El mal

Dos es barallen si només un ho vol. Per això els ministeris de defensa, arreu del món, no es diuen ministeris d’atac. Ara a Rússia no es pot dir guerra, com aquí no es podia dir presos polítics, perquè Putin ha decidit que el seu Anschluss o el seu manspreading sobre Ucraïna és només autodefensa. Al principi el mal es disfressa, aprofitant que a nosaltres encara ens sembla una mena de partit de solters contra casats on costa escollir bàndol. Però després trobem les pistes per a identificar-lo, no perquè hagi deixat d’amagar-se, sinó perquè els ulls se’ns han acostumat a la foscor. I fins i tot així, quan tenim el mal ben localitzat entre les ombres, el repte és intentar comprendre el seu relat per tal de desactivar-lo. La qual cosa ens obliga a un exercici que tard o d’hora arriba, si no volem fer de cínics o de hooligans: veure la part de mal en nosaltres mateixos. Quin grau de Rússia, o quin grau de Putin, portem a dins. Sí, nosaltres. Occident. Tu.

El mal és Darth Vader fins que es treu la màscara. Llavors, com que resulta que és el nostre pare, hi compartim alguna cosa. El mal és Malèfica fins que un dia ens assabentem que de jove un cavaller li va tallar les ales, i que abans era una fada bona sense traumes. El mal és Llucifer fins que un dia llegim que el seu pecat era tan original com voler disputar el tron a Déu, i que arran d’això fou expulsat dels regnes celestials per dedicar la vida a fer de Pere Botero i espantar pastorets. És a dir, bàsicament és dolent perquè va perdre: si no, encara el veneraríem com les redimides bruixes de Viladrau. No s’espantin, ara no és quan aquest article es posa a parlar de la bona fe de Hitler: el mal no té grisos. Però sí que és interessant que darrerament s’hagi comparat la invasió d’Ucraïna amb la de Polònia el 1938, o la crisi dels sudets de Txecoslovàquia. Perquè, volent-nos il·lustrar gràficament qui són els bons i qui els dolents en aquesta pel·lícula, ens obliga també a fixar-nos en el paper d’Àustria i en el dels germanòfons txecs: en efecte, parlo de la foto dels soldats austríacs aixecant la barrera sense oposar cap resistència. Aquests són els grisos interessants, l’espai fronterer, perquè són els que acosten a la veritat. Els russos amb qui he parlat a Barcelona saben que això és una guerra, però dubto que la majoria de russos a Moscou en tinguin aquesta percepció i potser fins i tot molts d’ells aplaudeixen la censura i la repressió. Què els he de dir a vostès: és massa fàcil parlar de cops d’estat, o de “salvar la democràcia”. L’exèrcit que Franco va fer entrar per la Diagonal era un exèrcit (sic) d’alliberament.

Em recordava fa poc una amiga poeta i sàvia que en la guerra dels Balcans, aquella que ens va agafar encara cantant Amigos para siempre, les banyes i la cua se les han emportades els serbis massa injustament. Sembla ser que els croats es van lluir molt més pel que fa a tendències supremacistes. El nostre cunyat interior, quan opina sobre Israel i Palestina, s’agafa a tòpics i a relats que diuen molt més d’ell mateix que no pas d’Israel o de Palestina. I molt sovint el perdedor, pel fet de ser perdedor, ens desperta més simpatia: és molt injust que Llucifer, veus?, no hagi tingut la mateixa sort que Jesús. Un loser que, en canvi, s’ha fet rei de mig planeta.

A Iraq no hi havia armes de destrucció massiva, i al final tots hem acabat abandonant els afganesos al règim dels burkes. “The world can be Catalan or Taliban”, va dir Clinton, però resulta que els talibans han guanyat la seva guerra i els catalans som l’eterna deplorable history. No es tracta d’anar trobant tots els defectes al nostre equip, només faltaria, sempre estem a favor de les puntades de peu de Stoichkov i prefereixo les imperfeccions americanes a la sinistra meticulositat de Putin: però hi ha una línia massa fina entre una “democràcia imperfecta” i un sistema autoritari. Rússia podria considerar-se a si mateixa, sí senyor, una democràcia imperfecta i quedar-se tan ampla. I assenyalar el cinisme de la UE, tan consternada ella, i alhora amb tanta palla a l’ull. Si prenc partit per Ucraïna i per Europa és malgrat nosaltres i conscient que, en aquestes “imperfeccions” d’algunes democràcies com l’espanyola, és per on s’escola el feixisme. Putin guanya votacions però ordeix un sistema amb menys llibertats. I no miro a ningú. Vull dir que no sé quantes “imperfeccions” internes més pensa tolerar Europa, però aquesta és la gran pregunta. Em té, creguin-me, deeply concerned.

Publicat al diati Ara el 10 de març del 2022