divendres, 13 de novembre del 2020

La vacuna



Per on anàvem? Què fèiem abans de congelar la imatge, d’obrir el parèntesi, d’aturar el temps? Aquesta primavera, un cop comencem a escollir entre la vacuna russa o la vacuna anglesa, tots semblarem una colla de Walt Disneys ressuscitats després que ens hagin trobat la medicina. Vam anar a dormir amb Trump de president, amb Torra de president efectiu i amb Bartomeu de president nosa. Ningú no duia mascareta ni mantenia cap distància social, ens acumulàvem als concerts i als restaurants i a les esplanades de Perpinyà, el sector de la cultura reclamava un 2% del pressupost públic (no pas vagues declaracions d’essencialitat) i pels carrers de Barcelona, de nit, no se sentia tossir el veí de dos xamfrans avall. La famosa mesa de diàleg, això sí, la trobarem tan intacta com l’havíem deixada. Igual d’intacta que les terrasses dels bars de Madrid. Les coses més entranyables no canvien.

Durant aquests mesos hem après a posar algunes coses en quarantena, algunes de les quals crèiem molt indiscutibles. Resulta que apostar per la gestió, aparcar per un moment els ideals, no ha acabat de sortir del tot bé: ens deien que el pragmatisme consistia a recular, demostrar que som els més seriosos i els més professionals per poder eixamplar bases, i que tota la resta eren plantejaments “màgics”. Per sort, després d’aquests mesos de col·lapse gestor en diversos departaments, contra aquests sopars de duro ja estem més que vacunats. Com també ens hem vacunat contra les intimidatòries declaracions de guerra, les incompletes declaracions d’independència i les inversemblants declaracions d’amor: ara ja sabem que anar a mig gas no funciona en els enlairaments. Si t’enlaires abans d’hora, t’acabes estavellant contra la torre de control; però si t’enlaires massa tard, t’acabes estavellant als aiguamolls del Prat.

No sé vostès, però jo, durant aquest temps, també he desenvolupat una considerable immunitat contra els llestos de la classe que o bé es dediquen a perdonar vides o bé a cridar el mal temps. Ara que anem sortint del túnel sabem reconèixer qui ha mantingut l’esperança enmig de la foscor, qui ha provat de construir camins cap a les escletxes, i qui s’ha dedicat a pintar de negre o a queixar-se de tot. També hem après a detectar aquells que, alertant-nos de les fake news, pretenien fer-nos empassar les seves fake news: un relat no esdevé veritat a base de pastilles blaves o vermelles, sinó de paraules de pedra. El millor és que, durant aquest any, hem desenvolupat un considerable nombre d’anticossos contra el pessimisme i la paràlisi: hem après a funcionar malgrat tot, hem trobat les eines aquí o allà, i cadascú a la seva manera ha creat el seu mercat negre de les llibertats. Aquest bitxo, en efecte, ens va agafar amb les defenses baixes: però ara com a mínim ja sabem que Occident penja d’un fil, que això de la Xina no era cap broma, que l’autonomia és una concessió graciosa, que la desaparició de la classe mitjana augura dures revoltes socials i que Europa encara blanqueja els tics absolutistes dels de sempre. Ara que proven d’arreglar-ho, confiem que no sigui massa tard: sobre això de violar els drets fonamentals, a Catalunya ja estem curats d’espants.

L’any 2020 ens ha preparat, a una velocitat rècord, la vacuna contra el cinisme i la inacció. Ara ja tothom sap, per exemple, que no es pot curar cap virus mortal amb ibuprofens receptats pel doctor Iceta. Hi ha suflés que no baixen ni a cops de presó ni d’exili, i problemes socials que no admeten més paternalismes disfressats de gestoria. Hi ha revoltes que són avisos, símptomes, que no es poden sufocar a cops de placebo o de xarops amb sucre. Hi ha declaracions de guerra, d’independència, d’amor, que no es poden deixar penjades. Ni encara menys confiar que en contindrem el risc de rebrot, sempre, per sota de l’u. Han succeït i ens succeeixen coses massa importants per camuflar-les sota pretextos o noves normalitats. Ara que ja estarem vacunats contra tantes coses, deixem de posar-nos excuses. Per on anàvem? Ah, sí. Que et cordis, que ja ens enlairem.


Publicat a El Punt/Avui el 13 de novembre del 2020

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada