Mata l'aranya

Un altre Sant Jordi, dia del màrtir que va ressuscitar tres vegades (Jesucrist? Un aficionat). Esmorzars literaris, cocktails d'escriptors, dinars amb editors i parades de llibres i roses. Som un país extraordinàriament civilitzat al carrer, a l'hora de sortir a manifestar tants les nostres reivindicacions com la nostra "joie de vivre". Una altra cosa és el que no és el carrer, dins dels edificis, els despatxos, les converses privades, les actuacions a l'ombra d'un sostre. Aleshores som de vegades covards, mesquins, conspiratius i mediocres. L'avantatge de ser escriptor és que tens l'oportunitat, un cop a l'any, de demostrar que bona part de la teva feina "de dins", és a dir sota un sostre i entre quatre parets, ha tingut noblesa i transparència o com a mínim vocació artística. És a dir, constructiva. Sumatòria. Aportar més que restar (llevat de poques excepcions).

Aleshores ve en Jaume Cabré i, li parlis del que li parlis, et dóna serenitat. I el més fort és que et confessa (ell confessa) que tu també l'hi dones a ell, i que del que es tracta és de treballar amb honestedat. Enamora't, em diu. Ja sabem que hi ha twitters i facebooks i llenguatge molt directe a la vena, molt de consum ràpid, però a tu Jordi no t'interessa això. Tu enamora't, i ja m'agrada que em diguis que t'has enamorat. Senyal que aquesta idea que tens, i que dius que has començat a escriure, valdrà la pena si l'acabes. No et sentis retrògrad ni carca ni avorrit, agafa un compromís. No amb la droga dura sinó amb la bellesa perdurable. (Tot això no m'ho ha dit ell, són variacions meves sobre un sol tema). 

I penses aleshores que això hauria de ser traslladable a totes les professions de la societat, també a la política, i també a la gestió cultural. Sobretot a la gestió cultural, tan amenaçada per intents de frivolització constant amb l'excusa del màrqueting. Quan funciona, perfecte: però dur-nos-hi a tots com a norma, ni parlar-ne.

I penses automàticament en Joan Maragall i en l'"Elogi del viure":

Estima el teu ofici,

La teva vocació,

La teva estrella,

Allò pel que serveixes,

Allò en què realment

Ets un entre els homes.

Esforça't en el teu quefer

Com si de cada detall que penses,

De cada paraula que dius,

De cada peça que poses,

De cada cop de martell que dónes,

En depengués la salvació de la humanitat.

Perquè en depèn, creu-me.

La nostra Passió

Al diccionari, el nom de passió s'associa més a patiment que a alegria. Pena, turment. Drama, la Passió d'Ulldecona, etcètera. Només després el diccionari parla d'emocions intenses, el sexe, l'amor violent. És com la paradoxa del Palabras para Julia d'en Goytisolo: encara que de vegades desitgem no haver nascut, la vida és apassionant. I per això ara que ha mort el mestre Subirachs, tan eclipsat (diuen) per la seva participació en la façana “de la Passió” de la Sagrada Família, la vida i la mort són ben bé un passeig pel tram entre el carrer Marina i el carrer Sardenya.

Diu Altaió, escrivint sobre la famosa controvèrsia d'aquella façana, que la polèmica ha quedat “superada per la força de les pedres”. És cert, però jo hi afegeixo que això és independent de si la intervenció de Subirachs agrada o no. Ell mateix va considerar inicialment una mala idea continuar les obres, com tants altres intel·lectuals i artistes d'aleshores. La diferència amb tots ells és que Subirachs va rectificar, perquè va concloure que el sentit de la vida és construir. Si les pedres han superat la polèmica, ha estat en aquest sentit: no per si agraden o no les escultures, sinó perquè ara veiem que valia la pena continuar anant amunt. Gaudí va projectar un temple expiatori com a símbol religiós però també com a símbol de ressorgiment nacional incansable (i ara ja sabem que els ressorgiments nacionals s'han d'acabar culminant). Ni “mona de Pasqua” ni massa coloraines, ni encara menys allò de dir que un temple religiós fa retrògrad. La polèmica era comprensible en el seu moment però les pedres l'han superada, així com molts pecats mortals (jutjar, qualificar, menysprear) queden expiats pel somriure dels que construeixen, pel creixement tossut del temple i per la seva paciència eterna.

