Dutxa de realisme

M’agrada que fa poc l’Àngel Castiñeira recomanés, més que banys de realisme, una dutxa matinal i prou. El problema dels banys de realisme és que esdevenen veritables pantans de mandra o insofribles centres termals per a ànimes en retirada. Enmig d’aquests fangars exfoliants podem acabar dient burrades com que “la ficció de TV3 ha de ser un mirall de la realitat” o com que el futur d’aquesta pandèmia es pot deduir de càlculs logarítmics. L’arrogància del realisme ens pot portar a fer perillosos pactes amb la realitat on ella, i no nosaltres, acabi vencent per deu a zero. Això ens passa quan oblidem que afortunadament els guionistes de la realitat, però la realitat de debò, són reconeguts especialistes en girs argumentals, finals sorpresa i cops d’efecte. Si soc tan optimista en moltes coses no és perquè em falti sentit de la realitat, sinó perquè a la meva edat ja he sentit brogir tempestes negríssimes que han quedat vençudes per la capacitat de superació. Sense anar més lluny, el realisme afirmava amb certesa científica que jo no havia de néixer. Per sort, la meva mare va desafiar la minusvalidesa i he presenciat prou miracles inesperats per no permetre que cap suposat “realista” em vingui amb lliçons. 

És en nom del realisme que es fa servir l’expressió “tu vius a Disney”, sens dubte ignorant que el pare del petit Walt l’estomacava amb el cinturó si no repartia prou diaris per ell. I així ha quedat fixat el nom del pare en una finestreta de l’avinguda principal dels seus parcs d’atraccions, com aquell trauma que roman per recordar-nos que no hi ha res de frívol, ni de gratuït, de vegades ni tan sols de divertit, en la màgia o en l’optimisme. No fa gens de gràcia, repartir diaris colgat de neu als nou anys. No fa gens de gràcia, llevar-se cada dia a fer rehabilitació muscular perquè si no t’has de quedar en una cadira de rodes. O perdre la feina i no aturar-se fins a poder forjar-se una oportunitat, o salvar l’enèsim pacient de coronavirus després d’hores de guàrdia, o ser un pres polític amb una causa de futur incert, o tants túnels foscos sense aparent sortida que ens presenta el sàdic guió vital. Aquest narrador omniscient és de vegades molt cruel, sí, però facin el favor de perdre-li una mica el respecte perquè molt sovint se li pot girar la trama. Hi ha diverses maneres d’aixecar-li les faldilles, treure’l de davant del teclat i provar de canviar el final. La ficció és justament la crossa que ens exercita la imaginació per quan calgui posar llum a les ombres. És imprescindible tocar de peus a terra si es vol alçar un estel, d’acord, però el sentit de tot plegat és l’estel: no la corda. El sentit és mirar més amunt del terra, pintar l’aire de colors i de passada trolejar la llei de la gravetat.

Per això m’estranya tanta resignació envers una “nova normalitat” que alguns ja veuen decretada, explicada amb tot detall i escrita (per cert) amb una narrativa molt mediocre. A veure si ens entenem: en la nova normalitat succeirà, en bona part, allò que vulguem nosaltres. Malgrat tanta incompetència i tanta amenaça de malaltia i de mort, ja queda un dia menys perquè la ciència trobi la vacuna contra aquesta bestiola. Malgrat tanta atmosfera de derrota, malgrat tants errors i malgrat tanta divisió infèrtil, ja queda un dia menys perquè Catalunya sigui independent (també el món es va girar de cap per avall per a Hamilton, el gran gir de guió americà). També afegiré que en aquesta nova normalitat Trump perdrà les eleccions estrepitosament i contra pronòstic, com ha estat contra pronòstic que des de Suïssa es vagin llençant inèdits torpedes contra la monarquia espanyola. Tampoc no podíem esperar, durant el claustrofòbic mes de març, que passaríem el juliol a la platja. Admeto que tampoc no era dins del guió que tornés a confinar-se Lleida, però no hi ha cap final feliç sense que el dolent que semblava mort torni a revifar una o dues vegades. Si complim la part del pacte amb la realitat que implica tenir els peus a terra, a partir d’aleshores els guionistes som nosaltres i pot succeir qualsevol cosa. Com per exemple que, des de no fa gaire, hagis decidit tornar a ensenyar el somriure sota la mascareta.

Publicat a El Punt/Avui el 16 de juliol del 2020

L'Hermitage i tu

Imagineu que teniu la llicència municipal per obrir un resturant. De fet, des del moment en què l’Ajuntament de la vostra ciutat ha destinat aquella zona a usos de restauració, teniu el mateix dret que qualsevol altre ciutadà a obrir-hi un local. Imagineu que teniu tots els papers, el capital necessari, l’equip, les ganes i el compliment de totes les condicions tècniques i jurídiques perquè l’Ajuntament us concedeixi la llicència. Però imagineu-vos que, malgrat adaptar-vos a tots els requisits, aquesta concessió mai no arriba. I que, en lloc d’això, l’equip municipal fa públic un informe que desprestigia el vostre projecte, el contraposa als “interessos de la ciutat” i, sense aportar-hi res més que arguments polítics, ideològics o de conveniència del partit governant, conclou que a vosaltres no us donarà permís per obrir. Que sí, que teniu tots els requisits legals per fer-ho, eh? Però no. Nah. No ens agrada, no ens agrades. Següent.

Evidentment, tindreu totes les raons per denunciar autoritarisme i possible prevaricació. Us preocuparà sobretot, però, el precedent. Us preocuparà que això que us ha succeït li pot passar a qualsevol altre: a partir d’ara, per molt que hi tinguis dret segons els requisits establerts, l’Ajuntament es reserva el dret de frenar per raons polítiques (o ideològiques, o estètiques) tot projecte de local culinari, hostaler, cultural, comercial, quiosquer o firaire que no encaixi en el seu “model”. I mentre potser interposeu una denúncia, amb probable final exitós, la idea queda penjada en uns llimbs i sospiteu que això és exactament el que pretenen: que davant de tants problemes, abandoneu tota esperança. Ara imagineu que el vostre projecte no és un senzill negoci privat, sinó un projecte cultural ambiciós i de gran abast. Doncs sí, aleshores ja queda una mica més clar tot plegat: la llibertat, associada a la cultura, és el pitjor enemic d’algunes formes de política.

L’Hermitage té el mateix dret que qualsevol altre a desenvolupar un projecte cultural privat en una zona destinada a aquests usos, amb el ja reconfirmat (i entusiasta) vist-i-plau de l’administració portuària i amb el compliment íntegre del pla d’usos municipal. No és un restaurant qualsevol, no: és portar a Barcelona els millors plats de la cuina europea i els millors xefs, tot finançat sense un sol euro públic sinó per uns inversors amb ganes d’obrir en aquest racó de món. I no només això: davant dels dubtes i condicions extra requerits per l’equip municipal (degut a l’excepcionalitat de l’operació), el projecte els ha anat complint un per un i fil per randa (preus, mobilitat, sostenibilitat, participació veïnal, mides urbanístiques, pàrquings, etcètera). Però és que, a més a més, el prestigi de les obres i del servei a oferir és contrastat arreu del món. Però és que, a més a més, en cas de fracàs l’inversor privat s’endurà el fracàs (tot sol, sense disposar ni del local construït) i en cas d’èxit la ciutat s’endurà l’èxit. Però és que, a més a més, els veïns i veïnes s’hi han pronunciat a favor. I, davant d’això, l’Ajuntament s’atorga un dret de veto malinterpretant la clàusula que demana el seu vist-i-plau i es fa el suec: no resol, ni favorablement ni en contra. Només aporta uns informes (uns informes que opinen, pensen, teoritzen, però que no decideixen) dient que el projecte “no s’adapta a la ciutat”, o que és un projecte “elitista” sense “espai popular”, tot obviant que rere una col·laboració público-privada sempre hi ha (valga’m Déu!) una part privada. Això sense esmentar alguna exòtica referència a possibles inundacions degudes al canvi climàtic, que només poden sorgir d’algunes plomes d’estil molt singular.

Jurídicament, estem davant d’un precedent perillosíssim: arguments de caràcter purament polític contra projectes que neixen lliures i que compleixen tots els condicionants administratius. Després podem parlar de si el sistema cultural de la ciutat, de si preferim les coses nostrades amb els nostres diners (quasi sempre públics), de si hostes vingueren, però guanyi qui guanyi aquest debat continuarem preguntant-nos si a partir d’ara tots els projectes privats han de comptar amb el veto discrecional i ideològic de l’Ajuntament. I això val pel dia que un privat barceloní, posem per cas un nou Antoni Vila-Casas, tingui la gosadia d’invertir milions d’euros per crear un espai destinat a acollir i exposar art al Poble Nou. Coses d’elitistes, coses sense “espai popular”, coses “de rics”. També val pel dia que, com fa més d’un segle, alguns privats decideixin fer un palau modernista perquè sigui la seu de l’Orfeó Català. No sé si és prou popular, o si és tan antiestètic com la llotja del Liceu que Colau refusava en el seu dia (fins que es devia assabentar que, aquesta sí, és una institució pública). I també val per als futurs Caixafòrums o Cosmocaixes, i compte amb el que vulgueu fer els qui promoveu la reforma del Museu de Cera: més val que les figures agradin al consistori. Hi ha alguns capítols de la història de la Rússia post-tsarista on, si teniu dubtes, us poden assessorar.

Publicat a El Temps de les Arts el 8 de juliol del 2020 

No ho sé

25 de juny. A cada any complert, em sembla que sé menys coses. L’acumulació d’informació, d’experiència o de força no es tradueix en més certeses, sinó en menys. No ho sé. O bé el món s’ha tornat més incert, o bé m’hi he tornat jo. De petit no m’imaginava que veuríem avions estavellant-se contra les Torres Bessones, que presenciaríem en directe una declaració d’independència (amb cops de porra i de maça) o que tot el planeta s’aturaria a confinar-se per un virus letal. El món s’ha acabat unes tres o quatre vegades, i potser per això ara la incertesa sembla una immillorable companya de viatge. No t’expliquis el final, home, no ho tinguis tot previst, no siguis el teu propi spoiler. Preveure els imprevistos em sembla cada cop més com treure la lactosa a la llet o l’alcohol a l’alcohol o la cafeïna al cafè. Oi? No ho sé. Jo què sé.

Pocs anys abans que jo nasqués els murs deien la imaginació al poder. En canvi avui la imaginació fa por, i la devoció per l’ordre desperta inesperats autoritarismes. Per molt que un dia va caure el mur de Berlín, el feixisme creix com una pandèmia i el comunisme regeix la nova superpotència mundial, mentre la nostrada correcció política es dedica a censurar-nos pel·lícules. No ho sé, però quan la llibertat es retalla “en nom de la llibertat” diria que només ens queda la imaginació. Demanar empara als somnis d’infantesa, o a la nit que vam passar defensant escoles. Excavar una trinxera íntima i invocar la suposada platja sota les llambordes. És tan gran la pulsió repressora i autorepressora que trobo ben normal que la gent surti al carrer, com tampoc no m’estranya que Catalunya resumeixi avui bona part dels debats del món: París no té platja, Urquinaona, sí.

No ho sé, però diria que la incertesa espanta tant com la imaginació: ambdues coses tenen a veure amb agafar les regnes. En les teves playlists només hi manes tu, i si canvies de banda sonora pots canviar també de capítol, de concert, d’escenari i de personatges. De fet, molt sovint tot canvia dins nostre sense que ens n’adonem: de sobte un dia algú s’asseu a terra inesperadament, hop!, i l’argument fa un gir impossible de preveure. Un somriure, una freqüència, un blau. I davant d’aquests imprevistos he après a apagar el motor i desplegar la vela cap a aquell vent que, simplement, em sembla favorable. O girar el cap vers aquella llum al firmament, allà dalt, i saber que només ella sap que soc aquí.

No ho sé, poca cosa més puc saber, poca cosa més vull saber. No aturar-se, pactar amb els capricis del mar, provar de no molestar i saber llegir els temps. Pel que fa a la resta, llençar els antics fulls de ruta i les cartes de navegació per la borda. La bona notícia és que, aquí als mars del Nou Món, ningú no pot predeterminar-nos la Nova Normalitat: perquè encara no l’hem creada. No ho sé, és clar que no ho sé, perquè ara no toca llegir mapes, sinó escriure’ls.

Publicat a El Punt/Avui el 25 de juny del 2020