Matar el catalanisme

És científicament fals, a banda d’estratègicament suïcida, anar dient que el catalanisme ha mort. I que ha quedat enterrat per l’independentisme. Com a màxim es pot admetre que Darwin té més raó que un mico, i que en efecte les coses evolucionen. No sé quants anys fa que escric que l’independentisme és un pas inevitable en l’escala evolutiva del catalanisme o del nacionalisme català. Primer, perquè ja Prat de la Riba deia que a cada nació un Estat i que, en condicions primaverals, les nacions floreixen i les abelles pol·linitzen i passa el que ha de passar. Però també perquè ho marca la llei fonamental i norma suprema, que és el diccionari (mirin algunes definicions), i també la llei de la gravetat i la lògica esclafant. Ara bé: renunciar al catalanisme (cultural o polític) en nom de l’independentisme em sembla un error. Matar-lo, o donar-lo per mort, em sembla una idea de bojos.

Apliquem-ho a una formació com Catalunya Sí Que Es Pot i posem que, per exemple, el definim com un partit de tendència socialista. Bé, això els posa en un espectre ideològic clar i alhora ampli, perfectament identificable, amb una tendència on molts es poden sentir còmodes. Ara imaginem que aquest partit diu “posem la directa: l’objectiu ara ja no és un socialisme abstracte sinó directament decretar la igualtat de classes”. D’acord, doncs ara ja no són un partit de tendència àmplia sinó amb un objectiu molt concret i precís. Perfecte, tot més clar. Però més endavant, després de treballar-hi molt, conclouen: “ara el que som és un partit que vol un full de ruta clar per a la igualtat de classes”. I, un cop té el full de ruta decidit, encara ho redueix més: “ara som un partit que defensa la igualtat de classes, però només dins d’aquest full de ruta i exclusivament si es compleix durant el 2017”. És més: diuen que per fi han enterrat el socialisme. Justament quan es troben més a prop de materialitzar-lo!

Ja ho sé, ja ho sé, ja ho sé: evidentment que el “catalanisme” ha servit d’excusa, durant massa anys, per anar fent la viu-viu. Sí, i precisament per això s’ha mogut cap a fulls de ruta molt concrets i cap a intencions molt clares. Darwin, supervivència, llei del més fort o del menys feble. Però això no el fa obsolet, ni superat, ni mort: tot el contrari. Això l’ha fet renéixer i reinventar-se, i posar-se les piles.Som un país massa acostumat als morimacians i viscacambons i viceversa, als moris i als visques, a matar en nom de la modernitat quan la modernitat precisament no necessita enterrar micos morts, sinó reconèixer micos evolucionats. Evidentment que el futur referèndum destrueix moltes màscares, i revela covardies, i també incapacitats: però no ens carreguem un concepte que suma, i que és l’origen de tot, i que des de sempre i des del bell principi ha tingut present que algun dia hauria de fer el gran salt de l’aigua a terra ferma. D’amfibi a bípede.

El calendari d’aquí al setembre és clar, i la resposta de l’Estat espanyol també serà dura i sistemàtica. Esprint final, sí. Cartes enlaire. Faites vos jeux, rien ne va plus. La cosa pot sortir bé o malament, però el que tinc clar és que aquest només és un capítol més d’una història que va començar amb quatre gats, amb cinc ateneistes, amb sis escriptors, amb set excursionistes, amb vuit empeltadors d’homes, amb nou fundadors d’algun partit, amb deu empresaris que organitzen un tancament de caixes, etcètera, i que ara no es mereixen que renunciem a la seva herència. No és per sentimentalisme que ho dic, és per sentit pràctic: no som en cap cas al capítol final de res. No té cap sentit i, a més, és contraproduent: d’entrada tot ells, començant pels quatre gats i acabant pels interpretadors d’anhels, se sumarien a l’estratègia actual sense dubtar-ho ni un moment. I tota energia en aquesta direcció ha de ser benvinguda, sense menysprear-ne absolutament cap. El catalanisme ha obert els ulls i s’ha adaptat als nous temps? Benvingut sigui. Que sigui veritat i, amb una mica de fe, que sigui possible el miracle. Que es produeixi la remuntada després d’un 4-0. Vull dir, que d’acord, que mateu-lo si us diverteix, però que li sigui la mort una major naixença.

Pulicat a Elmón.cat el 9 de març del 2017