Les obres s'han d'acabar perquè alguns naixements, per si sols, són absurds. La vida s'explica amb la mort com la primavera s'explica amb l'hivern. Per això de la mort i del dolor en devem dir passió: perquè aquí l'objectiu no era divertir-se sinó tenir una vida amb sentit. Els centenars de monuments i de plaques i de bustos que té Subirachs escampats pel país són rígids, crus, d'un misteri sobri, sí. Més noucentista que modernista, sí. Més racional que romàntic, cert, i per això no m'hi acabo de sentir còmode. Però és que també Gaudí va deixar escrit que volia sobrietat, duresa i ossos en aquella façana. Néixer i renéixer, però també patir i plorar. Podem agafar-nos la vida amb qualsevol de les dues façanes, Melinda i Melinda, però hi ha una decisió superior que és la de continuar o no continuar. I hem encertat. Preveuen acabar l'obra el 2026, deu anys després (si tot va bé) que Catalunya s'hagi culminat a si mateixa.

El sentit de la Passió és quan un dia et comuniquen que a la teva mare li queden mesos de vida, i aleshores veus tota l'obra: totes les façanes, tots els retaules, cada capítol, cada escultura, cada vitrall. I hi sona un piano molt fort i molt intens, i unes rialles de nens, i els vermuts a Viladrau. Hi apareix el telèfon, els bastons, el Palau de la Música i l'institut Guttmann. Hi ha la façana de la Glòria, que en aquest cas té forma d'ajudar els altres. I sí, hi ha la façana de la Passió, que en aquest cas té forma d'aixecar-se sempre, amb bastons si cal, i plantar cara. És una façana sobre el dolor, però és una façana que s'alça amb dignitat i que completa la bellesa. Els dies que vénen la farem junts i ens la mirarem amb tot l'orgull. Apassionadament.




Publicat al El Punt/Avui el 14 d'abril del 2014

Cura d'humilitat

Llegint "La Vanguardia" avui un s'adona del lloc exacte que ens pertoca en l'univers museístic mundial. La pàtria de Miró, Picasso, Gaudí i Dalí, la pàtria que exporta cultura i sensibilitat i humanitat i avantguarda, no apareix fins al número 40 i això gràcies a Nostre Salvador de Figueres.

És cert que hi ha un mal finançament públic a Catalunya i és cert també que hi ha altres museus mundials que tiren també d'obres dels nostres artistes. Però la comparació amb Madrid és massa clamorosa com per no fer un toc d'alerta seriós. Sobre el finançament? Sí, d'acord. Sobre el 21% d'IVA? Molt bé, parlem-ne també.

Però molt més sobre comunicació entre públic i obra, i especialíssimament sobre els costums culturals del país.  Sobre si realment ens interessa o no. Si no ens intessa a nosaltres, tampoc interessarà als polítics. Fa 100 anys o fins i tot m'atreviria que fa només 40 anys, en la cultura ens hi anava la vida. Això és el que ha canviat.

Vergonya. Ho sento. Molta vergonya.

