La "ciutat Catalunya"

L’independentisme encara no ha articulat una versió urbana, un relat urbà. Ara semblarà que estic dient que l’independentisme és de pagès, i és tot el contrari: dic que hi ha una evident pulsió urbana, fins i tot diria que barcelonina, en la queixa de país que reclama independència. És com aquestes fotografies nocturnes fetes des dels satèl·lits, que amb aquests insectes lluminosos i multiformes que configuren les ciutats, amb autopistes que semblen potes i tentacles i amb nuclis que semblen cossos cel·lulars, dibuixen perfectament els magnetismes i contrapesos del continent. Barcelona, vista des de l’espai i de nit, és una clara portalada del sud d’Europa davant la negror del Mediterrani: un portal i no una porta, perquè comparteix lluminositat amb tot l’arc que davalla fins al sud de València, de forma repartida i equilibrada, i fins i tot estirant el braç fins a Marsella. En canvi Madrid és un capoll solitari i irradiant enmig d’un sistema solar propi, centrífug i centrípet alhora perquè ell és el centre únic de tots els moviments.

L’independentisme català s’ha explicat massa en termes de triangle conflictiu, autonòmic, regional i delimitat amb frontera administrativa, i s’ha explicat massa poc en termes de pols de poder continental. Mapa nocturn, mapa físic, mapa econòmic. Com que parlem de fer una nova frontera, oblidem massa sovint que la independència no és un estat administratiu (o no només) sinó una pulsió inevitable per protegir, preservar, impulsar una manera de ser i de fer. La llengua? Sí. La bandera? És clar, també. La Catalunya ciutat? Cap problema. Però crec que hem parlat massa poc de la Ciutat Catalunya, i aquestes properes eleccions municipals són tan interessants perquè ja es va veient de què va la cosa. La cosa va del poder artificial contra el poder real, de la configuració d’una Europa burocràtica o una Europa cívica. Barcelona ha construït el seu país, no només la seva ciutat, sense disposar d’un Estat propi: la Renaixença, l’Eixample, les infraestructures i equipaments de la Mancomunitat, les Exposicions Universals, les construccions nacionals pujolianes, fins i tot els Jocs Olímpics, mai no han estat iniciatives o moviments que posessin el centre decisor i decisiu a Madrid. Ni tan sols a l’Ajuntament, ni a la Generalitat. Barcelona ha sabut articular projectes grans d’una manera autòctona, que té més a veure amb l’associacionisme (social, empresarial, cultural) i amb la llibertat individual que no pas amb relats administrativistes. Per això si volem un Estat no és per fer-ne un Estat-nació de pa sucat amb oli sinó una nació-Estat on la ciutadania, el ciutadà, l’urbs viva i inquieta, sigui el màxim decisor d’allò que realment val la pena i allò que realment funciona.

Ens trobem ara que el nou president de Foment del Treball, Josep Sànchez-Llibre, afirma que Catalunya pot ser líder mundial en indústria, innovació i startups tecnològiques però no gosa associar això a la necessitat d’Estat propi perquè prefereix obviar l’obvietat. Foment del Treball, no ho oblidem, va participar activament com a patronal en el “Tancament de Caixes” del 1899. El tancament de caixes: desobediència civil en tota regla, sense partits ni institucions. I és que si bé el “procés” que hem viscut els darrers anys ha estat empatxat de política, de polítics i de partits, el cas és que és inexplicable el seu esclat sense la complicitat activa dels actors socials més inquiets del país: per això hauria estat important que, a banda de fer política i de fer govern i de fer lideratges de partit, algú s’hagués ocupat més d’institucions civils com Foment del Treball, el Cercle Eqüestre, l’Ateneu, la Cambra de Comerç, el Barça... No dic que estiguin oblidades, dic que sovint hi ha més realitat útil en aquestes institucions que en el debat polític de cada dia, i que si volem una capital que realment plantegi un pols a Europa sobre com s’ha de repartir el poder, més a les ciutats que als Estats, més a les regions nacionals (i econòmiques) que als grans artificis del segle XVIII, cal veure Catalunya en foto de satèl·lit nocturna i no en foto de la plaça Sant Jaume. Hem d’enderrocar la nostra actual muralla mental: la quadrícula de la plaça, les dues façanes administratives en qui hem delegat massa la iniciativa i la solució. Ni poden assumir-ho soles, ni ho han de fer. Ni és aquesta la clau de la nostra incomoditat, de la nostra palpable crisi de creixement.

L’independentisme urbà, especialment el barceloní, és la clau que falta per a materialitzar una idea que de tan abstracta se’ns ha quedat en una declaració al Parlament sense implementar, sense materialitzar. Barcelona, la Ciutat Catalunya, ha de ser el nostre pacte amb la matèria. Amb la gent, els gremis, les associacions, les botigues, els barris, els empresaris i treballadors, les cases i l’urbanisme, la pedra, els monuments, la bandera espanyola penjada al balcó, la sardana i el capgròs, la discoteca, la biblioteca, el mercat, el parc, la font, l’arquitectura, la llum. Barcelona, o com baixar a terra un somni que vola massa per damunt dels nostres cants i massa poc per sota de les nostres sabates.

Publicat a Naciódigital el 19 de novembre del 2018

Catalunya Eixample

Agafin qualsevol façana d’una illa de l’Eixample. Aquella d’allà, o aquesta d’aquí, o no, l’altra. Sí, aquesta. La del xamfrà, perfecte, un xamfrà de l’Eixample em servirà impecablement. Ja ho veuen: una estelada d’estel blau al balcó del sisè quarta –propietat de dues àvies solteres que avui tenen a dinar un dels nets– i una altra d’estel roig al cinquè tercera –on hi ha un noi amb pírcings que comparteix pis i sublloga il·legalment una habitació als turistes, per treure’s un sobresou–. La bandera espanyola la trobem al segon pis, llogat a un matrimoni d’advocats –ella dret mercantil, ell dret matrimonial–, onejant damunt de dos llaços grocs pintats en graffiti a la tanca metàl·lica de la botiga d’aires condicionats. Aquesta última, una franquícia d’una cadena d’instal·ladors que arriba fins a València i que té treballadors majoritàriament castellanoparlants, però que diuen rachola i plegar. Al costat, el típic bar de la cantonada on el cambrer ha trobat el to del discurs que acontenta qualsevol client –“jo ja estic d’acord que Espanya és una merda, però és que així no”–, i una botiga familiar de làmpades de tota la vida, regentada per dos germans bessons, molt catalanistes ells, però periquitos de naixement i nostàlgics de la tauromàquia i dels cuplets.

El xamfrà no només trenca la cantonada, que és allò a què es dedicava Ildefons Cerdà, sinó que també exhibeix un portal modernista al costat d’un portal noucentista, com una mena de xamfrà de la discòrdia en clau popular. En un segle el principal ha deixat de tenir el glamur de la seva paraula, i ara és on s’instal·la un dentista o una tèrbola agència de viatges. En canvi l’àtic i el sobreàtic, aporciolats grollerament damunt la corona com si una nau nodrissa hagués aterrat a extreure rastres de vida, són la peça més cobejada. Perquè des d’allí hi ha una mica de vistes a la Sagrada Família, hiperbòlica i expiadora, i al condó luminescent de la torre Agbar. Però per moltes vistes que tinguin, vistos des de fora, aquells àtics arrosseguen la vulgaritat arquitectònica de les construccions feixistes –o comunistes, o bohiguistes– que més que construccions semblen destruccions. El xamfrà permet que l’aire circuli per les quadrícules i que la gent pugui caminar amb més llibertat, i que els taxis lliures hi facin cantonades. I evidentment el carrer té el nom d’un territori de la corona d’Aragó, en la seva intersecció amb algun poeta, algun heroi del 1714 o algun almogàver. Barcelona va decidir eixamplar-se, en efecte, d’aquesta manera.

Catalunya s’assembla a aquest collage apilat sense folre, com si fos una catedral d’estils superposats, només que mantenint-se en vida els protagonistes de cada corrent. Barcelona, com Catalunya, ha de decidir com pensa eixamplar-se a partir d’ara: model franquícia o model botiga familiar; model pis turístic o model assequible per als autòctons; model barreja cultural progressista o model autoritari amb porra –i llei– a la mà; model creatiu –modernista– o model “assenyat” –noucentista–, o bé fins i tot model Porcioles i model Bohigas. Però avui Barcelona no es pot permetre l’aposta de ser una ciutat franquícia –o aparador–, ni de ser una ciutat que confon l’ordre amb el feixisme, ni el sentit social amb el progressisme de façana –també d’aparador–. Per això Catalunya s’assembla tant a la Barcelona lliure, creativa, genuïna: perquè no vol ser assimilada, perquè no vol ser vulgar ni replicable.

Perquè el que hem viscut aquests últims anys és un crit civil i polític per poder ser nosaltres mateixos, amb les nostres complexitats i pluralitats i –també– misèries. El que hem cridat és que ni Barcelona ni Catalunya no són façanes boniques i buides, no són fets folklòrics ni escenaris pintorescos, sinó que tenen profunditat vital rere de cada pedra. L’independentisme no és, no ha estat mai, cap discussió a l’ascensor entre els d’una bandera ni els de l’altra sinó la recerca d’un millor pacte de veïns. El model barceloní, el model català, no pretén guanyar imposant-se damunt de l’altre sinó construir un edifici tan complex –plural– com genuí –únic–. El que el món i Espanya han pogut sentir és que Catalunya vol eixamplar-se i viure en llibertat, com Barcelona es va eixamplar i alliberar quan va enderrocar les muralles i va dir a cada carrer nou pel seu nom. Això no ho aturen els bombardejos cada 50 anys, ni a Barcelona ni a la que en el fons es bombardeja: Catalunya, el gran xamfrà de tots. S’entén, ja, de què van aquestes eleccions municipals?

Publicat a El Punt/Avui el 6 de novembre del 2018