Debats petits?

No vull entrar a opinar gaire sobre el nom: només apunto que, en efecte i com s'ha aclarit, totes i cadascuna de les lletres del MNAC són completament irrenunciables. Si és així, i el problema és de comunicació o de cacofonia, una possible solució seria no renunciar a cap de les lletres però col·locar-les com a subtítol. D'aquesta manera es podria trobar un nom menys condicionat i menys oficialista, si és que es troba, i si no es troba o no hi ha prou consens doncs concentrar-nos en el contingut. Fins aquí el que jo havia de dir sobre el nom de la cosa.

El debat sobre el MNAC és una bona metàfora del que som: un poble profundament autocrític, analític fins a les últimes conseqüències sobre la nostra identitat. Tota la muntanya de Montjuïc és en si mateixa una fabulosa concentració de símbols: des de les erigides i enderrocades (i tornades a erigir) columnes de Puig i Cadafalch, fins a l'arquitectura efímera del Palau Nacional (pensada per només una Expo), el cementiri (Prat de la Riba, Cambó, Macià, Companys, Albéniz, Victòria dels Àngels, Carner, Casas, Guimerà, Miró, Mompou, Rusiñol, Sagarra, Verdaguer, el Fossar de la Pedrera...), l'anella olímpica, el castell, les masmorres, la bandera (també arriada i de nou enarborada), els canons, les estàtues eqüestres retirades, el Poble Espanyol, etcètera. La muntanya és tot un veritable Museu d'Art i d'Història, un aplec extraordinari de simbologia i de memorialística. Per això aquesta mena de debats no són mai frívols ni petits ni estivals: la mida més gran o més petita d'una N o d'una C (o d'una B?) en un logotip no és mai una decisió de simple disseny.

No sé si estic d'acord amb en Cuyàs sobre la necessitat d'un canvi d'ubicació: encara queda molt de camp per córrer en el vessant comunicatiu. “L'eix central del contingut ha de ser Catalunya o l'Art?”, es deu preguntar Pepe Serra. Crec que va ser el president Pujol qui va dir que Catalunya (grosso modo) és una suma de l'època medieval, la industrialització i el modernisme. Ens expliquen per si sols, i simplificant molt, els murals romànics i els capitells gòtics sumats als quadres i escultures i edificis modernistes (i encara caldria afegir-hi les avantguardes). També caricaturitzant, pensant en pura imatge, el Prado és indefectiblement barroc (i per cert, sense sigles ni acrònims: simplement un prat que hi havia per allà). Això és segurament perquè l'època daurada d'Espanya és la de Velázquez i la de Goya i la de Cervantes, mentre que la nostra passa directament de Llull o March a Verdaguer o Gaudí. Però el romànic i el gòtic no s'expliquen gaire (quasi mai) a través de noms propis o per autoria. Segurament el modernisme, popular com és, sigui la millor via per introduir el gran públic tant a l'art medieval (en què tant es va basar) com a l'art figuratiu, a Picasso i fins i tot al surrealisme. Sí, segurament en el modernisme hi podem trobar, si es fa bé, un resum introductori de tot el que hem estat.

Unamuno deia que als catalans ens perd l'estètica, però l'estètica i els símbols són sempre d'una colossal importància. No és el mateix un lema d'una manifestació que un altre, i no és el mateix amb president que sense. Cada gest, cada imatge, cada protocol, té càrrega d'alt voltatge. Benvinguts tots els debats sobre lemes i sigles, però no són debats menors, ni només temes de marca: “qui ets?” és una forma quasi exacta de preguntar “com et dius?”. Diem molt que el nom no fa la cosa, però després cridem que tenim un nom i el sap tothom.

Publicat a l'AVUI el 27 d'agost de 2012

La visió d'Ainaud

Com que era un moment solemne, no era només un intercanvi d'opinions entre amics. Aquell divendres havíem de tenir l'honor de comunicar-li, en nom del govern, la concessió de la Medalla d'Or. Hi vaig anar amb el seu nebot Joan Francesc, fill d'en Joan, triangle familiar d'erudició i de fermesa. Li vaig comunicar la notícia tot advertint-li que un recent decret (ideat feia cinc minuts) prohibeix taxativament refusar-la, sota la pitjor de les condemnes. Com a resistència només hi va oposar un somriure murri. En aquella cambra de la residència del carrer Lepant, també amb la seva esposa Carme, encara el vam veure riure i revifar i mirar cap a una mena d'horitzó lluminós. No ens veia, però tenia la mirada i el cap clars i recordava les cites que havíem tingut feia uns anys arran de la confecció d'una novel·la. Hi ha una història poc escrita sobre la resistència antifranquista del catalanisme, la resistència no ideològica sinó cultural, no els fronts obrers sinó el Front Nacional, la FNEC, Òmnium. Per tant, vam tornar a parlar de política. Va posar-se seriós. Va preguntar-me si ara anava de debò i li vaig respondre que encara que no volguéssim, Josep Maria.

Insisteixo que no parlàvem només entre amics: el moment era important, institucional. Ell es referia evidentment a la consecució d'un estat propi, i semblava quasi tímidament posar-ho com a condició per a acceptar la condecoració. La meva resposta en positiu tampoc no era de tertúlia, la vaig formular per càlcul i per aprenentatge. En una de les seves últimes entrevistes, que guardo a prop, ell ja remarcava com a historiador l'excepcionalitat del moment actual: que no és la crisi, que no és el pacte fiscal, que no és la política europea, sinó que sobretot és la continuïtat de 35 anys ininterromputs de catalanisme i de Generalitat. “Perquè els processos són acumulatius i mai no havíem tingut una continuïtat com ara”, a la qual cosa afegia, aconsellant als joves: “Creure en Catalunya. Conèixer-la. Adonar-se que és de veritat. Que és una realitat amb molts aspectes positius i també amb obstacles que esperen la seva intervenció.”