Jojahodeisme

La xarxa de jojahodeistes sembla treure el cap en forma de discretes cèl·lules escampades pel país. De moment no en són gaires, però és cert que darrerament es fan notar una mica més en sopars, cafès i piulades vespertines. La cosa consisteix a avançar la informació, prou evident diuen, que la consulta no s'acabarà celebrant i que aleshores entrarem en el terreny de la fragilitat política total: Mas hauria de compartir el lideratge del procés, convocar eleccions plebiscitàries, arriscar un bon nombre de diputats convergents i condicionar el seu programa electoral a una DUI o quelcom de semblant que en tot cas aboqui a la dimensió desconeguda. Desprestigi, descontrol, terror. Tot això si no és que a més a més vivim un nou sis d'octubre, un triomf republicà ple de proclamacions apressades i governança maldestra. Ells ja ho deien, els jojahodeistes: en els propers mesos, caos. I per això hi són ells, i per això Madrid confia en ells: perquè caldrà un cert retorn a l'ordre. I mira que ens van avisar.

No és només que s'infravalori l'abast social que ha acabat tenint l'independentisme: fa massa anys que s'infravalora el president Mas, la seva audàcia i la seva determinació. La seva capacitat de resistència davant l'adversitat. Passen els mesos i hi acaben caient de nou. De fet, aquesta és precisament la tesi actual del govern espanyol: que la cosa acabarà en caos, amb el catalanisme dividit i amb Mas discutit a casa seva. No és que infravalorin només el sentiment popular, és que tornen a infravalorar Mas un altre cop: l'infravaloren a ell i també infravaloren la gent que el vota. També crec que s'equivoquen sobre el paper d'ERC, situada avui en un rol de major responsabilitat del que pot semblar (i confiem que continuï així). De totes maneres, l'amenaça és certa i és el nostre únic taló d'Aquil·les. No en veig cap altre: el nostre únic taló d'Aquil·les és caure en el desordre, la divisió i el caos. No crec que fallem en escrupolositat legal o procedimental, ni en exemplaritat democràtica, ni en argumentació ni en determinació. Sí que a Madrid confien que fallem per unjojahodeisme prematur, per una por del desordre i de la pèrdua del nord, o perquè la unitat sobiranista s'esquerdi per partidismes o per arítmies entre líders. És a dir, que el vertigen comprensible que avui s'experimenta al govern català s'escampi a la població quan toqui l'hora del salt, l'hora de saltar-se legalitats o jurisprudències, l'hora de fer foc nou amb programes nous i horitzons immediats revolucionaris.

Ja ens va succeir en els anys del primer catalanisme: el repte aleshores era fer una “revolució ordenada”, i es va aconseguir. La clau de l'èxit del catalanisme dels anys 10 o 20 va ser l'ordre, la suma, la Solidaritat, l'autodisciplina, el sentit constructiu i el seny. Revolució catalanista, escandalosa per a la resta de l'Estat, inèdita i intolerable... Però sobretot perquè era ordenada i perquè no cometia errors de gruix. No es dividia, o es dividia poc. Controlava prou bé els comprensibles partidismes i els personalismes. I si això va trencar-se l'any 23 va ser per culpa de la por del desordre, i si encara es va trencar més l'any 34 també va ser per la mateixa raó.

Els propers mesos, Mas haurà de transformar el seu Prat de la Riba personal en una mena de Macià progressiu. Tots els partits i líders hauran de respondre a una dinàmica més pròpia dels anys 30 (proclamacions, fets consumats, xocs de legitimitats) que no pas dels anys de la Mancomunitat (preparació del país, lluita per l'autogovern, consciència nacional). És inevitable. Però llavors el sobiranisme haurà de demostrar que la seva revolució, inevitable a mesura que passin els mesos, és ordenada i assenyada. Impecable, unitària, generosa i astuta. Líders i partits que no es passin de revolucions. L'única manera de desactivar el jojahodeisme és amb un ordre i una unitat escrupolosos, domesticant Macià, fent-lo comptar fins a deu, demostrant seriositat i fortalesa. Ells ja han avisat: veurem si acabaran tenint raó.




Publicat a El Punt/Avui el 31 de març del 2014

Qui lidera?

El procés el lidera el president Mas. Convé deixar clar això d'antuvi perquè “la gent”, “el poble” o l'ANC o Òmnium són agents imprescindibles, però el lideratge sempre s'encarna en una persona que va al capdavant. Aquesta persona podria ser una altra, fins i tot pot ser que hi hagi moltes persones que colideren a l'ombra, però de manera explícita i clara per al país i per a tota la comunitat internacional només hi ha un líder que resumeix, gestiona i administra la part política (pràctica) de tot plegat: Artur Mas. Això no el fa automàticament millor que altres líders polítics, però li redobla la responsabilitat i el mèrit. Per dir-ho clar: si fracassa tot, oi que tothom el mirarà a ell? Doncs bé: tot allò que es fa bé sobre aquest moment polític històric també s'ha d'adjudicar principalment al seu lideratge, al seu fer, al seu no fer o al seu deixar fer. Crec que això no costa gaire d'entendre.

Fa dies que parlo de viscamacians i moricambons, com a càncer històric del país. I és que em preocupa molt: una cosa és que un partit cridat a liderar un procés no ho faci prou bé, i una altra és que en els mesos vinents hi hagi innecessaris cops de colze per fer-se amb el protagonisme de la història. No m'ha agradat el resultat de les negociacions per a una llista única sobiranista a les eleccions europees: no em convencen les raons. Comprenc que són decisions difícils i que gestionar partits significa un joc d'equilibris constant, però si algun fantasma hem de fer fora de les nostres decisions futures ha de ser el del partidisme. Més que mai, toca convergir i no desplaçar. Es poden fins i tot perdonar càlculs electoralistes per a unes eleccions normals, però no per al moment actual. No per al procés actual. Ho podem pagar caríssim, com ja ho vam pagar els anys 30.

Qui lidera? Principalment Artur Mas, a la pràctica una mica tots. Aquest mes de setembre que ve esclatarà el nostre sistema, n'estic convençut: la impugnació del decret de convocatòria de la consulta sembla un fet, i a partir d'aleshores qualsevol cosa pot succeir. No es pot descartar res, ni es pot preveure gran cosa. Entrarem en una zona prèvia a la dimensió desconeguda, amb un xoc de legitimitats consumat i una comunitat internacional posada en un compromís. I una població que exigeix ser consultada. Com que entrem en zona de ningú, pot ser temptador provar d'arreplegar els màxims rèdits cap a casa de cadascú. Serà un error històric imperdonable si això succeeix, i confio que tothom s'adoni que ni tan sols això seria un bon càlcul egoista. No seria dolent només per al procés: seria fulminant per a qui es pensi que amb això guanya alguna cosa, perquè el guany seria efímer i fràgil. Li va succeir a Macià, que va tenir la glòria temporal i el fracàs en termes pràctics: el resultat, un bon testimoniatge històric però un projecte poc perdurable. I ens toca fer, d'una vegada per totes, un projecte perdurable. Això no es fa des del partidisme. Fer néixer un estat nou a Europa no pot ser cosa ni de l'esquerra, ni de la dreta, ni dels moderats ni dels radicals. Un estat perdurable se l'ha de sentir seu una mica tothom, i això demana grans centralitats i si convé grans coalicions. Sense trampes ni covardies. Sense fiascos inexplicables com el de la llista a les europees. Sense creure, tampoc, que el lideratge actual ha de ser necessàriament un lideratge messiànic o etern. Simplement: feina d'equip, repartiment del treball com sempre va proposar Francesc Pujols. Vostè ocupi's de l'ordre, jo m'ocupo dels ideals. I ens repartim les tasques amb lleialtat i sentit constructiu, i quan hagi acabat tot ja ens barallarem pels nostres matisos.

Afortunadament, crec que tots els qui observem amb passió i implicació aquest procés estem configurant una síntesi entre idealisme i pragmatisme que pot evitar aquestes temptacions. Però queden pocs mesos perquè tot esclati, i cal insistir-hi: després del Big Bang, o guanyem tots o perdem tots. No n'hi haurà una altra. I no ho podrà arreglar ningú.




Publicat a El Punt/Avui el 17 de març del 2014

Cadafalch & Co

Deia el president Mas que l'objectiu de la seva presidència és “la síntesi de Macià i Prat de la Riba”. És a dir, avançar cap a la llibertat palpada per Macià acompanyada del “seny ordenador” i constructor de Prat. Al·leluia: aquesta era la gran assignatura pendent del catalanisme, i tot el que està succeint, que està produint-se i que va en bona marxa, respon justament a aquesta síntesi històrica. Veurem si Mas se'n surt, és a dir si ens en sortim tots plegats, però he arribat a la conclusió que hi ha alguna cosa més històrica que estar a les portes de l'autodeterminació de Catalunya: és veritablement històric que algú hagi plantejat aquesta síntesi. Aquesta hibridació. Mai vista fins ara.

El conseller Santi Vila ha escrit aquest interessantíssim article “Un bust per a Josep Puig i Cadafalch”, que és difícil de no compartir en la reivindicació: Puig i Cadafalch mereix un bust al Pati dels Tarongers. Per carta de serveis, per sentit institucional, per línia continuadora, per capacitat intel·lectual i per obra política, arquitectònica i cultural. Però cal recordar que tot aquell sentit constructiu de la Mancomunitat va ser esborrat d'una ventada per un llop vestit de xai anomenat Primo de Rivera, que va enderrocar les mateixes quatre columnes erigides a Montjuïc per Puig i Cadafalch mentre aquest s'adonava (tard) del gran error que fou defensar el militar. Això, tot i així, no és el més important: tots podem cometre errors en un context d'alarma social. El que sí que va ser un error va ser l'aposta moderadíssima que va continuar adoptant la Lliga després de la dictadura. Cambó es va equivocar no entenent que el poble havia canviat, i es va equivocar tant que va sorgir el “Visca Macià, mori Cambó”. I aquí és on vaig a parar: en els visques i els moris. Aquest és el gran drama, ha estat el gran drama del nostre país. La divisió entre bon catalanisme i mal catalanisme. Entre radicals i moderats. I vinga matar-nos.

Allò que és històric del moment actual és, doncs, la proposta de síntesi. Per primera vegada en cent anys de catalanisme l'ordre, el seny i el sentit constructiu van agafats de la mà dels somnis, de la determinació i de la valentia. Sembla impossible, però Mas encarna un esforç per condensar seny i rauxa, i si ho aconsegueix tot es resoldrà bé. D'aquí ve la por dels contraris al procés: creuen que acabarem dividits, que no seguirem els processos legals o que serem maldestres als ulls del món. No: aquesta vegada Macià i Prat de la Riba (o Puig i Cadafalch) col·laboren estretament. Per això jo hauria preferit que el successor a la presidència de la Mancomunitat fos Bofill i Mates, un home que també condensava perfectament el sentit de l'ordre amb la radicalitat ideològica. Però bé, la cosa va acabar com va acabar. La Lliga va merèixer profundament, amb tota justícia i amb tota rotunditat, perdre davant d'una ERC que sí que havia connectat amb el carrer. Per molt que els currículums de Macià i Companys fossin tan discutibles, que ho són. Per fràgils que fossin les seves accions, que ho van ser. Van passar per allí quan tocava, i quan se'ls esperava.

He parlat amb ells, amb Prat i amb Macià (al llibre Ara que no ens escolta ningú), i la conclusió és clara: tots dos tenien raó. Unim-los, doncs, i que treballin plegats. Fem des d'ara una nova fornada de polítics que sintetitzin les dues ànimes. El carrer ho agrairà sens cap mena de dubte.




Publicat a El punt/Avui el 3 de març del 2014

Sinceritat

Sent sincers, decidir costa una mica més. Per això és bo que s'obri el debat i que s'hagin descarat les posicions, ja sigui d'empresaris alemanys o de patronals catalanes, perquè de seguida observem quina durada i quina solidesa tenen els arguments de cadascú. I també veiem, cada dia amb més rapidesa, el seu grau de sinceritat. De seguida hem après a veure si un argument és només una manifestació de por per perdre mercat, o si hi ha càrrega ideològica oculta, o si simplement és una fal·làcia inconsistent. L'avantatge dels processos de decisió és que no hi ha una altra manera de fer-los que enfrontant-se a la realitat sincerament. I això pot ser lent, i dur, i contradictori: però sempre acaba fracassant allò que no arribi a alts graus de sinceritat. Encara que trigui. Millor si triga. Més veritat serà.

La part independentista també té deures. Som sincers, quan diem que no hi ha riscos econòmics? Ni d'integració dins la UE? Som sincers quan diem que el tema de la llengua i de la identitat és secundari? Som sincers dient que som majoria clara? Tot això ens ho hem de preguntar si volem que el procés vagi bé, i que ens ho preguntem no vol dir que ens ho responguem sempre de manera favorable. La veritat pot ser incòmoda i pot no agradar-nos, però ens l'hem de preguntar. De tal manera que molta gent acaba dins l'independentisme no perquè tingui certeses de prosperitat, sinó perquè té certeses de misèria si les coses es queden igual. Cap problema. És una manera d'arribar a conclusions sinceres quan un s'enfronta a una decisió delicada.

El que no s'hi val és no decidir. Ja no estem parlant d'un dret, a hores d'ara, sinó d'un deure. I l'única manera de complir amb aquest deure és construint les màximes certeses possibles, dins de la incertesa. Deia Francesc Pujols que Catalunya és la pàtria de la veritat, i només amb la veritat afrontarem bé una cruïlla d'aquesta envergadura. Podem portar molts anys enganyant-nos, o no volent veure, o regalant-nos les oïdes, o creient que tot seria fàcil, o que es podia construir la independència només amb ideals. L'hora de la veritat significa la veritat còmoda i la veritat incòmoda. I per tant és bo que tothom tregui les seves idees i els seus arguments, i que tothom ho faci amb contundència.

Una altra cosa és la por. És altament satisfactori veure com els discursos de la por duren dos telenotícies, com no colen, com ja es poden distingir dels veritables raonaments. El discurs dels empresaris alemanys s'ha aguantat poquíssim, de tan prim que era, de tan carregat de por que estava. Per a decidir, a ningú li convé escoltar gent amb por o idees amb por. Si hi ha por, que s'expliqui bé. Ha estat d'un patetisme extrem veure com aquests empresaris defensaven l'statu quo amb una apel·lació a les grans catàstrofes econòmiques que no duia cap justificació al darrere. O escoltar el ministre Montoro parlar dels monstres marins d'ultramar. Si ha de guanyar qui digui més la veritat, o allò que s'assembli més a la veritat, l'espanyolisme sembla que ha begut oli.

Ara bé: no caiguem en el mateix vici. Hem de deixar de parlar d'Ítaca, perquè a Ítaca l'important és el camí i no podem comprar camins eterns en aquests moments. Hem de deixar de parlar de dret a decidir i hem de parlar més de deure de decidir. Hem de deixar de parlar de la veu del poble i parlar més del dret a l'autodeterminació. Hem de deixar de parlar d'estat propi i parlar més d'independència. Hem de deixar de parlar de terceres vies inconcretes i parlar més de confederalisme. Les cartes sobre la taula, també per la part catalana. Tant com es pugui. S'ho mereixen els ciutadans, s'ho mereixen els votants i s'ho mereixen els que en teoria són els sobirans de la decisió final. Si nosaltres parlem d'Ítaca, no ens estranyi que Montoro parli de monstres marins. Aquest no ha de ser el nivell del debat. Ha arribat l'hora de la veritat, i de la sinceritat. Els qui tenen por de la veritat els podem trobar tant en un bàndol com en l'altre. I sortiran a la llum, i no els pronostico un judici favorable.

Publicat a El Punt/ Avui el 17 de febrer del 2014