dilluns, 20 de febrer de 2012

La bandera del robot



L'exercici és d'una fredor que esborrona: es podria ensenyar patriotisme a un robot? De fet el que esborrona no és el plantejament, que ja coneixem per l'home de llauna d'Oz, Terminator, Eva o Pinotxo, sinó la intenció de la pregunta. Ignasi Llorente, en el seu recent i interessant llibre A la recerca del benestar: independentisme racional versus nacionalisme emocional, proposa aquest exercici per preguntar-se si el nacionalisme és una eina prou útil. I bé: sembla que la prova del cotó fluix seria si un robot podria aprendre'l i adquirir-lo. No crec que ni Descartes ni Darwin haguessin estat mai tan severs en el mètode.

La part bona (molt) del llibre de Llorente és la invitació al racionalisme: a pensar si tot el que diem i fem sobre la nació catalana té una veritable raó de ser. Si té algun sentit pràctic. La part pitjor de l'assaig, prologat per Josep Ramoneda, és que tanta radicalitat racionalista acaba transformant el plantejament del llibre (i del seu pròleg) precisament en una superstició. Llorente ens convida a una actitud tan racional que esdevé sospitosament inhumana. Dogmàticament científica. Intolerablement robòtica.

Ho repeteix sovint: el nacionalisme es mou en el terreny dels sentiments i, per tant, a banda d'haver-se de circumscriure a l'àmbit personal i intransferible (sic), està condicionat per un passat que cal conservar. Això li impediria de formular-se en clau de futur, de flexibilitat i d'utilitat. En canvi l'independentisme jugaria no en la lliga dels sentiments, sinó en la simple organització administrativa: la recerca d'un estat no per preservar res, sinó per a gestionar millor el benestar i la llibertat de les persones.

A banda que poso molt en dubte l'eficàcia de la gestió de l'independentisme en el govern tripartit, crec que és dogmàtic negar racionalitat (i quasi fins i tot capacitat de raciocini) al nacionalisme. I fer-ho amb to de Copèrnic. El nacionalisme podrà tenir un origen sentimental, però és capaç de dirigir aquest impuls humà vers l'eficàcia, el benestar, l'obertura i el ple desenvolupament personal. Així ho van entendre els pragmàtics homes de la Renaixença, o Cambó, o Prat de la Riba, o Macià, o Pujol: homes amb sentiments i alhora molt eficaços (segurament pel fet que no eren màquines programades). El nacionalisme català ha estat, és i serà un moviment lligat al progrés de les persones i a la modernització del país. Justament per això ara destaca el seu vessant independentista: perquè es posa a l'avantguarda de les necessitats (i els sentiments) del moment. Què diu, ara, en Cabré? Que els sentiments poden ser eficaços? No: estic dient que sense sentiments no hi ha eficàcia.

El llibre té fragments de gran interès però li falla que hem superat Descartes. Ens trobem ja en el “sento, per tant existeixo”. Llorente parla molt de legislacions sobre l'avortament o el matrimoni homosexual, qüestions que no són tan racionals com ètiques i morals. O sentimentals: la base de les parelles (gais o no) són les emocions i no els càlculs. Com també ho és la base dels divorcis, o de les emancipacions nacionals. Convido a fer ara un procés del tot racional: també per a la Rioja seria bon negoci ser un estat independent. Podem argumentar-ho científicament: política de proximitat, recaptació, infraestructures. I etcètera. En canvi, l'independentisme no existeix a la Rioja sinó que suma més i més adeptes a Catalunya: segur que Llorente troba la forma freda, exacta i racional d'explicar aquesta diferència.

Publicat al diari Avui el dia 20 de febre del 2012

Cap comentari:

Publica un comentari