La raça Ainaud és una raça d'homes audaços, generosos i treballadors. Quan el president Pujol apunta Josep Maria Ainaud com a mestre es refereix sobretot a això, a les actituds i a la fidelitat a un sistema de valors. El que salva el testimoni de la catalanitat en temps de foscor i desesperança no són només el salvar els mots, i el salvar la bandera, i el salvar la cultura: va ser això i va ser també mantenir les actituds. El treball. La paciència, la perseverança. La raó, el coneixement. L'excel·lència. La confiança en les persones, la solidaritat. Creure en alguna cosa sòlida, en alguna cosa perdurable, i desconfiar dels èxits immediats. Estar disposats, per tant, a no guanyar sempre.

Per això vaig respondre que encara que no volguéssim, Josep Maria. Perquè 35 anys ininterromputs són quasi els 40 que calia compensar del franquisme, perquè hem après dels propis errors, perquè els hereus del lerrouxisme han quedat fragmentats i difuminats, perquè ens hem fet grans, perquè fa massa anys que tenim raó i que sabem comunicar-la, i fa massa anys que ells estan equivocats i que ho saben. I perquè hem sabut esperar, hem posat prudència i hem posat rigor. No passarà res (però res) en aquest país que no sigui perfectament raonable, perfectament assenyat. Si ens preguntem sobre les diferències històriques amb l'any 36, Josep Maria, aquesta és la gran diferència: sentim la força que donen la raó i les realitats consolidades, sòlides, palpables. No hem fet només un procés polític, hem fet un procés de construcció, de creixement i de consolidació. Hem fet un procés natural.

Hi ha un altre perquè, que no vaig confessar-te aquell matí de mirades trobades (que no perdudes) en l'horitzó. Una raó que no és tan determinant però que té una importància significativa, una coherència lògica. A banda de tots aquests perquès, que no són gens retòrics, hi arribarem perquè us ho devem als homes com tu.

Publicat a l'AVUI el 18 d'agost del 2012

A casa sempre juguem així

Una de les constants dels jocs de taula, els que es juguen amb daus i fins i tot alguns d'estratègia, és que sovint tenen buits legals: aquests buits apareixen quan no queda clar quantes caselles has de comptar si et menges una fitxa, quants diners cobres quan passes per la casella de sortida, per on es pot considerar atacable el territori de Kamtxatka o si s'hi val el “de pont a pont” en sentit descendent. Davant d'aquestes zones grises i conceptes jurídics indeterminats, poques persones es molesten a agafar cap full d'instruccions (ja il·localitzable), sinó que tothom s'acull a la norma consuetudinària: en termes col·loquials, és allò de “a casa sempre hem jugat així”.

Evidentment aquesta frase té una segona part gens menyspreable, referent al ius soli, que es dóna per sobreentesa: “I avui estem jugant a casa meva.” O sigui, ens acollirem als meus costums i això serà perquè som als meus dominis i no als teus. És així com s'entenen els últims editorials dels diaris espanyols amb referència a la proposta de pacte fiscal que ha aprovat el Parlament de Catalunya, tot dient que mentre Catalunya sigui espanyola no s'hi val a proposar unes noves normes. Si no us agraden aquestes, jugueu a casa vostra. O mano, o trenco la baralla (i “no os vamos a financiar vuestra construcción nacional”). De vegades em recorda un antic amic que, fent de banca al Monopoly, duia el rol a la màxima expressió i concedia préstecs, feia pujar o baixar els interessos o devaluava la moneda. De forma discrecional i aleatòria. Era estimulant anar canviant de panorama cada cinc minuts, però allò només era un joc. La proposta de pacte fiscal no ho és, encara que també es desenvolupi damunt d'un tauler immensament variable. La nostra partida s'està accelerant perquè el món canvia quasi cada setmana, i cada setmana trobem més forces per plantar-nos de forma definitiva. Cada setmana ens hem d'adaptar i ens hem d'avançar als moviments.

La pèrdua de sobirania espanyola en favor d'Europa és important però no definitiva: Montoro encara ha pogut apujar l'IVA a uns nivells que, només en el camp del consum cultural, ens acosten a una zona de quasi inviabilitat. D'unes conseqüències gravíssimes i innecessàries. La cultura és un luxe, vénen a dir, com en aquella casella del Monopoly (entre Balmes i passeig de Gràcia) que es deia “impost de luxe”: faràndula, gent del lleure i distracció, gent que pensa, que fa pensar, gent de la cella o de la pestanya, que paguin. Tota una declaració d'intencions, tot un atac a l'ànima d'un país, a una de les seves principals eines de cohesió i de desenvolupament personal. I torna a llançar els daus, i agafa una carta de “caja de comunidad”, i vejam què et toca pagar ara, i sobreviu una volta més, i esquiva els hotels, i compte amb les amenaces d'anar a la presó. Sí, el tauler encara és seu.

El d'Artur Mas és el govern que haurà de dir prou. El Parlament no ha fet només una proposta: tan important com el seu contingut és allò que no hi surt, el “full d'instruccions” subliminal, el gest de cara a les setmanes futures, el canvi de normes del joc que s'hi dibuixa. Especialment quan s'explicitin els dos models antagònics. Haver deixat aquest llistó i no un altre, malgrat tantes amenaces i xantatges, apunta a un camí de no retorn. Hem mogut la reina i hem donat un missatge històric per a qui ho vulgui entendre: no hi haurà capitulacions. Hola. Us toca.

Publicat a l'AVUi el 30 de juliol del 2012