dilluns, 26 d’octubre del 2015

La corbata


“La major desobediència en aquest procés l'hem feta els que portem corbata”, va dir el president Mas fa uns dies a RAC1. Per altra banda Joaquim Coll, el vicepresident de l'entitat anomenada Societat Civil Catalana, va afirmar gairebé el mateix dia que “la CUP investirà Mas a canvi de la seva corbata”. Eren dies en què els nous diputats i diputades es feien la foto a les escales del Parlament i es podia contrastar l'encorbatament convergent de fa quatre anys amb la moda més esportiva o “casual” d'ara, que s'ha encomanat a gairebé totes les formacions. I després ve el curiós cas d'Antonio Baños, destacada veu dels cupaires, que no dubta a posar-se corbata segurament perquè li dóna la real gana però que, vist des de fora, sembla que estigui fent “transgressió de la transgressió” o trencant qualsevol codi inclòs el dels seus. L'estètica no té a veure amb la façana, té a veure amb l'ètica i amb l'actitud, i per això aquest dilema corbata sí-corbata no (disculpin-me les senyores) parla molt del canvi de cicle que vivim. De què volem dir quan apostem per una cosa o altra.
Normalment s'argumenta que no dur corbata fa semblar més de carrer, més normal, diguem-ne més “proper” o més “autèntic”. Evidentment això és ben discutible, ja que l'autenticitat és autèntica si és de debò, perdonin-me si semblo repetitiu. Una corbata pot definir una actitud estètica molt sincera, molt expressiva i molt creïble si es porta perquè hom considera que és una peça necessària en el seu vestuari. Què expressa una corbata? Una barreja d'ordre, d'etiqueta, de punt de color, de detallisme i de coqueteria. Alguns es fixen més en els valors d'“ordre” o de formalitat, i en fan una caricatura negativa (com si tots els que de vegades en duem fóssim tallats d'un mateix patró), i d'altres es fixen més en l'aportació personal o en la preferència en gustos tèxtils. En tot cas no es pot negar que la corbata té càrrega simbòlica, que en duen els notaris i els advocats i els enterramorts, i també la clàssica caricatura de l'empresari amb cigar i barret de copa. Ho entenc: perquè no dur corbata expressa, o vol expressar, tot allò que no és el món dels despatxos. Ser més “propers a la gent”, com si pel fet de ser polítics ells no fossin “gent”, però bé. Sens dubte la intenció és bona: trencar les barreres creades avui dia entre els polítics i la resta de la ciutadania. Però Macià no necessitava ni treure's la corbata ni despentinar-se el bigoti per ser proper, per ser revolucionari, per ser l'Avi. Perquè duia la seva etiqueta amb autenticitat. I perquè duia l'autenticitat als ulls.
A l'hora de jutjar l'autenticitat dels nostres líders polítics, en definitiva, caldrà mirar els seus gestos. No si porten corbata, sinó què en fan. Quins actes revolucionaris concrets ha fet Artur Mas des de fa quatre anys i quina coherència té el seu discurs amb aquests actes. Fins a quin punt ha arriscat el seu partit i el seu govern per un objectiu que en principi és noble, complicat, únic i perillosíssim. Fins a quin punt, també, ha rectificat errors i ha pres mesures per superar llastos del passat. Quin grau d'autenticitat, de sinceritat, s'endevina avui sota la seva corbata. Un dia vaig conèixer algú que sabia veure a través de la meva corbata, i així li ho vaig fer saber. Amb el temps he acabat aprenent que no era que aquesta persona tingués raigs X, sinó que era jo que emetia bé la meva essència. Fixem-nos en això. Per pactar i per fer el que convingui, que ja tothom sap què és.


Publicat a El Punt / Avui el 26 d'octubre del 2015

dimarts, 13 d’octubre del 2015

Carrer Salvador Dalí

Una de les primeres mesures del govern municipal d'Ada Colau va ser la de retirar el bust del rei Joan Carles I del Saló de la Reina Regent (que, en canvi, conserva el seu nom i el quadre de Maria Cristina me quiere gobernar amb el seu fill Alfons XIII). Res a dir sobre la retirada de bustos o elements anacrònics, sempre que no atempti innecessàriament contra el patrimoni artístic comú. Tampoc res a dir sobre aquesta voluntat de “neteja” de 12 noms borbònics en el nomenclàtor dels carrers de la ciutat, “atenent a l'opinió dels veïns i les veïnes”: noms com ara avinguda Maria Cristina (suposo que també es canviaria el nom de la parada de metro), passeig d'Isabel II, passeig Joan de Borbó (imposat per Maragall en època olímpica), plaça de Joan Carles I (o del llapis o del Cinc d'Oros o de la República o de Pi i Margall o de tots els etcèteres). Cap problema. Renovar-se o morir, damnatio memoriaeadequada si es fa bé, i per tant ho entenc i ho puc fer meu. Com a veí, en aquest cas.
Però hi ha un monàrquic universal, no en el sentit polític sinó en el sentit metafísic de la paraula, que és Salvador Dalí. Encara orfe de qualsevol carrer, plaça, estàtua, carreró o simple raconet fosc en tota la nostra immensa i universal Barcelona. Val a dir que més que monàrquic jo el qualificaria de monarca, però em temo que això no l'afavoriria davant del consistori actual. Vaig provar de corregir aquest dèficit incomprensible, vergonyós i insultant amb l'anterior consistori, però són coses (es veu) molt lentes. Ho tornaré a provar amb el govern de Colau, confiant sincerament que en aquest aspecte sigui més modern i menys dogmàtic del que a molta gent li sembla. Salvador Dalí no pot quedar arraconat a Figueres i Portlligat. Crec que hi havia la idea del govern anterior de batejar la plaça de l'estació de la Sagrera com a plaça Salvador Dalí, i ja seria alguna cosa, però no sé si la iniciativa es va confirmar mai: jo, en canvi, proposaria que tota l'estació tingués el nom de Salvador Dalí. Com l'aeroport de Liverpool està dedicat a John Lennon; el de Nova York, a J.F. Kennedy, o el de Venècia, a Marco Polo. La Sagrera és, a més, l'estació de la qual sortiran els trens en direcció al “centre còsmic de l'univers”, que (com tothom sap) és l'estació de Perpinyà. Considerin la idea, si us plau, o pensin en algun monument o placa molt daurada. Però no permetin que això s'allargui ni un segon més.
No se m'acudeix cap argument en contra, com no sigui l'aversió ideològica d'alguns benvolguts veïns i veïnes amb un sentit del cosmopolitisme francament particular. Va costar molt que Josep Pla tingués carrer o que Winston Churchill tingués monument, i ben segur que la connotació ideològica influïa en algunes resistències municipals. Però Pla té carrer malgrat tantes acusacions, i també té monument Cambó, per sort, i no vull fer una llista. Convindran vostès que en el cas de Salvador Dalí la discussió hauria de ser mínima. No caldria enumerar res, però som-hi: per visionari, per pintor, per escriptor i filòsof, per sentit de la universalitat dins l'estricta catalanitat, per personatge, gairebé gosaria afirmar que pel simple fet d'existir. Si des de fa pocs anys tenim (i està bé que tinguem) una plaça Salvador Seguí, hem de tenir també una plaça Salvador Dalí. O algun espai destacat a la capital. Admetem-ho: treure bustos i noms borbònics no era cap urgència veïnal, però ho puc assumir. Que Barcelona oblidi Dalí, en canvi, crec que és un pecat de correcció urgent.

Publicat a El Punt Avui el 12 d'octubre del 2015