Generació Llibertat

Un dia d'agost de fa quatre anys, en un festival de música de l'Empordà, els tenia tots dos davant: Carles Puigdemont, alcalde de Girona, i Santi Vila, alcalde de Figueres. Compartíem una cervesa i parlàvem sobre l'aposta independentista del govern Mas, sobre el procés, sobre cap a on havia d'anar tot plegat. Un dels dos, no cal dir quin, s'hi mostrava entusiasta i decidit. L'altre, l'avui conseller Santi Vila, hi mostrava una actitud més prudent, plena de preguntes difícils de respondre en aquell moment. Amb el temps les tesis independentistes s'han imposat i aquella conversa que vaig presenciar, davant d'un pre-president i un pre-conseller que ja eren molt amics, avui seria força diferent. El tercer en concòrdia, és a dir jo mateix, estava d'acord amb les tesis de l'alcalde de Girona però avui mateix, sense que li calgui haver caigut a la marmita quan era petit, el mateix Santi Vila s'hi troba còmode. A la seva manera, és a dir, heterodoxament, amb llibertat argumental, i aportant-hi el llibre “Un moment fundacional” on explica bé (entre moltes altres coses) el procés de reflexió que l'ha dut a abraçar la independència com a única sortida en l'actualitat. Certament hi fa una aproximació racional i no passional, certament hi afegeix “per a fer què?” com a pregunta necessària, i certament es nota que ha patit i s'ha plantejat (i es planteja) molts interrogants. Però el cas és que és al cap del carrer, engruixint l'equip governamental i parlamentari que té com a full de ruta la desconnexió. Bravo.

Vol dir això que el temps ha donat la raó a un i no l'altre? Abans de respondre, permetin-me separar esferes: una cosa és el que hagi de fer la majoria parlamentària i el govern, i una altra cosa és el que ha de fer CDC. Pel que fa als primers, el govern i el parlament han de seguir el full de ruta pactat o bé modificar-lo com calgui per a fer possible la desconnexió amb l'Estat en el termini més breu. Crec que preferiblement mitjançant una DUI que no pas mitjançant un RUI, ara no vull aprofundir en el debat instrumental. Ara bé: si en un govern hi poden conviure i sumar les sensibilitats d'ERC i les sensibilitats de CDC, molt més dins de CDC hi poden sumar la sensibilitat de Carles Puigdemont i la sensibilitat de Santi Vila. I aquí entro en el fons del que vull expressar en aquest article: què ha de fer CDC, i el partit nou que el rellevi, en aquest decisiu congrés de juliol.

Què ha de fer? Ho resumiré amb un altre exemple: el president Mas, ja fa molts anys, em va preguntar l'opinió sobre què havia de fer el partit amb el tema del matrimoni homosexual. Li vaig respondre que era igual el que digués CDC. Era del tot irrellevant. Els homosexuals es casarien amb els mateixos drets i obligacions que tothom sí o sí, tard o d'hora, petés qui petés, i per tant digués el que digués CDC. Perquè un partit que es pregunta aquestes coses és, simplement, un partit que no està preparat per al segle XXI o que ha perdut la connexió amb el carrer (o més ben dit, amb el futur). Amb el debat sobre la independència CDC ha reaccionat a temps, és més: ha liderat i lidera el procés que vivim. Ho fa i ho ha de fer a la seva manera, no a la manera d'ERC, ni de la CUP. El govern té un full de ruta a complir, però CDC pot ser vehicle d'integració de sectors moderats o “espantats” a una causa que ni és fàcil, ni és gratis, ni és cosa de somriures. CDC no ha de ser “un partit sobiranista on hi càpiguen independentistes”, sinó un partit independentista on hi càpiguen sobiranistes. Aquest és el canvi.

CDC ha de seguir sent un partit de centre, sí, però no per això ha de caure en l'error del PSC o d'Unió, desbordats per les circumstàncies i per la nul·litat de pensament. Això demana –com proposem a Generació Llibertat- avançar-se als temps, modernitzar l'estructura interna, democratitzar processos, incorporar una majoria de cares noves a la direcció, tenir un think tank o unes sectorials potents en pensament, mantenir l'independentisme i aportar-hi pragmatisme i obertura, no ser un partit conservador, defugir l'ultraliberalisme i l'extrema esquerra per igual, de fet defugir tot dogmatisme inclosos els propis. CDC té una feina diferent de la del govern, té deures propis. La conversa de fa quatre anys qui la va guanyar? Tots dos. Tots tres. La generació que un dia va empassar-se disciplinadament el pacte del Majestic ara ha de fer guanyar, dins de CDC, el pacte amb la modernitat. Amb el centre social. I per la independència.

Publicat a El Punt/Avui el 5 de juliol del 2016

Som als anys 30?

