“La definició de Catalunya com a nació cultural no ha de preocupar ni espantar ningú”, defensava fa pocs dies Patxi López, diputat i precandidat a les primàries per a liderar el PSOE. No ha d'espantar, diu. Santa innocència. Diu que això també ho posa l'estatut andalús respecte a Andalusia, i que una cosa és la nació cultural i una altra és la nació política. Doncs molt bé. Compro. Ho veig i doblo l'aposta, a veure on ens porta:
Què ens diu la cultura? La cultura ens parla d'aquell molest costum de parlar una llengua, això per començar. Situem-nos l'11 de setembre del 1924, a primera hora del matí, a la delegació de policia de la plaça del Regomir. L'agent de policia interroga un detingut, d'ulls blaus i barba blanca: “¿Cómo se llama usted?”; “Antoni Gaudí”, respon l'interrogat; “¿Qué edad tiene usted?”; “71 anys”; “¿Qué profesión?”; “Arquitecte”; “Pues su profesión le obliga a usted a hablar en castellano.” L'arquitecte més universal de la seva època estava detingut, a més, per haver pretès assistir a l'església dels Sants Justs i Pastor en commemoració de l'Onze de Setembre. No res, cinquanta pessetes de fiança. Sí que deu ser poc important, això de ser nació cultural, que fabrica multes i detencions. Llengua? Política? Fixa't, Patxi, ja el 1626 el culturalíssim Francisco de Quevedo observa que “el catalán es la criatura más triste y miserable que Dios crió”, amb alguns etcèteres. L'obsessió lingüística de les Noves Plantes i les lleis de tota mena dictades fins avui, amb dictadures o sense, no les detallo perquè ens allargaríem molt i les nacions culturals haurien de procurar no fer perdre gaire el temps a les nacions de debò.
Però sí que podem continuar parlant de cultura, et sembla? Va, mirem què diu en Vicens Vives: “Amb el catalanisme van entrar a Catalunya l'impressionisme, la música de Wagner, els drames d'Ibsen, la filosofia de Nietzsche, l'estètica modernista, la necessitat dels museus i les universitats, l'ambient de París de Londres i de Berlín.” Amb el catalanisme, fixa't tu: el cultural, eh? No t'espantis, Patxi. Després ens posaríem a fer partits, i aquí sí que ens posem un pèl pesats. Gaudí va ser més com cal, va declinar l'oferta per entrar en política, tot i que va sentir com el mateix rei Alfons XIII deia d'ell, en plena inauguració del monument a Verdaguer: “Si loco y catalanista el cura, peor el arquitecto.” Perillós, això de la cultura, eh? Material sensible. “Un movimiento funerario, bárbaro y catalán”, va dir Valle-Inclán del nostre modernisme. Mentre Gaudí afirmava: “La Sagrada Família és una obra que està en mans de Déu i en la voluntat del poble.” Quines coses de dir. Quanta frase lapidària.
I Pla, què hi diu? Que sense el catalanisme no s'entén ni l'arquitectura de Gaudí, ni l'antiacademicisme de Picasso, ni la paraula viva de Maragall. I Prat de la Riba? Que era impossible que estiméssim abans l'Alhambra o la Giralda que el nostre romànic i gòtic. Això mentre Cambó, política a banda, feia fundacions Bernat Metge i murals a la catedral de Vic, i juntes de museus (mentre afirmava a les Corts, perdona Patxi, que el fet català és un fet biològic). I la revolta militar que va provocar una simple caricatura al Cu-cut, era per raons polítiques o culturals? Quines escultures vam posar al passeig de Sant Joan per a l'Exposició Universal del 88? Rafel de Casanova, Pau Claris, Guifré el Pilós. De la mateixa manera que, per la del 1929, Primo de Rivera fa enderrocar les quatre columnes de Puig i Cadafalch (després, això sí, d'haver demostrat un gran amor per les sardanes). I Lerroux què fa, quan contraposa el món del Liceu o el Palau amb el del Molino o el Condal? Cultura? Política? I qui és més de debò, Bofill i Mates, el polític, o Guerau de Liost, el poeta? I el culturalíssim Pau Casals, què? Quan parla a l'ONU, ho fa com a polític o com a violoncel·lista? Quan Fabra fa la gramàtica catalana i el diccionari, les conseqüències són només culturals? Segur? Vols dir, Patxi? Les espardenyes i la barretina de Dalí són innòcues o tenen alguna intenció? I no van ser també, els Jocs Olímpics, una guerra entre santespines i olmailovins? O ens n'hem oblidat, d'això? I què fan ara, els joves de l'Orfeó Català, traient estelades pel concert de Sant Esteve? Cultura, Patxi, no t'angoixis: fan cultura coral com la del minut 17:14 al Camp Nou.
Jo ho tinc clar, Patxi: de fet, per ser nació política ja només ens cal un últim tràmit administratiu. De nació cultural, en canvi, no n'és qui vol sinó qui pot.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada