Superpoders

Si el que més valorem és la salut i la vida, és lògic que no vulguem que es toquin els serveis sanitaris. Fins i tot quan retallar es fa pressupostàriament inevitable, només cal fer una visita a qualsevol hospital del país per copsar el malestar i la incomoditat de molts dels metges, treballadors i usuaris (mobilitzacions sindicals a banda). Es nota en els ànims dels professionals, en les cues i en les noves limitacions al servei: tocar la sanitat no és una decisió fàcil ni amable, encara que la Generalitat estigui tan patèticament finançada. I sí, les condicions pressupostàries marquen el terreny de joc, però després ve una cosa més determinant, que és l'actitud de cadascú davant l'adversitat.

En les actuals circumstàncies res no aguantaria com aguanta si no hi hagués un extra, un plus, una dosi suplementària d'esforç per part de tots els responsables dels centres. Patir retallades és com quedar-se paraplègic: una mala passada que ens podem prendre amb agror o bé trobant noves eines. I si malgrat les retallades continuem tenint un model de gestió sanitària exemplar i un referent d'excel·lència professional, no és tant gràcies a la precisió de cirurgià del polític que ha hagut d'afinar per provar de no extirpar res d'essencial, com sobretot de l'actitud dels metges i professionals dels centres. A la Vall d'Hebron he observat aquestes últimes setmanes una implicació de primer ordre, però hi ha un factor que va més enllà de la professionalitat quan parlem en termes d'actitud. L'actitud és cosa també dels pacients, dels familiars, dels usuaris i dels ciutadans en general: ens implica tots. Passar uns dies a l'hospital et fa detectar com, en circumstàncies difícils, gent de tota mena i de tota classe treu forces d'on sigui per posar humor a una malaltia greu, per cooperar i acompanyar, per agafar-se a qualsevol raó d'optimisme, per duplicar la paciència del pacient o de l'impacient.

Evidentment això val per a tota la resta de sectors públics i privats que es troben en dificultats. Quan hagi passat aquesta tempesta, ens podrem felicitar per la capacitat de resistència, d'adaptació i de superació que haurem demostrat. Créixer-se davant les dificultats és un símptoma de poble gran, i no només en termes d'esforç sinó sobretot en termes de qualitat humana. Suposo que tots vostès ho hauran comprovat, aquests últims anys: hem vist el millor i el pitjor de molts escenaris, però per damunt de tot hem vist exemples de lluita i lliçons d'actitud. No tothom ha pogut o ha hagut de fer d'heroi, però n'hem vist. Estan localitzats. Aquests últims anys hem vist algun habitant de Krypton entre nosaltres, camuflant la identitat rere unes ulleres de comptable o sota una bata de metge. En coses més grans o més senzilles, si mai nosaltres hem tingut algun polsim de superpoder l'hem fet aflorar en les circumstàncies dels últims anys. De sobte s'activa un mecanisme que no és de supervivència, sinó d'alta dignitat: aprofitar el mal temps per ser encara millors, encara més forts.

El somriure impostat del metge o del pacient; la broma en el context d'una malaltia que no és cap broma; la paciència extra que gasta la infermera conversant uns minuts amb l'àvia que té por; el comentari còmplice a l'ascensor, descarregant tensió entre gent tan diferent i alhora tan igual; la lluita diària del pacient i el sobreesforç de l'expert... en cap altre sector com en la sanitat es fan tan visibles les actituds davant la vida. Més ben dit: en cap altre món no es fa tan clar que, amb les actituds, ens hi va la vida. Fins i tot si perdem haurem superat l'alçada del repte perquè haurem estat dignes, dempeus, de categoria superior. Jugarem net, duplicarem forces, tirarem d'honestedat i de valentia i d'equip. Tot això és més fàcil per alguns i més difícils per a d'altres, però per a tu, tu que ja has demostrat que véns d'un altre planeta i que tens mig Barcelona enamorada, per a tu que has deixat humiliades tantes adversitats i que tanta força has donat a tanta gent, per a tu, superwoman dels ulls blaus, tot això serà només cosa de tornar a demostrar la fusta de què estàs feta. Una nova lliçó a donar-nos. No, Lali, no: aquesta tempesta no sap amb qui està parlant.











Publicat a El Punt/Avui el 15 de juliol del 2013

Qui va matar Cobi?

