment per l’exposició sobre Frida Kahlo de l’espai Ideal, que crec que és la quarta que fan des del 2019. Diu que volen un espai igual en una ciutat que es fa dir Madrid, però allò original sempre és tornar a l’origen.
Publicat al The New Barcelona Post el 21 de febrer del 2022
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada