Millor i pitjor

Com més s’acosta l’hora del referèndum (o de la veritat) més emocionals ens posarem tots, a una banda i altra, conformant-se un ambient de Barça-Madrid on juguen l’entorn, l’arbitratge, la desmoralització de l’adversari, la resistència física i el recorrent abús de la targeta groga. Quan Cristian Segura aplega en un sol article (El mirall català de Trump, 8 de març a Quadern) opinadors de pensament i d’estil tan divers per a provar d’associar-los al populisme de Trump o a una suposada dreta conservadora independentista, descontextualitzant frases i barrejant posicionaments pel broc gros, sap perfectament que comet una falta de targeta groga. Però futbol és futbol, i queden pocs minuts de partit, i pel que veig cal aturar l’adversari pel civil o pel criminal.

No sempre la clavem, quan escrivim. Jo mateix, en fer l’article Som millors, sóc conscient d’estar exagerant perquè l’exageració i la hipèrbole són també formes de sacsejar el debat. Admeto l’afany de provocació, però al capdavall també es podria raonar subjectivament (i sense un bri de xenofòbia) per què el Barça és millor equip que el Madrid, i fer-ho deixant de banda resultats i copes. Perquè si Segura ha furgat tant en els meus escrits, de ben segur n’haurà trobat un titulat Fòbies (veure el meu blog, 13 d’abril del 2015) on no només enumero desenes d’elogis cap a la identitat espanyola sinó que, a més, subratllo que Espanya també podria ser ella mateixa molt millor. Sobretot si vol que Catalunya s’hi quedi. Perquè estem parlant d’això, oi? Admetem-ho, Cristian, el debat no és la dreta ni el liberalisme ni les insofribles horterades de Trump: el que passa aquí és que alguns “ordenats” fa anys que escrivim en independentista.

Ni crec que existeixi el liberalisme conservador (un nou repàs al meu blog, si us plau), ni el proteccionisme carca de Trump és liberal, ni crec que el PDECAT hagi d’enarborar cap mena de conservadorisme (se m’associa més aviat a l’ala progre del món postconvergent, i em fan vergonya els anys de dubte en temes com el matrimoni homosexual), ni la independència és una idea precisament conservadora, ni crec en el mercat com a solució única de res (ni en sanitat ni en cultura ni en diversos etcèteres), ni tinc com a estil l’insult ni el mensypreu (a mi mai no m’hauràs de llepar res, Cristian). I si recentment he advertit sobre la capacitat de connexió emocional de Trump ha estat per contrastar-la amb la fredor buròcrata i perdonavides de Hillary Clinton. Tot això en Cristian ho sap, evidentment. Com ho sap qui sap llegir. Com ho sap el jugador que només va a trencar les cames de l’adversari.

Jo no sé si els joves neo-noucentistes guanyaran les eleccions a l’Ateneu Barcelonès, però comprovo que l’independentisme generacional fa prou angúnia com per escriure aquest poti-poti surrealista. Jo mateix sóc més neomodernista que noucentista, i no crec que el 9-N fos una trampa estèril, i per mi escriure en agressiu acaba sumant gols en pròpia porta. Crec que això alguns amics ho van entenent. Diria que tu no. No només no sóc de dretes ni trumpista, sinó que no sóc cec, i sé detectar el tipus de periodisme que obvia el matís i el contrast. Sí, també hi ha periodisme millor i pitjor. Com provava d’explicar abans, creure que el Barça és millor no implica no tenir un immens respecte pel Real Madrid i el seu talent letal. També em mereix tot el respecte un equip que havia tingut estadi a Sarrià però del qual, ja em perdonaràs, fa anys que no en sento cap notícia destacable.

Publicat a "El País" el 16 de març del 2017

Matar el catalanisme

És científicament fals, a banda d’estratègicament suïcida, anar dient que el catalanisme ha mort. I que ha quedat enterrat per l’independentisme. Com a màxim es pot admetre que Darwin té més raó que un mico, i que en efecte les coses evolucionen. No sé quants anys fa que escric que l’independentisme és un pas inevitable en l’escala evolutiva del catalanisme o del nacionalisme català. Primer, perquè ja Prat de la Riba deia que a cada nació un Estat i que, en condicions primaverals, les nacions floreixen i les abelles pol·linitzen i passa el que ha de passar. Però també perquè ho marca la llei fonamental i norma suprema, que és el diccionari (mirin algunes definicions), i també la llei de la gravetat i la lògica esclafant. Ara bé: renunciar al catalanisme (cultural o polític) en nom de l’independentisme em sembla un error. Matar-lo, o donar-lo per mort, em sembla una idea de bojos.

Apliquem-ho a una formació com Catalunya Sí Que Es Pot i posem que, per exemple, el definim com un partit de tendència socialista. Bé, això els posa en un espectre ideològic clar i alhora ampli, perfectament identificable, amb una tendència on molts es poden sentir còmodes. Ara imaginem que aquest partit diu “posem la directa: l’objectiu ara ja no és un socialisme abstracte sinó directament decretar la igualtat de classes”. D’acord, doncs ara ja no són un partit de tendència àmplia sinó amb un objectiu molt concret i precís. Perfecte, tot més clar. Però més endavant, després de treballar-hi molt, conclouen: “ara el que som és un partit que vol un full de ruta clar per a la igualtat de classes”. I, un cop té el full de ruta decidit, encara ho redueix més: “ara som un partit que defensa la igualtat de classes, però només dins d’aquest full de ruta i exclusivament si es compleix durant el 2017”. És més: diuen que per fi han enterrat el socialisme. Justament quan es troben més a prop de materialitzar-lo!

Ja ho sé, ja ho sé, ja ho sé: evidentment que el “catalanisme” ha servit d’excusa, durant massa anys, per anar fent la viu-viu. Sí, i precisament per això s’ha mogut cap a fulls de ruta molt concrets i cap a intencions molt clares. Darwin, supervivència, llei del més fort o del menys feble. Però això no el fa obsolet, ni superat, ni mort: tot el contrari. Això l’ha fet renéixer i reinventar-se, i posar-se les piles.Som un país massa acostumat als morimacians i viscacambons i viceversa, als moris i als visques, a matar en nom de la modernitat quan la modernitat precisament no necessita enterrar micos morts, sinó reconèixer micos evolucionats. Evidentment que el futur referèndum destrueix moltes màscares, i revela covardies, i també incapacitats: però no ens carreguem un concepte que suma, i que és l’origen de tot, i que des de sempre i des del bell principi ha tingut present que algun dia hauria de fer el gran salt de l’aigua a terra ferma. D’amfibi a bípede.

El calendari d’aquí al setembre és clar, i la resposta de l’Estat espanyol també serà dura i sistemàtica. Esprint final, sí. Cartes enlaire. Faites vos jeux, rien ne va plus. La cosa pot sortir bé o malament, però el que tinc clar és que aquest només és un capítol més d’una història que va començar amb quatre gats, amb cinc ateneistes, amb sis escriptors, amb set excursionistes, amb vuit empeltadors d’homes, amb nou fundadors d’algun partit, amb deu empresaris que organitzen un tancament de caixes, etcètera, i que ara no es mereixen que renunciem a la seva herència. No és per sentimentalisme que ho dic, és per sentit pràctic: no som en cap cas al capítol final de res. No té cap sentit i, a més, és contraproduent: d’entrada tot ells, començant pels quatre gats i acabant pels interpretadors d’anhels, se sumarien a l’estratègia actual sense dubtar-ho ni un moment. I tota energia en aquesta direcció ha de ser benvinguda, sense menysprear-ne absolutament cap. El catalanisme ha obert els ulls i s’ha adaptat als nous temps? Benvingut sigui. Que sigui veritat i, amb una mica de fe, que sigui possible el miracle. Que es produeixi la remuntada després d’un 4-0. Vull dir, que d’acord, que mateu-lo si us diverteix, però que li sigui la mort una major naixença.

Pulicat a Elmón.cat el 9 de març del 2017

"Nació cultural"

“La definició de Catalunya com a nació cultural no ha de preocupar ni espantar ningú”, defensava fa pocs dies Patxi López, diputat i precandidat a les primàries per a liderar el PSOE. No ha d'espantar, diu. Santa innocència. Diu que això també ho posa l'estatut andalús respecte a Andalusia, i que una cosa és la nació cultural i una altra és la nació política. Doncs molt bé. Compro. Ho veig i doblo l'aposta, a veure on ens porta:

Què ens diu la cultura? La cultura ens parla d'aquell molest costum de parlar una llengua, això per començar. Situem-nos l'11 de setembre del 1924, a primera hora del matí, a la delegació de policia de la plaça del Regomir. L'agent de policia interroga un detingut, d'ulls blaus i barba blanca: “¿Cómo se llama usted?”; “Antoni Gaudí”, respon l'interrogat; “¿Qué edad tiene usted?”; “71 anys”; “¿Qué profesión?”; “Arquitecte”; “Pues su profesión le obliga a usted a hablar en castellano.” L'arquitecte més universal de la seva època estava detingut, a més, per haver pretès assistir a l'església dels Sants Justs i Pastor en commemoració de l'Onze de Setembre. No res, cinquanta pessetes de fiança. Sí que deu ser poc important, això de ser nació cultural, que fabrica multes i detencions. Llengua? Política? Fixa't, Patxi, ja el 1626 el culturalíssim Francisco de Quevedo observa que “el catalán es la criatura más triste y miserable que Dios crió”, amb alguns etcèteres. L'obsessió lingüística de les Noves Plantes i les lleis de tota mena dictades fins avui, amb dictadures o sense, no les detallo perquè ens allargaríem molt i les nacions culturals haurien de procurar no fer perdre gaire el temps a les nacions de debò.

Però sí que podem continuar parlant de cultura, et sembla? Va, mirem què diu en Vicens Vives: “Amb el catalanisme van entrar a Catalunya l'impressionisme, la música de Wagner, els drames d'Ibsen, la filosofia de Nietzsche, l'estètica modernista, la necessitat dels museus i les universitats, l'ambient de París de Londres i de Berlín.” Amb el catalanisme, fixa't tu: el cultural, eh? No t'espantis, Patxi. Després ens posaríem a fer partits, i aquí sí que ens posem un pèl pesats. Gaudí va ser més com cal, va declinar l'oferta per entrar en política, tot i que va sentir com el mateix rei Alfons XIII deia d'ell, en plena inauguració del monument a Verdaguer: “Si loco y catalanista el cura, peor el arquitecto.” Perillós, això de la cultura, eh? Material sensible. “Un movimiento funerario, bárbaro y catalán”, va dir Valle-Inclán del nostre modernisme. Mentre Gaudí afirmava: “La Sagrada Família és una obra que està en mans de Déu i en la voluntat del poble.” Quines coses de dir. Quanta frase lapidària.

I Pla, què hi diu? Que sense el catalanisme no s'entén ni l'arquitectura de Gaudí, ni l'antiacademicisme de Picasso, ni la paraula viva de Maragall. I Prat de la Riba? Que era impossible que estiméssim abans l'Alhambra o la Giralda que el nostre romànic i gòtic. Això mentre Cambó, política a banda, feia fundacions Bernat Metge i murals a la catedral de Vic, i juntes de museus (mentre afirmava a les Corts, perdona Patxi, que el fet català és un fet biològic). I la revolta militar que va provocar una simple caricatura al Cu-cut, era per raons polítiques o culturals? Quines escultures vam posar al passeig de Sant Joan per a l'Exposició Universal del 88? Rafel de Casanova, Pau Claris, Guifré el Pilós. De la mateixa manera que, per la del 1929, Primo de Rivera fa enderrocar les quatre columnes de Puig i Cadafalch (després, això sí, d'haver demostrat un gran amor per les sardanes). I Lerroux què fa, quan contraposa el món del Liceu o el Palau amb el del Molino o el Condal? Cultura? Política? I qui és més de debò, Bofill i Mates, el polític, o Guerau de Liost, el poeta? I el culturalíssim Pau Casals, què? Quan parla a l'ONU, ho fa com a polític o com a violoncel·lista? Quan Fabra fa la gramàtica catalana i el diccionari, les conseqüències són només culturals? Segur? Vols dir, Patxi? Les espardenyes i la barretina de Dalí són innòcues o tenen alguna intenció? I no van ser també, els Jocs Olímpics, una guerra entre santespines i olmailovins? O ens n'hem oblidat, d'això? I què fan ara, els joves de l'Orfeó Català, traient estelades pel concert de Sant Esteve? Cultura, Patxi, no t'angoixis: fan cultura coral com la del minut 17:14 al Camp Nou.

Jo ho tinc clar, Patxi: de fet, per ser nació política ja només ens cal un últim tràmit administratiu. De nació cultural, en canvi, no n'és qui vol sinó qui pot.

Publicat a El Punt/Avui el 7 de març del 2017