A les 7 de la tarda del dissabte, dia 28 passat, just abans del primer timbre d'avís, un home es moria a les escales principals del Palau de la Música. Els tres metges que li feien el massatge cardíac (diuen que tots tres eren abonats al cicle) van passar-s'hi més de mitja hora, fins que va arribar l'ambulància. Només aleshores va saber menys greu entrar al concert, tot i la pal·lidesa completa de la víctima i malgrat la terrible sensació d'haver presenciat una mort clínica. I el programa de mà que es mantenia taxatiu: la Cinquena de Beethoven. És a dir, el Destí.
El Destí de Beethoven era dins del programa Els concerts simfònics al Palau de l'OSV, que guarda una molt bona qualitat i una prometedora política de comunicació. La cartellera prova de fer entendre que Bach o Beethoven també van ser joves i poden ser estendard de modernitat, o fins i tot de transgressió; col·laboració amb la Institució de les Lletres Catalanes per implicar-hi la visió dels escriptors; anecdotari i curiositats per il·lustrar els programes... Una bona línia per aconseguir alliberar de marbre i d'inaccessibilitat les grans obres (i les grans actituds) del llegat musical europeu. Enhorabona als vallesans i al Palau, que ara també té la comunicació en bones mans: però els ensurts mai no vénen sols, diuen, i aquell era un cap de setmana especialment apocalíptic.
El capítol de Spanair es va interpretar com un fracàs de la burgesia catalana: la mateixa, segons Pilar Rahola, que fa un segle construïa precisament el Palau de la Música ara (aquells mateixos dies) fracassa en la primera operació empresarial col·lectiva en molt de temps. No li trec raó, contrasta la història brillant de fa cent anys (malgrat les crítiques que també reberen) amb la sensació d'impotència actual. S'argumenta que ara tenim la política aeroportuària estatal decididament en contra, i que arrosseguem un dèficit fiscal insofrible: però tampoc en aquella època l'Estat no era un amic ni la nostra autonomia financera existia per a res. Quina és, doncs, la diferència? Crec que es tracta d'una barreja d'estat d'ànim, de consciència col·lectiva i d'autoconfiança. Per començar, no hi havia cap Generalitat i, per tant, compartir les responsabilitats era tasca obligada. Diuen que aleshores els rics eren més rics: jo això ho posaria en dubte. Més aviat la pèrdua de les colònies espanyoles (entre altres coses) obligava els catalans a posar-se en marxa i a diferenciar-se. A agrupar-se, a anomenar-se modernistes, a fer exposicions universals, a renéixer, a construir i a obrir-se al món. Per entendre'ns, allò era un començament després de la desfeta i els començaments sempre estimulen. Seria allò que ara ens faltaria, n'estic convençut: la percepció seriosa, greu, rigorosa, d'un nou començament.
Aquest nou començament es pot trobar al voltant del procés d'“emancipació” anunciat pel president Mas. La crisi hi ajuda i no deixa de ser un procés molt semblant al de fa cent anys, si bé més complex perquè la societat és més complexa. L'acte de fa uns dies a l'Ateneu, on sindicats i patronal i el món intel·lectual s'unien per la causa del concert econòmic, era un bon símptoma. Caldria ara transformar la reclamació en el començament de la construcció d'una cosa nova. D'un projecte nou, estimulant, creatiu, agosarat i lliure. Hi ha també, doncs, bones notícies. De fet, a mig concert em comunicaven que l'home havia aconseguit salvar la vida. Miraculosament, havia renascut. Havia superat el Destí.
Publicat al diari AVUI el 6 de febrer del 2012
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada