El discurs d'en Pou

“Som professionals, no aficionats voluntaristes”, i una llarga ovació. Gala dels Gaudí (per fi amb direcció i posada en escena professionals i elegants, com tot el que fa en Lluís Danés), recollida del premi Gaudí d'Honor, jo esperant un discurs ideològic perquè vivim temps molt polítics i perquè fins i tot es premia documentals de massatge al poder municipal. Esperava crítica política, però Pou va anar molt més enllà. Lliçó, rigor, noblesa. Pou va deixar petits els esgarips histèrics de les primeres gales, l'estirabot gremial i de mal gust de tants discursos, les vestidures estripades i l'autocompassió que hem sofert en tantes edicions, i es va erigir com a portaveu indiscutible ja no dels actors o dels professionals del cinema, sinó de tots els artistes del país. “Aquest ofici és la nostra manera de ser i la nostra manera de viure, i hem de poder fer-ho amb dignitat.”

El cinema té sort de poder fer gales que surten en prime time a TV3 i exposar els problemes del sector, però Pou va parlar per a tots: massa difícil viure d'escriure, massa difícil viure d'actuar, massa difícil viure de cantar o de produir o de dirigir obres d'art. La cosa té a veure amb retallades, però tothom ha après a no assenyalar només les administracions públiques (o el conseller de torn) sinó a assenyalar-nos a tots: al públic, als mecenes o patrocinadors, als mitjans de comunicació, a les lleis rígides i als impostos irracionals, de vegades a la qualitat mateixa dels productes, etcètera. I a l'administració, és clar. I a la política. La política hi té molt a fer i hem provat d'animar-la des de dintre i des de fora, modestament, buscant solucions i fórmules de cooperació noves. Costa molt, sí. Però, dit això, i pensant-ho bé, és en la política cultural on veig una excepció més flagrant a qualsevol tesi ultraliberal que vulgui imposar-se. A Catalunya, simplement, la cultura no es pot deixar tant a mercè del mercat. Això és el que vull dir, això és el que dic.

A la pel·lícula Cradle will Rock, de Tim Robbins, traduïda al castellà com a Abajo el telón, s'hi expliquen les relacions entre art i poder durant els anys trenta, quan el govern americà intentava compensar les destrosses de la Gran Depressió amb un New Deal en forma de forts estímuls econòmics a la creació artística (a banda que, alhora, perseguia alguns artistes per comunistes). I evidentment que a Catalunya calia posar ordre a la despesa, especialment amb el poc marge pressupostari que ens permet el marc autonòmic, i amb una crisi econòmica que obligava a racionalitzar, ordenar i contenir. Però, en termes generals, per a la cultura catalana l'intervencionisme (ben administrat) és absolutament necessari. És erroni i injust dir als artistes que han de procurar vendre més taquilles o més llibres o fiar-ho tot al màrqueting i a “obrir-se al món digital i disruptiu”, si el mercat és limitat, si treballem amb un estat en contra, si el talent i la disrupció no és precisament el que ens falta. Invertir millor, sí: però invertir. I si no, preguntem-nos què hauria estat d'aquest país i de la seva llengua si no hagués estat per la despesa pública feta amb TV3 i amb els mitjans de la Corpo. No existiríem. Simplement.

Hi ha, per tant, un intervencionisme que té raó de ser i en cultura, en la mesura que es pugui, s'ha d'intentar defensar. Augment del pressupost, una reivindicació constant de la conselleria, però també garantia d'estímul a les indústries i a la creació de feina. Si realment és cert que sortim de la crisi ens caldrà un New Deal a la catalana, un nou pacte: més inversió pública, però que els privats també inverteixin (per fer el Palau de la Música no van caldre lleis del mecenatge, per justes que siguin); més cooperació publicoprivada i publicopública i privadoprivada; més difusió als mitjans; molt menys escriure i parlar amb insults i amb desconfiança malaltissa; més ordre i contenció en la despesa, però atreviment total amb la inversió i l'estímul; més exportació, més traducció, crear per al món sencer; més imaginació i menys cotilla institucional; etcètera. Dic això com a creador i també com a implicat en la gestió pública: la llei del mercat és del tot insuficient en el nostre cas, fins i tot en cas d'independència. Ens empobrirà, ens farà irrellevants i ens enfonsarà cada dia més.

Generalitzant la frase de Pou, “aquesta cultura és la nostra manera de ser i la nostra manera de viure, i hem de poder fer-ho amb dignitat.” No va de gremis, doncs. Va de nosaltres.

Publicat a El Punt/Avui el 31 de gener del 2017

Junquerisme

Aquest article no va sobre Oriol Junqueras. El Vicepresident prova de tancar pressupostos i gestiona la seva àrea de la manera més professional que pot, i estic segur que acabarà fent possible que un any tan important com aquest no quedi en un “coitus interruptus” en forma d’eleccions autonòmiques. No, no va sobre ell ni sobre el seu futur ni el seu passat, ni sobre les seves expectatives electorals, ni tan sols sobre la frase “junquerisme és amor” que ha sorgit enmig d’una entrevista a la ràdio i que crec que té una càrrega positiva innegable (i que només els pobres d’esperit poden qualificar de cursi). No, aquest article va sobre la gent que en parla. I com en parla. Quasi unànimement.

“Ho està fent molt bé perquè només ha d’esperar, callar i pujar en intenció de vot”. Sí, aquesta és la frase. Poques persones hi afegeixen virtuts de gestió o de missatge polític: la majoria molt majoritària fan servir ex-ac-ta-ment la frase que els he escrit. I si pronunciem aquestes frases, si aquesta és la nostra afinada capacitat d’anàlisi i el nostre altíssim nivell d’exigència política, aleshores el problema no el té Junqueras ni Puigdemont ni Mas ni la “classe política”. El problema el tenim nosaltres.

Tant omplir-nos la boca els últims anys de crisi de la política, de falta de generositat per part de les cúpules dels partits, de verticalitat massa jeràrquica, d’autisme, del fet que els polítics “només miren pels seus interessos i pels càlculs electorals”.... i, quan hem de jutjar el paper actual del vicepresident Junqueras perquè “ho està fent molt bé”, l’explicació que hi donem és purament tacticista i passiva. “Ho està fent molt bé, perquè només ha de veure com els altres s’emboliquen”. És a dir, zero premi a la proactivitat. Zero premi al risc, o a l’ideari, o a la forma de gestionar o de comunicar. “Fer-ho molt bé” no seria sincerar-se amb els qui desitgen un referèndum, aguantar l’aposta, convèncer la CUP malgrat els seus atacs i el seu cinisme, renunciar a presentar-se a les eleccions perquè es prioritza l’objectiu de la independència, mantenir el fràgil equilibri de forces que fa possible el full de ruta del 2017, etcètera... No: “Ho fa molt bé” perquè només ha de veure passar hipotètics cadàvers. Ens mereixem tot un aplaudiment, tots nosaltres, grans reivindicadors de la honestedat i de la generositat en política. I del sacrifici, i de la valentia. Ens mereixem, en definitiva, el que tenim.

Dit això, no he entrat ni entraré en el grau d’honestedat i de valentia que té el vicepresident Junqueras perquè ja he dit que aquest article no va sobre ell. Voldria, en canvi, que el lector veiés com s’assembla molt més del que pensa a la “casta política” que fa càlculs i que maquina. Vull que el lector vegi que els hipotètics vicis de la política, molt sovint, els portem incorporats o fins i tot multiplicats. Que si no ens agrada com són els partits i els polítics, hauríem d’aprendre que els partits i els polítics els conformen persones com nosaltres i que en qualsevol moment podem participar-hi, per a millorar-los o per a empitjorar-los. I que, des de fora, frases com aquestes fan comprensible que siguem un país tan ple de petiteses fratricides i de baixa qualitat política. Posin, si us plau, la vara de mesurar en un altre nivell. Posin el llistó més amunt, posin-se’l més amunt. Si volem ser una província de caníbals, serem una província de caníbals.

Sort que algú reparteix una mica d’amor.

Publicat a Elmón.cat el 12 de gener del 2017

Procés de ficció

La setmana passada, el diputat de C's al Parlament Antonio Espinosa va acusar el govern de presentar uns Pressupostos per al 2017 “de ficció, en sintonia amb la ficció que suposa el procés separatista”. Si alguna cosa bona té aquest procés que vivim és que posa a prova els límits de l'idealisme i el realisme i que, per tant, ens presenta un combat de boxa entre realitat i ficció. És absolutament preciós: davant de la incertesa, el que ens defineix avui a tots és en quina ficció preferim creure. Quina és la nostra fe.