Mentre escric aquestes paraules, els cantants Pedro Guerra i Mayte Martín han refusat actuar en un Concert per la Llibertat que ha omplert el Camp Nou d'una rotunda i universal reclamació democràtica. Són dos artistes de tendència declaradament progressista, internacionalista i quasi m'atreviria a afegir que socialista, tots dos van ser convidats a la festa, tots dos van acceptar i tots dos després han refusat col·laborar-hi. Quedi aquest exemple primer per mostrar que l'actual corrent sobiranista és inclusiu, transversal i no sotmès a “relats purs” com suggereix Jordi Amat en el seu article Matar a Cobi(suplement Cultura/s de La Vanguardia del 19 de juny passat).

Però malgrat les evidències, no defugirem el debat intel·lectual. Quan jo mateix i d'altres escrivim sobre la profunda lletjor de Cobi, sobre la mentida que amagava i que s'ha acabat materialitzant en les impresentables paraules de Mariscal associant catalanisme amb nazisme, no estem en cap moment matant la mascota: tenim altra feina. Cobi es va morir sol, com tots els gossos bidimensionals i sense gràcia; com el federalisme de Zapatero, com l'adéu de Mayte Martín i de Pedro Guerra; com les promeses incomplertes de la Primera i de la Segona Repúbliques espanyoles; com l'escut de Barcelona inventat per Maragall per amagar qui sap què; com l'Olmailovin; com el fals cosmopolitisme d'aquell CCCB de Ramoneda (i d'altres) que feia aparèixer el nacionalisme com a antagònic a la modernitat; com l'insubstancial Fòrum de les Cultures; com la Catalunya “real”; com les crítiques de Bohigas a la Sagrada Família; com la reforma del Senat; com els estatuts retallats del president Macià, del president Tarradellas i del president Maragall. Tot això, que podem resumir en “l'esperança d'una concepció federalista d'Espanya” o en “la concòrdia dels pobles per la superació de les banderes”, no necessita cap Cabré ni cap Rahola que ho mati: s'ha mort tot sol.

Sí que, en canvi, molts van dedicar l'existència a ridiculitzar el nacionalisme i a enterrar-lo, fins i tot abans del tripartit. Són abundants els articles que van donar el moviment per mort i superat, precisament simplificant-lo com una cosa de “burgesos” i de “purs”, és a dir, fent servir els mateixos arguments de Lerroux i de Ciutadans. És desafortunat que Amat parli de “relats històrics oficials”, d'“usos ideològics” de la història o de “teologia” independentista, quan la mort de Cobi i de tot el que representa no respon a cap relat sinó a una constatació empírica. Que l'any 92 fos la culminació de la modernització de Barcelona, i una fita en la projecció de Catalunya al món, és també d'un empirisme total i tots ho aplaudim. Adjudicar el mèrit de tot això a aquell discurs “ideològic” del ressentiment antipujolista és erroni. Allò dels Jocs va ser una victòria de tots, també dels que portàvem “Freedom”. I si parlem d'artífexs del moment, suposo que no es voldrà incloure un personatge com Samaranch dins la qualificació de progressista. Per exemple.

Vam viure massa anys de contraposició artificial entre Barcelona i Catalunya, com si això contraposés modernitat i ruralisme. No és fins fa dos anys que tenim el primer alcalde nacionalista de la capital des del doctor Robert, i això ja diu moltes coses sobre la segona meitat d'aquest segle. Tothom reconeix l'aportació valuosíssima del catalanisme d'esquerres, jo el primer, però no podem oblidar que els federalistes catalans ben sovint van acabar de la mà dels de Lerroux. El federalisme sempre s'ha perdut en si mateix i el nacionalisme català sempre ha acabat construint una cosa més autèntica. I pel que fa a ser cosmopolita, la Catalunya més internacional mai no l'hem trobada en el Cobi ni en els Manolos, ni tan sols en el president Companys que l'alcalde Maragall assenyalava a l'estadi, sinó en l'arquitectura “tan carca” de Gaudí, en l'Empordà “tan petit” de Dalí o en la barretina “tan folklòrica” de Picasso. Aquests sí que no moren ni que els matin.

La pregunta té el seu interès: qui va matar Cobi? No pas aquest pobre pianista que tecleja. L'única culpable és la Catalunya real. Però la real, real.

Publicat a El Punt/Avui l'1 de juliol del 2013