Junquerisme

Aquest article no va sobre Oriol Junqueras. El Vicepresident prova de tancar pressupostos i gestiona la seva àrea de la manera més professional que pot, i estic segur que acabarà fent possible que un any tan important com aquest no quedi en un “coitus interruptus” en forma d’eleccions autonòmiques. No, no va sobre ell ni sobre el seu futur ni el seu passat, ni sobre les seves expectatives electorals, ni tan sols sobre la frase “junquerisme és amor” que ha sorgit enmig d’una entrevista a la ràdio i que crec que té una càrrega positiva innegable (i que només els pobres d’esperit poden qualificar de cursi). No, aquest article va sobre la gent que en parla. I com en parla. Quasi unànimement.

“Ho està fent molt bé perquè només ha d’esperar, callar i pujar en intenció de vot”. Sí, aquesta és la frase. Poques persones hi afegeixen virtuts de gestió o de missatge polític: la majoria molt majoritària fan servir ex-ac-ta-ment la frase que els he escrit. I si pronunciem aquestes frases, si aquesta és la nostra afinada capacitat d’anàlisi i el nostre altíssim nivell d’exigència política, aleshores el problema no el té Junqueras ni Puigdemont ni Mas ni la “classe política”. El problema el tenim nosaltres.

Tant omplir-nos la boca els últims anys de crisi de la política, de falta de generositat per part de les cúpules dels partits, de verticalitat massa jeràrquica, d’autisme, del fet que els polítics “només miren pels seus interessos i pels càlculs electorals”.... i, quan hem de jutjar el paper actual del vicepresident Junqueras perquè “ho està fent molt bé”, l’explicació que hi donem és purament tacticista i passiva. “Ho està fent molt bé, perquè només ha de veure com els altres s’emboliquen”. És a dir, zero premi a la proactivitat. Zero premi al risc, o a l’ideari, o a la forma de gestionar o de comunicar. “Fer-ho molt bé” no seria sincerar-se amb els qui desitgen un referèndum, aguantar l’aposta, convèncer la CUP malgrat els seus atacs i el seu cinisme, renunciar a presentar-se a les eleccions perquè es prioritza l’objectiu de la independència, mantenir el fràgil equilibri de forces que fa possible el full de ruta del 2017, etcètera... No: “Ho fa molt bé” perquè només ha de veure passar hipotètics cadàvers. Ens mereixem tot un aplaudiment, tots nosaltres, grans reivindicadors de la honestedat i de la generositat en política. I del sacrifici, i de la valentia. Ens mereixem, en definitiva, el que tenim.

Dit això, no he entrat ni entraré en el grau d’honestedat i de valentia que té el vicepresident Junqueras perquè ja he dit que aquest article no va sobre ell. Voldria, en canvi, que el lector veiés com s’assembla molt més del que pensa a la “casta política” que fa càlculs i que maquina. Vull que el lector vegi que els hipotètics vicis de la política, molt sovint, els portem incorporats o fins i tot multiplicats. Que si no ens agrada com són els partits i els polítics, hauríem d’aprendre que els partits i els polítics els conformen persones com nosaltres i que en qualsevol moment podem participar-hi, per a millorar-los o per a empitjorar-los. I que, des de fora, frases com aquestes fan comprensible que siguem un país tan ple de petiteses fratricides i de baixa qualitat política. Posin, si us plau, la vara de mesurar en un altre nivell. Posin el llistó més amunt, posin-se’l més amunt. Si volem ser una província de caníbals, serem una província de caníbals.

Sort que algú reparteix una mica d’amor.

Publicat a Elmón.cat el 12 de gener del 2017