dissabte, 28 de gener de 2012

Sagarra



Aquesta nit. Homenatge institucional i popular a Josep Maria de Sagarra. Palau de la Música Catalana. Hi han estat convocades tant la ciutadania en general com les entitats i institucions més representatives del nostre sistema cultural i polític. Evidentment que l'acte és de justícia i que, des del punt de vista dels qui hem impulsat la seva organització, es fa evident que en aquests anys el país no ha estat prou conscient del deute pendent amb la figura. Però també és evident que caldrà complementar els reconeixements i homenatges (impulsats pel Departament de Cultura o no) amb alguna cosa més important: el llegat de Sagarra va més enllà del record o fins i tot de la recuperació de la seva obra, tasques, tanmateix, imprescindibles. El llegat de Sagarra és un llegat d'actitud.
Actitud artística: ens sembla quasi inconcebible, avui, associar poesia (posem per cas) i popularitat. De poesia veritablement popular, que veritablement es posi de moda i convidi a ser transmesa entre generacions, o a ser musicada amb naturalitat, avui n'existeix poca: no sé si per culpa de la poesia o per culpa de l'accés dels poetes al gran públic, que és una assignatura sempre pendent. No pretenc (ni seria just) comparar la Catalunya de fa cent anys i la d'ara (per posar un exemple sociològic ben gràfic, en aquella Catalunya un barceloní com Sagarra anava a estiuejar ni més ni menys que a Santa Coloma de Gramenet). Però tant en la poesia com en la dramatúrgia, com en l'articulisme, com en la novel·la, Sagarra va aconseguir un èxit indiscutible que avui trobem amb ocasions comptadíssimes i ben disperses. Va saber que la creació no és important si no s'adreça cap a la gent, cap a les persones. Que figures com ell no hagin tingut un protagonisme més clar en la nostra memòria col·lectiva només es pot explicar, a banda de la llarga nit de la dictadura, pel predomini d'una obsessió estètica (tan falsa com incompleta) al voltant de la postguerra i la resistència antifranquista. Va costar molts anys que Pla tingués carrer a Barcelona i encara no hi ha cap plaça o trist passeig que evoqui la figura de Salvador Dalí. En el cas de Sagarra, fa poc vam saber d'un manifest escrit el 1946 que buscava la creació d'un partit català sorgit de la fusió d'UDC amb el Front Nacional. Actitud, doncs, també política. Però fins i tot coses així no van sobreviure ni l'astúcia del franquisme ni la gran maquinària estètica posterior, tan buida, i que tant de mal ens ha fet.
Aquesta nit ens quedarem a mitges però haurem començat alguna cosa. Ni la catalanitat ni el catalanisme es poden permetre somniar en plenituds, transicions o victòries de cap tipus si abans no hem après algunes coses fonamentals. Com que hi va haver tot un món abans de la Constitució i que hi va haver vida cultural i política més enllà dels dos bàndols amb els quals alguns encara pretenen explicar el país. Hi va haver una Catalunya que va gosar ser forta, gran, cosmopolita, avantguardista i alhora profundament popular. D'aposta profundament catalana. És hora de dir amb tot l'orgull, davant de qui ho dubti, que catalanisme i modernitat són conceptes totalment agermanats. Hi va haver un autor que, amb la seva actitud, va demostrar-ho millor que cap altre. Sagarra ens enllaça directament cap al millor de nosaltres mateixos. Estic segur que aquesta és només una de les raons per les quals aquesta nit ha volgut venir pràcticament tothom. Sapiguem treure, d'un acte de justícia, tots els elements de futur.

Publicat al diari AVUI el 23 de gener del 2012

Cap comentari:

Publica un comentari