Hi ha gent que creu en els Reis Mags, i fins i tot en el naixement del Messies per obra i fortuna d'una mare verge. D'altres prefereixen no creure-hi perquè si no ho veuen no ho creuen, oblidant que quasi sempre és a l'inrevés: que cal creure per veure. I així arribem a la necessitat de tenir comprensió amb aquells que creuen, per exemple, que Espanya és un estat que ha resolt l'encaix de les seves nacions. O que, amb una oferta de diàleg difusa i inconcreta, resoldrà el conflicte creat a la seva regió nord-oriental. Hi ha persones, els ho juro, que prefereixen creure la Constitució com a text sagrat. Una taula de la llei que reflecteix la Veritat eterna i immutable però que també explica l'origen de tot, el Gènesi de la Península. En aquesta obra de ficció –basada en fets reals, això sí–, tot comença l'any 1978. Abans hi havia la foscor, la matèria negra, el desconegut.

I com que res del que no digui aquesta Bíblia no existeix si no és en forma d'heretgia, vivim avui processos judicials i amenaces d'inhabilitacions que formen part d'una trama argumental ben coherent amb tot el plantejament de la novel·la. Si hem dit que a Espanya mai no hi ha hagut més que una nació, i que mai no s'hi ha perseguit llengües ni cultures, i que tots els sistemes d'autogovern i de sobirania previs a la monarquia absoluta de Felip V –o les aproximacions confederals republicanes– no són res més que xerrameca i bruixeria d'ànimes venudes al diable, no té cap sentit que algú vulgui trencar aquest relat per parlar-nos de suposades “realitats nacionals” o “drets a decidir” que no ens interessen. Perquè no estàvem parlant de la realitat, estàvem parlant de fe. De ficció. De credo.

El millor que ens està passant és que ens estem carregant els empiristes, els qui només creuen en fets i en realitats palpables, perquè al final el xoc de trens és un xoc de relats. A Catalunya ens agrada creure –o saber– que som una nació amb dret a decidir, i a Espanya els agrada creure –o saber– que de nació només n'hi ha una. La part bonica, màgica, de tot plegat no és pensar que guanyarà una “postveritat” o l'altra, sinó que totes dues són “veritat” a la seva manera perquè totes dues parteixen de cultures, codis, valors i creences diferents. Són “preveritats” massa allunyades. No és més realista la llei o el pes de la justícia, per dur i material que sigui: en el fons, obeeix a una ficció determinada. Tan artificial, o segurament més, que aquell altre relat que diu que Catalunya busca exercir la seva sobirania perduda el 1714. Aquests dos relats no són ni mentida ni “postveritats”, sinó que són això: relats que xoquen. Incompatibles, irreconciliables. Havien pogut conviure quan no es parlava de sobirania sinó d'autogovern, de competències, de finançament. Però des del 2012 que el vocabulari ha canviat cap a conceptes com sobirania, dret a decidir, autodeterminació, independència. Ara són versions diferents, són Bíblies diferents. A Espanya creuen en Buda, diguem-ne, i nosaltres en Al·là. O en Satanàs, o en Jesús, o en Joan Capri, tant se val. No resem les mateixes oracions, no venerem els mateixos vedells d'or, no tenim esperança en les mateixes vides després de la mort. Tot és alhora real, i alhora ficció. Tot és molt de debò, i tot és molt de mentida, segons qui ho miri. Per tant evidentment que seran uns pressupostos de ficció, i que el procés és de ficció i que la independència és una utopia irrealitzable, si qui jutja la versemblança d'El Mag d'Oz és un inspector d'hisenda. El mateix succeiria si qui examinés la versemblança d'un quadre comptable fos el gos de Dorothy.

Gaudim d'aquesta ficció, d'aquesta novel·la ben rodona, aquest mirall al llarg d'un camí. No ens avergonyim de no tenir realitats tangibles, perquè encara som elfs tancats al taller de Santa Claus. Pietat per als descreguts, perquè tampoc a ells els portarem carbó en la nit més màgica de l'any. Cap nen sense joguina, tot està previst. Ho veiem tot. I tot ho sabrem perdonar.

Publicat a El Punt/Avui el 27 de desembre del 2016

La paperera de la història

Si remenem dins la paperera de la història veurem que nosaltres som fills de la Transició democràtica, néts del règim de Franco, besnéts de la República o de la dictadura de Primo de Rivera i rebesnéts de la Renaixença, a la qual cosa precedeix, com tothom sap, la matèria negra o la dimensió desconeguda. Però resulta que la gent de la Renaixença també eren fills i néts: concretament eren fills de la humiliant pèrdua de les colònies espanyoles, néts de la restauració borbònica, besnéts de la Guerra del Francès (o de la “Independència”) i rebesnéts de la monarquia absoluta iniciada per Felip V. És a dir, que el fil conductor del “trauma català” iniciat el 1714 no es trenca en cap moment fins als nostres dies, on l’onada independentista actual només es pot explicar si s’entén tot el que va succeir abans, i no després, de la Constitució del 1978.

La paperera de la història ens té un lloc reservat també a nosaltres: d’aquí a 50 o 100 anys, rodamóns afamats de coneixement burxaran en els containers d’aquest moment i hi trobaran una cruïlla que es va iniciar amb la reforma de l’Estatut. Qui canalitza aquesta incomoditat, aquest descontentament, aquesta frustració col·lectiva? Es dirà que les manifestacions, que les assemblees i entitats, sí, però qui realment posa Catalunya davant del mirall es diu Artur Mas. Un altre dels llençats a la paperera de la història, sens dubte de forma destructiva i excessiva. Mas fa un gest que destacaran els qui remenin la paperera d’aquí a uns anys: posa Catalunya davant del mirall. S’adona que ha arribat el moment que el poble es decideixi, i també s’adona que això és molt arriscat. Que li pot costar el coll al seu partit, i a ell mateix, i segurament a tot el catalanisme: “anar fent” és fàcil, i també ho és criticar des de les columnes dels diaris, però el que costa és prendre una decisió i dur-la a terme. Mas va convidar-nos, simplement, a prendre-la: costaria uns anys, i discussions, i desgast electoral, i baralles fratricides i dubtes i obstacles de Madrid, però l’actitud de Mas suposa un abans i un després: per primera vegada en molt de temps, ens obliga a tots a decidir-nos. Quan diem avui que “el full de ruta és irrenunciable” o que “fer marxar enrere és un suïcidi” o que “referèndum o referèndum”, el que estem fent és respondre a la pregunta que ens va fer Artur Mas: ho volem o no ho volem? Si ho volem, superarem qualsevol obstacle i esperarem el temps que calgui, i renunciarem a certs protagonismes personals, i aprofitarem el moment adequat i ens refarem de tot dubte que tinguem. Si no ho volem, ens refugiarem en excuses i en baralles, o simplement farem “tot el possible” per aconseguir-ho i ens adonarem que no haurà estat suficient. És això, i res més. És això el que enviarem a la indefugible paperera de la història.

Aquest moment de dubte, aquests instants de bloqueig i d’escepticisme i fins i tot de divisió interna, ja es va viure durant les setmanes prèvies a l’11 de setembre del 1714: tothom que hagi llegit “Victus” coneix l’escena verídica, de paperera reciclada, on aquell 4 de setembre la Junta de Govern de Barcelona es reuneix per decidir si accepta les ofertes de negociació de l’enemic, o bé si les rebutja. El conseller en cap, Rafel de Casanova, va comunicar als militars la decisió de resistir i aleshores el general Villarroel s’hi va oposar veient la inferioritat numèrica dels seus soldats davant l’exèrcit borbònic. I va plegar. La resta de la història és també coneguda, però absolutament fonamental: Villarroel apareix el dia 11 de setembre a la plaça del Born, per lluitar fins al final.

És a dir que es pot fer cas o no de les demoscòpies, enquestes i estudis de diaris que assegurin que “no som prous”. Però fins i tot si es vol fer cas d’aquests estudis (possiblement o probablement tendenciosos), hi ha un moment en què el camí que has fet ja no dóna opció a cap marxa enrere perquè t’hi va la mínima dignitat i perquè has pres un compromís amb tu mateix: decidir. Saber si realment ho vols significa aguantar fins al final, i si no, vol dir que realment no ho volies. Podria passar, i no mereix judici negatiu: podria ser que simplement veiéssim que no ho volem. O que no ho volem prou. O que no tenim forces. Res d’això no tindria un mal lloc a la paperera de la història.

El que sí que transformaria la nostra paperera en un dipòsit d’aigües fecals plena de rates seria, en canvi, deixar que algú altre decidís per nosaltres. És a dir, no decidir res. Ni sí, ni no. Mirar de guanyar temps i de fer que, sobretot, els meus en surtin el menys perjudicats possible. Creure que no som sobirans. Creure’ns, en definitiva, que tot això era una broma.

I “tot això” vol dir 300 anys.

Publicat a Elmón.cat el 15 de desembre del 2016