Primer, fem -hi una aproximació mundial: l'ansietat econòmica no desapareix, hi ha ràbia i remordiment, i els nacionalismes guanyen suports (els de tot tipus) en detriment de les grans organitzacions internacionals. El Brexit ha impactat fortament en la imatge mundial de la UE i s'espera una campanya americana molt moguda: de fet, Trump pot anar guanyant suports i més suports mentre els demòcrates insisteixin en menystenir-lo o en riure-se'n. Aquesta condescendència pot portar, de fet, al triomf de diverses opcions extremes arreu del món. Què vol dir, que és un boig? O que és un populista? Què vol dir, que la meitat d'americans s'han tornat cecs de cop donant-li confiança? I què vol dir, que el Brexit és resultat de la xenofòbia enfollida? Tots els britànics s'han tornat bojos i xenòfobs, de cop? Sense infravalorar el paper del nacionalisme britànic en la votació, realment podem dir que tanta gent ha respost per impulsos xenòfobs o populistes? Tanta gent està equivocada en tot i vota de forma primitiva? És aquesta la manera d'afrontar el problema?

Els ingredients de la situació dels anys 30 (especialment el crack del 29) van dur a la Segona Guerra Mundial i a una guerra civil a Espanya, i és cert que ens trobem lluny d'arribar a aquest extrem, però podem preguntar-nos perfectament què és el que sí que hi tenim en comú ara mateix. D'entrada, l'ansietat econòmica perllongada en el temps ja comença a tenir conseqüències en el comportament polític d'arreu. I els polítics no poden ignorar-ho més, ni les mundials ni els catalans. L'any 2007, quan va començar la crisi, ningú no hauria pensat que avui existirien opcions electorals i resultats de referèndum com els que vivim avui dia. A l'"excèntric" Trump l'han votat fins ara 13 milions d'americans a les primàries, i 12 milions Bernie Sanders, un home que ha parlat de fer la "revolució socialista" als Estats Units! A Europea triomfen candidatures com Syriza a Grècia o Podemos a Espanya, o el socialisme/comunisme edulcorat de Colau a Barcelona. També pugen els partits anomenats "d'extrema dreta" en quasi tots els països, de la mateixa manera que al Japó o a Rússia el discurs patriòtico-nacionalista és emprat de forma creixent pels governs. Independentisme a Escòcia, independentisme a Catalunya. I Gran Bretanya ha decidit marxar de la Unió Europea. Qui hauria previst això fa 10 anys? 

També als anys 30 el "populisme" va aparèixer com a reacció a la situació econòmica, evidentment el creixement del feixisme a Itàlia, Alemanya i Espanya, i també en diversos estats nordamericans van aparèixer figures polítiques inèdites i extremes. La gran diferència amb ara seria que ara no hi ha un creixement armamentístic en aquests països, però en tota la resta la situació podria començar a assemblar-se massa. Fins i tot l'operació de Putin a Crimea sembla expansionisme militar de vella escola. Per tant, què ha de fer la política davant d'aquests símptomes? Moltes coses, segur, però una d'importantíssima s'imposa sobre els altres: no menysprear aquests moviments, no estigmatitzar-los, vigilar amb qualificatius com "populisme" o "xenofòbia", no ser condescendents amb ells, assumir el problema i admetre la part de raó que poden tenir, per exemple, els anglesos volent marxar d'Europa. I crear un discurs alternatiu a aquestes opcions, però no com a reacció ni a la defensiva, sinó amb propostes potents i esperançadores. Ens caldria un "populisme democràtic", si se m'entén l'expressió. Ens calen alguns Franklin Roosevelts. Canalitzar la ràbia, no ignorar-la ni titllar-la d'irracional. 

Pel que fa a Catalunya, compte amb que l'independentisme sigui barrejat amb aquests moviments "populistes" o "nacionalistes" tan mal vistos arreu del món. També compte amb aliances amb l'extrema esquerra, de la mateixa manera que ho seria una aliança amb l'extrema dreta (és curiós com aquí ambdues són vistes amb graus de comprensió tan i tan desiguals). L'independentisme català ha de ser associat a democràcia i a centralitat, i per tant no és que el que representa CDC sigui "imprescindible" per a la independència sinó que, quan ataquen Mas o Trias amb guerra bruta, demostren que aquesta aparença de centralitat és justament allò que fa més mal a l'espanyolisme. Un moviment independentista liderat per partits molt d'esquerres o molt de dretes, o molt "populistes" o poc centrals, seria una benedicció per a l'Estat espanyol: voldria dir que l'independentisme ja no representa un corrent central i democràtic, sinó una dèria radical de l'estil Trump o de l'estil Syriza. Escòcia ha fet bé d'avançar-se a tot això i diferenciar-se de l'opció del Brexit. Siguem intel·ligents. Entenguem el Brexit, assenyalem els defectes de la UE tant com calgui, però no siguem tan burros de confondre'ns fàcilment amb els moviments derivats de la ràbia atmosfèrica. Nosaltres no som una opció rabiosa ni extravagant ni intransigent. Nosaltres som, justament, part de la solució als problemes d'Europa i del món. Com va dir Clinton, el món pot ser català o talibà. Quina millor promoció a la causa podien fer-nos?

Publicat a Elmón.cat el 30 de juny del 2016