“Som professionals, no aficionats voluntaristes”, i una llarga ovació. Gala dels Gaudí (per fi amb direcció i posada en escena professionals i elegants, com tot el que fa en Lluís Danés), recollida del premi Gaudí d'Honor, jo esperant un discurs ideològic perquè vivim temps molt polítics i perquè fins i tot es premia documentals de massatge al poder municipal. Esperava crítica política, però Pou va anar molt més enllà. Lliçó, rigor, noblesa. Pou va deixar petits els esgarips histèrics de les primeres gales, l'estirabot gremial i de mal gust de tants discursos, les vestidures estripades i l'autocompassió que hem sofert en tantes edicions, i es va erigir com a portaveu indiscutible ja no dels actors o dels professionals del cinema, sinó de tots els artistes del país. “Aquest ofici és la nostra manera de ser i la nostra manera de viure, i hem de poder fer-ho amb dignitat.”
El cinema té sort de poder fer gales que surten en prime time a TV3 i exposar els problemes del sector, però Pou va parlar per a tots: massa difícil viure d'escriure, massa difícil viure d'actuar, massa difícil viure de cantar o de produir o de dirigir obres d'art. La cosa té a veure amb retallades, però tothom ha après a no assenyalar només les administracions públiques (o el conseller de torn) sinó a assenyalar-nos a tots: al públic, als mecenes o patrocinadors, als mitjans de comunicació, a les lleis rígides i als impostos irracionals, de vegades a la qualitat mateixa dels productes, etcètera. I a l'administració, és clar. I a la política. La política hi té molt a fer i hem provat d'animar-la des de dintre i des de fora, modestament, buscant solucions i fórmules de cooperació noves. Costa molt, sí. Però, dit això, i pensant-ho bé, és en la política cultural on veig una excepció més flagrant a qualsevol tesi ultraliberal que vulgui imposar-se. A Catalunya, simplement, la cultura no es pot deixar tant a mercè del mercat. Això és el que vull dir, això és el que dic.
A la pel·lícula Cradle will Rock, de Tim Robbins, traduïda al castellà com a Abajo el telón, s'hi expliquen les relacions entre art i poder durant els anys trenta, quan el govern americà intentava compensar les destrosses de la Gran Depressió amb un New Deal en forma de forts estímuls econòmics a la creació artística (a banda que, alhora, perseguia alguns artistes per comunistes). I evidentment que a Catalunya calia posar ordre a la despesa, especialment amb el poc marge pressupostari que ens permet el marc autonòmic, i amb una crisi econòmica que obligava a racionalitzar, ordenar i contenir. Però, en termes generals, per a la cultura catalana l'intervencionisme (ben administrat) és absolutament necessari. És erroni i injust dir als artistes que han de procurar vendre més taquilles o més llibres o fiar-ho tot al màrqueting i a “obrir-se al món digital i disruptiu”, si el mercat és limitat, si treballem amb un estat en contra, si el talent i la disrupció no és precisament el que ens falta. Invertir millor, sí: però invertir. I si no, preguntem-nos què hauria estat d'aquest país i de la seva llengua si no hagués estat per la despesa pública feta amb TV3 i amb els mitjans de la Corpo. No existiríem. Simplement.
Hi ha, per tant, un intervencionisme que té raó de ser i en cultura, en la mesura que es pugui, s'ha d'intentar defensar. Augment del pressupost, una reivindicació constant de la conselleria, però també garantia d'estímul a les indústries i a la creació de feina. Si realment és cert que sortim de la crisi ens caldrà un New Deal a la catalana, un nou pacte: més inversió pública, però que els privats també inverteixin (per fer el Palau de la Música no van caldre lleis del mecenatge, per justes que siguin); més cooperació publicoprivada i publicopública i privadoprivada; més difusió als mitjans; molt menys escriure i parlar amb insults i amb desconfiança malaltissa; més ordre i contenció en la despesa, però atreviment total amb la inversió i l'estímul; més exportació, més traducció, crear per al món sencer; més imaginació i menys cotilla institucional; etcètera. Dic això com a creador i també com a implicat en la gestió pública: la llei del mercat és del tot insuficient en el nostre cas, fins i tot en cas d'independència. Ens empobrirà, ens farà irrellevants i ens enfonsarà cada dia més.
Generalitzant la frase de Pou, “aquesta cultura és la nostra manera de ser i la nostra manera de viure, i hem de poder fer-ho amb dignitat.” No va de gremis, doncs. Va de nosaltres.
Publicat a El Punt/Avui el 31 de gener del 2017
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada